Quan en Billy va entrar corrents a la sala de reunions i es va asseure a la cadira lliure del costat de la porta, va comprovar que la Vanja encara hi era.

—Perdoneu, que m’he perdut res?

—No res. T’hem esperat —va respondre en Torkel, i es va aixecar del seu lloc a la taula, on s’havia assegut amb una carpeta prima al davant—. En primer lloc, m’agradaria dir-vos que estic molt content que hi tornem a ser tots. —Els va mirar un per un—. És una gran alegria.

L’Ursula va estar a punt d’indicar a en Torkel que no hi eren tots sense en Sebastian, però es va contenir. Segurament un comentari així només arruïnaria el bon ambient.

—Això vol dir que has tornat? —va preguntar en Billy, i es va estirar per arribar a una de les ampolles d’aigua de sobre la taula.

—Sí, he tornat.

—Que bé. Però, com és? Em pensava que hi estaves bé, a Uppsala.

—Sí, però ja parlarem dels motius més tard.

—Em temo que n’haurem de parlar ara mateix —va intervenir en Torkel—. Ahir van trobar un cadàver en un pis a Gävle —va continuar, i va mirar la Vanja abans d’agafar la carpeta de la taula i obrir-la.

La Vanja va arrufar les celles. La mirada d’en Torkel gairebé li havia semblat de disculpa. Com si sabés que no li agradaria el que estava a punt de dir.

Un cadàver a Gävle.

Però què tenia a veure allò amb el fet que hagués marxat d’Uppsala? En efecte, Gävle estava situada al districte policial de Gävleborgs län, que al seu torn pertanyia a la regió policial del centre, que depenia d’Uppsala i era on es trobaven l’Anne-Lie i Sebastian Bergman. Però això era tot. Per això havien de parlar de per què la Vanja se n’havia anat d’allà? Li semblava d’allò més recargolat.

Ara bé, tan bon punt va veure les fotografies que en Torkel va col·locar sobre la taula davant seu, va comprendre que no n’era gens, de recargolat.

Al contrari.

—No pot ser! —se li va escapar. L’Ursula i en Billy es van girar cap a ella encuriosits, però la Vanja es va enfonsar més a la cadira, va encreuar els braços i va repenjar la barbeta al pit com un nen que fa morros, mentre fulminava en Torkel i les fotografies de sobre la taula amb una mirada lúgubre. Era conscient d’on volia anar a parar.

—Rebecca Alm —va dir en Torkel, i va assenyalar una de les fotografies, que mostrava una dona estirada de bocaterrosa sobre el llit.

Les cames sobresortien pel costat.

Estava nua de cintura en avall, excepte per les mitges.

I tenia un sac al cap.

—Com deia, l’ha trobada aquest matí un empleat de l’administració de la finca. Com que l’assassinat s’ha relacionat immediatament amb una investigació que està oberta a Uppsala, se n’han encarregat els cossos locals competents.

—Se n’ha encarregat l’Anne-Lie —va intervenir la Vanja.

—Sí —va confirmar en Torkel assentint amb el cap.

—Ens ho explicareu o voleu que ho endevinem? —va preguntar l’Ursula, i es va girar cap a la Vanja. Ella mirava en Torkel, que es va limitar a encongir-se d’espatlles i li va cedir la paraula amb un gest.

—A Uppsala hem investigat el cas d’un assassí en sèrie que anestesia les seves víctimes i els posa un sac al cap. Exactament igual que aquí.

Va assenyalar les imatges que en Torkel havia escampat per la taula. En Billy es va inclinar cap endavant i es va acostar més a les fotografies.

—L’Anne-Lie, la meva cap a Uppsala, ha incorporat en Sebastian com a consultor i per això me n’he anat —va acabar la Vanja.

—I ara també ens hi vol incorporar a nosaltres —va deduir en Billy.

—Ahir tenia un violador; avui, amb tota probabilitat tinc un assassí: així ho ha expressat —va confirmar en Torkel.

—Sí, d’això en sap molt —va afegir la Vanja—. Demana tota l’ajuda que necessita.

La decepció que insinuava aquest elogi era clara. En efecte, reunir totes les forces era una cosa molt sensata de fer, però també significava que la Vanja es tornaria a veure obligada a treballar amb en Sebastian. Que tots es veurien obligats a treballar amb en Sebastian.

—Hem d’acceptar aquest cas —va dir en Torkel amb un to gairebé de disculpa.

—Sí, sí, ja ho entenc —va respondre la Vanja una mica més irritada del que volia.

—I què et sembla? —va preguntar en Torkel mentre s’acostava a en Billy i tornava a guardar les fotografies de la víctima a la carpeta—. Què tens pensat fer?

Això, què tenia pensat fer ella, en realitat? Per algun motiu, estava més resignada que enfadada. Des que s’havien vist per primera vegada a Västerås, semblava que fos impossible desfer-se de Sebastian Bergman. Sempre havia aconseguit colar-se a les seves investigacions i acostar-se cada vegada més a l’equip i a ella. Per més vegades que l’haguessin fet fora, sempre tornava. Com un bumerang humà. Si cregués en poders superiors, en el karma o en el destí, segurament hauria arribat a la conclusió que tenir aquest canalla insuportable a la vora amagava un significat més profund.

Com un càstig.

Com una prova.

Com una determinació.

—Em fa l’efecte que no me’l podré tornar a treure de sobre… —va resumir els seus pensaments, i es va encongir d’espatlles.

—Podries treballar en algun altre departament —va suggerir en Torkel.

Era cert, però en Sebastian ja l’havia feta fora d’Uppsala; a sobre també l’havia d’expulsar del Riksmord? Ben mirat, era el seu lloc de treball de sempre. Ella era d’aquí. No ell. El poder que podia exercir sobre ella tenia límits. I ara havia arribat l’hora de defensar-se. Igual que l’última vegada, quan ell havia tornat i ella s’havia plantejat marxar. Però un altre cop? Seria massa fàcil. I massa covard.

—No, he de fer al mal temps, bona cara.

—N’estàs segura?

La Vanja només va assentir amb el cap.

—Un cop allà, ja veuré què hi puc fer. Però no puc prometre que l’acomiadin.

—Ja ho sé.

—Tot i que no crec que ningú d’aquesta sala tingui ganes de tornar a treballar-hi —va continuar en Torkel, i va mirar l’Ursula i en Billy. En Billy va assentir amb el cap, però se’l veia una mica absort. L’Ursula va notar que a poc a poc li pujava la mosca al nas. Al principi ella havia estat qui s’havia oposat més enèrgicament a tornar a incorporar en Sebastian a l’equip. Però d’això ja feia temps. Des d’aleshores havia plogut molt, i si hi havia gent adulta que s’unia en contra seu, ara ja no podia quedar-se callada. Per més bon ambient que hi hagués.

—Jo no tinc cap problema a tornar-hi a treballar —va dir tranquil·la, i va dirigir una mirada desafiant a la resta, l’un rere l’altre. Però no va protestar ningú. La Vanja es va limitar a mirar-la, com si se sentís traïda, i després es va posar dreta i va sortir de la sala sense dir ni piu.

—Bé, doncs som-hi —va dir en Torkel amb un sospir, i va notar que la felicitat que havia sentit al matí s’havia esfumat. Com sempre que Sebastian Bergman irrompia a la seva vida.