Divendres al matí, la Vanja es va despertar amb una barreja de nervis i expectació abans que sonés el despertador. Es va quedar una estona més estirada i va respirar profundament unes quantes vegades abans de treure la pistola de sota el coixí d’en Zacharias i col·locar-la sobre la tauleta de nit.

El penúltim dia que podia succeir alguna cosa.

Avui o demà.

A part d’això, cada vegada li resultava més estranyament familiar despertar-se al llit de matrimoni del dormitori de la Klara i en Zacharias i veure la fotografia del seu casament sobre la còmoda blanca que hi havia al costat de l’armari i les fotografies d’en Victor penjades a la paret a diferents altures.

Les primeres nits havia estat en alerta màxima. Pràcticament no havia aclucat els ulls, sinó que s’havia quedat estirada enmig de la foscor, a les escoltes, i havia reaccionat al mínim soroll. De nit se sentien molts sons, tant a dins de casa com a fora, als voltants, i com que per a la Vanja eren estranys i no hi estava acostumada, no podia discernir si eren inofensius.

O si significaven que hi havia algú a casa.

Amb ella.

Algú que tenia males intencions.

De tant en tant es posava en contacte amb en Billy. En plena nit. Li demanava que tornés a comprovar totes les càmeres. Per si de cas. Agafava l’aparell de ràdio i s’assegurava que els dos col·legues estaven en posició al davant de la casa. Que estaven desperts i a prop. Que tenien les seves armes de servei controlades i a l’abast en tot moment.

Però no havia passat res.

En tota la setmana.

La Vanja es va llevar i va anar al lavabo. Aquesta paret no tenia finestres, o sigui que no calia que pensés a girar el cap o a amagar-se la cara d’alguna altra manera. Va tancar la porta amb pany i clau i es va ficar a la dutxa. Així se sentia més segura, tot i que es notava una mica ridícula col·locant la pistola al cistell d’acer inoxidable, al costat del xampú, el gel de dutxa i el condicionador. Malgrat tot, quan estava nua a la dutxa era quan més vulnerable era i tenia certa por.

Al llarg de la setmana, havia procurat deixar-se veure de tant en tant per alguna de les finestres. Tenia la mateixa estatura i la mateixa constitució física que la Klara. Només li feia falta una perruca per tenir el mateix pentinat que ella. Per sort, la Klara duia serrell. Mentre la Vanja inclinés el cap una mica cap al costat, el girés lleugerament o jugués amb el serrell de la perruca, procurant que ningú se la quedés mirant gaire estona, era molt improbable que la descobrissin. Des de lluny era impossible.

Un cop es va haver vestit, va anar a la cuina. Allà hi havia una finestra on tocava el sol de matí, per la qual cosa era d’allò més natural que la Vanja abaixés la persiana. Una tassa de cafè i un panet i sortiria de casa. Durant tota la setmana, la Vanja i la Klara havien fet l’intercanvi de rols al pis de la Vanja. En cas que els autors les vigilessin, els devia estranyar que la Klara visités algú a Norbyvägen cada matí i cada vespre, però la Vanja jurava que no l’havia seguida ningú. Cada vegada havia anat per un camí diferent i s’havia fixat en els cotxes.

Així havia anat passant el temps.

Dia rere dia.

O, més ben dit, nit rere nit.

Passava la nit a casa de la Klara, sortia a primera hora, rellevava la Klara, que se n’anava a treballar i, quan plegava, tornava al pis de la Vanja. A continuació, la Vanja se n’anava descansada «a casa», aparcava el cotxe al garatge, entrava a casa i hi passava una nit més.

Sempre el mateix. Una vegada i una altra.

Quatre dies des de la roda de premsa.

Tot havia estat tranquil.

Massa tranquil. Ahir a l’Anne-Lie se li havia acabat la paciència. Just quan la Vanja es volia estirar i aprofitar per dormir una mica mentre la Klara estava a la feina, la van fer anar a comissaria.

—Què ha passat? —va preguntar un cop es va haver unit als altres, que s’havien aplegat a l’oficina.

—No ha passat res, aquest és el problema —va contestar l’Anne-Lie, fent palès el descontentament per la manca de resultats dels darrers dies.

