—Per què hem quedat aquí? —va preguntar l’Ursula, i va donar un cop d’ull al local.

—Ha obert avui, és cèntric i és barat —va respondre la Bella, i va posar sobre la taula una cervesa i una copa de vi que havia anat a buscar a la barra; tot seguit, es va esmunyir per seure al banc davant de la seva mare.

—No calia que fos barat, pago jo.

—Però a mi m’agrada aquest lloc.

L’Ursula va observar la seva filla, que va fer un glop de cervesa. Potser era veritat que li agradava el bar, però també podia ben ser que l’hagués escollit perquè sabia que a l’Ursula no li agradaria. Situat en un soterrani, llòbrec, uns quants llums horrorosos als murs de pedra tosca. Miralls de bar que l’Ursula no havia vist des dels anys vuitanta i una màquina escurabutxaques en un racó. Els altres clients feien cara de no poder-se permetre anar a cap altre lloc, on de tota manera tampoc els deixarien entrar.

Però l’Ursula va deixar el tema de seguida.

Abans de sortir de l’hotel, havia decidit no buscar cap mena de confrontació. Evitar qualsevol conflicte. Fer tot el possible per tenir una conversa agradable entre mare i filla. Déu sap que els últims anys no n’havien tingudes gaires, d’aquestes.

Per culpa seva. Com sempre.

Se n’havia volgut allunyar.

No havia estat com les altres mares.

Les altres mares no abandonaven les filles quan tenien set anys per anar-se’n a viure a Estocolm amb el seu amant.

Les altres mares no feien temps per a les filles únicament si en aquell moment els anava bé.

Ella, en canvi, havia llançat la Bella als braços del seu pare en tots els sentits.

Durant el divorci, havia vist que havia d’establir una nova relació amb la seva filla si no la volia perdre del tot. Fins ara, però, no havia tingut gaire èxit.

Trucades esporàdiques. Visites gairebé inexistents.

—Fas cara que et vagin bé les coses —va dir, i va prendre un glop de la copa. Vi de la casa. L’únic que tenien, segons havia dit la Bella quan li havia demanat un chardonnay.

—Sí.

—Com va la carrera?

—Bé.

—Quin tema esteu treballant?

—Dret fiscal.

—Que interessant.

—No gaire.

Van fer silenci. L’Ursula va fer un petit glop del vi agre. Es veia que era el seu deure procurar que parlessin d’alguna cosa.

—Feia temps que no ens vèiem.

—L’any passat. Quan vas venir i em vas explicar que el pare i tu us divorciàveu.

Aquella quedada tampoc havia anat com havia esperat l’Ursula, i no tenia gens de ganes que l’hi recordessin. De manera que va canviar de tema de seguida.

No buscar confrontació. Evitar qualsevol conflicte.

Una conversa agradable entre mare i filla.

—Va tot bé amb l’Andreas?

Un profund sospir va revelar que o bé la pregunta no era ben rebuda o bé d’alguna manera era inoportuna.

—Ja no estem junts. Ja fa gairebé un any que ho vam deixar.

—No me n’havies dit res.

—Tampoc m’ho havies preguntat.

—Prou que em pots explicar coses que no et pregunto.

—Potser ho faria si em fes l’efecte que t’interessa. La meva vida.

Ja era aquí. La crítica. Hauria estat massa optimista suposar que podien quedar sense entrar en tots els anys de distanciament i les altres prioritats de l’Ursula.

—Em sap greu si t’he fet aquesta impressió —va replicar l’Ursula amb una sinceritat impossible de passar per alt. Els ulls de la Bella delataven que havia esperat una altra cosa. Que l’Ursula se sentís acusada injustament, que es defensés, que es tragués la culpa de sobre.

—M’interessa molt la teva vida —va continuar l’Ursula amb la mateixa franquesa—. Només que em costava mostrar-ho. I sempre has estat més unida al teu pare.

—Per què deu ser? —va contestar la Bella.

L’Ursula va ignorar el comentari.

—Abans del divorci, sabia moltes coses sobre tu a través d’ell. Milloraré, t’ho prometo. Vull millorar.

La Bella no va respondre, sinó que només va assentir amb el cap. Valia més això que res. Evidentment no es podia solucionar tot per art de màgia, i tard o d’hora haurien de discutir sobre el paper que l’Ursula havia tingut en la seva relació atrotinada, però almenys era un començament. A l’Ursula li feia l’efecte que totes dues ho veien així i que, de moment, aquest vespre no calia que aprofundissin en la qüestió.

—Així que no tens xicot. Però encara jugues a voleibol? —va preguntar, per dirigir la conversa cap a temes més lleugers.

—Jo no he dit que no tingui xicot. Només he dit que ja no estic amb l’Andreas.

—I com es diu el teu nou xicot?

—Nicco. Ens hem conegut a la facultat, va un semestre per sota.

L’Ursula va veure vi mentre li feia un somriure, procurant no fer cap ganyota. Volia animar la Bella que n’expliqués més coses, si bé no semblava que tingués ganes de revelar gaires detalls sobre el seu nou amor. L’Ursula havia de mostrar interès igualment i fer-li preguntes, o la Bella la consideraria tafanera i importuna si ho feia? L’Ursula tenia tan poca experiència en aquest àmbit…

—Vols que t’expliqui coses que no em preguntes? —va preguntar la Bella, i d’aquesta manera va definir com havia de continuar la conversa.

—Sí.

L’Ursula va advertir el somriure darrere el got de cervesa i de sobte va pensar que potser es penediria d’aquella resposta.

—Tindré un germanastre.

—Ah, sí?

—Al febrer. L’Amanda està embarassada de cinc mesos.

L’Ursula va trigar una estona a respondre. No estava gens gelosa, de fet ni tan sols sorpresa. En Micke havia tingut l’oportunitat de tornar a començar de zero, de fer les coses bé, i era evident que no l’havia desaprofitat.

No, la molestava una altra cosa.

—Que bé —va proferir finalment—. Felicita’ls de part meva la propera vegada que els vegis.

—Ho faré.

Era el somriure de la Bella. Potser s’alegrava de tenir un germanet, estava contenta per en Micke. Potser, però, simplement es complaïa d’explicar una cosa que creia que no agradaria a la seva mare.

L’Ursula va decidir suposar que era el primer. I que la seva filla no li volia fer mal intencionadament. Es va girar cap a la concorreguda barra. Tant hi feia si el vi era una mica agre i massa calent.

En necessitava una altra copa.

Com a mínim.