El grupet que ara es preparava per sortir de la comissaria de policia estava deprimit. Encara que tothom havia treballat de valent i que havien estat a sobre de dues pistes importants al llarg del dia, al final no van tenir més remei que reconèixer que no havien avançat gaire.

L’ADN de Tillman no coincidia amb cap de les dues restes d’esperma. Cosa que en el fons no va sorprendre ningú.

—Què us havia dit, jo! —va comentar en Sebastian no gaire oportunament quan l’Ursula havia comunicat a l’equip el contingut de l’informe, i van decaure els ànims encara més. Parlant de Tillman, en Carlos va recordar que no li havien demanat quin peu feia, de manera que li va trucar i, amb la seva diplomàcia, va aconseguir que l’hi digués. Quaranta-cinc. A vegades també quaranta-sis. Les petjades de les Vans que havien aixecat del lloc dels fets eren del número 42,5. Encara no havien esborrat el nom de Tillman de les investigacions, però l’havien descartat com a sospitós fins que trobessin proves noves o diferents que tornessin a centrar l’interès cap a ell.

La primera pista que, amb tot, no els havia portat enlloc.

I en Billy va frustrar també la segona esperança.

El client de Stella Simonsson.

Havia parlat breument de la visita al seu establiment. Molt poc sobre la casa en què les dones treballaven i gens sobre l’habitació vermella; només havia resumit el xat de l’ordinador, que havia estat molt concís i concret.

El client volia els seus serveis. Quan li anava bé a ell? Tot seguit havien acordat una hora. I res més.

L’home que comprava els serveis de la Stella es feia dir Villman. A Uppsala hi havia cinc homes amb aquest cognom, però tots ells l’escrivien amb «W». Pagava en metàl·lic, de manera que no podien rastrejar les dades bancàries, i feia servir un telèfon mòbil de prepagament, que novament era impossible de localitzar. En Billy també havia examinat les càmeres de vigilància. La que quedava més a prop es trobava a la carretera 272, que anava d’Uppsala a Bollnäs. Era una carretera molt transitada gairebé les vint-i-quatre hores del dia i, encara que ara sabien exactament quan havia estat Villman amb la Stella, allò no volia dir ni de bon tros que l’haguessin de trobar en una de les gravacions. Hi havia com a mínim dues altres carreteres que conduïen al polígon industrial en qüestió i que no estaven vigilades.

En resum: res.

Per si amb això no n’hi hagués prou, a més l’Anne-Lie havia acabat la reunió llançant un diari sensacionalista sobre la taula.

—O sigui que no tenim gran cosa i, a sobre, el poc que tenim s’ha filtrat.

En Sebastian va considerar breument si preguntar-li què s’esperava, però al final se’n va estar. L’Anne-Lie feia cara de no estar per a més disgustos, i era una de les poques persones que el tenien ben considerat; potser l’única i tot.

—L’anomenen l’home del sac —va dir, furiosa, i va fulminar en Torkel amb la mirada—. Això no pot ser. Volia parar els peus a aquest paio abans que es convertís en «l’home d’Uppsala» o en un altre «home» dels pebrots. Per això us he fet venir.

—Nosaltres fa més o menys dos dies que som aquí —va dir en Billy, i va alçar les mans com si es preguntés què esperava—. Tu has treballat dos mesos en el cas abans que vinguéssim.

—I has convocat una roda de premsa i has esbombat el cas —va afegir l’Ursula—. No en tenen mai prou amb el que els dónes.

En Torkel va veure que la Vanja assentia amb el cap en senyal d’acord, i li va arribar al cor. Per més que potser s’haguessin distanciat una mica últimament, quan era necessari tots es feien costat. Tots menys en Sebastian, esclar.

—No els hauríem d’haver explicat que tapa el rostre a les seves víctimes —va insistir l’Anne-Lie sense treure els ulls d’en Torkel.