—Encara no hem esbrinat el parador dels Valbuena pare i fill —va continuar amb el mateix to estrident i disgustat—. I, que sapiguem, l’exparella de la Linda encara és a Hudiksvall, i Boris Holt torna de Xipre aquest cap de setmana.

—Sabem del cert que Hampus Bogren no ha marxat de Hudiksvall? —va preguntar l’Ursula, i va mirar en Carlos i en Billy. Era evident que suposava que, si Bogren s’hagués mogut de lloc, ells ho sabrien.

—En tot cas, no és aquí i no assalta la Vanja, no? —va escopir l’Anne-Lie—. No hem localitzat el cotxe d’aquest Weber i no hem avançat gens en la qüestió de quines indagacions feia que li van costar la vida.

—Kajsa Kronberg, la seva col·lega, tampoc ens pot ajudar —va informar en Torkel als presents amb calma i serenitat—. La seva cap ha indicat al departament informàtic que l’avisin en cas que algú intenti accedir a l’ordinador de Weber, o sigui que… —Va encongir les espatlles per recalcar que aquesta pista era un cul-de-sac. Per desgràcia, no era el primer—. A més, tampoc sabem si Weber és mort —va afegir per acabar, dirigint-se a l’Anne-Lie.

—No, no sabem res. No tenim res. I això és inacceptable.

En Torkel va suposar que els havia fet venir a comissaria perquè algun superior en rang havia preguntat a l’Anne-Lie «Com van les investigacions?», però amb un to que sens dubte volia dir «Procura resoldre aviat el cas, que si no…». Des de la segona roda de premsa de dilluns, en la qual l’Anne-Lie i en Torkel havien informat als periodistes aplegats de la segona violació a la Therese i, tal com havien planejat, havien ofert una imatge força incompetent, l’Anne-Lie estava sotmesa a una pressió enorme. Des d’aleshores, els diaris informaven sobre el cas cada dia. Dos periodistes fins i tot havien estat enviats expressament pels seus diaris per escriure sobre el «violador d’Uppsala». Tots els informatius parlaven de les agressions sexuals, i la feina de la policia no quedava ben parada en cap dels reportatges. Tot anava tal com havien previst. Ara bé, l’Anne-Lie no tenia la més petita intenció de deixar que la titllessin d’incompetent i inepta. En Torkel s’afigurava que havia intentat parlar amb la Rosmarie, però que tampoc havia estat cap ajut. Com que l’Anne-Lie es negava a cedir la responsabilitat de la investigació al Riksmord, oficialment no es podia projectar cap ombra sobre l’equip d’en Torkel i, per tant, tampoc sobre la Rosmarie. Així doncs, era un problema de l’Anne-Lie i l’havia de solucionar tota sola. I ara semblava fermament decidida a fer-ho.

—Donarem un marge als autors. Un espai de temps que els obligui a actuar.

—Com? —va preguntar en Sebastian; era evident que ja li semblava mala idea abans i tot de coneixe’n els detalls.

—La Klara publicarà a les xarxes socials que estarà de viatge una temporada. Durant un temps indeterminat. Que marxa dissabte al vespre. —Ara l’Anne-Lie va agafar un feix d’impresos que tenia davant seu a sobre la taula, en va repartir un exemplar a cadascú i tothom va començar a llegir.

Només us volia dir a tots que dissabte marxem d’Uppsala. En Zach, en Victor i jo estarem de viatge una temporada. Encara no sabem exactament durant quant de temps ni on. En Zach i en Victor ja són a casa dels pares d’en Zach, i jo me n’hi vaig aquest cap de setmana. Ens hem agafat vacances durant un temps per poder estar en família. Hem passat una tardor difícil i simplement necessitem descansar una mica. Només perquè ho sapigueu si no sabeu res de mi durant unes quantes setmanes. Cuideu-vos. Una abraçada, Klara.

—Ja n’està al corrent, la Klara? —va preguntar la Vanja mentre llegia el text per sobre.

—Esclar, ho ha escrit ella mateixa.

—No —va dir en Sebastian un cop es va haver mirat la publicació prevista i havia deixat l’imprès a un costat—. No ho feu.

