80


CASSIE

Es veu des de quilòmetres lluny: la base aèria és una illa de llum brillant en un mar fosc, sense horitzó, una brasa resplendent de civilització que centelleja al mig d’un erm negre, encara que civilització és una paraula massa bonica pel que és això. Després de tot el que hem somiat i de tots els somnis que hem fet realitat, l’únic que queda de nosaltres són aquestes bases, els bojos que ens guien pel camí de la pols i la mort.

Macbeth no ha estat mai el meu favorit, però ve-te’l aquí.

L’helicòpter s’inclina cap a l’esquerra, atansant-nos a la base des de l’est. Volem per damunt d’un riu d’aigües negres que reflecteixen la conflagració de les estrelles del cel. Llavors trobem la zona no arbrada intermèdia que envolta el campament, encerclada de trinxeres i filferro espinós i farcida de mines terrestres, una protecció contra un enemic que no hi anirà mai, que ni tan sols és aquí i potser no és allà dalt —a la nau de proveïment que es balanceja davant nostre quan virem per fer l’aproximació final—. Miro la nau. Ella em mira a mi.

«Què ets?». Què ets? Els Altres, et deia el meu pare, però no és el que som nosaltres per a tu? Uns diferents de nosaltres; per tant, no mereixedors de nosaltres. Una vida sense valor.

Què sou? El pastor sacrifica el ramat. La mestressa de casa compra insecticida. La sang de l’anyell als seus genolls, el moviment espasmòdic de la cuca de potes enlaire. Cap d’ells no s’imagina el ganivet ni el verí. Ni el pastor ni la mestressa de casa no perdran el son. No té res d’immoral, això. És un assassinat sense crim, donar mort sense pecat.

Això és el que han fet. Aquesta és la lliçó que ens han fet aprendre. Ens han recordat qui som —no gran cosa— i què érem —massa gent—. Les cuques es poden escapolir, els xais poden fugir corrent, i no passa res. No tornarem a tenir fums; ells ja se n’ocuparan. Guaito un objecte del nostre cel que serà allà fins que el nostre cel hagi desaparegut.

Els nostres escortes es desvien quan nosaltres baixem com un llamp cap a la zona d’aterratge. Ells continuaran volant per supervisar la situació quan haguem aterrat. A sota nostre hi ha una activitat febril: camions, humvees artillats que corren cap a la pista, tropes que es mouen com formigues fugint d’un niu al qual han clavat una puntada de peu. Sirenes que udolen, focus de llum que es claven al cel, armes antiaèries que es col·loquen en posició. Això sembla que serà divertit.

L’As dóna un copet a l’espatlla d’en Bob.

—Bona feina, Bob.

—Que et bombin!

Au, Bob. T’enyoraré. T’enyoraré molt.

L’As se’n torna a la bodega amb mi, agafa la bossa de les bombes d’en Sammy i s’aclofa al seient de l’altra banda del passadís. Els ulls foscos li brillen. És la bala a la recambra, la pólvora del forat. No la’n pots culpar. L’Evan ho va assenyalar fa temps: perquè alguna cosa d’aquesta merda signifiqui alguna cosa, has de viure prou temps perquè la teva mort importi. No vol dir que suposi cap diferència necessàriament —ni la seva mort ni la meva—, només perquè importi.

Tot d’un plegat he de fer un riu.

—VQP, Sullivan! —em crida. Ens hem tret els auriculars.

Assenteixo. Aixeco el polze cap a ella. «VQP, i tant».

Comença el descens. Els reflectors il·luminen el nostre fuselatge. Al voltant del cap d’ella espurnegen i giravolten partícules de pols: Santa As, l’àngel de la mort de cabellera negra. A fora, el cercle blau sobre el qual ens diposita en Bob, una anella de soldats dins una barricada de vehicles armats, envoltada de torres de vigilància ocupades per franctiradors, i tot sota quatre helicòpters d’atac que patrullen des de l’aire.

Estem ben llestes.