Quan en Sebastian va entrar a la sala de conferències, ja hi era tothom.

Havia començat el dia d’una manera d’allò més inusual, en tots els sentits. En comptes de despertar-se a mitja nit amb la mà dreta tancada en un puny com sempre, amb la por del somni arrapada a la pell com una teranyina enganxifosa, l’havia despertat la Renate a dos quarts de set. A fora encara era fosc, però era de matí, no de nit. No hi havia ni rastre de la sensació de buit i malenconia que en principi sempre l’embolcallava just després d’una conquesta. Si bé la satisfacció de la nit s’havia esvaït, no es va sentir pitjor que de costum quan es va aixecar i es va vestir. És més, aquesta vegada no sentia la necessitat de tocar el dos de seguida i, per a sorpresa seva, va fer companyia a la Renate a la cuina per esmorzar. Ja havia conegut dones així en el passat. Dones que no només donaven sexe. Dones que et podien fascinar i que et deixaven amb la sensació de voler-hi tornar. Sobretot en hores baixes. En Sebastian tenia un nom especial per a elles i tot.

Invasores.

La Renate era una invasora.

En presència seva, estava relaxat i tranquil. No pas perquè d’alguna manera aspirés a una relació estable. Si fos per en Sebastian, no es tornarien a veure mai més, però era una experiència agradable que no vivia gaire sovint.

—Perdoneu que arribi una mica tard —es va disculpar, i va mirar la Vanja. Havia de dir el motiu? Explicar què havia fet? Dir-l’hi així sense miraments, tal com ella sempre feia amb ell? No hi tenia res a perdre, però tampoc gaire a guanyar-hi, sobretot de cara a la resta de l’equip, de manera que va decidir deixar-ho córrer. Anant cap a un seient lliure, va passar per darrere d’en Carlos i en Billy. Quan va donar un cop d’ull a la pantalla d’en Billy, va veure que havia iniciat la sessió en una mena de fòrum de jocs. O sigui que, pel que es veia, encara no havien començat a treballar.

—Què expliqueu de bo? —va preguntar, i va treure una cadira de sota la taula i s’hi va asseure.

—Hem parlat de les víctimes, de l’ordre… —va respondre l’Anne-Lie, i amb el cap va assenyalar la pissarra, on ara hi havia enganxada una pàgina d’un quadern amb una llista dels noms que ja els resultaven massa familiars.

Ingrid. Ida. Therese. Rebecca. Klara. Ingrid. Ida. Therese.

—La Rebecca és morta. Si els autors s’ajusten al seu pla, aleshores la Klara és la següent —va explicar l’Anne-Lie, encara que no fes falta. En Sebastian sabia molt bé quan havien agredit cadascuna de les dones—. Encara no hem discutit tots els detalls —va continuar—, però tenim un pla per atrapar els autors.

—I es pot saber de què es tracta?

En primer lloc, convocarien una roda de premsa. Volien fer públic que hi havia hagut una altra violació i que havien tornat a agredir la que inicialment havia estat la segona víctima. A continuació, admetrien que encara no tenien cap pista, que encara no tenien cap sospitós i que en aquest moment no sabien per què justament la segona víctima havia estat violada de nou o si hi havia cap relació entre les víctimes. L’objectiu era que la població pensés que la investigació estava estancada, i en Sebastian va suposar que aquesta vegada a en Torkel li tocaria fer un paper més prominent de cara al públic.

—I els autors ja s’empassaran que no hem establert cap connexió? —va preguntar, escèptic.

—Creiem que sí —va respondre l’Anne-Lie amb un to seriós—. No saben que hem parlat amb Ingrid Drüber, i els diaris no han informat sobre el suïcidi de l’Ida, i encara menys l’han relacionat amb les nostres investigacions.

—És a dir, els autors es pensen que creiem que la Therese va ser la segona víctima, i ni tan sols pertany a aquest grup AbOvo —va afegir en Torkel.

—Fins i tot si no mencionem el suïcidi de l’Ida, no creieu que els autors donaran per fet que l’Ida va interposar una denúncia? —va preguntar en Sebastian.

—En el pitjor dels casos, potser sí. Però la pregunta és si això els frenaria.

En Sebastian hi va rumiar breument i tot seguit va fer que no amb el cap.

—No, no servirà de res. —Es va aixecar i va fer com si no advertís el sospir dels altres ni la mirada furiosa de l’Anne-Lie—. Fins i tot si aconseguim fer creure als autors que no busquem ningú vinculat amb AbOvo o Linda Fors… —Es va girar cap a la llista de noms de la paret—. Suposaran que hem endevinat l’ordre que segueixen. Que la Klara és la següent.

—Repeteixo: potser sí —va respondre l’Anne-Lie—, però crec que ens les havem amb autors que estan disposats a córrer el risc.

Era cert, en Sebastian ho havia de reconèixer. Potser, malgrat tot, ho tornarien a intentar amb la Klara, encara que fos arriscat i pogués ser l’última cosa que feien. Almenys per a un d’ells. Va encongir les espatlles.

—I què més?

—La Klara i el seu marit han publicat a Facebook i a Instagram que pare i fill aniran un parell de dies a casa dels avis durant les vacances de tardor. O sigui que la Klara es queda sola a casa. No hi pot anar per la feina.

—I nosaltres la vigilarem?

—No ben bé, no només això.

—A la nit em faré passar per ella —va dir la Vanja.

En Sebastian va tenir un mal pressentiment a l’instant. El benestar del matí s’havia evaporat de cop.

—A l’Ingrid, l’Ida i la Therese les van violar per segona vegada a casa seva, així que mantindré la posició a casa de la Klara —va explicar la Vanja.

—No ho acabo d’entendre —va admetre en Sebastian.

L’hi van explicar. La idea era que la Vanja passés la nit a casa de la Klara, que al matí sortís de casa i es trobés amb la Klara, que hauria dormit al pis de la Vanja. La Klara aniria a la feina com sempre, però procuraria no quedar-se sola ni un moment durant el dia. Quan plegués, tornaria al pis de la Vanja i es canviaria el lloc amb ella, de manera que la Vanja aniria a casa de la Klara, aparcaria el cotxe al garatge, entraria a casa i hi passaria la nit.

—I si hi ha algú esperant-la? —va preguntar en Sebastian, i es va adonar que la seva preocupació es manifestava en un to d’irritació i frustració.

—No podem escorcollar la casa cada dia abans de l’arribada de la Vanja —va afirmar l’Anne-Lie—, per si els autors la vigilen.

—Però en Billy hi instal·larà càmeres amb detectors de moviment —es va afanyar a dir en Torkel abans que en Sebastian tingués temps de protestar—. Si algú entra a la casa, ho sabrem.

En Sebastian va moure el cap. No li agradava, però sabia que la seva opinió no comptava per a res. Procedirien així i, deixant a banda la seva instintiva reticència que la seva filla s’involucrés en una operació encoberta i corregués perill, no era mal pla.

Podia funcionar.

Havia de funcionar.

En Sebastian no els ho perdonaria mai, si fracassava.