Al principi en Petros havia suggerit de trobar-se a l’hotel d’ella. Es veia que el restaurant tenia bona fama i que encara no hi havia estat mai.

Però l’Ursula s’hi havia negat.

De cap de les maneres.

Per dues raons.

La primera podia semblar ridícula, però no volia ser tan a prop de la seva habitació. Així tenia la possibilitat de donar-li les gràcies per la vetllada, parar un taxi i esfumar-se després d’una abraçada fugaç i un petó a la galta. Tal com havia fet amb en Sebastian a Estocolm quan ell havia esperat alguna cosa més. Potser sempre suposava que la majoria dels homes associaven una habitació d’hotel amb sexe perquè se n’havia anat al llit amb en Torkel en diferents hotels de tot el país durant anys.

La segona raó era molt més sòlida. Sopar al seu hotel comportava el risc que en Sebastian entrés al restaurant en qualsevol moment, i era el pitjor malson que es podia imaginar.

Ara estaven asseguts en un restaurant tailandès amb un nom que tenia una infinitat de vocals, gairebé totes as. Ella l’havia cercat prèviament a Google. Estava situat a vint minuts de l’hotel. Una passejada agradable, independentment de com acabés la nit.

Tal com havien acordat, s’havien trobat davant del restaurant. Ella havia estat puntual, però ell ja l’havia esperada amb un ram de flors a la mà. Per un instant havia estat increïblement desagraïda i s’havia preguntat què en faria de les flors tallades en un hotel, però aleshores s’ho havia tret del cap, li havia donat les gràcies i havia elogiat les flors. Era evident que ell era més versat que ella en cites així, va pensar l’Ursula mentre ell li aguantava la porta. Anava mudat, havia fet un esforç. Ella venia directament de la feina.

Una cambrera els va portar a una taula, els va donar la carta i va preguntar si els podia servir alguna cosa per beure. De camí al restaurant, l’Ursula havia notat una sensació estranya que no havia estat capaç d’interpretar. Ara, mentre estaven asseguts amb les cartes parlant d’entrants i begudes, hi va caure: era nerviosisme.

Feia molt de temps que no havia tingut la necessitat de semblar interessant, si és que mai l’havia tinguda. Ja no recordava exactament com havia estat amb en Micke. Simplement havien acabat junts d’alguna manera i ja està. Aleshores ell s’havia interessat més en ella que a l’inrevés. I el matrimoni no havia canviat res en aquest sentit.

Havien acabat junts, se n’havien anat a viure junts, havien tingut la Bella junts i havien tingut una bona vida.

Una casa en una zona bonica, prou diners, feines interessants.

Una bona vida. Segurament la millor possible.

Però ella no l’havia estimat mai.

Després en Sebastian havia arribat a la seva vida.

Havia deixat clar que hi estava interessat, que la desitjava, i havia pres la iniciativa. Ella no havia hagut de moure un dit. L’havia fascinada més del que en Micke havia estat mai capaç, d’una manera que a vegades encara trobava a faltar.

En Sebastian: el primer home a qui havia estimat de debò.

Va observar en Petros a l’altra banda de la taula. Seria capaç de fascinar-la? D’arribar a ella malgrat que no deixava mai que ningú se li acostés gaire? Vèncer les distàncies que ella sempre guardava? O aprendre a viure-hi i fins i tot a valorar-ho? Com havia fet en Sebastian.

Mentre estigués aquí pensant en el seu examant, segurament no resultaria gaire fàcil fascinar-la, de manera que es va obligar a deixar d’observar la situació des de fora i d’analitzar-ho tot com si encara fos a comissaria i la seva vida sentimental fos l’escena d’un crim que havia de pentinar metòdicament.

Això si en el seu cas es podia arribar a parlar de «vida».

A vegades s’ho preguntava de debò.

Potser ara ho esbrinaria si deixava d’analitzar-ho tot constantment d’una vegada. Per tant, va mirar de relaxar-se i deixar-se portar per la situació.

Els van servir el menjar. En Petros no s’havia equivocat: tot era realment deliciós. El vi blanc també. L’Ursula va rumiar si demanar-ne una altra copa. Mentrestant anaven parlant de forma animada, sobretot perquè en Petros era un expert a avivar la conversa combinant temes trivials i espontanis amb preguntes. Se’l veia interessat però sense voler estirar-li la llengua. Era evident que havia fet els deures. Es recordava de tot el que li havia explicat, encara que tampoc havia estat gaire.

Ella, en canvi, no era capaç de recordar com es deien els seus fills per més que ho intentava.

En un dels silencis breus però gens incòmodes que es van fer durant la conversa, l’Ursula va reflexionar sobre què li podia preguntar per mostrar una mica d’iniciativa. Què en sabia?

El nom, l’edat, l’estat civil, la professió i que ahir no havia tingut temps…

—On eres ahir? —va preguntar, i per un moment es va alegrar de ser qui conduïa la conversa.

—A Västerås, hi tenim bastants clients.

—Hi vam tenir un cas, a Västerås —va dir ella.

—I què, ja el vau resoldre?

—Sí.

Ell no li va fer més preguntes sobre el procediment, cosa que l’Ursula va agrair. Moltes vegades la gent volia conèixer més detalls de les investigacions actuals mentre feien petar la xerrada. Com si fos la convidada especial del programa El delicte de la setmana.

Però de Västerås se’n recordava perfectament. Perquè el cas havia resultat extraordinàriament tràgic, però també perquè s’havia tornat a trobar amb en Sebastian per primera vegada després de molts anys.

Es va treure aquell pensament del cap i va fer l’últim glop de vi. Sens dubte demanaria una altra copa.

Va desconnectar i va viure el moment.

Sense pensar en en Sebastian.