L’Ursula va donar una ullada al seu voltant a l’oficina. Silenci. El repic de les tecles, una cadira que cruixia amb cada moviment, un sistema de climatització que brunzia silenciosament de fons. Una persona aliena segurament diria que hi havia un clima de concentració a la sala.

L’Ursula en sabia més: era de frustració dissimulada, de decepció; reconeixia aquell ambient.

La breu reunió del matí havia evidenciat que estaven tan a prop d’enxampar l’autor com feia tres dies.

No tenien res.

És a dir, en realitat tenien una pila de coses: ADN, petjades, sacs, xeringues.

Però ni una imatge de les càmeres de vigilància, ni un testimoni, ni un avís per part de la gent.

Estaven tots angoixats perquè eren conscients que segurament no aconseguirien res fins que l’autor tornés a actuar. Fins que hi hagués una altra víctima.

El pitjor fracàs.

Que volien evitar fos com fos.

La cadira de davant de l’Ursula era buida. No tenia ni idea d’on s’havia ficat en Sebastian.

S’havien vist un moment quan l’Ursula havia tornat de la trobada, que probablement havia estat una cita. Ell era a la barra del bar i l’havia cridada. Era la segona nit consecutiva que l’havia esperada. Ella s’havia sentit com si hagués retrocedit a l’adolescència; va recordar que el seu pare no se’n podia anar a dormir fins que ella no havia tornat a casa sana i estàlvia. Però ni tan sols anant alegre volia comparar en Sebastian amb el seu pare, de manera que es va treure la idea del cap de seguida, s’hi va acostar i es va asseure.

—Què, com ha anat?

L’Ursula el va escrutar amb la mirada per veure si li volia prendre el pèl o si estava a punt de fer un comentari de mal gust. Però semblava que l’interès era sincer, així que va decidir de respondre-li honestament.

—Diria que bé.

—Llavors ha estat agradable?

Quan ho va dir, es va adonar que havia estat justament així. Agradable. I tampoc n’havia esperat gaire cosa més. Al capdavall, ja no era cap adolescent que s’enamorava perdudament i es deixava dominar per les emocions. A més, ella no havia estat mai així. Ni tan sols d’adolescent.

Però sí que havia estat agradable.

No com amb en Sebastian.

No li feia la sensació que podia ser complicat o que suposaria tot un repte.

Tampoc estava segura de si ho buscava. No acabava de tenir clar què volia, si és que volia tenir alguna cosa en absolut. Potser valia més prendre’s un temps fins que ho esbrinés?

—Agradable, sense complicacions i entretingut —va dir, assentint amb el cap.

—Que us tornareu a veure?

—Suposo que sí.

—Però no heu quedat en res?

Cada vegada se li feia més difícil distingir si encara era en Sebastian que l’escoltava amb interès o si l’estava interrogant, possiblement amb un deix de gelosia a la veu.

—M’ha preguntat si ens tornaríem a veure i li he respost «Per què no?».

—Que t’ha preguntat si us tornaríeu a veure i li has respost «Per què no?»? —va repetir en Sebastian, i no va poder reprimir un riure breu.

—Sí.

—En aquell moment es deu haver sentit d’allò més especial.

Ella també havia pensat que hauria estat millor respondre amb un «m’encantaria» o similar. Però ara era massa tard i, ben mirat, també tenia els seus motius.

—És que tampoc ha estat gaire especial, sinó agradable i ja està —va comentar encongint-se d’espatlles.

En aquell moment, en Sebastian en persona va entrar a l’oficina i de sobte li va interrompre els records.

Va cridar «Hola» a la sala abans de treure’s l’abric. Sense demanar disculpes per haver arribat tard, sense explicacions.

—T’he trucat a la porta abans d’anar-me’n, on t’havies ficat? —va preguntar l’Ursula mentre s’asseia.

—Era a fora, simplement.

