2
L’home porta les despulles de les seves víctimes a l’exterior de dues en dues, una sota cada braç, i les llença al pou, les deixa caure daltabaix sense cap cerimònia, abans d’anar a buscar-ne un parell més. Després de l’Agatha, ha mort els altres mentre dormien. No se n’ha despertat cap. El capellà ha actuat silenciosament, de pressa, amb mans segures i fermes, i l’únic soroll que feia era el xiuxiueig de la tela quan s’esquinçava mentre la fulla s’enfonsava fins al cor dels quaranta-sis ocupants de les coves, fins que el seu cor ha estat l’únic que quedava bategant.
A trenc d’alba comença a nevar. Ell es queda un moment dret a fora, i alça la cara cap a un cel llis i gris. La neu se li posa a les galtes blanques. El seu últim hivern, per molt de temps: a l’equinocci la càpsula baixarà per tornar-lo a portar a la nau de proveïment, on esperarà la neteja final de la infestació humana que portaran a terme els que han estat instruïts per a aquesta tasca. Una vegada sigui a bord de la nau, des de la serenitat del buit, observarà com llancen les bombes que arrasaran totes les ciutats de la Terra, que esborraran qualsevol vestigi de civilització humana. L’apocalipsi somiat per la humanitat des de l’albada de la seva consciència finalment tindrà lloc, però no provocat per un déu irat, sinó amb indiferència, amb la fredor amb què el capellà menut enfonsava el ganivet al cor de les seves víctimes.
La neu es fon damunt la seva cara inclinada enlaire. Quatre mesos perquè s’acabi l’hivern. Cent vint dies fins que caiguin les bombes, i llavors es desfermarà la cinquena onada: els instruments humans que han preparat perquè eliminin la seva pròpia espècie. Fins llavors, el capellà es quedarà per matar qualsevol supervivent que pugui rondar pel seu territori.
Gairebé ja està. Gairebé ha enllestit.
El capellà menut baixa al Palau dels Déus i trenca el dejuni.