A vegades un havia de resignar-se i rendir-se.
A vegades simplement no es podia més.
La trucada de l’Ida, les dues violacions, aquest periodista que l’havia esperada a l’aparcament… Tot allò ho havia aclarit i aguantat. Perquè s’havia marcat un objectiu, i era més important que les coses mundanes que havia de patir. Tenia un Déu que li donava força, que l’acompanyava a cada pas del seu camí.
Avui s’havia despertat a les sis del matí. Ara tornava a dormir bastant bé a la nit. Si bé anava amb peus de plom quan tornava a casa sola, en general cada dia se les arreglava més bé. Com havia sabut que faria des del començament. Amb l’ajuda de Déu. Se sentia amb força renovada. Després de mitja hora de pregària, una passejada lleugera, una dutxa i un esmorzar ràpid, se n’havia anat a l’església.
Quan va haver acabat la reunió de personal del matí, s’havia retirat al seu despatx minúscul i moblat de manera senzilla. Una taula, un petit sofà i una sola butaca al racó per a converses confidencials; un prestatge al costat d’una paret, proveït de fullets informatius i llibres a parts iguals. A part d’això, quadres amb diversos motius cristians a les parets de color verd fosc. Darrere la cadira de despatx hi havia el seu quadre favorit: una impressió sobre tela de la pintura Salvator Mundi, atribuïda a Leonardo da Vinci.
Havia dedicat tot el matí a tasques administratives i a la planificació del servei religiós del diumenge vinent. Avui no tenia cap cita relacionada amb les eleccions, cap sessió pastoral ni cap conversa preliminar per a bateigs, casaments o funerals. L’esperaven una bona colla de missatges de correu electrònic sense llegir a la safata d’entrada, havia de revisar un pla de rehabilitació i familiaritzar-se amb una petició de caràcter laboral d’un músic de l’església. Un dia normal i corrent amb tasques normals i corrents.
Després s’havien presentat aquests dos agents de policia.
Del Riksmord.
Una dona jove i un home més gran. Vanja Lithner i Sebastian Bergman. Sabien moltes més coses que aquell periodista. Semblava que ho sabessin tot.
A vegades un havia de resignar-se i rendir-se.
A vegades simplement no es podia més.
La jove li va clavar la mirada, com si llegís i interpretés cada paraula als ulls de l’Ingrid abans que la pronunciés.
—Sabem de l’existència d’AbOvo —va començar ella, i va fer una pausa; semblava esperar que l’Ingrid digués alguna cosa. Durant un instant, l’Ingrid va considerar la possibilitat de mentir o com a mínim fer l’orni, però estava segura que, si la policia havia arribat fins a ella, l’Ida o la Klara devien haver xerrat.
—Un grup antiavortament d’Uppsala que vostè dirigia —va afegir la Vanja, vist que la resposta de l’Ingrid es feia esperar.
—Sí.
—Del qual Linda Fors formava part.
Una vegada més, l’Ingrid es va plantejar negar-ho tot. La nit en qüestió, la Klara no hi era, no podia haver dit res. Què havia explicat l’Ida? Segurament tot. Per telèfon, l’Ingrid li havia notat que estava a punt de patir un col·lapse.
Havien passat vuit anys.
Els records s’esborren.
Les persones obliden, hi afegeixen floritures, abrevien.
Potser podia encobrir els fets una vegada més. Per fer-ho, però, necessitava saber més coses.
—Per què s’hi interessen?
—Creiem que alguns assalts, violacions i morts podrien estar relacionats amb aquest grup i amb el que li va passar a Linda Fors —va respondre la Vanja amb to neutre, sense treure els ulls de sobre de l’Ingrid, que era darrere de la taula.
—De debò?
—Sí, vostè també és una de les afectades —va intervenir en Sebastian.
—No.
Una resposta prompta, una mentida ràpida. A en Sebastian no se li va escapar, i estava convençut que la Vanja també l’havia percebuda.
—N’està segura?
L’Ingrid va sospesar les alternatives ràpidament. La beneficiava ser una de les víctimes? Si ja havia rebut el seu càstig. No en sentit jurídic, per descomptat, sinó a escala personal. En tot cas, no podia fer cap mal.
—No vull que ho sàpiga ningú… —va dir a sota veu, i va abaixar la mirada.
—No cal que llancem les campanes al vol.
