Havien intentat que el matí fos el més normal possible, pel Victor. S’havien llevat plegats, havien fet l’esmorzar i havien fet la motxilla d’esport del nen.

La nit anterior, la Klara i en Zach s’havien quedat desperts molta estona, amb el fill dormint entre ells dos, i havien parlat xiuxiuejant. En Zach s’havia adormit cap a quarts de dues i, per a sorpresa seva, la Klara també havia dormisquejat un parell d’hores, i avui es trobava millor. Potser la rutina i la vida quotidiana li feien bé. En Victor l’obligava a ser una mare normal i corrent. En Zach li va preguntar si volia que s’agafés el dia lliure i tornés a casa després de portar en Victor a l’escola. Van decidir anar-hi tots plegats. Una vegada es van haver acomiadat d’en Victor, en Zach va preguntar de nou què podien fer. Què li venia de gust a ella.

La Klara volia anar a veure l’Ida.

Feia gairebé un mes, quan s’havia assabentat per tercers del que li havia passat a l’Ida al cementiri, havia considerat breument dir-li alguna cosa, però al final no ho havia fet. Ara volia anar a casa seva.

No sabia ben bé per què. Simplement li semblava que era el correcte.

En Zach la hi va acompanyar, i van acordar que ell la vindria a buscar al cap d’una hora. En cas que s’hi volgués quedar més o menys estona, li podia enviar un SMS.

La Klara es va quedar en xoc quan va tenir la seva vella amiga davant. L’Ida feia cara de cansada, feia ulleres, tenia la pell terriblement pàl·lida i els cabells li penjaven en blens greixosos, com si fes temps que no s’hagués dutxat. A més, s’havia aprimat. Potser ja abans de l’agressió, la Klara feia molt de temps que no l’havia vista, però alguna cosa li deia que no era el cas. No semblava que l’Ida s’alegrés especialment de la visita de la Klara: la va saludar amb un simple «Ah, ets tu», la va abraçar fugaçment i la va fer passar.

Ara la Klara estava asseguda a la cuina, com havia estat tantes vegades.

Quan encara es veien més sovint.

Tot estava com sempre. La taula semicircular arrambada a la paret, les cadires blanques, la còmoda amb la plata d’estany i les figures de Jesús i Maria, el tauler de notes a sobre, els armaris de color crema, el microones sobre el taulell de fusta clara. La Klara no va notar ni un canvi.

—Per què? És l’únic que no puc deixar de pensar —va dir l’Ida mentre li servia cafè. La Klara va detectar una lleugera olor d’escombraries—. Per què ha passat? Per què precisament a mi?

—Tens algú amb qui en puguis parlar? —va preguntar la Klara, i es va estirar per arribar al bric de llet de sobre la taula.

—En realitat no —va respondre l’Ida, i va tornar a col·locar la gerra a la cafetera—. La meva mare es va oferir a venir una temporada, però no ho vaig voler.

—I per què no? No seria millor que no pas estar sola?

Sí, per què no? L’Ida també s’havia fet aquella pregunta. Les primeres setmanes, en què qualsevol soroll a l’edifici i qualsevol passa a l’escala la sobresaltaven, sens dubte hauria agraït tenir algú al costat. Malgrat tot, però, no ho va voler. En realitat, preferiria que ningú sabés el que li havia passat.

—No se n’hauria sortit, encara s’hauria preocupat més que jo. —Va forçar un somriure, va tornar a la taula i es va asseure davant la Klara—. I no vull que em tracti diferent.

Encara que tot era diferent.

Amb el temps, però, el cos se li havia calmat una mica. Ara ja no tremolava de manera descontrolada ni es despertava tan sovint a la nit. Encara s’havia d’obligar a menjar una mica, però almenys ho feia. Els sentiments, en canvi, ja no els tenia sota control: tan aviat estava furiosa com trista i fluctuava constantment entre estats d’ànim extrems. La seva ment, però, sempre tornava a la mateixa pregunta.

Per què?

Per què ha passat?

Per què precisament a mi?

Resava més que mai. Necessitava ajuda per comprendre el que havia passat, ajuda per curar l’ànima. Però no trobava respostes. Al final va intentar trobar consol a la Bíblia. No volia anar a l’església perquè temia que la gent inclinés el cap i la miressin amb llàstima.

