El bàrman li va posar un altre got de gínger. En Sebastian va assentir en senyal d’agraïment i el va agafar amb un sospir. Segurament les paraules que més bé resumien el seu estat d’ànim eren irritat, inquiet i avorrit.

Quan havien tornat de la comissaria de policia, s’havia estirat una estona al llit de l’habitació de l’hotel a reflexionar sobre el cas. Havia estat a punt d’adormir-se, però s’havia esforçat a no fer-ho.

No volia arriscar-se a somiar.

Despertar-se amarat de suor, la mà dreta tancada en un puny. El retruny de l’aigua a les orelles, mentre el buit i la pena el destrossaven tant per dintre que amb prou feines podia respirar. Llavors no podria tornar a dormir aquesta nit.

Així, doncs, s’havia aixecat, s’havia dutxat en un moment i havia trucat a la porta de l’Ursula.

Cap resposta. No hi era.

Decebut, se n’havia anat al bar, s’havia assegut, havia demanat el primer gínger de la nit i havia observat el seu voltant. Hi havia cert potencial. No gaire, però amb algunes clientes de segur que tindria alguna possibilitat. Per exemple, amb la dona que seia en una taula del fons amb el portàtil obert.

Devia tenir uns quaranta-cinc anys i semblava una dona de tantes. Ni la vestimenta ni el pentinat denotaven gaire autoestima. A banda, li sobraven uns quants quilos als malucs. En Sebastian va visualitzar com s’hi acostava i hi entaulava una conversa. Com al cap de pocs minuts ja aconseguia superar la seva aversió contra la societat i la convidava a una copa. Com després de portar-li la copa esbrinava com es deia, de què treballava, què la portava una nit com aquesta a un hotel a Uppsala i què la mantenia tan ocupada amb el portàtil.

Atent, interessat a saber més coses d’ella.

Amb tota l’atenció posada en la dona que tenia davant.

El joc. La seducció. Com una dansa. Dirigir i deixar-se portar per torns. Perquè ella se sentís observada, reconeguda, revalidada, i ell aconseguís despertar-li el desig de més, però de manera que ella cregués que el seduïa a ell, i no a l’inrevés. Com si marxar plegats del bar fos idea d’ella. I ell tingués la idea d’anar a l’habitació d’ella i no d’ell.

Sí, el pla sens dubte funcionaria. Com ja ho havia fet centenars de vegades. Però avui no. Havia promès que es comportaria.

Sebastian 2.0. New and improved.

Ja n’estava penedit.

La irritació estava a punt de vèncer la inquietud i l’avorriment.

Tot per culpa de l’Anne-Lie.

I el seu estúpid celibat.

Anar-se’n al llit amb dones relacionades amb les investigacions era una cosa, però què importava si fotia un clau amb una auxiliar comptable madura qualsevol de Vänersborg? Res. Tot i això, s’estimava més no arriscar-s’hi. Si sortia a la llum, l’acomiadaria.

I això no podia passar.

L’Ursula hauria pogut ser la seva salvació. De fet, al principi havien quedat que anirien a fer un mos, però ara pel que semblava havia fet altres plans. Plans millors. L’havia plantat. O sigui que també era culpa d’ella.

Un moviment a la porta li va cridar l’atenció. No es pot dir mal, que no surti l’animal. L’Ursula havia tornat. La va saludar. I va veure a l’instant que havia begut una mica quan se li va acostar i es va asseure al tamboret del seu costat. Potser la nit no estava perduda del tot.

—On eres?

—He quedat amb la Bella… La meva filla —va afegir en veure que a en Sebastian no li deia res el nom—. Ha vingut a viure aquí pels estudis.

—Sí, sí, ja ho sé —va mentir en Sebastian. Segur que l’Ursula ho havia mencionat algun cop, però no l’havia escoltada—. I per què?

—Perquè la van acceptar aquí.

—No, vull dir com és que hi has quedat?

—Què vols dir, com és? —L’Ursula no va entendre on volia anar a parar—. És la meva filla.

—Doncs fa un temps no hauria estat tan evident. No eres la pitjor mare de Suècia? O m’equivoco?

L’Ursula li va clavar la mirada. O sigui que tocava una nit d’aquestes. Tenia dues opcions. Podia marxar del bar i anar a la seva habitació o podia ignorar l’insult i intentar que la conversa agafés un caràcter més seriós. Podia parlar de la trobada amb la Bella, de com l’ambient havia anat canviant durant tot el vespre, que tan aviat era bo com incòmode, i que no sabia ben bé com valorar la trobada.

Però de segur que en Sebastian no hi estaria interessat. Ja no ho estaria en condicions normals, i aquest vespre encara menys: es notava que estava de mal humor. Possiblement faria veure que ho estava però només perquè creia que així se l’emportaria al llit.

