69
A la tardor, hi havia una tenda al bosc, i dins la tenda hi havia una noia que dormia amb un fusell en una mà i un ós de peluix a l’altra. I mentre dormia, un caçador la vigilava, un company amagat que s’allunyava quan ella es despertava. Hi havia anat per posar fi a la vida d’ella; ella era allà per salvar-li la seva.
I les discussions interminables amb si mateix, la vanitat de la seva pròpia raó plantejant la pregunta que no es podia respondre: «Per què un ha de viure mentre el món es mor?». Com més s’esforçava per trobar la resposta, més s’apartava la resposta del seu abast.
Era un liquidador que no liquidava. El seu cor era el d’un caçador que no tenia cor per matar.
Al seu diari, la noia havia escrit: «Jo sóc la humanitat», i per algun motiu, aquelles quatre paraules el van esberlar pel mig.
Ella era l’efímera, que viu un dia i l’endemà ja no hi és. Ella era l’últim estel, que brillava intensament en un mar d’una negror sense fi.
«Esborra la part humana».
Desprenent un esclat de llum encegadora, l’estel Cassiopea va explotar i el món es va quedar a les fosques.
Havien anul·lat l’Evan Walker.