BEN

El sol de cap al vespre tenyeix les finestres empolsinades de l’hipermercat d’un daurat lluent. A dins la llum va minvant. Ens queda menys d’una hora de claror per tornar a la casa. El dia ens pertany, sí, però la nit és dels coiots i les bandades de gossos assilvestrats que ronden per les ribes del Colorado i volten pels afores de Marble Falls. Vaig ben armat, i els coiots no m’agraden gens, però no suporto disparar als gossos. Els gossos vells abans eren la mascota d’algú; em fa l’efecte que és com renunciar a tota esperança de redempció.

I no hi ha només gossos i coiots. Un parell de setmanes després de travessar la frontera amb Texas, l’estiu passat, la Marika va distingir animals escapats d’algun zoo que bevien uns quants quilòmetres riu amunt, una lleona amb dos cadells. Des de llavors, en Sam es mor de ganes d’anar de safari. Vol capturar i domesticar un elefant per poder muntar-hi com l’Aladí. O enxampar una mona per domesticar-la. No és gaire exigent.

—Ei, Sam —crido passadís avall. Se n’ha anat altra vegada a buscar un tresor. Darrerament és el Lego. Abans era el Lincoln Logs. Darrerament li encanta construir coses. Ha fet un fort, una casa de fusta i ha començat a muntar un búnquer subterrani al pati del darrere.

—Què? —em crida des de la secció de joguines.

—Es fa tard. Ens hem de decidir, va.

—Ja t’he dit que m’és igual! Decideix tu!

Dels prestatges cau alguna cosa i ell diu una paraulota en veu alta.

—Ei, què et tinc dit, d’això? —li crido de lluny—. Vigila què dius!

—Merda, merda, cul, collons.

Deixo anar un sospir.

—Vinga, Sam, que hem d’arrossegar això cinc quilòmetres, i m’estimaria més no haver d’arribar-hi quan sigui fosc.

—Tinc feina.

Em giro cap a l’aparador. Bé, els arbres que ja van guarnits no ens serveixen. Així que ens queden els de metre vuitanta, dos quaranta o tres metres. Els de tres metres són massa alts per al sostre. Els de metre vuitanta o dos quaranta, doncs. El de metre vuitanta seria més fàcil de transportar, però està fet un nyap. La calor de Texas l’ha deixat fet pols. Té les agulles doblegades i toves, i algunes branques pelades, li han caigut moltes agulles. Els de dos quaranta no fan gaire bona fila, tampoc, però no són tan esquifits. Doncs un de metre vuitanta! Potser al magatzem en tenen de nous dins de capses.

Mentre discuteixo amb mi mateix, sento un so massa familiar i esgarrifós: una bala que entra a la recambra d’una pistola.

—No et moguis! —crida en Sam—. Les mans a la vista! Les mans!

Trec la meva arma i corro passadís avall tan ràpidament com la cama dolenta m’ho permet, relliscant sobre la catifa de cagallons de rata i saltant sobre prestatges caiguts i capses obertes, fins que arribo a la secció de joguines i amb el nen que té un home a terra, a punta de pistola.

És de la meva edat. Porta uniforme militar. Un visor de la cinquena onada li penja del coll esquifit. Està repenjat a la paret del fons, sota els jocs de taula, prement-se la panxa amb un braç i l’altre posat sobre el cap. El cor se’m calma una mica. No crec que sigui un Silenciador —la Marika va matar el que estava assignat a Marble Falls mesos enrere—, però no se sap mai del cert.

—L’altre braç! —li crida en Sam.

—Vaig desarmat… —diu el noi esbufegant, amb un marcat accent de Texas.

—Escorcolla’l, Zombi —em diu en Sam.

—On és el teu escamot? —li pregunto. Ja ens veig atrapats en una emboscada.

—No hi ha cap escamot. Vaig sol.

—Estàs ferit —dic. Li veig la sang, en bona part seca, però també en té de molla, davant de la camisa—. Què t’ha passat?

El noi branda el cap i tus. Se li sent una ranera al pit. Pneumònia, potser.

—Franctirador —aconsegueix dir després d’agafar aire.

—On? Aquí a Marble Falls o…?

El braç que es prem sobre la panxa es mou. Noto com en Sam es posa tens al meu costat, i jo allargo la mà i la poso sobre el canó de la seva Beretta.

—Espera’t —murmuro.

—No et penso dir res, merdós infestat.

—D’acord. Doncs t’ho diré jo: nosaltres no estem infectats. Ningú no ho està. —No paga la pena dir-ho. És com si li digués que en realitat ell és un gerani que té un malson—. Espera’t un segon.

Estiro en Sam per endur-me’l a l’altra punta del passadís i li xiuxiuejo:

—Tenim un problema.

Ell sacseja el cap amb vehemència.

—No, no és cap problema. L’hem de matar.

—Aquí ningú mata ningú, Sam. Això s’ha acabat.

—No el podem deixar aquí, Zombi. I si ens ha mentit en això de l’escamot? I si fa veure que està ferit? L’hem de matar abans no ens mati ell.

Té la cara tombada amunt, cap a mi; els ulls li brillen a la claror tènue, li brillen d’odi i de por. «Matar-lo abans que ens mati ell». De vegades, no sovint, però de tant en tant, em pregunto per què va morir la Cassie. El tigre s’ha escapat de la gàbia i no hi ha manera de capturar-lo. Com podem reconstruir el que s’ha perdut? En un supermercat de barri abandonat, una noia aterrida sega la vida d’un home innocent perquè han destruït la seva confiança. No hi ha cap altra manera d’estar-ne segur, cap altra opció per evitar el perill.

«Estàs segur aquí. Del tot segur». Aquesta frase encara no me la puc treure del cap. I no me la puc treure perquè sempre ha estat una mentida. Era una mentida abans que ells arribessin i encara ho és ara. Mai no estàs del tot segur. Cap ésser humà de la Terra n’està ni n’ha estat mai. Viure és posar en risc la vida, el cor, tot. Si no, només ets un cadàver ambulant. Ets un zombi.

—Ell no és diferent de nosaltres, Sam —li dic—. Tot això no s’acabarà fins que algú decideixi abandonar les armes.

No li agafo l’arma, però. Hauria de ser ell qui ho decidís.

—Zombi…

—Què et tinc dit d’això? Em dic Ben.

En Sam abaixa la pistola.

Al mateix moment, a l’altra punta del passadís, s’ha perdut una altra batalla silenciosa. El soldat ens ha mentit; anava armat, i ha aprofitat el temps que li quedava per alçar la pistola, posar-se-la a tocar del cap i prémer el gallet.