Era mentida. S’havia posat el despertador, s’havia despertat d’hora i s’havia llevat abans que el somni el perseguís. Després s’havia dirigit a Norbyvägen.

Allà s’havia esperat al carrer. Feia un fred que pelava.

Era al darrere d’una parada d’autobús i es balancejava d’una cama a l’altra tremolant de fred.

Li va recordar l’estiu de feia un any, quan s’esperava cada dia una estona davant el pis de la Vanja a Estocolm. Només per veure-la fugaçment, per veure què feia, per ser-hi a prop.

La volia veure. Conèixer-la.

Ara, però, l’objectiu no era ella. Confiava que en Jonathan se n’hagués de tornar a la feina. Si tenia un horari normal, agafaria un tren al voltant de les set. I es trigava mitja hora a peu fins a l’estació central. De manera que en Sebastian s’havia col·locat en posició a quarts de sis per anar a cop segur.

Però, collons, quin fred.

A tres quarts de set, quan ja voleiaven els primers flocs de neu lleugers al cel, en Jonathan va sortir per la porta principal. Sol. En Sebastian va saltar d’alegria per dins. No tenia cap pla B en cas que la Vanja hagués decidit acompanyar el seu xicot fins a l’estació abans d’anar a l’oficina o bé si en Jonathan hagués demanat un taxi.

Però anava sol. I tampoc hi havia cap taxi esperant-lo.

En Sebastian el va seguir. Va mirar diverses vegades que la Vanja no sortís al carrer just darrere seu i el veiés seguint en Jonathan. Quin desastre, si ho hagués fet. Però no es veia la Vanja enlloc, i quan ja no els podien veure des de l’edifici, en Sebastian va alleugerir el pas i el va atrapar.

—Jonathan?

El jove va afluixar el ritme i li va dirigir una mirada interrogativa; era evident que no el reconeixia. Tampoc podia fer-ho. En Sebastian va suposar que no tenien cap foto emmarcada d’ell a la galeria familiar.

—Sí?

—Em dic Sebastian Bergman, sóc un company de feina de la Vanja.

Vista la seva reacció, en Sebastian es va adonar a l’instant que la Vanja li havia parlat d’ell. I si s’havia de jutjar per l’expressió de la cara, no només n’hi havia dit coses bones.

—Què vol?

—M’agradaria parlar de la Vanja amb vostè.

—Però em sembla que jo no hauria de parlar amb vostè. No em sembla correcte.

—Ja sé que no li caic bé.

—Encara es queda curt.

Va accelerar el pas. En Sebastian va haver de fer un esforç per no quedar-se enrere.

—Sí, ja sé què pensa de mi, i ho tinc ben merescut, però m’agradaria arreglar les coses.

—Llavors parli amb ella, no seria més fàcil?

—A mi no m’escolta.

En Jonathan va continuar en silenci, per fer palès que ell tampoc tenia la intenció de fer-ho.

—És tot el que li demano —va continuar en Sebastian—, que m’escolti. Després pot decidir vostè mateix què vol fer.

En Sebastian va veure més que no pas sentir el sospir que va fer en Jonathan mentre seguia caminant. Almenys, però, no li va demanar que el deixés en pau, la qual cosa va interpretar com una oportunitat.

La va aprofitar.

I va començar a explicar-l’hi tot. Des del principi.

Com havia esbrinat que la Vanja era la seva filla, i que volia establir una relació més estreta amb ella. Va parlar amb absoluta franquesa sobre el seu rol i sobre el motiu pel qual ella ja no li volia dirigir la paraula. No va mencionar que li havia frustrat la formació als Estats Units ni que havia participat en la denúncia contra en Valdemar, però tota la resta, sí. Tots els errors, totes les promeses trencades, totes les decisions equivocades, però que ara s’adonava que tot allò havia estat un error i volia intentar fer les coses bé de veritat.

—Què li agradaria? —va preguntar al final—. Què desitja la Vanja? Què puc fer per ella? Què troba a faltar?