—De què vas, atacant-me d’aquesta manera? —va preguntar amb un to aspre, i va optar per la tercera opció: quedar-se, però posar límits—. Que vols que me’n torni a anar ara mateix?

—No —va respondre en Sebastian, i li va esquivar la mirada.

—Doncs controla’t.

—Què passa? Si és la veritat.

—Però això no significa que m’ho hagis d’engegar així.

Ell va assentir breument amb el cap abans de quedar callat durant una estona, en comptes de disculpar-se com hauria fet qualsevol persona normal. Qualsevol persona normal, sí, però no en Sebastian.

—Què et passa? —va preguntar l’Ursula finalment—. Per què estàs de tan mal humor?

—He tingut una nit de merda, i tot per culpa teva i de ningú més.

—Què dius?

—Havíem quedat que aniríem a sopar junts i has fotut el camp.

—De debò? Havíem quedat?

—Vas ser tu qui ho va suggerir. Ahir.

Era cert, la conversa per Skype, però havien partit de la base que serien a Estocolm i, si no li fallava la memòria, la seva proposta no l’havia entusiasmat gaire precisament.

—Ves, però ara les coses han anat diferent —va replicar amb un sospir—, o sigui que controla’t.

De nou una oportunitat excel·lent per disculpar-se.

—Deixem-ho córrer, ara ets aquí —va contestar en Sebastian, i va fer un gest al bàrman amb el cap—. La nit és jove i encara pots remeiar la situació.

La va mirar i li va fer un somriure, amb uns ulls que expressaven expectació i esperança. O eren imaginacions seves? Hi estava donant massa voltes, de tan bé que el coneixia? Fos com fos, valia més deixar les coses clares de seguida.

—Només perquè ho sàpigues: no tinc cap intenció d’anar-me’n al llit amb tu.

Va notar perfectament com allò encara l’excitava més, però això era problema d’ell, no d’ella. Va reposar la mà sobre la seva amb delicadesa.

—Ara bé, em puc quedar aquí i fer una copa de vi amb tu, si vols companyia.

Perquè allò era el que feien els amics. Es feien costat. Es dedicaven temps. S’oferien companyia i ajuda. Per a Sebastian Bergman, però, tot allò era una autèntica pèrdua de temps. Ella ho sabia i va retirar la mà.

—Perquè et faig llàstima.

—Perquè m’agrada passar temps amb tu, si no et comportes com un imbècil integral. Cosa que per desgràcia encara passa massa sovint, només perquè ho sàpigues.

En Sebastian la va mirar. Es penedia d’haver-se obert a ella aquella vegada, a la cuina de casa seva, a Grev Magnigatan. D’haver estat vulnerable i haver-li fet la impressió que necessitava algú, que volia companyia. I, per tant, d’haver-li donat l’oportunitat que utilitzés el seu punt dèbil.

—M’estimo més estar sol que no que em compadeixin.

—Bé, doncs com vulguis —va replicar, va lliscar del tamboret i va agafar la bossa. Ja n’hi havia prou. Li havia donat més oportunitats del que ningú hauria fet—. Però avui has estat molt atent amb Ida Riitala. Potser hauries de cultivar una mica més aquesta faceta teva.

—Atent i tendre i amable… Els homes així tenen un nom. Es diuen Torkel.

L’Ursula no va ni intentar comprendre si únicament pretenia insultar el seu cap o si traspuava certa gelosia.

Tant se li’n donava.

—En Torkel és bona gent i ho saps —es va limitar a dir, eixuta.

—És l’analogia humana de la postura del missioner. Compleix la seva funció, però no deixa de ser avorridíssim.

—Bona nit, Sebastian.

Amb aquestes paraules se’n va anar. Ell la va seguir amb la mirada.

Havia anat fatal.

Perquè ell ho havia arruïnat.

Com més se li acostava algú, pitjor es portava en Sebastian. Estava convençut que l’Ursula sabia quin peu calçava, què el movia, però no estava segur de si allò encara servia de res. Va agafar el mòbil amb un sospir i va escriure un SMS. PERDONA. En aquell moment li va tornar a venir a la memòria el que ella li havia dit a Ulricehamn.

—En lloc de ser un imbècil i després demanar perdó per ser-ho, no t’has plantejat mai deixar de ser un imbècil directament?

Va enviar l’SMS de totes maneres.

Valia més allò que res. O això esperava.

Després va fer que li carreguessin les begudes a la factura de l’habitació i va sortir del bar. Va pujar, es va estirar al llit i va engegar el televisor. Només canals de ciència. Com si la nit no fos prou nefasta.