Rebecca Alm.

A Weber li tornava a rondar el nom pel cap des que s’havia despertat.

Ahir, mentre tornava a casa de la roda de premsa, s’havia posat a rumiar febrilment on l’havia sentit abans.

En quin context.

Una vegada a Estocolm, havia passat per la redacció i havia escrit sobre les violacions a Uppsala i l’assassinat a Gävle. S’havia basat sobretot en el material de la roda de premsa i l’havia elaborat una mica.

Una fotografia de Rebecca Alm.

Una imatge d’arxiu del cementiri vell.

Un requadre sobre l’home de Haga.

No tenia els noms de les altres víctimes i, per tant, tampoc cap familiar amb qui pogués parlar, i tampoc tenia cap intenció de buscar-los a aquelles hores de la nit. Així, doncs, tenia més fets que sentiments. Si el cas anava a més, si la competència se’n feia més ressò o si la nova cap de redacció ho volia per algun motiu, continuaria investigant l’assumpte. Si bé sabia que a les investigacions que dirigia Torkel Höglund no solia haver-hi filtracions, de ben segur que esbrinaria algun nom. Un familiar, un amic o un company de feina. A partir d’aquí crearia una història personal amb la qual els lectors es poguessin identificar. Trobaria la petita dins la gran. La preocupació de la gent. El sentiment de viure amb por.

A continuació, Weber va editar el seu article d’internet per a l’edició en paper i el va enviar. Segurament l’esbroncarien perquè no havia filmat. Volien imatges en moviment. Clics que atraguessin els anunciants. A vegades li feia l’efecte que treballava en un canal de televisió, en comptes d’un diari. Tot i que la Sonia, la seva nova cap, no semblava que estigués tan obsessionada pel món digital com el seu predecessor, Källman. Fins i tot havia parlat amb Weber de reportatges més extensos que només apareixerien a l’edició en paper.

A veure què en sortiria, de tot allò.

Després d’haver-ho entregat tot, havia revisat el telèfon mòbil i els correus electrònics.

Havia buscat Rebecca Alm.

Però no havia trobat res.

Després se n’havia anat a casa.

Una vegada al seu pis de dues habitacions a Vegagatan, havia aparcat les cavil·lacions. Ja hi cauria, n’estava segur. Sempre passava el mateix. Quan feia una estona que no pensava en allò que no hi havia manera de recordar, arribava un moment que li tornava a venir a la memòria.

Se’n va anar a la màquina de pinball.

Una KISS Bally. Del 1979. L’havia adquirida l’any 1998 per sis mil corones.

La millor inversió de la seva vida.

Relaxació i concentració absolutes.

Sabia per experiència que una possessió així s’associava de seguida a un típic pis de solter o amb un vell decrèpit. I que es veia una mica trist. «Oh, una màquina de pinball», comentaven sempre les poques dones que trepitjaven el seu pis, amb un to de ja-fa-temps-que-ets-solter-i-no-m’estranya.

Totes menys la Derya, va recordar. El mes passat havia vingut a casa seva després del cinquantè aniversari del seu germà. Havien begut vi i havien jugat a pinball durant hores, i havia fet tot l’efecte que s’ho havia passat bé. En tot cas, havia rigut molt. Però la Derya era una excepció. Malgrat tot, no havia tornat a saber-ne res més. Potser li hauria de trucar. S’hi havia trobat bé, en companyia seva…

Però aquest vespre no hi havia manera que rutllés.

Una puntuació màxima de 99.430. Més d’una nit s’havia acostat als tres-cents mil.

O sigui que va preferir anar-se’n a dormir.

I es va despertar novament amb aquest nom al cap.

Rebecca Alm.

Ara estava assegut amb el seu tercer cafè a la redacció, però encara no tenia la més remota idea d’on s’havia topat amb el nom abans. Aquesta vegada semblava que deixar de pensar-hi no hi havia ajudat, de manera que s’hi hauria d’esmerçar una mica més. Va agafar el mòbil, va trucar a Torkel Höglund i ja es preparava per deixar-li un missatge a la bústia de veu. Quina sorpresa que es va endur quan en Torkel va contestar tot just després del tercer to de trucada.

—Hola, sóc Axel Weber.

—Ja ho sé. Què vol?

Si bé la veu de Höglund no va sonar directament freda, tampoc convidava a fer-la petar de trivialitats, de manera que Weber va anar al gra.

—Es tracta de Rebecca Alm. Que ja havia estat involucrada en algun cas en el passat?

—Que jo sàpiga, no, per què?

—Em sona el nom, però no sé de què.

—No consta en cap registre policial, però desconec si havia declarat com a testimoni o si havia estat implicada en cap altre assumpte. En tot cas, no estava relacionat amb el Riksmord.

—Bé, doncs hauré de continuar donant-hi voltes.

—Si troba res, ja sap que es pot posar en contacte amb mi.

Era impossible no adonar-se que es referia a l’entrevista que Weber havia fet a l’assassí dels realities.

—A veure. A part d’això, que hi ha cap novetat?

—No.

—Molt bé, moltes gràcies. Fins aviat.

