Tots set estaven aplegats en una de les sales de reunions grans, que feia que la sala de conferències de Kungsholmen semblés força tronada. Parquet en espiga envernissat amb una catifa vermella gran i rectangular sota una taula de roure massís on cabien dotze persones. Les cadires, amb respatllers alts i una funda negra de pell, eren més còmodes que les que tenia a casa, va pensar en Billy quan s’hi va haver assegut.

Del sostre penjava un llum modern però funcional, format per tres tubs llargs d’alumini amb bombetes individuals. En una paret hi havia una pissarra blanca amb algunes fotografies i un mapa d’Uppsala rere un vidre, en el qual es podien fer senyals i tornar-los a esborrar quan ja no eren rellevants o s’havien de modificar. En Torkel es va proposar comprar un mapa així d’Estocolm per a la seva sala de conferències.

Arrambat a una paret hi havia un prestatge d’oficina que contenia papers, blocs, bolígrafs, carpetes i pòstits en fileres ordenades. A sobre hi havia una fruitera i unes quantes ampolles d’aigua i cola. Al sostre hi havia instal·lat un projector ultramodern orientat a la pissarra blanca, sobre la qual es podia fer baixar una pantalla en cas necessari. I a tots dos extrems hi havia pantalles per a videoconferències sobre trípodes giratoris.

Al llarg dels anys, els membres del Riksmord havien estat en moltes sales de reunions diferents per tot el país, però aquesta era sens dubte la més luxosa de totes. La sala feia més aviat la sensació que en qualsevol moment s’hi reuniria la gerència d’una gran empresa que cotitzava a la borsa, en lloc d’un equip d’investigadors que parlaven d’assassinats i violacions.

—Molt bé —va dir l’Anne-Lie, i va córrer la darrera cortina de ratlles de color vermell ataronjat que hi havia a les finestres que donaven al passadís perquè ningú pogués mirar a dins—. Potser val més que comencem per l’elefant a la sala, així ens ho traiem de sobre. En Sebastian…

Tothom es va girar cap a en Sebastian, que estava assegut al costat de l’Ursula i que en aquest moment es va reclinar amb una ampolla d’aigua mineral a la mà.

—Es queda —va manifestar l’Anne-Lie—. M’agradaria que hi participés i aquesta és la meva investigació.

—Com he dit, normalment assumim la responsabilitat quan ens truquen —va comentar en Torkel, i es va girar cap a la Vanja, però l’Anne-Lie el va tallar de seguida.

—En aquest cas, no. Us agraeixo molt la vostra ajuda, de veritat, però no em limitaré a obeir sense badar boca com una bleda provinciana només perquè ve el fantàstic equip d’Estocolm.

A l’Ursula l’Anne-Lie li va caure bé. Per la seva manera de ser, però també simplement per utilitzar una expressió com «bleda provinciana». Feia temps que l’Ursula tenia la hipòtesi que la competència dels col·legues era inversament proporcional a la distància entre el seu lloc de treball i la gran ciutat. I les paraules de l’Anne-Lie indicaven que potser l’Ursula havia trobat una ànima bessona en la seva nova companya de feina i cap de la investigació.

—Això sí, tinguem clara una cosa —va continuar l’Anne-Lie, i es va dirigir directament a en Sebastian—, o et portes bé i mantens la bragueta tancada o te’n vas al carrer.

Sí, definitivament a l’Ursula li queia bé.

En Sebastian va assentir amb el cap, va fer un glop d’aigua i es va eixugar la boca amb el dors de la mà.

—Me la puc obrir de tant en tant per anar a fer pipí?

L’Anne-Lie no es va prendre la molèstia de respondre-li. En comptes d’això, va enretirar una cadira del cap de taula i es va asseure.

—Molt bé, doncs, ara que està tot aclarit podem ocupar-nos de les coses més importants. Qui comença?

Va passejar la mirada per cadascun d’ells. En Carlos es va aixecar i es va cordar els botons de l’armilla prima de plomes que duia per sobre d’una camisa i un jersei de llana; a continuació, va anar cap a la pissarra blanca i va penjar una fotografia de carnet ampliada d’una dona al costat de les altres. Tenia els cabells castanys, prims i grenyuts, els ulls foscos, els pòmuls marcats i els llavis fins.