—Per què no?

—No forceu cap reacció, no provoqueu els autors, sempre surt malament. Tingueu paciència. Tard o d’hora actuaran. Potser no serà aquesta setmana ni la que ve, però els enxamparem.

—Aquesta setmana ja és una setmana massa tard.

En Sebastian va mirar al seu voltant buscant ajuda. En Torkel va deixar l’imprès sobre la taula i es va apujar les ulleres sobre el front.

—És gaire diferent del que ja estem fent? —va preguntar, i va mirar en Sebastian.

—Sí que ho és.

—En quin sentit?

En Sebastian es va aixecar i va començar a anar amunt i avall per la sala.

—Recordes quan a Sala em vas presentar l’autor com un depredador? —va preguntar en Sebastian, i es va dirigir directament a l’Anne-Lie.

—Sí.

—Imagina’t un depredador de veritat, un… un lleó antropòfag. El vols capturar, així que utilitzes una cabra com a esquer i t’assegures de tenir gent al lloc dels fets que intervingui quan el llop aparegui, perquè el capturin o el matin.

—M’acabes de comparar amb una cabra? —va deixar anar la Vanja amb un lleu somriure. En Sebastian va ignorar el seu comentari.

—Us espereu que el lleó sigui a prop. Quan se sent segur, ataca, i aleshores l’enxampeu.

—Molt bé.

—El mateix escenari. Però aquesta vegada empaiteu el lleó. El feu anar fins a la cabra amb foc. Què creus que passa? —Abans i tot que l’Anne-Lie tingués temps d’agafar aire per respondre, en Sebastian va continuar—. El lleó ataca, però no necessàriament la cabra, i llavors s’escapa. Probablement mata algú en el procés.

—La cabra sóc jo, oi?

—D’acord, mireu, potser no és la millor comparació —va dir en Sebastian després de fer una pausa i veure les mirades escèptiques i lleugerament burletes dels altres—. El fet és que no és bona idea forçar-ne una reacció.

—A mi em sembla una idea estupenda —el va contradir la Vanja, i va posar l’esquena més recta—. Per què esperar més temps del necessari?

—Ho acabo d’explicar.

—Ja sé que em vols protegir. Els pares ja ho fan, això, però jo no necessito protecció, i encara menys venint de tu.

—Aquesta no és la qüestió. No es tracta de mi.

—Tot el que fas tracta de tu. Però em sé cuidar soleta.

En Sebastian va aixecar els braços en un gest que tant podia voler dir que es rendia com que se’n rentava les mans.

Havia estat idea de l’Anne-Lie.

En Torkel no s’hi oposava.

La Vanja ho volia fer.

En Sebastian no solia ser gaire raonable, però fins i tot ell va veure que era una batalla perduda.

Això havia passat ahir. La Vanja havia estat tot el vespre a la casa. Havia intentat llegir una mica, mirar una pel·lícula, però no s’havia pogut treure les paraules d’en Sebastian del cap. Era insensat forçar l’acció? Faria que els autors estiguessin més desesperats i, per tant, fossin més perillosos? S’havia posat en contacte més vegades que de costum amb els oficials apostats davant de la casa i havia trucat a en Billy, tot i que li havia fet la impressió que el molestava; semblava que estava enfeinat amb altres assumptes més importants. Havia sonat distret i estressat, de manera que havia penjat i, en lloc d’això, havia trucat a en Jonathan, amb qui havia parlat fins ben entrada la nit. Estava més nerviosa i intranquil·la que tots els últims dies junts.

Quan es va despertar aquest matí, però, aquests sentiments s’havien dissipat del tot, i l’envaïa una tensió nerviosa i expectant.

Passaria avui o demà.

L’enxamparien.

Per fi enxamparien els autors.

La Vanja tenia ganes que tot plegat s’acabés aviat, principalment perquè trobava a faltar en Jonathan. No s’havien vist en tota la setmana. L’enyorava. La seva companyia. El seu cos. Se’n volia anar al llit amb ell. Engendrar un fill amb ell.

