—Que et falta gaire?

En Billy va sentir la pregunta que li feien des de davant de la porta del bany sense immutar-se. Va netejar el mirall entelat, es va inclinar sobre la pica i es va observar la cara.

Igual que havia fet aquella vegada.

Aquell matí de juny. Quan s’havia despertat al sofà amb una ressaca monumental. Li semblava que feia una eternitat. La mateixa cara, un mirall diferent.

A casa d’ella.

A casa de la Jennifer.

Abans de recordar-se’n…

L’aigua li regalimava dels cabells molls, li quedava penjada un moment a les celles i li gotejava sobre les galtes. Es va mirar fixament els ulls. El mirall de l’ànima, si es donava crèdit a aquella expressió poètica. Aleshores, però, l’haurien hagut de delatar, i aparentment no era el cas. Tenia els ulls amables; l’hi deien sovint. La My també l’hi deia sempre. «Quins ulls més dolços que tens». No revelaven l’instint fosc que aguaitava al seu interior com una serp afamada. Ni les seves fantasies de domini i control que ja feia un temps que tenia, però que fins llavors havia pogut reprimir. Des d’allò que havia passat a ca la Jennifer. No se solia entretenir amb reflexions filosòfiques profundes, però últimament ja no podia evitar preguntar-se qui era de debò.

En qui s’havia convertit. En què s’havia convertit.

Jugar a esquaix, que solia deixar-lo baldat, avui l’havia desestabilitzat completament. No el partit en si, sinó el que havia passat a continuació. Als vestidors. El company que l’acabava de guanyar en tres sets seguits havia sortit de la dutxa i s’havia assegut al banc al seu costat, amb la tovallola enrotllada als malucs i els cabells molls. En Billy havia decidit que ja es dutxaria a casa; la derrota el fastiguejava més del que volia reconèixer. Tres sets seguits; feia anys que no li havia passat. Potser incubava alguna cosa.

—Tu coneixes la Jennifer, oi? Jennifer Holmgren —havia preguntat el company mentre furgava la bossa d’esport fins a treure’n el desodorant. En Billy s’havia quedat de pedra. Allò era terreny minat. Què volia, aquell paio?

—Sí, hem treballat plegats alguna vegada. Per què?

No era mentida, però tampoc era tota la veritat. Ni de bon tros. També se n’havien anat al llit moltes vegades mentre treballaven junts. I l’última vegada havia tingut un desenllaç fatal.

—Has sentit què ha passat?

—No, què ha passat?

La porta es va obrir mentre trucaven. No passaven mai el pestell. La My ho trobava innecessari quan estaven ells dos sols al pis, perquè aleshores ja sabien si el bany estava ocupat. En Billy es va sobresaltar davant el mirall, com si la seva dona l’hagués enxampat fent alguna cosa prohibida. Cosa que, en certa manera, era veritat.

—Es pot saber què fas tanta estona?

—Res.

—M’he de rentar les dents, que vull anar a dormir aviat.

La My es va esmunyir al bany, va agafar el seu raspall de dents elèctric i va prémer una mica de pasta de dents sobre el capçal rodó.

—Has vist l’enllaç que t’he enviat?

Es va fer lloc davant seu a la pica, va obrir l’aixeta i hi va col·locar el raspall a sota. En Billy es va tornar a situar en l’ara i l’aquí. Va fer un esforç per sonar atent, interessat.

—Sí, segurament. Quin d’ells vols dir?

—Avui només te n’he enviat un. Töreboda —va dir ella amb la boca plena d’escuma de dentífric—. La casa blanca de fusta amb terreny davant del mar.

En Billy va assentir com si se’n recordés. Podia ben ser que avui només li hagués enviat un enllaç, però ja no obria tot el que li reenviava, ni de bon tros. Ella igualment no trigaria a traçar un itinerari per a un dels propers caps de setmana perquè poguessin visitar una colla de propietats. I comprarien la casa que decidís la My. Ell es limitaria a fingir interès.

Parlaria amb ella sobre les reformes i sobre com podien estructurar la finca.

Aniria amb ella al banc i s’ocuparia del crèdit.

Assentiria amb un somriure quan parlés entusiasmada de com els agradaria passar-hi els estius als seus futurs fills.

Això sí que ho desitjava de veritat, ell.

Tenir un futur en comú. En Billy estimava la My. Els últims mesos havia fet l’impossible per deixar tota la foscor enrere. Per tornar a ser la persona que era. La persona de qui ella s’havia enamorat. Aquell paio modest, simpàtic, senzill.

Es va intentar convèncer que encara no era massa tard.

La My volia una casa d’estiueig, i normalment aconseguia allò que volia. S’havien conegut feia poc més d’un any en una festa de Midsommar. A l’octubre la My havia considerat que se n’haurien d’anar a viure junts, i al maig d’aquest any, onze mesos després que s’haguessin vist per primera vegada, s’havien casat.

Al juny li havia fet el salt.

Amb la Jennifer.

La Jennifer ho havia sabut.

Havia sabut que li havia passat alguna cosa el dia que va haver de matar Edward Hinde a trets per salvar la Vanja, i Charles Cederkvist per salvar-se a ell mateix. En Billy havia fruït d’aquella sensació embriagadora. Del poder de decidir sobre la vida i la mort.

La Jennifer l’havia entès.

L’havia ajudat a viure les seves fantasies, la dominància, acompanyades de sexe i plaer carnal. Havia fet que la seva serp interior quedés saciada i que ell mateix es mantingués serè.

Fins que ell va beure massa.

Fins que tot es va torçar.

Es va adonar que encara no havia dit res. Sobre la casa blanca de fusta a Töreboda. La My va escopir a la pica i el va mirar amb posat seriós.

—Què passa?

—Res.

—Segur? Trobo que estàs una mica estrany des que has tornat d’entrenar.

No se li escapava res. Al cap i a la fi, la seva feina era percebre el comportament de la gent, llegir-lo i aconseguir que explotessin al màxim el seu potencial. Era bona. Era bona per a ell. No li volia mentir. Però tampoc calia que ho sabés tot. Dir-li mitja veritat no era mentir-li.

—Te’n recordes, de la Jennifer? Amb qui he treballat alguna vegada…?

Esclar que se’n recordava; la My i ell n’havien parlat sovint, i la My sabia que també havien quedat fora de la feina, tot i que no sabia què feien.

—Sí, què li passa? —va preguntar, tranquil·la.

—Sospiten que s’ha ofegat.

—Que què?

—A França. En un accident de submarinisme. Ja saps com li agradaven els esports extrems.

—Valga’m Déu, quina desgràcia! —La My s’hi va arrambar i el va abraçar—. Em sap molt de greu. Sé que et queia bé.

—Sí. Sí, és veritat…

Es van quedar així una estona, en silenci, fins que la My el va deixar anar i va alçar la vista cap a ell.

—Però només ho sospiten, que s’ha ofegat? Que encara no l’han trobada?

—No, però n’han localitzat la roba a prop d’una cova. Vés a saber què ha passat, però si hi havia un corrent fort…

La My va sospirar profundament, es va posar de puntetes i li va fer un petó als llavis amb tendresa.

—Pobra criatura…

En Billy no sabia del cert si es referia a la Jennifer o a ell. El va agafar de nou per consolar-lo. No descobriria mai tota la veritat.

Per més horrible que sonés, que la Jennifer hagués tingut un accident a França li permetia deixar tota la història enrere d’una vegada. I intentar convence’s que no havia passat mai. Podia començar de nou i fer les coses bé.

Encara no era massa tard.