32

Llavors m’explica el que els ha passat a Urbana.

—A veure, què et sembla? —pregunta—. La primera vegada que mato a la guerra i és una vella qualsevol, de les que viuen envoltades de gats.

—Sols que no era una vella qualsevol que vivia amb gats.

—Jo no havia vist mai tants gats.

—Aquestes velles no es mengen els seus gats.

—És una reserva d’aliments pràctica, però. Encara que sembla que al cap d’un temps els gats se n’haurien d’adonar.

Enraona com el Zombi d’abans, el que vaig deixar en aquell hotel infestat de rates, que portava una dessuadora groga amb caputxa i intentava lligar amb mi. La veu és igual, però l’aspecte no: neguitós, ulls vermells de no dormir, llavis grisencs amb les comissures inclinades avall i galtes tacades de sang seca, com de camuflatge. El veig com dóna un cop d’ull enrere, a la Constance, després acota una mica el cap i abaixa la veu.

—Així, qui és aquesta?

—El cas típic —començo a dir. Mentida número cinc—. Va sobreviure a la plaga a Urbana i se’n va anar cap al nord, a les coves, quan se li va morir la família. Diu que a la primera nevada de la temporada hi havia unes dues-centes persones amagades allà dins. Després s’hi va presentar el capellà. Pels volts de Nadal —afegeixo, un detall irònic. En tota història bona, n’hi ha d’haver un o dos.

»Al començament ningú se’n va adonar. Una nit desapareix algú, bé, potser s’han espantat i han agafat carretera i manta. Un dia es desperten i s’adonen que la meitat de la població ha desaparegut. I després ja saps què passa, Zombi. Els agafa la paranoia. La gent forma faccions i aliances. La resposta tribal bàsica. Acusen una persona. I una altra. Hi ha dits assenyalant cap a tot arreu, i al mig de tots ells, el capellà intenta mantenir la pau.

Li deixo anar el discurset. Hi afegeixo un detall, un matís, un tros de diàleg aquí i allà. Em quedo parada en veure com de fàcilment em surt tota aquesta merda de la boca. Dir mentides és com assassinar: després de la primera, cada mentida que dius és més fàcil.

Al final, inevitablement, es descobreix que el capellà és el Silenciador. Esclata un aldarull. I quan els supervivents comprenen que no tenen res a fer contra ell ja és massa tard. La Constance aconsegueix escapar-se pels pèls. Torna a Urbana i va saltant de casa en casa abandonada, i per pura casualitat es queda en una zona situada entre el territori de la vella dels gats i el del capellà, un lloc que rarament és patrullat per cap dels dos.

—Allà és on ens vam trobar —li dic—. Em va avisar que no anés a les coves, i des de llavors hem estat…

—La Tasseta —em diu eixutament. Li importen una merda les aventures de la Constance i l’As—. Què me’n dius de la Tasseta?

—Em va trobar —dic sense pensar. La veritat. Ara ve la sisena mentida. La sisena o la setena? Ja n’he perdut el compte. Aquesta mentida és per traslladar la càrrega de les seves espatlles caigudes a les espatlles de qui l’hauria de dur—. Al límit sud d’Urbana. Jo no sabia què fer. No la volia posar en perill tornant-la a la casa. Ni la volia posar en perill emportant-me-la. Llavors em van impedir que ho decidís.

—La vella dels gats —va dir fluix.

Vaig assentir alleujada.

—Igual que en Dumbo, només que la Tasseta no va tenir tanta sort.

«Ho veus, Zombi, sóc jo qui la va perdre…, i tu qui l’ha venjat». No és exactament una absolució, però sí el més semblant que li puc donar.

—Digue’m que va ser ràpid.

—Sí, va ser ràpid.

—Digue’m que no va patir.

—No va patir.

Gira el cap i escup a un costat de la carretera. Nota un mal gust a la boca.

—Un parell de dies, vas dir. «Aniré a veure-ho i torno d’aquí un parell de dies».

—Jo no he posat les normes, Zombi. Les probabilitats…

—Au va, ja te les pots fotre al cul, les probabilitats. Hauries d’haver tornat. El teu lloc és amb nosaltres, As. Som l’únic que tens, i ens vas deixar.

—No ha anat així, i ho saps.