Va prendre l’últim glop de cafè de pressa i va deixar la tassa a la pica; tot seguit, se’n va anar al passadís i es va posar la jaqueta amb caputxa de color verd fosc. Es va posar la caputxa, es va mirar al mirall i es va arreglar el serrell. Hauria preferit posar-se les ulleres de sol, però vist que no hi havia gaire claror, per no dir que no feia sol, segurament hauria resultat sospitós. En lloc d’això, va acotar una mica el cap quan va obrir la porta de casa, la va tancar i se’n va anar al garatge. Sabia que els agents la veien des d’un cotxe una mica més avall del carrer, però va girar a l’esquerra sense mirar en aquella direcció. Va aixecar la porta del garatge, que va grinyolar sorollosament. Cada vegada que havia pujat al cotxe aquesta setmana s’havia dit que hi havia de posar oli. Encara que no sabés com es feia. La Vanja no en tenia ni idea, i ara era el moment menys oportú de pensar-hi. Si feia una setmana que suportava aquest soroll cada dia, demà també podria d’aguantar-lo una vegada més.

Va entrar al garatge i els ulls van trigar uns segons a acostumar-se a la foscor. Després es va treure la caputxa i va anar cap al cantó del conductor del Polo blau. Just quan es disposava a obrir la porta, es va quedar glaçada. Més que una percepció concreta, era més aviat una sensació.

La sensació de no estar sola.

La sensació que hi havia algú que l’esperava.

En aquell racó fosc a l’esquerra de la porta del garatge, on no hi havia cap càmera instal·lada.

La sensació que hi havia algú que se li acostava per darrere.

Sense fer soroll, amb un parell de Vans del número 42,5.

Va decidir instintivament que ni tan sols intentaria desenfundar l’arma, sinó que provaria sort en el cos a cos. Tot i això, abans que tingués temps d’ajupir-se o de fer mitja volta, el garatge ombrívol va quedar completament a les fosques i va sentir el dolor d’una punxada al coll. Amb una mà es va intentar treure el sac del cap, però l’agressor simplement la va apartar d’un cop. La Vanja va pensar que ho havia d’intentar una vegada més per poder veure l’home que l’atacava, però el braç no l’obeïa. Un instant després, les cames també li van fallar i es va desplomar inconscient sobre el terra brut del garatge.

En Berg i en Yadav eren al cotxe a una distància raonable de la casa de Klara Wahlgren. Tenien instruccions de vigilar-la dia i nit sense ser descoberts. Esperaven de tot cor passar desapercebuts per no posar en perill l’èxit de l’operació de cap manera. Havien de remeiar el seu error. No en parlaven, però tots dos sabien que pensaven sovint en l’oportunitat fallida en aquell bordell de Norrforsgatan. Qui havien espantat no era l’autor que buscaven, de manera que no hi havia hagut mals majors, però no es podien permetre cap altra relliscada. Els havia arribat que, després del seu fracàs, el psicòleg amb una mica de sobrepès que l’Anne-Lie havia incorporat a l’equip no havia parat de referir-se a ells com Cling i Clang. Cling i Clang. Si no anaven amb compte, no es podrien desempallegar mai d’aquests noms. Els col·legues els ho dirien i se’n mofarien si s’hi tornaven.

A la casa hi havia moviment. La Vanja va sortir a l’escaleta de l’entrada vestida amb la jaqueta de color verd fosc amb la caputxa posada. Els va donar l’esquena i va tancar la porta de casa amb clau. En Berg i en Yadav van veure com anava cap al garatge i girava a l’esquerra abans de perdre-la de vista. Tots dos la van seguir amb la mirada, i en Berg va agafar un petit bloc que hi havia entre els dos seients, va mirar l’hora i va anotar el moment en què la Vanja havia sortit de la casa. No els ho havia demanat ningú, però de totes maneres ho feien. Registraven exactament quan sortien del cotxe, quan feien un tomb pels voltants de la casa —evidentment, a una certa distància—, quan tenien contacte amb la Vanja, quan la veien per últim cop al vespre i quan la veien per primer cop al matí. En aquesta operació no podia anar res malament.

