—No.

Una resposta breu i lacònica. No deixava gaire marge per a interpretacions i malentesos, però l’Anne-Lie semblava que no es volia donar per vençuda tan de pressa.

—Per què? —Va sonar més encuriosida que decebuda, abans de fer un mos al sandvitx d’alvocat.

—Perquè no vull.

Era la pura veritat.

—Puc fer res que et faci canviar d’opinió? —va preguntar, i el va mirar per sobre del got de suc de pastanaga. En Sebastian no va percebre cap insinuació ni cap oferta immoral en la pregunta, de manera que va decidir no interpretar-la així.

—Com m’has trobat? —va preguntar, en canvi.

—Vaig trucar a Torkel Höglund, i em va dir que ja no treballes per a ell, sinó que estàs escrivint un llibre. És veritat?

El va sorprendre que en Torkel ho sabés. L’hi devia haver explicat l’Ursula. En Sebastian es va preguntar si en Torkel s’hi devia haver interessat o bé si l’Ursula l’hi havia dit sense que l’hi hagués demanat. Tot i que tampoc tenia cap importància. En Torkel no figurava entre els excompanys de feina que trobava a faltar.

—Llavors vaig trucar a la teva editorial i em van dir que eres aquí —va continuar l’Anne-Lie, veient que no obtenia resposta.

—Per què no m’has trucat i prou?

—Hauries agafat el telèfon?

—No.

—Hauries tornat la trucada?

—No.

L’Anne-Lie li va somriure de nou, com si aquella actitud negativa la divertís.

—Només hi ha quaranta-cinc minuts de trajecte fins aquí —va afirmar, i va arronsar les espatlles—. Vaig pensar que et costaria més dir-me que no personalment. —Va passejar la mirada breument per la taula—. Sobretot si et convido a esmorzar.

—No, no em costa més —va contestar en Sebastian—. Ho acabo de fer.

El somriure li va desaparèixer. Va agafar un tovalló i es va eixugar la boca abans d’inclinar-se cap a ell. Ara tenia un posat molt seriós.

—Tenim dues violacions brutals i un intent de violació en menys d’un mes. I l’autor no s’aturarà. Hi haurà més víctimes. Aquest paio és un depredador.

—D’aquests n’hi ha molts —va observar en Sebastian, i va arronsar les espatlles.

—I no sents cap responsabilitat d’ajudar a parar els peus a aquests depredadors si se’t presenta l’oportunitat? —La seva veu va tornar a sonar més aviat encuriosida.

En Sebastian va mirar l’Anne-Lie. La veritat? No. No se sentia responsable del món. No l’impulsava el desig de millorar-lo. Només era responsable d’ell mateix i les seves accions, i no simpatitzava en absolut amb la gent que «s’avergonyia de ser suec» o «s’avergonyia de ser home» o fins i tot s’avergonyia pels altres. En Sebastian no creia en la culpa col·lectiva. Ni tampoc en la responsabilitat col·lectiva. Era conscient que això el feia semblar una persona egoista i insensible, i de fet ho era. Per alguna raó, però, volia evitar que l’Anne-Lie s’endugués una mala impressió d’ell.

—Ja no treballo per a la policia —va dir modestament, va abaixar la mirada i va fer un glop de cafè.

—Va ser per decisió pròpia?

En Sebastian li va dirigir una mirada interrogativa.

L’Anne-Lie va comprendre que no tenia la intenció de respondre, de manera que va insistir:

—És possible deixar el Riksmord voluntàriament per passejar-se per les llibreries de ciutats petites i parlar de llibres de fa més de vint anys?

En Sebastian va continuar sense badar boca. L’Anne-Lie va apartar el plat, va encreuar les mans per sota la barbeta i li va clavar la mirada.

—He llegit els teus llibres. No estan malament, com a escriptor ets passable. Però com a psicòleg criminalista ets molt millor.

—Sóc el millor —va replicar en Sebastian en un acte reflex.

—Doncs per què no fas el que saps fer millor en comptes de fer una cosa passable?

—Perquè no vull.

—Doncs res, almenys ho he intentat —va contestar, i va recolzar l’esquena—. Aleshores hauré de consultar algú altre. Tenia pensat Persson Riddarstolpe.

—Riddarstolpe és un idiota —va dir en Sebastian, i se li va escapar el somriure—. I ja veig per on vas.

—I per on vaig? —va preguntar l’Anne-Lie. El somriure encantador tornava a fer acte de presència.

—Vols aprofitar la meva evident antipatia per Riddarstolpe perquè treballi per a tu. Però no et funcionarà.

—Bé, doncs, acabem d’esmorzar amb la deguda cortesia i que cadascú se’n vagi per la seva banda. —L’Anne-Lie va agafar la tassa de cafè i es va reclinar—. Has vist cap pel·lícula bona últimament?

En Sebastian la va observar. No era com els altres agents de policia amb qui havia treballat fins aleshores. Ara va entendre per què no volia que se n’endugués una mala impressió. Li agradava. Però ell no treballaria per a ella i ella no se n’aniria mai al llit amb ell, així que efectivament acabarien d’esmorzar amb la deguda cortesia i cadascú se n’aniria per la seva banda.

Va sonar el mòbil d’ella, que el va treure de la bossa sense disculpar-se. Va donar un cop d’ull a la pantalla i va despenjar.

—Hola, Vanja, què hi ha?

Va girar l’esquena a en Sebastian i va escoltar atentament la resposta, però ell es va quedar electritzat.

Ho havia sentit bé?

Era la Vanja? La seva Vanja?

Que ara treballava a Uppsala?

Sabia que havia deixat temporalment el Riksmord, però l’Ursula i ell no havien parlat d’on havia trobat feina. Ni en Sebastian ho havia preguntat, ni l’Ursula ho havia explicat.

L’Anne-Lie va acabar la trucada anunciant que tornaria a ser a l’oficina cap a les nou, i va deixar el mòbil sobre la taula.

—Qui era? —va preguntar en Sebastian amb un to que esperava que sonés neutre.

—Una de les meves investigadores. La deus conèixer, ve del Riksmord. Es diu Vanja.

—Vanja Lithner.

—Sí, exacte. Una col·lega fantàstica.

En Sebastian era l’últim a creure en vaticinis divins, el destí o simplement la casualitat, però això… La Vanja era a Uppsala i la investigadora en cap del cas en què treballava li acabava de demanar ajuda. S’havia presentat precisament a Sala de bon matí.

Una nova oportunitat.

Una última oportunitat.

Va agafar la tassa de cafè i es va reclinar prou controladament per no semblar ansiós.

—He estat pensant en el cas mentre parlaves per telèfon —va començar, i va fer un glop de cafè, com si mirés de trobar les paraules adequades—. O sigui que creus que aquest home és encara pitjor que l’home de Haga.

L’Anne-Lie el va mirar perplexa. Sens dubte s’havia esperat qualsevol cosa menys que pensés en el seu cas.

—Si ningú li para els peus, sí —va respondre amb certa esperança a la veu.

En Sebastian va assentir amb el cap i va semblar que deliberés amb ell mateix. Tot seguit, va alçar la vista.

—Entesos, explica.