L’Ingrid ja estava irritada abans d’aquesta trucada.

En el fons havia estat un dia de merda.

A primera hora del matí, un periodista li havia trucat per preguntar-li sobre una declaració que havia fet en algun moment en un campament de confirmació a Jämtland, quan encara era pastora de la parròquia de Nya Uppsala, i que, pel que es veia, un dels confirmands havia considerat ofensiva i discriminatòria. El fet que desenterressin el cas precisament ara, després de tants anys, devia tenir a veure amb les imminents eleccions episcopals. En realitat, a l’Ingrid no l’amoïnava en absolut; l’únic que havia fet era proclamar la paraula de Déu segons les escriptures, i si algú s’escandalitzava o se sentia ofès, potser valia més que no el confirmessin. Al cap i a la fi, a la confirmació es tractava de confirmar el baptisme. De dir que sí a Déu, estar preparat per deixar la pròpia vida a les seves mans.

Encara que l’Església sueca, per a la qual l’Ingrid treballava, volgués fer creure que la fe era una ajuda per a la vida com qualsevol altra. A la pàgina d’inici del web de l’Església, que informava sobre l’acte eclesiàstic, s’hi llegia: «Ets valuós i important perquè ets com ets. Com a ésser humà, ets responsable de la teva pròpia vida i de com tractes els altres». Una retòrica que hauria pogut provenir de qualsevol guia de pacotilla. En canvi, deia ben poca cosa o res sobre Déu. Potser els confirmands entenien que «són valuosos perquè són com són i que Déu els estima», però ja no entenien que també havien d’estimar-lo a ell.

Adorar-lo.

Venerar-lo.

Que tota l’existència tractava de Déu i de Jesús.

Però l’Ingrid suposava que, avui dia, tot allò que no anava dirigit a l’ego cada vegada més gran de la nostra joventut no devia ser interessant.

Encara que la trucada del matí no l’havia amoïnada excessivament, sí que havia afectat una mica la preparació per a l’entrevista obligatòria —o hearing, com la diòcesi anomenava el procediment per alguna estranya raó—. Dues persones li van fer preguntes de cara a les imminents eleccions durant gairebé mitja hora. Una professora de teologia i ideologia de la Universitat d’Umeå i el director d’un centre de formació eclesiàstica de prop de Lund. Eren bona gent, però l’Ingrid trobava que se centraven en els temes equivocats i feien les preguntes equivocades, de manera que tota l’estona es va veure obligada a tornar-los a encaminar. Potser això l’havia fet semblar evasiva.

Reticent a donar respostes concretes.

Igual que una política.

A continuació, havien donat les gràcies a l’Ingrid i havien dit que havia anat bé. L’Ingrid no va poder distingir si havia estat pura cortesia o si ho havien dit de debò. La seva campanya es basava en el fet que ella representava un contrapès als corrents liberals, una alternativa per a totes les persones que veien perillar els antics valors. I n’eren moltes. Moltes persones que observaven aterrides com la seva Església debatia seriosament si Déu existia de debò o si només era una metàfora. Moltes persones que no donaven crèdit al que sentien quan fins i tot els cercles més elevats afirmaven que la veritat residia en la metàfora, no en la literalitat. Que havien seguit amb estupor el debat de si els cristians havien de deixar de portar símbols religiosos a la feina, per exemple en professions assistencials, perquè podien ser interpretats com una provocació.

L’Ingrid tenia les respostes adequades a totes aquestes qüestions, però per això també calia fer les preguntes adequades, i no les havia fet ningú.

Ara la rosegava la sensació d’haver desaprofitat una oportunitat excel·lent d’arribar a l’opinió pública. A més, la irritació s’havia intensificat quan, després de l’entrevista, s’havia dirigit a una reunió amb representants sindicals sobre un «problema al lloc de treball». Tothom sabia com es deia el problema i quin càrrec ocupava, s’havia deliberat sobre inspeccions i mesures en reunions infinites. L’Ingrid estava convençuda que de la trobada d’avui tampoc en sortiria res de nou. Però es va endur una sorpresa. Ara de cop i volta resultava que el problema certament es podia plantejar dimitir del càrrec a canvi de rebre una indemnització equivalent a un any de sou. Amb aquesta condició, podria callar el que sabia dels problemes interns de la parròquia.

Allò era pura extorsió.

Intentaven aprofitar-se del fet que l’Ingrid es presentava a les eleccions episcopals.

Era una dels set candidats i candidates, tot i que segons les seves estimacions només tres tenien opcions reals de guanyar. Potser fins i tot només dos, si l’Ingrid feia servir el que sabia de Göran Peltzén. El 2012 havia fet un viatge a Londres que havia resultat molt més costós del que la parròquia de Strängnäs s’havia esperat. Després d’investigar-ho més a fons, van trobar alguns tiquets de restaurants i teatres pels quals era difícil justificar que la parròquia havia de pagar. Per acabar-ho d’adobar, semblava que els cònjuges del grup també hi havien viatjat a un preu considerablement baix. La pregunta era si l’Ingrid havia de fer servir aquella informació o no. Si ho feia, aleshores hauria d’enviar una nota anònima a la premsa local que no poguessin relacionar amb ella de cap manera. Treure públicament els draps bruts dels altres només li portaria problemes. A més, en realitat preferia no recórrer a aquests mètodes, però avui dia semblava que tot estava permès. L’Ingrid estava segura que un dels seus contrincants s’havia tret el confirmand ofès de la màniga.