En Berg va tornar a deixar el bloc i el bolígraf a un costat i, just quan estava a punt d’advertir el seu col·lega que avui la Vanja trigava més que de costum a buscar el cotxe, el Polo blau va sortir del garatge fent marxa enrere fins al carrer, va girar a la dreta i va anar cap a ells. Es van quedar asseguts i van veure com la Vanja els passava pel costat, encara enfundada en la jaqueta verda i amb la caputxa folrada de pèl posada. En Berg va saludar discretament. La Vanja va aixecar dos dits del volant, però no els va mirar. En Yadav va agafar l’aparell de ràdio i va informar que la Vanja havia sortit de la casa i que estava de camí. Continuarien vigilant la casa i avisarien en cas de percebre res inusual o que algú s’hi acostés.

En Sebastian era al seu cotxe en un dels carrers transversals contigus, i també va sentir el missatge dels Cling i Clang. S’amagava i es mantenia a distància perquè no volia que la Vanja s’adonés que l’estava vigilant, que era a la vora, de reforç. Ara bé, si ella no hagués partit peres amb ell, ara no seria aquí. Aleshores li faria pànic que el descobrís i pensés que no confiava en ella, que creia que necessitava la protecció d’un home. Totes les coses que ella havia anomenat ahir. Ara bé, vist que actualment les coses entre ells no podien estar pitjor, ja no hi havia res a perdre, de manera que en Sebastian com a mínim podia calmar la preocupació i fer el que estigués a les seves mans perquè no li passés res.

En el moment en què va veure que la Vanja li passava pel costat, va engegar el motor i la va seguir des d’una distància prudencial. Sabia que mirava sovint pel retrovisor. La Vanja acabava d’arribar a la cruïlla on tombaria cap a l’esquerra. En Sebastian va frenar tant que li va faltar poc per aturar-se del tot. El Polo va posar l’intermitent.

Cap a la dreta. Va anar cap a la dreta.

En Sebastian va arrufar les celles, estranyat.

Però què dimonis…

Va donar gas i va arribar a la cruïlla, també va tombar a la dreta, va prémer encara més el pedal del gas, i encara va ser a temps de veure que el cotxe de la Klara tombava a l’esquerra en un indicador amb un nen, una dona i un home amb motxilla. Una zona recreativa. Alguna cosa no anava bé. Alguna cosa no anava gens bé. En Sebastian va seguir el Polo, però es va haver d’aturar per cedir el pas als cotxes que venien de cara. Va agafar l’aparell de ràdio del seient del copilot, cada vegada més intranquil.

—Hola, Cling i Clang. Sóc en Sebastian Bergman. Estic seguint la Vanja i hi ha alguna cosa que no quadra.

—Què passa? —van contestar a l’instant.

—Que agafa una altra ruta i entra en un collons de zona recreativa que hi ha aquí a la vora.

Quan per fi van deixar de venir cotxes en sentit contrari, en Sebastian va trencar pel carreró estret i no va trigar gaire a trobar-se rodejat d’arbres.

—Potser vol despistar possibles perseguidors —va sentir que suggeria en Cling o en Clang.

—Que no! No és això! —En Sebastian pràcticament cridava—. Alguna cosa no va bé. Feu el refotut favor de moure el cul cap aquí. Immediatament.

—On és?

En Sebastian va mirar al seu voltant. Sí, on era? No en tenia ni idea. La tranquil·la urbanització havia donat pas a la naturalesa.

—Primer ha girat a la dreta i després a l’esquerra… Fins a una zona recreativa. —Va donar una ullada ràpida per la finestra del cantó dret—. Ara mateix passo pel costat d’un camp de futbol.

—Ja sabem on és. Ara venim.

—Afanyeu-vos —va exigir en Sebastian, i va notar com la respiració se li feia més feixuga i el cor se li accelerava. Ara ja no estava intranquil.

Ara tenia por. Pànic.

Es va concentrar i va continuar avançant pel camí; va passar pel costat d’una mena de cabana de fusta amb un aparcament al davant. Ni rastre d’un Polo blau. El camí es va estrènyer, però en Sebastian va accelerar. Després d’uns quants centenars de metres, el camí es va bifurcar. En Sebastian es va aturar renegant, es va descordar el cinturó i va sortir del cotxe. Va caminar fins a la bifurcació, com si fos un maleït rastrejador que podia distingir les roderes. Desesperat, va picar de peus a terra, es va estirar els cabells, nerviós, va proferir un gemec ofegat i va mirar al seu voltant: els dos camins anaven rectes cap al bosc.