L’Ingrid va respirar fondo, va alçar el cap i va mirar la Vanja directament. Aleshores els va parlar de les dues agressions. Com havien succeït. La primera vegada, quan tornava al cotxe després d’una reunió. La segona vegada, a casa seva.
La xeringa.
Aquell sac espantós.
Verbalitzar els incidents, parlar-ne amb algú, va fer que de cop i volta s’adonés de fins a quin punt l’havien afectada, de com aquells fets esgarrifosos s’havien quedat clavats dins seu. No estava tan bé com s’havia intentat convèncer. A la vegada, però, l’Ingrid estava agraïda perquè la fe l’havia ajudat a superar les violacions i a tirar endavant.
Els agents de policia van preguntar si havia vist l’autor.
No, no l’havia vist. L’havien assaltada per darrere totes dues vegades. La Vanja i en Sebastian van saber quan s’havien comès les agressions. Dins l’esquema que semblava que seguien els autors, tots dos incidents eren anteriors a les agressions a l’Ida. Així, doncs, l’Ingrid havia estat la primera víctima. Semblava plausible. Al capdavall, havia dirigit el grup.
Parlar-ne va commoure l’Ingrid. Els records que havia intentat ofegar amb totes les seves forces van aflorar a la superfície. Va haver de sortir breument de la sala, asserenar-se i beure un got d’aigua.
—Parli’ns de la Linda —va demanar la Vanja després que l’Ingrid tornés i s’assegués.
—Què vol que li digui…
—Com va arribar al seu grup?
—Estava embarassada. Els metges li van recomanar que avortés, i necessitava suport i ajuda. Una amiga seva li havia parlat del nostre grup.
—Per què consideraven que era convenient interrompre l’embaràs, els metges?
—Creien que continuar l’embaràs suposava un risc per a la mare i el fill.
—De manera que van convèncer la Linda que tingués el fill tot i saber que era perillós per a ella —va resumir la Vanja, intentant que la veu li sonés neutra i tenir una actitud professional.
—No la vam convèncer —va corregir l’Ingrid—. Va acudir a nosaltres perquè volia tenir el fill. I ningú sabia del cert si suposava un perill per a ella. Ningú tret de Déu.
—O sigui que l’opinió dels metges no tenia gaire pes? —va preguntar en Sebastian, que no va saber ocultar el to de desaprovació tan bé com la Vanja.
—Si Déu hagués volgut que mare i fill sobrevisquessin, ho haurien fet —va rebatre l’Ingrid amb una seguretat dogmàtica.
—Però aparentment no ho va voler —va tornar-s’hi en Sebastian—. L’individu de la barba imponent a dalt del cel va estar d’acord amb la medicina…
L’Ingrid havia viscut aquesta situació una infinitat de vegades. Crítica procedent dels intèrprets liberals de la Bíblia. La gent que adaptava la fe a les nocions fonamentals del present laic i desacreditava el significat de la Sagrada Escriptura eren una cosa; amb aquestes persones hi podia discutir. En canvi, a un ateu empedreït, com li semblava que era en Sebastian, no es dignava ni a respondre-li. Li va dirigir una mirada gairebé piadosa i va callar.
—Per tant, la Linda va acudir a vostès… —va resumir la Vanja, en un intent de reconduir la conversa al motiu de la seva visita. No seria la primera vegada que les opinions personals i la tria de paraules d’en Sebastian provocaven que un testimoni o un sospitós no volgués parlar més amb ells.
—A casa seva no li donaven suport —va dir l’Ingrid—. Si no m’equivoco, el seu company sentimental, el pare del fill, es va tancar en ell mateix, se’n va distanciar.
—I els seus pares, germans o amics?
—Els pares no coneixien el diagnòstic dels metges. La Linda no els ho va voler dir. Deia que no haurien entès la seva opinió. —L’Ingrid va fer una pausa breu, es va inclinar cap endavant i va clavar els ulls en la Vanja mentre va continuar insistint—. Estava completament sola. Només ens tenia a nosaltres, i era una situació molt difícil.
—Què va passar la nit del 22 de juny del 2010?
Al vespre truca i vol quedar amb elles. Ha intentat parlar amb el seu company, sobre ells dos, sobre el fill, sobre el seu futur si de cas passa el pitjor, però ell s’hi nega, es retira. Es troba més sola que mai i tampoc es troba gaire bé de salut.
