—Gràcies a tots per haver vingut a aquestes hores —va començar l’Anne-Lie després que en Torkel i ella s’asseguessin a la taula que hi havia al final de la sala petita de reunions de la planta baixa de la comissaria de policia una vegada va cessar el xiuxiueig. En Torkel va calcular que la sala tenia aproximadament trenta seients. Gairebé la meitat estaven ocupats. És a dir, vora quinze persones. No sabia quants diaris, emissores o llocs web representaven. Hi havia periodistes que gravaven; alguns d’ells amb grans càmeres col·locades sobre trípodes, d’altres amb el telèfon mòbil.

—Ell és Torkel Höglund, del Riksmord —el va presentar l’Anne-Lie—. Ell i el seu equip han vingut a ajudar-nos en aquesta investigació.

En Torkel va fer un gest breu d’assentiment al públic. Només coneixia un dels presents.

Axel Weber.

Per descomptat.

Gairebé sempre seguia el Riksmord en els seus viatges arreu del país, i fins i tot havia tingut un paper actiu a l’última investigació. Una mica massa actiu; probablement tothom hi estaria d’acord. Weber va apuntar un somriure i va aixecar la mà per saludar-lo. En Torkel no li va correspondre.

—Ara mateix tenim un assassinat, dues violacions i un intent de violació, i sospitem que hi ha un únic autor al darrere —va començar l’Anne-Lie, i en Torkel va veure com augmentava l’interès dels oients.

Les esquenes rectes.

Els bolígrafs sobre els blocs.

Els dits sobre els teclats.

L’Anne-Lie havia decidit que ella donaria la roda de premsa. En Torkel només respondria les preguntes que anaven dirigides directament a ell o que ella li remetés. Res més. En realitat, en Torkel no tenia cap problema amb aquesta repartició. Però sí amb la manera en què havia comunicat el procediment. Com una ordre. En Torkel es va adonar que feia molt de temps que no rebia ordres de ningú, i va comprovar que no li agradava gaire.

Havien acordat què volien respondre, quina informació revelarien i quina no. L’Ursula i en Sebastian havien obtingut la mateixa declaració d’Ida Riitala que la Vanja de Klara Wahlgren.

Ningú coneixia la Rebecca.

Això no obstant, a la Vanja li havia fet l’efecte que la Klara havia estat una mica evasiva amb la resposta, i encara volia mirar de trobar una connexió. En Torkel estava convençut que trobaria alguna cosa. El seu instint era senzillament insuperable. En Carlos havia obtingut la mateixa informació durant la conversa amb Therese Andersson. Ella tampoc coneixia la Rebecca i no n’havia sentit parlar mai. Per aquesta raó, no calia que l’Anne-Lie i en Torkel revelessin als periodistes que dues de les víctimes es coneixien d’abans. Això només originaria especulacions innecessàries. Tampoc esmentarien les xeringues ni el sac. Si aquest cas inundava les portades, com en Torkel temia que faria, els detalls es farien públics igualment en menys de vint-i-quatre hores. En les investigacions importants que despertaven l’interès dels mitjans solia haver-hi filtracions.

—Poden dir-nos els noms de les víctimes? —va preguntar un home calb, que seia a la dreta de tot i que gravava amb un telèfon mòbil, quan l’Anne-Lie va acabar el resum i va obrir la ronda de preguntes.

—No, no podem. Només Rebecca Alm.

—La víctima assassinada a Gävle —va dir Weber, donant un cop d’ull a les seves notes.

—Exacte.

—Saben per què l’autor va canviar de ciutat?

En Torkel va assentir amb el cap. Una pregunta intel·ligent. Una pregunta justificada. Feia tant de temps que Weber treballava com a reporter d’afers criminals que de mica en mica també desenvolupava instints policials.

—No, en aquests moments encara no —va respondre l’Anne-Lie.

—Això no indica que va escollir la víctima i que havia posat la mira exactament en ella? —Weber va clavar els ulls en en Torkel, però una vegada més va respondre l’Anne-Lie.

—No necessàriament. També podia haver estat a Gävle per altres motius.

—Però és una de les teories amb què treballen?

—Per descomptat. Entre moltes altres.

Weber es va limitar a assentir amb el cap i va mirar de nou les notes; semblava que de moment es donava per satisfet. En Torkel es va preguntar si aquest vespre rebria una trucada.