—Rebecca Alm, trenta anys, nascuda a Nässjö, es va mudar a Gävle als vint-i-dos anys, de manera que hi va viure vuit anys des d’aleshores. Treballava a mitja jornada al menjador escolar de l’Ängsskolan, una escola privada cristiana, però gairebé no tenia contacte amb les seves col·legues. En general, pel que es veu era una persona força solitària. Malgrat que no disposem de cap diagnòstic mèdic, la companya amb qui he parlat sospita que tenia depressions. Això és tot el que tinc fins ara, continuaré amb ella —va concloure en Carlos, i va tornar al seu lloc.

—Al pis hem trobat un mòbil, però cap ordinador —va començar en Billy—. L’examinaré al més aviat possible i miraré si la trobo a les xarxes socials.

—El seu veí m’ha explicat que creia que la perseguien —va comentar la Vanja.

—Qui? —va preguntar en Torkel, i es va inclinar cap endavant amb interès.

—Això no ho sabia —va respondre la Vanja arronsant les espatlles—. Però es va oposar a instal·lar detectors de fum al seu pis perquè creia que hi havien integrat càmeres.

—I per què l’havia de voler vigilar ningú? —va preguntar l’Anne-Lie, que es va aixecar i va escriure «Vigilada?» al costat de la fotografia de la Rebecca—. En va parlar amb algú?

L’Anne-Lie va mirar en Carlos, que va arronsar una mica les espatlles com la Vanja.

—No, d’això encara no me n’han dit res.

—Entesos. Sabem quant de temps feia que era morta?

L’Ursula es va redreçar. En Sebastian la va observar de cua d’ull. Qui sap si l’oferta d’anar a sopar encara era vigent. Si no, l’esperava una vegada més una habitació d’hotel buida. S’esforçaria a complir la promesa que li havia fet a la Vanja de canviar i millorar. I passar algunes hores amb l’Ursula l’hi posaria més fàcil.

—Tenint en compte l’entorn i l’estat del cadàver, jo diria que unes dues setmanes, dia amunt, dia avall —va afirmar l’Ursula.

—El seu veí la va veure per última vegada el 2 d’octubre —va dir la Vanja.

—També va ser l’últim dia que va anar a treballar —va afegir en Carlos.

—Que no la va a trobar a faltar ningú? —va preguntar l’Anne-Lie, mentre escrivia «2-10?» al costat del nom de la Rebecca.

—Sí, li van trucar de l’escola i dues companyes també van anar a casa seva, però com que no va obrir… —En Carlos va aixecar les mans, resignat—. Sembla que els últims anys ja ho feia de tant en tant, això de desaparèixer uns quants dies, però sempre tornava.

Una persona solitària.

Les ciutats n’estaven plenes. Com més gran era la ciutat, més n’hi havia.

Persones com la Rebecca, que desapareixien durant dies o fins i tot setmanes sense que ningú les trobés a faltar. En Sebastian es va sorprendre pensant quant de temps quedaria estès al seu pis de Grev Magnigatan si tingués un infart. Molt de temps. Segurament més de dues setmanes. Qui el trobaria a faltar? L’Ursula, potser. Però no tant per preocupar-se per si li havia passat res.

—I ningú va sentir la pudor? —va preguntar la Vanja.

—Feia força fred al pis, i Rebecca Alm era baixa i prima, flaca i tot, i en aquest cas no es dóna gaire putrefacció; segurament es va momificar de seguida —va explicar l’Ursula.

Almenys tenia algun avantatge, va pensar en Sebastian. Amb els quilos que li sobraven als malucs ell probablement començaria a fer pudor de seguida. Potser fins i tot traspassaria el terra i gotejaria fins a casa del vell Ekensköld, a la planta de sota. Era un bon motiu per no fer més cas al seu metge, que sempre li deia que s’havia d’aprimar.

—L’anàlisi forense revelarà si tenia anestèsics a la sang o si hi ha restes d’esperma —va continuar l’Ursula, i va fullejar les notes de la taula—. Tenia un blau petit al coll, que podria provenir d’una punxada, però no ho sabrem segur fins després de l’autòpsia —va concloure, i es va repenjar a la cadira.

L’Anne-Lie va assentir amb el cap; després, es va acostar al mapa i va agafar un retolador prim.