Totes són al seu costat. Totes menys Klara Wahlgren, que acaba de donar a llum el seu nadó. Un nen. Comenten que gairebé seran de la mateixa edat, potser es faran amics. Els fills de la Linda i la Klara.
Pel que fa a ella, està més pàl·lida que de costum, però no té per què ser res estrany; al cap i a la fi, està passant per moltes coses. Tant físicament com psicològicament. Quan li pregunten com està, ella respon que té un mal pressentiment, que per primera vegada li fa la sensació que hi ha alguna cosa que no va bé. Aquesta sensació li fa por, li planteja preguntes, la fa dubtar. I no hi ajuda que el seu company no sigui capaç de fer-li costat. Que ningú li faci costat. Té la seva millor amiga, la Therese, però no és ben bé un suport; no acaba d’entendre la decisió de la Linda. Només diu que li farà costat en qualsevol decisió que prengui, que és assumpte seu, però la Linda llegeix entre línies que la seva amiga opina que s’equivoca.
O sigui que no hi ha ningú.
Només AbOvo.
Parlen de tot, no només de l’embaràs i de la por. Aconsegueixen que la Linda es tranquil·litzi, que se senti millor, que es relaxi. Intenten que deixi de tenir por i que confiï que Déu sempre fa el correcte. Que s’hauria d’alegrar de portar una petita vida dins seu. Gaudir del miracle que creix al seu interior. Després de la conversa, resen plegades. Per ella, pel seu fill no nascut, per la seva parella. Preguen que tot vagi bé, preguen força en aquests moments difícils que està passant, preguen que la inquietud de la Linda amaini i que trobi el camí de tornada a una relació plena d’amor amb la seva parella.
Sembla que, en efecte, es troba més bé i se sent més feliç i tranquil·la. Els dóna les gràcies, els diu que no sap què faria sense elles. Sense la seva fe. Sense Déu. Ara se’n volen anar. La Linda vol anar un moment al lavabo. L’esperen tot conversant, sobre la Linda i el seu fill, naturalment, però també sobre altres temes.
La Ulrika és la primera a qui li crida l’atenció.
—Que estrany que trigui tant.
Esperen un parell de minuts i aleshores se’n van totes als lavabos de la planta baixa. Només hi ha una cabina tancada i ocupada. Truquen a la porta.
—Linda.
Però no obtenen resposta.
—Linda, que estàs bé? Va tot bé?
Silenci. Després d’uns quants segons de desconcert, decideixen forçar la porta. Encara sort que és un pany antic, dels que tenen una ranura per on es pot ficar una moneda o una clau per obrir-lo des de fora. De manera que fan això.
La Linda està estesa a terra. Inconscient. Envoltada de sang pertot arreu. Es queden en estat de xoc i no saben què fer. Al fons, l’Ida comença a resar en veu baixa. La Ulrika entra a la cabina, sacseja la Linda, li palpa el pols i l’hi troba. És irregular però clar. La Linda necessita assistència mèdica, l’han de portar a l’hospital.
—Truca a una ambulància!
Una reacció natural, la reacció correcta, però no ho poden fer. No poden trucar a cap ambulància. Es troben en dependències de l’Església. En dependències de l’Església sueca. No poden associar l’Església amb el seu grup i les seves activitats per cap concepte.
—Que no veuen que és absurd? —L’Ingrid va interrompre el relat, i en Sebastian i la Vanja van percebre com es dreçava a la cadira de despatx; es veia que era un punt candent per a ella—. Un grup que defensa que la paraula de la Bíblia, la paraula de Déu, és sagrada i indiscutible no pot manifestar que forma part de l’Església.
—Per què no? —va insistir la Vanja, si bé li feia l’efecte que ja sabia la resposta.
—Per què? Perquè l’Església ha perdut el rumb. Farien tot el possible per distanciar-se’n, declararien rotundament que l’Església no hi tenia res a veure i es prendrien mesures.
—Expulsar els fonamentalistes —va suggerir en Sebastian.
—Es prendrien mesures perquè creiem en la paraula de Déu i la seguim —va continuar l’Ingrid, com si no hagués sentit el comentari d’en Sebastian. Tant en Sebastian com la Vanja es van adonar que les galtes se li van tornar ostensiblement vermelles—. Perquè defensem que una vida és sagrada. L’Església ha caigut tan avall que es distanciaria de nosaltres categòricament, encara que advoquem a favor d’allò que, de fet, hauria de defensar. És per això que l’Església sueca està en crisi.
