AS

Quan la Cassie se n’ha anat, deixo caure la pistola.

No la necessito. Tinc el regal d’en Vosch a la butxaca.

Sóc la criatura del camp de blat.

Se sent soroll de botes militars sobre el paviment, sobre terres de ciment polit, a les contrapetges metàl·liques, des de la pista d’aterratge fins al centre de comandament, la fressa de milers de peus corrent, com el rec-rec de les rates dins les parets d’aquell hotel vell.

Estic envoltada.

«Li donaré l’únic que li puc donar», penso, traient-me la càpsula verda de la butxaca. «L’únic que em queda».

Els meus dits busquen dins la butxaca de la jaqueta.

La butxaca és buida.

Em palpo les altres butxaques. No. No hi és. És en una butxaca de la Cassie: li he canviat la roba per la seva al cobert del material abans d’entrar al centre de comandament.

No tinc la càpsula verda. La té la Cassie.

El soroll de botes militars sobre el paviment, sobre terres de ciment polit, a les contrapetges metàl·liques. M’empenyo contra la paret i m’arrossego cap a la porta.

No és lluny. A l’altra banda d’aquesta habitació, sortint per la porta, a pocs metres pel passadís. Si puc arribar fins on és ell abans que arribin els altres a aquesta planta, potser encara tindré una oportunitat… Ells no, però jo sí.

I la Cassie.

«Porta». Estiro la maneta avall, l’obro fins a la meitat, i ràpidament m’esquitllo cap a l’escletxa per obrir-la amb el meu cos. El veig, l’assassí sense rostre de set mil milions de persones, que m’hauria d’haver matat quan n’ha tingut l’oportunitat —i n’ha tingut unes quantes—, però no ha pogut. No ha pogut, perquè fins i tot a ell l’ha desconcertat la trajectòria impredictible de l’amor.

«Passadís». Encara deu tenir el dispositiu. El portava sempre a sobre. Lleuger i petit com un mòbil; localitzava cada un dels reclutes implantats de la base. I, tan sols passant-hi el polze, pot enviar un senyal als implants que porten a la nuca i matar-los a cada un d’ells.

«En Vosch». Ajaguda de bocaterrosa, estiro una mà cap a ell, l’agafo per la part de darrere de l’uniforme i el giro. El cràter ensangonat que era el seu rostre queda de cara a la llum estèril del sostre. Els sento a les escales, botes picant a les contrapetges metàl·liques, el soroll cada vegada és més fort. «On és? Dóna-me’l, fill de puta».

«A la butxaca del pit». Just on sempre el duia. La pantalla de visualització és plena de punts verds, un grup d’uns tres escamots ve de dret cap a mi. Els marco tots, cada recluta de la base, més de cinc mil persones, i el botó verd que tinc sota el polze s’il·lumina. Aquest és el motiu pel qual em resistia a tornar. Sabia què passaria. Ho sabia:

«Mataré fins que perdi el compte. Mataré fins que el nombre de morts em sigui igual».

Miro de fit a fit la pantalla il·luminada amb els cinc mil puntets de llum, i cada un d’ells és una malaurada víctima, cada un és un ésser humà.

Em dic que no tinc elecció.

Em dic que no sóc una creació meva. No sóc allò en què ell em va convertir.