Quan tornava al cotxe per ubicar-ho tot en un mapa i escollir un dels dos camins aleatòriament, va sentir com, una mica més endins del bosc, la porta d’un cotxe es tancava de cop a la seva esquerra. Tot seguit va baixar el caminet de grava corrents. Mig minut més tard va veure el Polo blau aparcat al marge del camí. Una figura es va inclinar cap a l’interior del cotxe per la porta oberta del darrere. En Sebastian només li veia la part baixa de l’esquena, les cames i les sabates, però va tenir clar de seguida que no era la Vanja. Semblava que el motor en marxa ofegava el soroll dels seus trepitjos, perquè l’individu no va reaccionar fins que en Sebastian gairebé havia arribat on era. En Sebastian va agafar l’home per les espatlles, el va treure del cotxe i el va llançar a una banda. Aleshores va donar una ullada ràpida al seient del darrere. La Vanja. La dona amb el sac al cap només podia ser la Vanja. Estava estirada de bocaterrosa, no es bellugava i tenia els pantalons i les calces abaixats. En Sebastian es va girar, preparat per a un assalt, per haver-se de defensar, però no va passar res. Va girar sobre si mateix, sorprès i confós. L’autor havia aprofitat els segons que havia trigat ell a veure què hi havia a dins del cotxe per fugir. En Sebastian va veure com corria en la direcció d’on ell mateix acabava de venir. El va deixar córrer. De tota manera, no estava en condicions d’atrapar-lo, i tenia coses més importants de què ocupar-se.

Es va tornar a girar de seguida cap al cotxe i, just quan es disposava a encorbar-se a la part del darrere, es va quedar atònit. Hi havia una xeringa entre les cames de la Vanja. Plena d’una substància.

Que no l’havia anestesiada fins aquí?

Llavors, com s’ho havia fet per ficar-la al cotxe?

La Vanja s’hauria defensat. Aquest paio no l’hauria pogut reduir i portar-la fins aquí sense deixar-la fora de joc d’alguna manera. O sigui que la xeringa no contenia cap anestèsic; a més, a les altres víctimes els l’havia injectat al coll…

De mica en mica totes les peces encaixaven. D’una banda, en Sebastian tenia clar què veien els seus ulls. De l’altra, semblava que el seu cervell encara s’oposava a la conclusió. Sospitava què era aquell líquid blanc grisós de la xeringa. Però per quin motiu un home portava esperma en una xeringa?

Els pensaments d’en Sebastian s’amuntegaven i se li escapaven abans que tingués temps d’interpretar-los del tot. Què volia dir allò que veia? La resposta era tan rebuscada i inconcebible que la raó l’obligava a pensar diferent. Era massa absurd. Massa pertorbat. Malgrat tot, quan va tornar a mirar la Vanja, en Sebastian va arribar a l’única conclusió possible. Va tornar al seu cotxe tan de pressa com va poder, va obrir la porta d’una revolada, va agafar l’aparell de ràdio i, mentre tornava cap al Polo blau on era la Vanja, va cridar:

—Una dona! Busquem una dona!

En Berg i en Yadav havien passat l’edifici de l’Associació de Naturalesa i Orientació i estaven a punt d’entrar al camí forestal quan van sentir el missatge d’en Sebastian per la ràdio. En Yadav es va aturar i es va girar cap al seu col·lega, que semblava que pensava el mateix. Acabaven de passar pel costat d’una dona que corria a tota velocitat en direcció a la carretera nacional. Era l’única persona que havien trobat, i en Berg va recordar que la dona li havia cridat l’atenció perquè anava sense jaqueta.

—Però les víctimes van ser violades, no? —va preguntar en Yadav, i era evident que intentava fer encaixar l’última informació amb tot allò que sabien sobre el cas.

—Sí.

—Llavors com pot ser una dona?

