El cadàver encara estava estès al dormitori.

En Billy es va sorprendre mirant-lo fixament des de la porta. Una dona morta sobre un llit. Era impossible no pensar-hi.

De camí cap a Gävle, un trajecte de dues hores que en Billy havia recorregut en una hora i mitja, havia rumiat si treure el tema de la Jennifer. Al cap i a la fi, havien treballat junts diverses vegades. Si no li fallava la memòria, a l’Ursula fins i tot li queia bé, la Jennifer. Seria la cosa més natural del món preguntar a les altres si s’havien assabentat del que havia passat, però a la vegada tenia por que li notessin alguna cosa. La My no havia sospitat res, però ella no era cap agent de policia que treballava amb ell des de feia anys.

A més, la Vanja era un detector de mentides.

El to incorrecte o una vacil·lació breu i desmotivada i mossegava com una serp.

Ara bé, si no treia el tema i més endavant esbrinaven que ho havia sabut des del principi, també resultaria estrany. Just quan es disposava a explicar-ho, però, es va quedar glaçat.

La Vanja sabia que havia fet el salt a la My.

L’hi havia confessat en un moment de debilitat en què els remordiments el turmentaven. Ara li semblava una autèntica estupidesa tenir remordiments per allò, però en aquella època havia estat així.

Li havia explicat amb qui?

En Billy va haver de fer memòria. No, probablement no. Oi?

Va intentar recordar la situació. S’havien assegut de costat a revisar els vídeos de les àrees de peatge perquè buscaven una autocaravana.

Aleshores l’hi havia dit.

Ella havia preguntat amb qui.

Ell havia respost… que no importava.

Sí, havia anat així. Ara n’estava segur. Per tant, només quedava la pregunta de si ara havia de treure el tema o no.

—Heu sentit això de la Jennifer? —va preguntar la Vanja al mateix moment, i va prendre la decisió per ell.

—Sí que ho he sentit —va respondre l’Ursula—. Quina desgràcia. Oi que també us vèieu de tant en tant fora de la feina? —va preguntar a en Billy.

—Vam quedar unes quantes vegades després de coincidir a Kiruna, però no gaire sovint —va respondre ell, i es va concentrar en la carretera.

—No em va caure mai gaire bé —va confessar la Vanja en veu baixa des del seient del darrere, mentre mirava a través de la finestra lateral com el paisatge de fora passava a una velocitat suficient per perdre el permís de conduir.

—Això és només perquè et va substituir —va respondre en Billy. Es va alegrar que la conversa hagués virat tan ràpidament, i va tenir molta cura perquè no semblés de cap de les maneres que la Jennifer havia estat millor agent de policia que la Vanja.

No podia comparar la feina d’elles dues.

Una vegada ell s’havia comparat amb la Vanja, i la seva ambició i falta de voluntat d’acceptar que ella no sempre era la millor en tot havien provocat una forta desavinença entre ells. Abans havien estat gairebé com germans; ara eren companys de feina i segurament amics també, però no havien estat capaços de recuperar el mateix nivell d’intimitat i confiança. Potser millor així, va pensar en Billy. Si encara fossin amics tan íntims, potser sí que li hauria explicat amb qui li havia fet el salt a la My.

Ja era prou greu tal com era.

—No, no és per això —va sostenir la Vanja—, sinó perquè sempre s’entestava que la seva feina fos increïblement emocionant. Córrer i perseguir i disparar i tota la resta.

—Trobo que ets una mica injusta —va dir en Billy en defensa de la Jennifer.

—Se’n va anar a França tota sola per fer submarinisme en una cova.

—I és morta!

Ho va cridar amb un to més fort i enèrgic del que tenia previst, per la qual cosa es va fer silenci al cotxe.

—Perdona, no he tingut gaire tacte —es va sentir des del seient del darrere. La Vanja li va posar la mà sobre l’espatlla i la va prémer—. Disculpa, sé que et queia bé.

—Sí…

A continuació encara havia premut més l’accelerador, i no havien parlat més de la Jennifer. En Billy esperava que continués així.

—Disculpi.

Un tècnic de la policia científica es va esmunyir pel costat d’en Billy i va creuar la porta. En Billy va fer un pas al costat i va respirar profundament.

Concentració.

Va travessar la cuina i va tornar a la sala d’estar. Fins ara, la policia científica no havia trobat ni el mòbil ni l’ordinador portàtil de Rebecca Alm, però encara no havien inspeccionat tots els armaris i calaixos.

En Billy sabia què havia de fer.

Volia ser un bon agent de policia.

I no podia pensar més en la Jennifer.

No li podia dominar tant els pensaments.

El seu crit s’havia de convertir en un xiuxiueig.