S’atura en sec. Sota la màscara de color de rovell, té la cara ben vermella.

—Un no s’escapa de la gent que el necessita. Lluites per ells. Lluites al seu costat. Per molt que costi. Per més alt que sigui el risc. —Escup la paraula risc—. Em pensava que ho havies entès. A Dayton em vas dir que sí. Vas dir que eres experta en allò que és important, i suposo que ho ets, si el que compta és salvar-te a tu mentre la resta del món es crema.

No dic res perquè no parla amb mi. Només sóc el mirall.

—No te n’hauries d’haver anat —continua dient—. Et necessitàvem. Si no haguessis marxat, la Tasseta encara seria viva. Si haguessis tornat, en Tortell potser encara seria viu. Però no, vas decidir quedar-te rondant amb una desconeguda absoluta, a nosaltres que ens bombin, i ara tens les mans tacades de la sang d’en Dumbo, també. —Alça un dit cap a la meva cara—. Si es mor, serà culpa teva. En Dumbo et venia a buscar a tu.

—Ei, nois, va tot bé? —pregunta la Constance, amb el somriure convertit en una ganyota de preocupació.

—Sí, i tant —respon en Zombi—. Només parlàvem d’on podem anar a sopar. Et va bé un xinès?

—Bé, més aviat és hora d’esmorzar —respon alegrement la Constance—. No em faria res anar a buscar uns pancakes.

Em Zombi em guaita.

—És divertida. T’ho deus haver passat de puta mare, aquest hivern.

La rialla amoïnada de la Constance desapareix. Li tremola el llavi de baix. Tot seguit es posa a plorar, cau de genolls a l’asfalt, es posa els colzes sobre els genolls i amaga la cara trencada entre les mans. En Zombi es queda mirant l’escena durant uns segons llargs i incòmodes.

Sé què fa ella: el millor martell per trencar els llaços de la desconfiança és la compassió humana natural. La llàstima causa més morts que no l’odi.

Quan a en Zombi li arribi l’últim dia, no serà una altra persona, qui el trairà; serà el seu cor.

Ell em llança una ullada. «Què li passa ara a aquesta?».

Arronso les espatlles. «Qui sap?». La meva apatia atia la seva llàstima, i hi sucumbeix, s’ajup al costat d’ella.

—Ei, escolta, m’he portat com un carallot, em sap greu.

La Constance murmura alguna cosa que sona com pancakes. En Zombi li toca l’espatlla suaument.

—Ei, Connie… És Connie, oi?

—Cons-tan-tan…

—Constance, entesos. Tinc un amic, Constance. Està malferit, i he de tornar amb ell. Ara mateix. —Li frega l’espatlla—. De seguida.

Això em fa fàstic. Em giro d’esquena. A l’horitzó de llevant brilla una pinzellada d’un rosa cridaner. Som un dia més a prop del final.

—I la veritat… No sé… Si podré aguantar gaire més…

La Constance ploriqueja, ara està dreta i repenja tot el cos en el d’en Zombi. Té una mà sobre l’espatlla d’ell, com una donzella en un destret, no gaire jove ni gaire bonica. Si li hagués de posar un àlies, li posaria la Puma.

En Zombi em guaita: «M’ajudes una mica?».

—És clar que pots aguantar més —li dic a ella, amb l’estómac encara regirat. Tant de bo el concentrador em donés un cop de mà amb la panxa—. Aguantaràs una mica més, i després més, i després encara més. —La separo d’ell sense miraments. Ella ensuma sorollosament, tirant els mocs amunt.

—Si us plau, no siguis dolenta amb mi, Marika —diu fent el ploricó—. Sempre ets molt dolenta.

Déu meu.

—Vine —li diu en Zombi, agafant-la pel braç—. Que camini amb mi. A més a més, tu hauries de cobrir la rereguarda, As.

—Això —fa la Constance amb veu suau—. Cobreix la rereguarda, Marika!

El món gira. El terra puja amunt. Caic a un pas de la carretera i rodolo. En aquest moment, de l’estómac em puja a la boca i ho trec tot a raig.

Noto una mà a l’esquena: en Zombi.

—Ei, As… Què caram…?

—Estic bé —dic bleixant, apartant-li la mà—. Deu ser el conill, que estava poc fet. —Una altra mentida, que ni tan sols em calia dir.