Estaven tots set asseguts en un racó de la cantina.

Un pastís dominava el centre de la taula, i davant seu hi havia unes quantes tasses de cafè i llaunes de cola més o menys buides. Com a celebració era una mica pobra, però segur que el departament financer no hi posaria cap inconvenient a l’hora de reemborsar-los els costos.

L’Anne-Lie va pronunciar un petit discurs improvisat.

Va reconèixer que les investigacions no havien estat del tot lliures de conflictes, però que, al cap i a la fi, l’important era que havien resolt el cas i que ho havien aconseguit entre tots.

Estava satisfeta.

És més, molt satisfeta.

La Vanja no se’n sabia avenir.

Dos assassinats, Axel Weber i Rebecca Alm. Un fiscal ambiciós intentaria al·legar homicidi imprudent en el cas de l’Ida, set violacions consumades i dues temptatives. L’Anne-Lie havia confiat a arrestar l’autor abans que el cas adoptés una dimensió similar a la del cas de l’home de Haga, i al final havia acabat pitjor i tot.

No podia ser que estigués satisfeta.

Bé, al final havien aconseguit localitzar el pare i el fill Valbuena. La Renate sabia que eren a Suècia per temptejar si hi podien muntar un nou negoci. La situació a Veneçuela s’havia tornat insostenible, i tots dos tenien la nacionalitat sueca. Ara bé, no hi havia res que indiqués que l’Ursula hi hagués estat en contacte després del correu electrònic que els havia enviat o que cap dels dos hagués estat implicat d’alguna manera en el pla de revenja de la Renate. En Rodrigo havia accedit de bon grat a sotmetre’s a una prova d’ADN quan l’hi havien demanat. Volien descartar que la Renate hagués tingut relacions sexuals amb el seu exmarit i que ell hagués sabut per a què feia servir l’esperma. Això l’hauria convertit en còmplice del delicte, però no n’hi havia cap indici. A més, havien renunciat a esbrinar amb quins homes havia tingut relacions sexuals la Renate. Havia contestat totes les seves preguntes excepte aquesta, i no tenia rellevància.

Tampoc quedava clar si els homes s’haurien alegrat gaire de saber que havien participat en delictes greus sense ser-ne conscients.

—Me’n torno a Estocolm —va dir en Torkel, i es va posar dret—. En aquest sentit, moltes gràcies, ja ens anirem veient. Encara queden coses per tancar.

S’havia entotsolat tota la tarda. La Renate els havia explicat on trobar Weber. També n’havien localitzat el cotxe. Si bé no creien que Renate Fors ocultés ningú o s’atribuís delictes que no hagués perpetrat, en Billy havia comprovat el GPS de Weber igualment, i l’última adreça introduïda era la de la Renate. En Sebastian va pensar que tant de bo haguessin trobat el cotxe abans. El cap de setmana anterior.

La sortida d’en Torkel va ser el senyal perquè tota la resta també pleguessin per avui. Se’n van anar a l’oficina i van recollir les seves coses. En Billy de seguida va haver acabat; en principi només s’havia d’endur la jaqueta i el portàtil. La Vanja el va aturar quan es disposava a sortir.

—Que puc venir amb tu cap a Estocolm?

—M’encantaria, però abans he de fer un encàrrec.

—Entesos, fins després.

—Fins després.

En Billy va sortir de l’oficina sense acomiadar-se de ningú més, va passar els ascensors de llarg, va empènyer una porta que portava un rètol de sortida d’emergència i va baixar l’escala corrents.

La Vanja va agafar la jaqueta del respatller de la cadira i la bossa de la taula. Ja havia recollit les seves coses abans de la reunió a la cantina. Ara va fer un tomb i es va acomiadar d’en Carlos i l’Anne-Lie abans d’arribar on era en Sebastian.

—Gràcies —es va limitar a dir.

—No es mereixen. Només m’alegro d’haver estat allà.

Es van quedar en silenci. La Vanja va sentir que havia de dir alguna cosa més, alguna cosa que sonés més com una conclusió.

—No ens veurem durant una temporada —va proferir finalment.

—Una temporada? —va contestar en Sebastian, arrufant les celles i en to esperançat.

La Vanja va sospirar; sabia fer-ho millor. No li podia donar gens de peixet. Era una d’aquelles persones que estiraven més el braç que la màniga.

—Era una manera de parlar. «Mai més» hauria sonat fort.

—És que és fort.

—Ja, però així serà a partir d’ara.

En Sebastian va assentir amb el cap. Res de nou, per tant. Va deixar de fer-se més il·lusions que la seva intervenció al bosc canviés alguna cosa. Li estava agraïda, però no tant per engegar a rodar la seva decisió. Es va escurar el coll perquè la Vanja no sentís que tenia la veu rogallosa.

—Cuida’t.

—Gràcies, tu també.

El moment idoni per a una abraçada, va pensar ell, però la Vanja va fer mitja volta i se’n va allunyar. En Sebastian s’ho havia figurat, però tot i això va ser extremament dolorós. Quedar-se palplantat veient com se n’anava.

L’Ursula s’hi va acostar i li va prémer el braç per consolar-lo.

—Ja estàs?

En Sebastian va mirar al seu voltant. La Vanja se n’havia anat. El Riksmord era un capítol tancat. Tenia un projecte editorial esperant-lo. Dies de novembre solitaris, grisos i freds que l’il·lusionaven. Va agafar aire, el va deixar anar amb un sospir i va assentir amb el cap. Sí, ja estava.

—Molt bé, hem de parlar.

—Sobre què?

—Sobre una cosa que se’m va ocórrer l’altre dia. Em pots portar a casa?

Van sortir de l’oficina junts i van deixar enrere la comissaria i Uppsala.