O sigui que no s’havia equivocat. Havia deixat que fos ell que expliqués la qüestió de la dominància i el control per després poder carregar-li les culpes de la reacció. Va notar com li començava a bullir la sang i va respirar fondo.

—Potser no —va admetre. Però allò era tot. No aniria més enllà. I no demanaria disculpes per res del món—. Però ara ja circula i no podem controlar la premsa —va dir, encongint les espatlles, amb l’esperança que allò posés fi a la discussió.

—Però tampoc cal que ens en fem amics.

Fins aquí havia arribat. Ja en tenia prou.

I ja estava tip de seure a la banqueta des que havien arribat a Uppsala. Que se’l qüestionés i que el convertís en el cap de turc. I, per acabar-ho d’adobar, també li volia disputar el càrrec. En Torkel va tirar la cadira enrere, es va posar dret de cop i va alçar la veu.

—Axel Weber treballa a l’Expressen. Aquest d’aquí n’és la competència. —Va assenyalar el diari que tenia davant amb el dit índex i el va tocar enèrgicament unes quantes vegades—. Ja fa vint anys que tracto amb la premsa i sé què els puc donar i què no. I no m’agrada això que insinues.

—No he dit que em referís a tu.

—Per això mateix he fet servir el verb «insinuar».

A l’oficina es va fer el silenci de cop. En Torkel i l’Anne-Lie estaven drets sense treure’s els ulls de sobre, com si perdés qui pestanyejava primer. Els altres intercanviaven mirades incòmodament torbades i sorpreses.

—Escolteu, no hauríem de… —va començar la Vanja, però en Sebastian la va interrompre.

—Xxt, el pare i la mare es barallen. —Era innegable que la situació el divertia. Al cap i a la fi, no hi havia gaires persones que fessin que en Torkel mostrés ràbia o altres sentiments obertament. Ni tan sols en Sebastian havia aconseguit que alcés la veu gaire sovint. I això que podia arribar a ser d’allò més insuportable.

—Ja n’hi ha prou per a avui —va declarar en Torkel, va tornar al seu lloc i va posar fi a la reunió.

A en Sebastian li va fer l’efecte que a partir d’ara les coses anirien una mica diferent.

Abans d’anar-se’n, va preguntar obertament si algú tenia ganes de fer un mos amb ell, però en Billy i en Torkel volien anar a Estocolm de seguida, l’Ursula tenia altres plans i la Vanja, naturalment, no va contestar. Abans, però, en Sebastian havia sentit una conversa entre en Torkel i ella (una d’aquelles que esperava que un dia poguessin tenir ells dos també) i s’havia assabentat que aquesta seria l’última nit amb en Jonathan. Que demà al matí ell se’n tornaria a casa. En Carlos havia d’anar amb la seva família, i en Sebastian no li va indicar que la pregunta tampoc anava dirigida a ell. L’Anne-Lie s’havia retirat de nou al seu despatx, però en Sebastian no creia que estigués d’humor per anar a sopar. I, en el fons, tampoc li feia especial il·lusió la seva companyia.

Almenys aquest vespre.

De tota manera, tampoc la podia seduir.

Per un instant va rumiar si anar a Estocolm amb en Billy. Una petita conversa al cotxe. Saber com anava tot. Tanmateix, en Billy feia cara d’estar molt millor.

Potser sí que aquest matí simplement estava cansat.

Potser ho tenia tot controlat.

Així ho esperava en Sebastian. No era capaç de decidir si s’hi havia de ficar o no. A més, només suscitaria preguntes massa molestes si es veia obligat a explicar-ho a en Torkel.

Que si quant de temps feia que ho sabia.

Que si per què no ho havia dit abans.

Que si n’estava del tot segur.

O sigui que no, i un trajecte de tres quarts d’hora amb en Billy tampoc resultava temptador.

I amb en Torkel encara menys.