—A vostè no, això segur.

—Ja ho sé, si precisament d’això es tracta.

Havien arribat al bloc negre que albergava l’agència de viatges. No només semblava que fos d’una època totalment diferent de la de l’edifici de l’estació del costat, pompós i amb aires de castell, sinó que semblava tret d’un altre univers en què el concepte d’harmonia estava infravalorat. En Jonathan es va aturar davant les portes i es va girar cap a en Sebastian. Va vacil·lar, com era d’esperar. En Sebastian va fer un últim intent.

—Tots dos volem que sigui tan feliç com sigui possible, oi? Faria tot el que estigués a les meves mans per aconseguir-ho, només ho he de saber.

En Jonathan el va examinar amb la mirada uns segons sense dir res, abans de deixar anar l’aire; el seu alè va formar una boira blanca.

—Li agradaria relacionar-se més amb el seu pare —va dir—. En Valdemar —es va corregir de seguida—. De vosaltres tres, és l’únic que enyora.

—Ho ha dit ella?

—No ha calgut.

En Sebastian va processar la informació. Sonava creïble. No recordava haver conegut mai dues persones que estiguessin tan unides com la Vanja i en Valdemar. Entre ells hi havia hagut una sensació de pertinença digne d’enyorar si es perdia.

—Gràcies —va dir sincerament—. Una altra cosa. Li agrairia molt que no expliqués a la Vanja que ens hem vist.

—No hi ha perill. Ara mateix li volia proposar el mateix.

Dit allò, va entrar a l’edifici i les portes van lliscar darrere seu fins a tancar-se. En Sebastian es va ficar les mans a les butxaques de l’abric, va fer mitja volta i va anar tirant cap a comissaria.

On ara estava assegut i l’observava. La Vanja. La seva filla.

Hi havia hagut una època en què hauria fet l’impossible per provocar una fractura entre ella i en Valdemar, per fer-lo baixar del pedestal on es trobava. Ara contribuiria a fer-l’hi pujar de nou.

En Valdemar es convertiria en el seu pare.

I, per una vegada, en Sebastian destacaria per una acció altruista i, per tant, demostraria que volia el millor per a ella.

En Valdemar: estimat.

Ell: acceptat.

Ja li estaria bé.

—He recopilat tot el material sobre Rebecca Alm —va cridar en Carlos des de la seva taula. En Torkel va aixecar la vista de la pantalla, darrere la qual, en realitat, només s’havia amagat sense fer res. Va celebrar la interrupció. Per fi es movia alguna cosa al cas, després que haguessin acabat en un autèntic atzucac.

En Carlos va resumir breument el que havia trobat durant el matí, en una presentació molt estructurada i ben feta. Era un bon investigador.

Això no obstant, no hi havia res que expliqués per què a Axel Weber li havia sonat el nom. Una noia estranya que havia crescut en condicions difícils. Havia perdut els pares quan era petita. Se n’havia anat a viure a Uppsala i més endavant a Gävle. Allò no era res extraordinari. Ni molt menys una cosa que hagués cridat l’atenció d’un reporter d’afers criminals. En Torkel va rumiar si calia trucar a Weber i preguntar-li directament si ja li havia vingut a la memòria d’on coneixia el nom.

En aquell moment va sonar música rap. El mòbil d’en Billy. En Torkel no estava ni de bon tros al corrent de les últimes tecnologies, però no coneixia cap altra persona que encara tingués música com a to de trucada. En tot cas, les seves filles no. Però potser era cosa d’aficionats a les tecnologies. Com jugar a videojocs de feia vint anys.

La música va cessar tan bon punt en Billy va contestar la trucada. Mentre escoltava la veu de l’altra banda, gairebé se li va notar un canvi físic.

—Esperi un moment, només dos segons —va dir amb diligència, i es va girar cap als altres, que ja li estaven parant atenció.

—És Stella Simonsson, ha tornat a contactar-hi. I la vol veure.