—Ida Riitala va ser agredida aquí… —Va dibuixar un petit cercle al mapa i va escriure un 1 al costat—. Al cementiri vell, el 18 de setembre. —L’Anne-Lie va escriure «18-9» al costat del cercle.

—La víctima següent és Therese Andersson, cinc dies després, aquí. —Un nou cercle, un 2 i una altra data, «23-9»—. I després se’n va a Gävle.

Va escriure el nom de la Rebecca fora del mapa i «2-10», novament seguit d’un interrogant.

—Klara Wahlgren aquí, el 13 d’octubre. —Va anotar un cercle, un 4 i «13-10». Després, l’Anne-Lie va deixar el retolador sobre l’arxiu i va fer un pas enrere. Tots van examinar el mapa i es va fer silenci, fins que finalment en Sebastian el va trencar.

—Uppsala, Uppsala, Gävle i un altre cop Uppsala.

—Sí, i què? —va preguntar en Carlos.

—Podria ser una indicació que les víctimes han estat seleccionades expressament —va respondre la Vanja en lloc d’en Sebastian, i ell va sentir un cert orgull.

Ben pensat. Pensava com ell.

La minyona del pare.

—O almenys que la Rebecca va ser escollida expressament —va continuar ell la línia de pensament, i va llançar una mirada de reconeixement a la Vanja, que òbviament ella va ignorar—. Hi ha cap relació entre les víctimes d’Uppsala i Rebecca Alm?

—Que sapiguem, no —va respondre en Carlos—. Però encara no els ho hem preguntat, a les altres tres.

—L’Ida i la Klara es coneixen —va dir la Vanja—. Havien cantat a la mateixa coral.

En Sebastian va assentir amb el cap. Dues de les víctimes es coneixen; per a la tercera, l’autor havia canviat de ciutat. Segurament estaven sobre una pista.

—Que sabem com va entrar? —En Torkel va mirar l’Ursula i en Billy, que havien estat al pis.

—No —va respondre l’Ursula—. El pany estava intacte, i en aquest moment estem intentant esbrinar quantes claus hi ha.

—Podria ser que el fes passar ella? —va continuar preguntant en Torkel.

—Si se suposava que havia de sobreviure a l’agressió, no sembla que sigui gaire probable, oi? —va respondre en Sebastian, sense amagar que aquesta pregunta li semblava la més estúpida que s’havia fet fins ara.

—També pot ser que anés emmascarat i aconseguís obrir-se pas tan bon punt li va obrir la porta —va rebatre en Torkel, obstinat, i va intentar que no se li notés la irritació.

—Tenia espiell, la porta? —va preguntar en Sebastian, girant-se cap a l’Ursula, i ella va assentir amb el cap.

—Una dona que creu que la vigilen mira per l’espiell, i si veu una persona emmascarada no obre la porta —va declarar en Sebastian amb el to de qui parla amb un nen de cinc anys. En Torkel estava a punt de replicar-li de nou, però l’Anne-Lie s’hi va ficar.

—Vols aportar res de propi o només penses criticar-nos?

—M’alegro que m’ho preguntis. —En Sebastian es va aixecar i va anar cap a la pissarra blanca. Es va posar d’esquena a la resta i va examinar la pissarra durant uns segons. Així començava de vegades els discursos, d’esquena al públic. I sentia com el murmuri s’apagava. Per causar la màxima atenció i emoció.

—Ja hi som —va dir en Torkel, irritat.

—Fa temps que l’autor ha fantasiejat amb aquest crim, i segurament va assaltar la primera víctima en un entorn que li és familiar i que no queda gaire lluny de casa seva —va començar, i va assenyalar el cercle amb l’1 al mapa.

—Això vol dir que, en primer lloc, ens hauríem d’enfocar en Ida Riitala —va afanyar-se a resumir en Torkel—. Què més?

En Sebastian el va mirar. Li feia l’efecte que en Torkel intentava fer-lo quedar malament. Potser era un primer pas per desfer-se’n.

Però no li funcionaria.

—Potser coneixia la dona o com a mínim l’havia vista algun cop, potser fins i tot en va observar els costums. Volia evitar sorpreses.

Dit això, en Sebastian es va tornar a girar de cara a la pissarra blanca, i aquesta vegada va assenyalar les fotografies penjades.