—O sigui que no van trucar a cap ambulància perquè tenien por que les acomiadessin?
L’Ingrid es va girar cap a en Sebastian, i a la Vanja li va fer l’efecte que a poc a poc se li acabava la paciència. Va renegar per dins. Després de tot, necessitaven tota la informació que poguessin treure d’Ingrid Drüber, i les provocacions constants no solien ser la millor tàctica per aconseguir-ne.
—No espero que ho entengui —va contestar l’Ingrid; segons la Vanja, amb una calma extraordinària.
—Millor, perquè tampoc ho faig.
—Si per algun motiu la diòcesi no em suspengués, la gent reclamaria que m’acomiadessin. La població dicta sentència a les xarxes socials. Abans no era tan greu com avui dia, en què Twitter et pot arruïnar la vida, però era suficient.
—Estic segur que en algun indret hi ha alguna Església lliure abstrusa que l’acceptaria amb els braços oberts.
—Sebastian —s’hi va ficar la Vanja amb to reprensiu—. Tanca la boca.
Ell va acatar l’ordre. Era conscient que estava a punt de sabotejar els seus interessos. La Vanja es va adreçar de nou a Ingrid Drüber.
—Disculpi el meu company. Continuï, si us plau. Què va passar després?
Entre totes aconsegueixen portar la Linda fins al cotxe i estirar-la al seient del darrere. Encara sagna, però recupera el coneixement per moments, temorosa, confosa. L’Ingrid condueix, la Ulrika va al seient del copilot. La Rebecca i l’Ida van assegudes a l’esquerra i a la dreta de la Linda, al seient del darrere. Incapaces de fer res i preses del pànic. L’Ingrid mira de centrar-se en el trànsit, en travessar Uppsala tan de pressa com sigui possible amb la claror de la nit d’estiu. De tant en tant dóna un cop d’ull al mirall retrovisor.
Del seient del darrere arriben una allau d’informes de la situació i preguntes amb veus estridents i agudes.
Està sagnant!
Que falta gaire per arribar?
Està inconscient!
Em sembla que ja no respira. Que respira?
Atabalada, l’Ingrid els demana que facin silenci. No ho sap, no els pot respondre les preguntes. Torna a mirar el mirall retrovisor. La Linda està conscient durant un instant. Les mirades temoroses, suplicants. Que saben que ha passat una desgràcia i que en silenci supliquen a l’Ingrid que la salvi. Això no obstant, s’atura quan els falta un minut per arribar a la unitat d’urgències. De sobte hi cau: acompanyar la Linda a l’hospital també tindrà conseqüències.
Els farien preguntes, els exigirien respostes, es lligarien caps.
Mentre s’apropen lentament a l’hospital, miren de posar-se d’acord sobre què fer. Al final busquen un lloc a la vora de l’entrada de la unitat d’emergències on poden aparcar sense ser vistes, i entre totes treuen la Linda del cotxe. La deixen a terra amb compte mentre la Ulrika, que sembla que és la que està més tranquil·la de totes, va corrents a la recepció de la unitat d’urgències. Explica apressadament que hi ha una dona estesa a terra a fora, a l’entrada, que sagna, que sembla que està malferida. Abans que ningú tingui temps de preguntar res, s’esfuma i es torna a reunir amb les altres al lloc que han acordat. S’esperen fins que veuen que uns treballadors de l’hospital troben la Linda i l’entren a la unitat d’urgències. Després se’n van en silenci.
Tornen a l’església, netegen el lavabo i recullen. Esborren els esdeveniments de la nit com si no haguessin passat mai. Després preparen una història que puguin fer servir en cas que sigui necessari: s’han trobat a casa de la Ulrika. Han sopat plegades i han fet petar la xerrada. L’Ingrid i la Rebecca han acompanyat la Linda un tros de camí a casa seva. Llavors s’han separat, no gaire lluny de l’hospital.
Han fet tot el que han pogut per a la Linda. Passi el que passi, no hi ha cap motiu per implicar AbOvo en aquesta història. No faria cap favor a ningú. Amb passos feixucs i un pes al cor, s’acomiaden a fora de l’església. Cap d’elles està orgullosa del que han fet, però no han tingut alternativa.