En Berg no en sabia la resposta, i va continuar mirant el seu col·lega sense entendre res. Les dones també podien cometre violacions, però no d’aquesta mena. Com a mínim al seu entendre.

—No ho sé.

—La persona amb qui ens acabem de creuar era una dona… —va dir en Yadav, i amb el cap va assenyalar en direcció a la finestra del darrere i al carrer d’on venien.

—Sí, però… —En Berg va deixar la frase a mitges. Què havien de fer? Aquell psicòleg amb una mica de sobrepès havia parlat d’una dona, però buscaven un violador. Se les havien amb violacions consumades. En dones. Si giraven cua i detenien una dona per aquests delictes, tornarien a ser la riota dels seus col·legues. Estarien destinats a ser en Cling i en Clang per sempre. Però d’altra banda… havien rebut una instrucció directa. D’un home del nucli de l’equip de la investigació que, a més, era testimoni ocular, en cas que fos veritat que havia passat alguna cosa anormal al cotxe, cosa que, vist l’indret on es trobaven, era més que probable. Per quin motiu la Vanja hauria de passar per aquí per anar a Norbyvägen?

—Potser la dona és una còmplice —va suggerir en Yadav, i va treure en Berg de les seves cavil·lacions.

—Pot ser —va assentir en Berg—. Sí, podria ser.

Es van intercanviar una mirada, van prendre una decisió i en Yadav va posar la marxa enrere, va fer mitja volta i va perseguir la dona que els havia passat corrents pel costat feia pocs minuts.

Quan va recobrar el coneixement, estaven asseguts al seient del darrere.

Ell l’havia col·locada en posició mig asseguda, repenjada a ell, que seia al costat de la porta oberta. Havia entaforat el sac i la xeringa a la guantera sense importar-li un rave si destruïa proves. La Vanja no havia de veure res d’allò quan tornés en si, de cap de les maneres.

Abans que obrís els ulls de cop, es va bellugar una mica durant més o menys un minut, com si el cos se li despertés abans que el cervell. Va mirar fixament cap endavant durant un moment, i en Sebastian va veure que mirava d’entendre on era, amb qui i com hi havia arribat. Un cop va haver entès la situació, va posar l’esquena recta i va panteixar.

—No passa res —va dir en Sebastian amb tendresa. Sabia que ella sentia exactament el contrari i, quan es va girar cap a ell, li va veure el pànic als ulls.

—No passa res, no ha passat res —va continuar amb una veu baixa i tranquil·litzadora—. T’ho prometo.

A poc a poc va recuperar la memòria i aleshores va entendre a què es referia, què podia haver passat. Va mirar cap avall. Tenia els pantalons cordats. Va tornar a dirigir una mirada interrogativa a en Sebastian, perquè confirmés que l’havia entès bé.

—No ha passat res. He arribat a temps.

No calia que patís un trauma més gran del que era estrictament necessari. Ja era prou horrible tal com era. I havia anat d’un pèl. Però, per què li havia d’explicar com l’havia trobada? Mig despullada. L’autor abraonat al damunt. La xeringa entre les cames. Dir-li que l’havia vestida ell. A qui hauria ajudat si ho feia? A ningú. No calia turmentar la Vanja innecessàriament. Prou que la xeringa era plena, no? Sí, no n’hi havia cap dubte. Era millor deixar que la Vanja cregués que simplement l’havien adormida i segrestada, res més. Ja li havia passat una vegada. Aleshores havia estat Edward Hinde. I en Billy els havia rescatat a ella i en Sebastian. Aquesta vegada ho havia fet ell.

—No ha passat res —va repetir en veu baixa. Per convèncer-la a ella, però també a una petita part d’ell mateix.

La Vanja va assentir amb el cap, tornava a necessitar una mica de temps per entendre-ho tot. Va repenjar el cap a la seva espatlla, i en Sebastian va notar com es tranquil·litzava, com se li relaxava el cos i com va començar a plorar. Ell la tenia ben agafada pel braç.

Encara estaven asseguts quan va sentir un soroll de cotxes que s’acostaven, unes veus al bosc i tot seguit en Torkel que s’hi apropava amb una preocupació més que palpable.

—Està bé. No ha passat res. He arribat a temps.