—La majoria de les vegades el mòbil és una necessitat de poder i control, i tampoc es pot descartar una pura aversió a les dones, però el modus operandi de l’autor fa pensar que, en aquest cas, els motius són més complexos.

Es va girar de nou i va mirar els altres. Semblava que els havia despertat l’interès. Per un moment va considerar fer una altra pausa dramàtica, però al final se’n va desdir.

—Per a la sedació podria haver-hi dos motius. D’una banda, que no es veu capaç de portar a terme l’acte en si amb la víctima conscient; de l’altra, que ha d’experimentar una sensació de control absolut.

En Billy va aixecar la vista dels seus papers. Eren imaginacions seves o l’última frase també es referia a ell?

—Si és el segon cas, l’autor molt probablement ja ha experimentat amb el control i la submissió en el passat. En relació amb el sexe.

Aquesta vegada no eren imaginacions d’en Billy; en Sebastian va mirar en la seva direcció sense cap mena de dubte.

—Una mena de sadomasoquisme? —va preguntar la Vanja sacsejant lleument el cap, la qual cosa denotava que no entenia que algú pogués trobar gust en una cosa així.

En Billy, en canvi, ho entenia perfectament.

El control.

El poder embriagador.

La satisfacció.

—Bé, en tot cas una espècie de dominància —va confirmar en Sebastian, assentint amb el cap—. Si, en canvi, es tracta de falta de seguretat a l’hora de realitzar l’acte en si, molt probablement la persona té poca experiència sexual, si és que en té, i podria ser que la que ha tingut hagi estat negativa.

—Com el podem trobar? —va preguntar l’Anne-Lie.

—Per desgràcia, això ja és més difícil de respondre, perquè els individus d’aquesta categoria solen ser solitaris —va respondre en Sebastian amb un lleu sospir—. Un autor de l’altre tipus podria freqüentar cercles de BDSM i tenir la sensació que ja no en té prou.

—I el sac té a veure amb el control? —va preguntar l’Ursula.

—Compleix dues funcions. D’una banda, és una mesura de precaució perquè no el puguin identificar si es desperten.

—Això vol dir que el coneixen? —va deixar anar la Vanja.

—No necessàriament, també podria estar relacionat amb la culpa. Les vol despersonalitzar. Perquè no tinguin rostre. Literalment.

—Sabem segur que Ida Riitala va ser la primera víctima? —va preguntar en Billy.

—La data ens en dóna una lleugera idea —va respondre en Sebastian amb ironia, i va visualitzar com el premi a la pregunta més estúpida passava d’en Torkel a en Billy.

—Bé que hi podria haver una xifra amagada. Dones que no s’han atrevit a presentar una denúncia o no han volgut —es va defensar en Billy, que va llançar una mirada obstinada a en Sebastian.

—No és gaire freqüent en les violacions d’assalt —va contestar en Sebastian, però va haver de reconèixer a contracor que en Billy potser no anava del tot desencaminat. En Torkel es podia quedar el premi.

—Així, doncs, ara per ara ens centrem en l’Ida —va resumir l’Anne-Lie—. I a la roda de premsa farem una crida a les dones que hagin estat víctimes d’una agressió perquè es posin en contacte amb nosaltres sens falta. A més, ens pronunciarem sobre les novetats tan aviat com en tinguem. —Es va aixecar per indicar que donava la reunió per finalitzada.

—I què hi ha de les càmeres de vigilància del recorregut que va fer l’Ida per anar a casa seva? —va preguntar en Billy mentre recollia el seu material.

—N’hi ha, però no al lloc dels fets —va respondre en Carlos.

—Que puc tenir-ne les gravacions?

—Esclar.

—Vull saber si hi ha cap connexió entre les víctimes abans de la roda de premsa —va recalcar l’Anne-Lie. Tothom va assentir amb el cap i la reunió es va acabar definitivament. La Vanja es va aixecar i va ser la primera de sortir de la sala, sense ni tan sols dignar-se a mirar en Sebastian. Quan ell va tornar a la taula, va mirar l’Anne-Lie, que li va fer un gest d’aprovació amb el cap i va somriure satisfeta. Si bé era d’agrair sentir-se valorat, no era la seva consideració, la que buscava.