Al vespre, mentre anava cap a casa amb cotxe, hi havia reflexionat i s’havia adonat que estava furiosa i alterada. L’estat d’ànim menys favorable per prendre decisions importants. Per això havia decidit que, per ara, es guardaria el que sabia sobre en Göran Peltzén. Les eleccions no se celebrarien fins al cap de dos mesos, o sigui que encara tenia temps suficient i podia esperar a veure la reacció pública a la seva entrevista. A internet se n’havia publicat una gravació perquè tothom qui tenia dret de vot pogués formar-se una opinió dels candidats. Potser no havia anat tan malament com pensava. Miraria el vídeo tan bon punt arribés a casa i actuaria en conseqüència. Sí, així ho faria. Quan va entrar a l’accés de casa seva, a Domherrevägen, ja se sentia una mica més bé.

Tot se solucionaria.

Déu li indicaria el camí correcte.

Com sempre.

Quan acabava d’apagar el motor i es disposava a baixar del cotxe, li va sonar el mòbil. Número desconegut. Esperava que no tornés a ser aquell periodista, va pensar, i va despenjar. No l’era.

—Hola, sóc l’Ida. L’Ida Riitala —va dir una veu fluixa a l’altra banda de la línia.

—Sí…?

—No sé si es recorda de mi, havia vingut a…

—Me’n recordo —la va interrompre l’Ingrid, seca. L’últim que li faltava després d’un dia com avui era recordar l’època d’Uppsala—. Que et puc ajudar en res? —va continuar una mica més amable.

Els cinc minuts següents va escoltar com l’Ida li parlava de la violació, de la Klara i de la Rebecca, a qui havien assassinat, de la visita de la policia i del seu silenci —i dels seus dubtes.

—No les tinc totes —va concloure—. Potser sí que ho hauríem de dir. Què en pensa?

L’Ingrid es va recolzar al reposacaps, va tancar els ulls i va respirar profundament. Sí, ja estava irritada abans d’aquesta trucada.

—Trobo que heu fet el correcte —va dir amb una veu que la gent escoltava de bon grat. Els transmetia confiança—. No hi ha cap motiu per tornar enrere. Totes hem tirat endavant, hem mostrat penediment, hem demanat perdó i l’hem rebut.

L’Ida va respondre amb un silenci; un silenci que l’Ingrid va interpretar com a vacil·lació.

Quan una persona s’enfrontava a una prova difícil, era fàcil que l’assaltés el dubte.

—Ho has fet molt bé. Explicar-ho i implicar-hi la policia són solucions terrenals. T’has de centrar en les solucions de Déu. Ell veu el conjunt, et farà costat perquè allò que ha passat et faci créixer i ser més forta. Et posa a prova, però les seves proves no excedeixen mai la teva força. Et pots emparar en aquest saber.

La resposta de l’Ida va confirmar a l’Ingrid que havia triat les paraules adequades i que havien arribat a la jove. Va continuar la conversa uns quants minuts més, fins que va estar segura que l’Ida també estava convençuda que era millor no dir res a ningú. Al final va proposar a l’Ida que podia trucar-li en qualsevol moment si l’amoïnava res —amb l’esperança que l’Ida no ho fes mai.

L’Ingrid es va quedar un moment al cotxe i es va posar a rumiar. Havia de trucar a la resta? La Klara havia abandonat l’Església, havia girat l’esquena a Déu. Els arguments que havia presentat a l’Ida no funcionarien amb ella. Si demanava a la Klara que continués sense dir res, en el pitjor dels casos podia tenir l’efecte contrari i tot. El mateix passava amb Rebecca Alm. Segurament pensaria de seguida que hi havia una conspiració i que unes forces poderoses s’hi havien aliat en contra. Sempre havia tingut una imaginació molt viva.

L’únic que podia fer l’Ingrid era esperar.

I veure què passava.

Confiar que Déu l’ajudaria a resoldre aquest problema.

Va baixar del cotxe i va entrar a casa, es va descalçar i es va treure l’abric. Anant cap a la cuina va encendre uns quants llums. Quan va posar en marxa el bullidor d’aigua, es va adonar que estava feta pols.

Havia estat un dia molt llarg.

Però encara no s’havia acabat. Mentre esperava que bullís l’aigua, va anar al despatx i va engegar l’ordinador. Es va asseure a la cadira, va recolzar els colzes a la taula i es va aguantar el cap amb les mans. La casa estava en silenci. Només… L’Ingrid es va redreçar i va parar les orelles. Que havia sentit alguna cosa? Va mirar cap a la porta.

Res. Silenci.

Llavors va sentir un clic fluix que venia de la cuina, que revelava que l’aigua ja bullia. Abans d’aixecar-se per preparar-se el te, va iniciar la sessió a l’ordinador.

Més que sentir-ho, ho va notar.

Hi havia algú a casa.

Just darrere seu.

Li va entrar pànic, però ja no es va poder girar a temps.

Una altra vegada no. Una altra vegada no.

Aquesta va ser l’última cosa que li va passar pel cap abans de sentir la punxada al coll i desplomar-se.