Axel Weber va fer grans descobriments el 16 d’octubre.

Alhora, però, hi havia moltes altres qüestions que fins ara continuaven sent un autèntic misteri.

Per exemple, encara no sabia què era AbOvo. L’única raó per la qual ho havia preguntat a Ingrid Drüber era perquè s’havia topat amb aquesta paraula juntament amb el nom d’ella en un bloc que feia temps que era tancat. No tenia ni idea de qui hi havia rere el bloc, i només s’hi podia llegir que l’Ingrid havia dirigit AbOvo i que allà s’hi podia trobar més informació. Ara bé, quan feia clic a l’enllaç, només apareixia un missatge d’error: error 404. La pàgina no es podia trobar o ja no existia.

Va preguntar als col·legues de la redacció que eren més versats que ell en qüestions tècniques, és a dir, en principi a tothom menys a la Harriet, si el podien ajudar a restaurar un document així. Però la resposta era no. Només el departament d’informàtica va dir que potser es podria fer, que depenia. Ara bé, no van aclarir de què depenia, i l’Axel va comprendre que no figurava entre les seves prioritats.

Segons havia llegit, AbOvo era llatí i significava «de l’ou» o alguna cosa semblant, i tenia a veure amb poesia mitològica, amb Horaci i la Guerra de Troia, però allò tampoc li deia res.

Després de passar hores a l’ordinador i d’haver consultat tots els successos ocorreguts a Uppsala l’any 2010 durant els mesos anteriors a l’última carta de la Rebecca, també va saber que la nit del 23 de juny havien trobat una dona embarassada sagnant davant de la unitat d’urgències de l’hospital universitari. La dona, Linda Fors, i el seu fill no nascut havien mort l’endemà al matí. Aquesta era bàsicament l’única notícia que destacava d’entre els successos dels mesos en qüestió, de manera que havia continuat indagant.

Quan al cap d’unes quantes hores va marxar de la redacció, Axel Weber no sabia que, en aquell precís instant, Derya Neshet, la dona que havia conegut al cinquantè aniversari del seu germà i amb qui tot seguit havia jugat a pinball durant hores, va treure el telèfon mòbil, va marcar el número central de l’Expressen i va demanar per Axel Weber.

—Telèfon d’Axel Weber, Kajsa Kronberg.

La Derya va dir el seu nom i va demanar si podia parlar amb Axel Weber, però li van dir que acabava de marxar de la redacció. Que volia que la Kajsa li passés cap missatge?

—No, no fa falta, ja tornaré a trucar —li va sortir a la Derya, i va penjar després d’una frase de comiat. Se’n va penedir immediatament. Li hauria d’haver deixat el missatge que li agradaria tornar-lo a veure, o encara millor, hauria d’haver demanat el seu número de mòbil. Per un moment va considerar tornar a trucar, però fer-ho resultaria estrany. Demà. Va decidir que ja tornaria a trucar demà. I aquesta vegada no es rendiria tan fàcilment. Se sentia gairebé expectant; des que havia decidit fer el primer pas, l’instint li deia que en podia sortir alguna cosa bona, del tema amb Axel Weber.

Així, doncs, Axel Weber no sabia que havia estat a punt de parlar per telèfon amb una dona amb qui, si l’hi hagués trobat, hauria estat feliç la resta de la seva vida. Va anar a buscar el cotxe a l’aparcament subterrani de la torre DN, va sortir a Kungsholmen i va anar en direcció nord.

En canvi, allò que sí que sabia era que tenia ganes de conduir. Per a ell era sinònim de relaxar-se. Encara tenia una petita col·lecció de CD al compartiment que hi havia entre els seients, i hi va donar un cop d’ull ràpid. Complia el tòpic de l’home blanc de mitjana edat: Rolling Stones, Bruce Springsteen, Neil Young, John Fogerty, Ulf Lundell. Però era així, ves. Va arreplegar un CD i el va posar. Slugger, d’Ulf Lundell, del 1998. Quan les primeres tonades d’«Om jag hade henne» van sortir dels altaveus, Axel Weber va apujar el volum i es va posar a cantar.

Havia esbrinat que Linda Fors era un any més gran que Rebecca Alm i, si bé havien viscut en barris diferents, la Fugelkyrkan havia estat la parròquia més propera per a totes dues. Weber havia buscat informació sobre la Linda durant tota la tarda. Havia de seguir la pista de la gent que l’havia coneguda. Volia saber si havia anat a l’església i havia trobat la Rebecca, i si algú podia atestar que en algun moment havia mencionat Ingrid Drüber o AbOvo. Si es confirmava tot allò, tindria la seva història. L’instint li deia que anava al darrere d’alguna cosa important.

En aquell moment, a Uppsala, Torkel Höglund tornava a la seva taula després de posar fi a l’interrogatori de Silas Franzén, i va veure que hi havia una nota amb el nom d’Axel Weber. Encara no li havia trucat per saber si al periodista li havia vingut a la memòria de què li sonava el nom de Rebecca Alm. El diari no n’havia parlat, però allò no volia dir que l’Axel no hagués continuat indagant sobre la qüestió. Encara que no els ho explicaria mai tot, en Torkel tenia l’esperança que Weber compartiria amb ells informació que pogués ser decisiva per a les investigacions. En cas que en tingués. Que hi col·laboraria en lloc de competir-hi com si fossin rivals. Perquè Weber havia après alguna cosa dels fets d’abans de l’estiu. En Torkel li trucaria personalment i l’hi preguntaria en cas que resultés que Silas Franzén no era el seu home. Ho sabrien en qüestió d’hores, quan rebessin els resultats de la prova d’ADN.

Axel Weber tampoc en sabia res, de tot allò, mentre s’acostava a la seva destinació cantant i tamborinant amb els dits sobre el volant.

Tampoc tenia ni idea que era hipersensible a les benzodiazepines, que es trobaven, per exemple, en el Rohypnol.

Però sabia que havia arribat a l’adreça correcta quan el navegador va anunciar que la destinació era a mà esquerra. Va aparcar el cotxe al voral del carrer, va baixar i va anar cap a la casa. No havia anunciat la visita i esperava que, tot i això, el deixessin passar. I aconseguir més peces del trencaclosques. Que li permetessin tenir la seva història. Ho esperava, però naturalment no ho sabia.

Com tampoc sabia que li quedaven menys de vint minuts de vida.