Una dona pèl-roja de cinquanta-tants anys, que estava asseguda al darrere de Weber en diagonal, va aixecar la mà i es va inclinar cap endavant quan va començar a parlar.

—Ha mencionat el BDSM, pot explicar-ne més detalls?

—En quin sentit?

En Torkel va entendre perfectament on volia anar a parar. Més de seixanta anys després que l’anomenada revolució sexual suposadament portés una visió més relaxada i menys dramàtica del sexe, aquest tema continuava sent morbós i temptador. Sobretot perquè, en aquest cas, es tractava d’un tipus de sexualitat una mica diferent, que per acabar-ho d’adobar es podia relacionar amb un delicte. Allò era dinamita pura i garantia de molts clics al lloc web, com se solia dir avui dia.

—El nostre perfilador té la teoria que l’home que busquem podria haver experimentat amb el control i la submissió —va explicar l’Anne-Lie—. En el context sexual.

—I com exactament?

Per descomptat, era una mera il·lusió pensar que la dona es donaria per satisfeta amb aquesta expressió tan imprecisa.

En volia més.

Tothom en volia més.

L’Anne-Lie i en Torkel es van intercanviar una mirada precipitada. Quanta informació havien de revelar? Si en Sebastian tenia raó, potser d’aquesta manera entrarien en contacte amb persones que havien tingut una experiència així amb un home, que possiblement era l’autor. A la vegada, però, no volien fer públics gaires detalls. L’Anne-Lie va fer un gest amb el cap a en Torkel perquè se n’encarregués. Pel que es veia, necessitava un cap de turc en cas que la seva decisió resultés ser un error tàctic en una fase més avançada de les investigacions.

—Possiblement l’autor exigia a les seves anteriors companyes sexuals que s’estiguessin quietes de bocaterrosa durant l’acte sexual. I que es tapessin el rostre, possiblement que se’l cobrissin amb alguna cosa.

—A les dones violades també els ha tapat el rostre? —va preguntar un home jove, que estava assegut darrere de tot.

—Es tracta d’aquesta mena de pràctiques —va afegir en Torkel, com si no hagués sentit la pregunta. No li va caldre veure els ulls de l’Anne-Lie per pressentir que havia xerrat massa.

—Ens agradaria parlar amb tots els testimonis que es trobaven als llocs dels fets o als voltants abans, durant i després de l’hora del crim —va tornar a prendre la paraula l’Anne-Lie, i amb això va deixar clar que ja n’hi havia hagut prou, de parlar de sexe i de la seqüència dels fets—. Tenim una llista impresa amb els llocs i les hores; emportin-se-la i difonguin la informació degudament. —Va assenyalar dos agents de policia uniformats que estaven drets al costat de la porta amb un feix de papers.

—I si hi ha algú que fins ara no hagi denunciat una violació o un intent de violació, demanem a les víctimes que es posin en contacte amb nosaltres urgentment.

—Per tant, podria haver-hi més víctimes —va constatar l’home de darrere de tot.

—Això és exactament el que volem esbrinar —va replicar l’Anne-Lie, i es va aixecar. Va recollir els documents sense badar boca i va sortir de la sala abans que en Torkel tingués temps de reaccionar. Feia només un moment eren dos i de cop i volta s’havia quedat tot sol. Sorprès per la seva sortida veloç, es va dirigir a la premsa congregada. Va buscar la mirada de Weber, però, pel que es veia, encara estava immers en els seus apunts.

—Molt bé, doncs, gràcies per haver vingut… —va dir en Torkel abans d’aixecar-se ell també—. Els agrairíem que ens ajudessin a difondre la informació esmentada, i els informarem periòdicament de les últimes novetats. Moltes gràcies. —Dit això, també va marxar, acompanyat de preguntes soltes que li feien des de darrere.

La sala es va tornar a omplir de murmuris mentre els quinze presents que quedaven recollien les seves coses per publicar a continuació tot el que acabaven de saber.

Rondava un violador en sèrie a Uppsala.

Que recorria a pràctiques sexuals depravades.

I que fins i tot havia assassinat una dona.

Només Axel Weber es va quedar assegut en silenci, amb la mirada encara clavada en les seves notes. Al centre de la pàgina havia encerclat dues paraules diverses vegades amb un bolígraf.

Rebecca Alm.

Un nom que ja havia sentit abans.