Ell de segur que intentaria revifar la seva amistat letàrgica. Reprendre-la on ho havien deixat. Amb preguntes personals o, encara pitjor, històries sobre la seva nova vida feliç amb aquesta professora insulsa.

A més, què dimoni hi faria, a Estocolm? Tot sol. Al seu pis massa gran. En el qual, en el fons, no creia que tornaria a ser feliç mai més. Treballar? En el llibre? Preparar les entrevistes amb Ralph Svensson? O simplement hi havia d’anar per ficar-se al llit amb algú sense que l’enxampessin? Una idea temptadora en el fons, però no.

Tots van sortir del despatx l’un darrere l’altre, fins que al final només va quedar l’Ursula asseguda darrere de l’ordinador, quan en Sebastian també es va disposar a sortir.

—Vols que anem junts a l’hotel? —va preguntar ell mentre es posava l’abric.

—No, vés tirant. Jo em quedo, que després sortiré.

—Quins plans tens? —Encuriosit, en Sebastian es va aturar al llindar de la porta.

—Si volgués que ho sabessis, t’ho hauria dit.

—I per què no ho puc saber?

—Perquè aleshores només fas comentaris cínics i et rius de mi.

—No, de veritat que no, t’ho prometo.

L’Ursula el va mirar i va semblar que ho sospesava per dins. Les promeses de Sebastian Bergman no significaven res, això ho sabia prou bé. Però aquest matí havien parlat del que ella n’esperava, d’ell. Que s’havia de controlar i mantenir a ratlla el seu impuls de ser un impresentable. I ara tenia l’oportunitat de demostrar-ho.

—He quedat amb una persona.

—Amb una persona?

—Sí.

—Amb un home?

—No te’n diré res més.

—Vols dir amb una persona per follar?

L’Ursula va sacsejar el cap. Havia estat a punt. Gairebé ho havia aconseguit. Però segurament no ho podia evitar i tampoc comprenia que les altres persones consideressin que un comentari així era vulgar i insensible, perquè per a ell no hi havia cap altre motiu per quedar amb un individu de l’altre sexe.

—Que vagi bé, Sebastian —va dir ella, i es va girar de nou a la pantalla per indicar-li que la conversa s’havia acabat.

—Vés amb compte, que volta com a mínim un maníac en llibertat. —Amb aquestes paraules va tancar la porta darrere seu.

L’Ursula no acabava de tenir clar com interpretar el seu comentari. Potser era atent i prou, però també podia molt ben ser que li volgués suscitar una desconfiança innecessària cap a la persona que veuria. Perquè se’n distanciés. I boicotejar la seva cita. Amb tot, independentment d’això, a ella ja li havia passat pel cap.

No en relació amb en Petros i ella; al capdavall, se sabia cuidar d’ella mateixa.

Sinó per la Bella i en Nicco.

O Nicolas Linton, que era el seu nom complet. S’havia esforçat a fer preguntes i a mostrar-se interessada quan finalment havia trucat a la Bella per donar-li les gràcies per la nit d’ahir.

L’Ursula va rumiar si fer una petita cerca. Només per anar a cop segur.

Que no fos cap Tillman.

Per desgràcia, corrien massa Tillman pels carrers.

Només pel bé de la Bella. Ella no ho sabria mai. En tot cas, si l’Ursula no trobava res negatiu sobre ell. Però i si ho feia? Què faria, llavors? Com l’hi podria comunicar a la Bella sense que s’adonés del que havia fet l’Ursula? Allò suposaria l’estocada final per a la seva relació, que de tota manera ja era prou tensa. No. L’Ursula havia de mostrar a la seva filla que li importava, però no d’aquesta manera. Així no es generava confiança.

El portàtil va fer un senyal que la va arrencar dels seus pensaments. Va obrir la finestra de la seva pàgina del perfil, en la qual ja havia iniciat la sessió.

«T’agrada el menjar tailandès?».