No hi havia manera de treure’s del cap la cançó que sonava a la ràdio en el moment que havia aparcat.

No sabia com es deia, però l’estiu passat l’havien posat a totes les emissores. Una cançó en espanyol amb una part cantada per Justin Bieber. Ho sabia perquè a la Vilma li agradava Justin Bieber. Feia dos o tres anys l’havia idolatrat i tot, però aquella devoció desmesurada havia amainat i ara es podia dir que senzillament li agradava.

Va sortir de l’ascensor xiulant, va anar cap a la màquina de cafè, hi va col·locar una tassa a sota i va prémer el botó de cafè amb llet. El vespre anterior havia estat bonic. Havia sopat tard amb la Lise-Lotte, havien parlat de com els havia anat el dia amb una orella posada en les notícies i havien anat a dormir.

Algú a casa.

Algú amb qui poder parlar.

Algú amb qui adormir-se de costat.

No desitjava res més.

Va agafar la tassa i se’n va anar a l’oficina. L’Anne-Lie ja estava asseguda a la seva taula darrere del vidre. La va saludar amb la mà, va anar a la seva taula i va penjar l’abric.

—Ja ets aquí —va dir ell quan l’Anne-Lie va sortir del despatx per anar cap a ell. Havia comptat que seria el primer, perquè havia sortit de casa vint-i-cinc minuts més d’hora del previst per si enganxava un embús, però el trànsit havia estat fluid.

—Em volia assegurar que tot va bé amb el personal de reforç.

—Que hem rebut gaires trucades?

—No, per desgràcia no. Unes quantes, però no gaires.

En Torkel va sacsejar el cap, sorprès i decebut. L’última vegada que el Riksmord havia demanat ajuda a la població, havien rebut centenars d’avisos. És clar que també era comprensible: els mitjans s’havien fet molt més ressò del cas perquè es tractava de la mort de pseudofamosos.

—Hi ha res que puguem aprofitar? —va preguntar en Torkel, i va fer un glop de cafè.

—Fins ara no.

L’Anne-Lie va acostar la cadira de la taula veïna i es va asseure al seu costat.

—Quant fa que treballes al Riksmord?

—Molt de temps, més de vint anys.

—És a dir, t’agrada la teva feina.

—Sí, en general sí.

—Quants anys tens?

En Torkel la va mirar, sorprès. Aquesta pregunta no se l’esperava.

—Cinquanta-vuit. Per què?

—Creus que treballaràs fins als seixanta-tres?

—No ho sé. Potser sí. Per què?

L’Anne-Lie va callar. Ja feia temps que li rondava aquesta idea pel cap. Però no va ser fins ahir quan va arribar a casa que l’havia expressada per primera vegada. Ja feia més de vint anys que era agent de policia. Havia ascendit a comissària i també li havien preguntat si volia ser cap de districte, però havia rebutjat l’oferta. Massa enrenou burocràtic. Ja havia treballat a tots els racons de Suècia i sempre havia demanat el trasllat perquè de seguida s’avorria. No per la feina en si, sinó pels llocs i les persones. Quan tot es convertia en rutina, necessitava canviar d’aires. Però viatjar per tot el país, treballar en noves investigacions cada vegada, amb col·legues nous i sempre en els casos d’assassinat més importants… Això sí que li agradaria.

Era el seu desig.

—És que pensava… Sóc amiga de Rosmarie Fredriksson, del Departament Operatiu Nacional, i a vegades en parlem —va dir, encongint-se d’espatlles, com si volgués fer entendre que era una simple conversa inofensiva.

—Parleu sobre la meva jubilació imminent? —En Torkel va deixar la tassa i es va inclinar cap endavant. Rosmarie Fredriksson no només treballava al DON, sinó que també era la supervisora directa d’en Torkel. Podria descriure la seva relació com a professionalment intensa.

—No, no —va contestar l’Anne-Lie amb un somriure encantador—. Només que sembla una feina genial.

—Que t’agradaria tenir a tu?

Segurament seria una mica descarat admetre tan obertament que anava al darrere del càrrec d’en Torkel, i tampoc faria cap favor a la seva col·laboració, que de tota manera ja era una mica tensa. Ara bé, tampoc tenia cap intenció de mentir ni de disculpar-se per ser ambiciosa.

—Que és teva —va respondre de manera breu i diplomàtica.

—Això és cert. És meva.

Li va clavar una mirada que, amb una mica de sort, deixava clar que tenia la intenció de continuar tenint-la en el futur. L’Anne-Lie va somriure, i en aquell moment en Carlos va entrar a la sala juntament amb la Vanja i l’Ursula.

—Brrr, quin fred que fa —va rondinar en Carlos, i es va fregar les mans enguantades mentre se n’anava al seu lloc. En Torkel no va respondre al comentari. El termòmetre del cotxe havia marcat quatre graus. Potser sí que feia una mica de fresca per a l’època, però t’abrigaves una mica i llestos, no calia fer veure que tornaves d’una expedició polar.

—Bon dia a tots! —va saludar l’Anne-Lie als que acabaven d’arribar, i es va aixecar—. Agafeu cafè i tot el que necessiteu i ens trobem a la sala de reunions d’aquí a deu minuts.

—Que ja són aquí en Billy i en Sebastian? —va preguntar la Vanja.

—Confio que hauran arribat d’aquí a deu minuts.

Dit això, es va esfumar al seu despatx. En Torkel va agafar la tassa i se’n va anar cap on eren la Vanja i l’Ursula.

—Bon dia! Que heu vingut plegades?

—La Vanja ha tingut l’amabilitat de venir-me a buscar —va respondre l’Ursula, i va fer un somriure a la seva col·lega.

—I on has deixat en Sebastian?

—No sabia que era responsabilitat meva.

—Us allotgeu al mateix hotel, per això pensava que…

—No m’he creuat amb ell des d’ahir a la nit.

—Vaja, doncs esperem que es presenti.

—O no —va deixar anar la Vanja.

Terreny minat. Ho tenia malament. Si seguia la broma a la Vanja, faria enfadar l’Ursula, i si indicava que en Sebastian formava part de l’equip, faria enfadar la Vanja. De manera que es va estimar més no dir res.

—Un cafè? —va preguntar l’Ursula a la Vanja.

—Ja vinc.

Van sortir de la sala juntes. A en Torkel li va fer l’efecte que, no sabia com, al final havia aconseguit fer-les enfadar totes dues. L’equip ja no era el d’abans. De vegades li semblava que s’anaven distanciant. Potser hauria passat de totes maneres, perquè els últims anys havien estat intensos per a tothom. Tot i això, en Torkel no podia evitar pensar que el problema havia començat quan en Sebastian s’havia presentat a Västerås i en Torkel l’havia incorporat a les investigacions. Recordava perfectament què havia dit a en Sebastian després de la seva primera reunió d’equip.

«No espero que m’ho agraeixis, però ara depèn de tu que no m’hagi de penedir de la decisió».

Ja havia perdut el compte de quantes vegades se n’havia penedit.

I ara n’hi sumava una altra.