En Rashid va baixar del cotxe i va alçar la vista cap a les finestres de la tercera planta. Les persianes estaven abaixades. Evidentment. Va tancar el cotxe, va sospirar i va travessar el carrer.

Feia poc menys d’un any que l’administració de la finca l’havia escollit com a persona de contacte per als arrendataris. La idea era que es poguessin dirigir sempre a la mateixa persona. Facilitar la comunicació entre arrendadors i arrendataris. Establir una relació de confiança mútua entre ells.

Amb Rebecca Alm no havia acabat de funcionar.

Aquesta ja era la quarta vegada que hi anava per la mateixa qüestió. En Rashid va introduir el codi de la porta, va entrar a l’escala, va anar a l’ascensor i va prémer el tres. Tots els arrendataris havien vist la iniciativa de l’administració de la finca amb bons ulls i eren del parer que ja era hora d’instal·lar detectors de fum i un extintor a tots els pisos.

Tots menys la Rebecca.

Ella estava convençuda que aquells dispositius tenien càmeres o altres instruments de vigilància integrats, i s’hi havia negat rotundament. En Rashid, sense mencionar que aquella idea no s’aguantava per enlloc, li havia explicat pacientment que també es tractava de la seguretat dels altres llogaters i que, per tant, la instal·lació no era negociable. Així, doncs, s’havien instal·lat malgrat les seves protestes vehements. La setmana següent havia hagut de fer una petita reparació al pis de la Rebecca, i vet-ho aquí: algú havia desenroscat els detectors de fum. Allò havia provocat un acalorat intercanvi d’opinions, fins que al final havien acordat que la Rebecca podia instal·lar els seus propis detectors de fum, però que havien d’estar col·locats, a tot estirar, el dia 1 d’octubre. Ara, des del 3 d’octubre, en Rashid intentava localitzar la Rebecca per comprovar que els nous dispositius haguessin estat instal·lats de debò, però l’arrendatària no agafava el telèfon ni retornava les trucades.

En Rashid va sortir de l’ascensor i es va acostar a la porta de fusta clara amb el nom «Alm» sobre la ranura de la bústia. Va tocar al timbre i es va esperar, sense fer-se gaires il·lusions que la Rebecca obrís la porta, encara que fos a casa. Tal dit, tal fet. Ho va intentar diverses vegades i va sentir el ressò darrere la porta tancada, però no va obrir ningú. En Rashid va fer un sospir i es va treure la clau mestra de la butxaca. Després d’haver trucat, haver enviat missatges breus, haver escrit missatges de correu electrònic i haver enviat cartes per correu ordinari, estava permès entrar al pis sense el consentiment de l’arrendatari. Així ho havien acordat amb els advocats de l’administració de la finca. Es tractava de la seguretat de tots els arrendataris de l’edifici.

En Rashid va tornar a tocar al timbre i va esperar uns quants segons abans d’introduir la clau al pany i empènyer la porta uns quants centímetres.

—Hola? Senyora Alm! —va cridar per l’escletxa—. Sóc en Rashid, de l’administració de la finca, em disposo a entrar.

Cap reacció. Al pis hi regnava el silenci. En Rashid va obrir la porta de bat a bat, es va netejar les sabates meticulosament a l’estora i va entrar al petit passadís.

—Hola, senyora Alm, sóc en Rashid. Que hi és?

El silenci absolut va servir de resposta, i ell es va relaxar una mica mentre tancava de nou la porta darrere seu. Sabia que una persona com Rebecca Alm plantaria cara si algú entrava al seu pis amb la clau mestra. Ara no s’hauria d’enfrontar amb ella i, amb tota probabilitat, també s’estalviaria una denúncia per violació de domicili.

Va avançar pel pis fins a arribar a la sala d’estar, que era al costat de la cuina, la qual caldria renovar al cap de dos anys. En Rashid va donar un cop d’ull al sostre de sobre el sofà de dues places i la taula de centre. Ni rastre de detectors de fum. Va sentir una certa decepció; havia esperat que aquesta fos l’última vegada que s’hagués d’ocupar d’aquest assumpte. Encongit d’espatlles, va continuar el seu camí i va donar una ullada a la pica de la cuina. Les restes d’un esmorzar que semblava que feia dies que eren allà. Era allò que feia aquella olor dolcenca tan estranya?

En Rashid va anar cap a la porta tancada del dormitori. Un detector de fum a cada habitació: aquest era el pacte. Com que a la sala d’estar no n’hi havia cap, no tenia gaires esperances posades en el dormitori, però tenia l’obligació de verificar-ho. Va obrir la porta amb compte i va fer un pas enrere a l’instant.

Sí que era a casa. Dormia.

Es va posar a pensar frenèticament. No la podia despertar, li donaria un ensurt de mort. Però què havia de fer? Sortir del pis? Deixar la porta del dormitori oberta i tornar a tocar al timbre? Tornar en un altre moment? Aleshores va ser quan el seu cervell va processar el que veia de veritat. La Rebecca estava estirada al llit, sí, però no dormia.

No en aquesta postura. De bocaterrosa sobre l’edredó, amb les cames sobresortint del llit.

Nua de cintura en avall, excepte per les mitges.

Amb un sac al cap.