—Què haurien fet si la Linda hagués sobreviscut? —va preguntar en Sebastian, genuïnament interessat. Aquell pla manegat de qualsevol manera s’hauria ensorrat tan aviat com la Linda hagués tornat en si.
—No vam pensar tan enllà —va admetre l’Ingrid sense embuts, i es va tornar a girar cap a la Vanja. Va canviar el focus d’atenció, va canviar de tema—. Per què creuen que això de la Linda té a veure amb el que ens ha passat?
La Vanja va mirar en Sebastian, que, tanmateix, semblava que li cedia la paraula a ella. Va vacil·lar una mica, però aleshores va decidir dir la veritat.
—Creiem que l’autor les vol deixar embarassades. Que les vol forçar a fer una elecció impossible. Com a càstig.
—Castigar és comesa de Déu, no de l’home.
—No tothom creu en Déu —va bufar en Sebastian—. Per sort.
Es va aixecar per anar-se’n. Ja n’hi havia prou; n’estava tip, tant d’Ingrid Drüber com d’ell mateix. A més, ja havien acabat; havien esbrinat el que necessitaven saber. Es va aturar al llindar de la porta i va esperar la Vanja.
—Per què passa ara? —va preguntar l’Ingrid, retenint la Vanja quan també feia per aixecar-se del sofà—. D’això ja fa vuit anys. Per què ara, precisament?
Una pregunta que ells mateixos s’havien plantejat des que estaven relativament segurs que tots els esdeveniments estaven relacionats amb la mort de la Linda. Fins ara, però, encara no n’havien trobat la resposta.
—No ho sabem. Que ha passat res extraordinari recentment? Hi ha algú que s’hagi posat en contacte amb vostè en relació amb Linda Fors?
—Un periodista. Em va preguntar per AbOvo.
—Axel Weber?
—Sí, es deia així. Va venir, però va ser una trobada sense importància, no s’ha tornat a posar en contacte amb mi.
—Quan va ser, això?
—Deu fer cosa de dues setmanes.
Després de la roda de premsa. La Vanja va decidir que esbrinaria si algú altre s’havia interessat pels fets ocorreguts al juny de feia vuit anys abans que comencessin els assalts i les violacions. Però va suposar que les indagacions que havien fet en Billy i en Carlos en relació amb la Linda els brindarien alguns noms amb què podrien treballar. Homes de l’entorn de la Linda que ho van perdre tot quan va morir, així ho havia formulat en Sebastian. No n’hi podia haver gaires que responguessin a aquesta descripció.
La Vanja va fer un segon intent d’aixecar-se. Aquesta vegada ho va aconseguir, però abans que pogués passar de la porta, que en Sebastian encara mantenia oberta, l’Ingrid la va retenir de nou.
—Em presento a les eleccions episcopals.
—N’estem al corrent.
—Tot això no cal que es faci públic, oi? Els he ajudat tant com he pogut, de veritat.
—Segurament es reprendrà la investigació per la mort de Linda Fors —va explicar la Vanja—, de manera que això dependrà del resultat final de la investigació.
Suposava que, al final, les quatre dones que havien estat presents aquella nit, de les quals l’Ingrid era l’única que encara era viva, serien declarades culpables d’homicidi imprudent, tot i que el delicte ja havia prescrit. A la Vanja li semblava més aviat poc probable que un fiscal advoqués per l’assassinat. Així, doncs, podia molt ben ser que aquest assumpte no sortís mai a la llum.
—Un grup antiavortament de l’Església sueca està implicat en la mort d’una jove i el seu fill no nascut i ho intenta encobrir —va sentir que deia en Sebastian—. Val més que confiï que el seu Déu no vulgui que se n’assabenti ningú; en cas contrari, diria que ho té bastant negre.
Va obrir la porta d’una revolada i va sortir de la sala.
La Vanja va dirigir una mirada de disculpa a l’Ingrid abans de seguir en Sebastian. Després va alleugerir el pas i el va atrapar a mig camí de la sortida. Mentrestant, ja s’havia posat el mòbil a l’orella per informar en Torkel i saber si hi havia res de nou per la seva banda.
—A vegades no tinc la més petita idea de per què fas el que fas —va dir mentre esperava que en Torkel agafés el telèfon.
—Sí, ja ho sé. Sóc un misteri.
—No, ets un idiota —va constatar la Vanja abans que en Torkel contestés mentre ells dos sortien de l’església.