O encara pitjor, que pensessin que ja li estava bé.

Que era un càstig just per alguna cosa que havia fet.

Sabia que Déu no castigava d’aquesta manera, Jesús havia assumit els pecats de la humanitat i n’hi havia prou de demanar perdó per obtenir-lo. Tot i això, no tota la gent de la parròquia ho veia així. Hi havia qui encara creia en el Déu punitiu. D’això, però, no en podia parlar amb la Klara. S’havien conegut a l’església feia molts anys, però la Klara havia pres un altre camí.

—No hi ha ningú de la parròquia que t’ajudi? —va sentir que preguntava la seva vella amiga, com si hagués llegit el pensament a l’Ida.

—Una persona m’acompanya a fer la compra un cop per setmana. No m’atreveixo a sortir tota sola.

La Klara se’n feia el càrrec. Ella mateixa havia notat que s’havia posat molt nerviosa quan en Zach se n’havia acomiadat davant de la casa, i com la por ja se n’havia apoderat mentre pujava el petit tram d’escala que hi havia fins a la porta de l’Ida. El que havia experimentat l’Ida devia haver estat cent vegades pitjor.

—A vegades no sóc capaç ni de baixar les escombraries —va confirmar l’Ida. Pràcticament tot el que es trobava fora del pis li recordava l’agressió. Sorolls, olors, persones. La solució era no sortir de casa. El seu món es reduïa a dues habitacions, una cuina i un bany. L’Ida es va aixecar i va servir més cafè—. Que te les podries endur quan te’n vagis?

—I tant. Creus que és casualitat que ens hagin atacat a totes dues?

La pregunta li va sortir del no-res, però quan la Klara es va sentir la veu, li va fer l’efecte que era per allò que havia vingut. Inconscientment. Per mirar de lligar caps.

—Què vols que sigui, si no —va respondre l’Ida—. No havies dit que hi havia una tercera víctima?

—Sí, una tal Therese…

—Que no coneixem —la va interrompre l’Ida.

—No.

—Ho veus?

Es va fer silenci a la cuina. L’Ida va tornar a posar la gerra al seu lloc i es va quedar dreta al costat del taulell, com si ja no tingués ganes de seure a taula amb la Klara.

Si l’Ida era sincera, havia d’admetre que la visita li havia provocat sentiments oposats. Quan la Klara li havia explicat per què havia vingut, què li havia passat el vespre anterior, havia tornat a sorgir la pregunta de sempre.

Per què precisament a mi?

Aquesta vegada, però, una veu fluixa va afegir: «Per què no ella?».

L’Ida va intentar no pensar que allò era injust. No estava bé desitjar el mal als altres. Ara bé, la Klara havia girat l’esquena a Déu. Havia abandonat l’Església i la parròquia i se n’havia escapat amb una mica de mal de coll i prou. L’Ida, en canvi, no havia dubtat mai, ni una sola vegada. Però l’havien violada.

—Escolta, em sap greu, però estic baldada —va dir per posar fi a la visita. La Klara només va assentir amb el cap i es va aixecar.

—Esclar, ho entenc.

L’Ida la va seguir fins a la porta, va observar en silenci com la Klara es va calçar les sabates i es va posar la jaqueta, va agafar les dues bosses d’escombraries i es va aturar amb la mà sobre la maneta.

—Truca’m si necessites qualsevol cosa o si et puc ajudar en res.

Totes dues sabien que allò no passaria mai. L’Ida va tancar la porta darrere seu i va penjar la cadena de seguretat abans de tornar-se’n a la cuina i recollir les tasses.

Tan agradable que hauria pogut ser.

Una vella amiga que intentava reprendre el contacte.

Una mà estesa.

Hauria pogut ser com abans.

Però la seva vida no seria mai més com abans. Un home l’hi havia destrossada en qüestió de pocs minuts. L’Ida va respirar profundament i va intentar treure’s aquells pensaments del cap. A vegades se’n sortia i era capaç de convence’s que no podia perdre el valor.

Havia sobreviscut.

Tot aniria cap a millor.

El pitjor ja havia passat.

Es va acostar a la pica i va netejar les tasses, sense ser conscient de com n’estava, d’equivocada.