Amb allò va finalitzar la trucada. No tenia cap sentit pressionar-lo. Tenien bona relació, Höglund li queia bé i almenys semblava que ell tampoc el repudiava. Encara que feia uns mesos havien discutit de valent, quan Weber s’havia posat en contacte amb David Lagergren sense comunicar-ho al Riksmord.

Es va quedar de pedra. Ara hi queia. L’assassí dels realities li havia enviat diverses coses. Per correu. Objectes físics. Com podia ser que no hi hagués pensat abans?

Encara rebia molts dels avisos per correu ordinari. Semblava que a molta gent els feia por deixar empremtes digitals que no poguessin esborrar mai més.

Correu ordinari. Cartes. Sobres. Segells.

Abans Weber sempre els havia guardat al calaix de més avall de la seva taula. Quan encara tenia despatx propi. Des de llavors, s’havien canviat d’edifici i d’oficines diverses vegades, havia passat d’un despatx propi a una oficina oberta amb llocs de treball flexibles i de nou a un despatx. En un d’aquests trasllats havia ficat les cartes en una capsa de sabates.

Que, si no li fallava la memòria, s’havia endut a casa.

—Torno d’aquí a una hora —va cridar a la Kajsa, i va sortir de la redacció. Un cop al pis, es va quedar dret al passadís i es va concentrar. On havia anat a parar aquella capsa de sabates? Va fer una volta ràpida per la seva zona de treball per descartar-la abans d’agafar les claus i pujar a l’altell amb l’ascensor.

Allà dalt feia fred, feia olor d’humitat i de resclosit. Weber va passar tremolant per davant dels coberts de fusta i filferro que permetien a tots els veïns de l’edifici guardar més coses de les que necessitaven. Va veure alguns objectes de temporada, com ara ornaments de Pasqua i Nadal, però la majoria d’objectes no es tornarien a fer servir mai més. Llums, prestatges, cadires, vaixelles, quadres, maletes, caixes plenes de joguines amb les quals ningú jugaria mai més i roba que ningú es tornaria a posar. Una planta sencera convertida en un cementiri d’elefants de la societat consumista.

Va obrir el cadenat i la porta enreixada del seu compartiment i s’hi va esmunyir. El seu cobert no n’era cap excepció. Si bé no estava tan atapeït com els altres, també hi tenia coses en què no havia ni pensat des de feia una eternitat. Una còmoda, cadires i pòsters emmarcats, força caixes d’embalatge, la majoria de les quals devien estar plenes de llibres, i un prestatge d’Ikea amb uns quants arxivadors i capses més petites. Incloses dues capses de sabates. Va treure’n una i la va obrir. Fotografies. Weber les va fullejar ràpidament per comprovar que no hi hagués res més amagat entremig. Amics i col·legues amb qui havia perdut el contacte, xicotes que l’havien deixat, la seva família.

Una altra època.

Segurament una època més feliç.

Les va apartar de seguida. Al cap i a la fi, no havia vingut a recrear-se amb records nostàlgics.

Llavors li va tocar a la capsa número dos.

Bingo.

Les bombetes pelades del passadís de fora feien prou llum, de manera que es va asseure al terra fred i va començar a revisar les cartes. N’hi havia gairebé trenta. Algunes tenien remitent, cosa que li facilitava la feina. Amb tot, no n’hi havia cap que fos Rebecca Alm.

Així, doncs, va començar a treure la resta de cartes dels sobres i el primer que va fer va ser mirar la signatura. La tercera carta acabava amb un «Atentament» de Rebecca Alm i un número de telèfon. Que li havia trucat? Podia ser que fins i tot hi hagués parlat?

Weber va començar a llegir. La carta no era gaire llarga. Era més aviat un avançament, un tastet per despertar-li l’interès.

Weber va girar la carta i va veure que havia pres notes al dors. Una mena de protocol de què es podia verificar i què no i a qui havia trucat abans d’arribar a la conclusió que no hi havia cap història. El 2006, el municipi havia obert un centre provisional d’informació per a refugiats menors d’edat no acompanyats a la finca. A continuació, els havien traslladat a altres allotjaments o, efectivament, les autoritats n’havien perdut la pista. No obstant això, per desgràcia era força freqüent i no hi havia res que indiqués que les al·legacions de la carta fossin certes.

Weber va continuar fullejant i va buscar la mateixa lletra. Va trobar dues cartes més i va obrir la primera.

Weber va llegir les notes que havia fet al dors i va tornar a ficar la carta al sobre. Li va semblar recordar vagament que havia fet un parell de trucades diligentment, que de seguida havien palesat que les acusacions eren insubstancials. Amb un lleu sospir va agafar l’últim sobre i el va obrir, simplement per haver-ho fet i prou. Ara ja no només li havia vingut a la memòria de què li sonava el nom, sinó que a més sabia per què no se n’havia recordat.

La dona tendia a tenir teories de conspiracions.

O com a mínim tenia molta imaginació.

Per això no tenia gaires esperances posades en l’última carta.

Weber es va sentir com si llegís la carta per primera vegada: no se’n recordava gens. Va girar el full i no hi havia cap nota. Potser en aquell moment havia reconegut el nom, s’havia recordat de les dues cartes anteriors i s’havia limitat a llegir aquesta per sobre abans de deixar-la de banda.

Si has mentit dues vegades, a la tercera ningú et creu.

La va tornar a llegir.

Una Església a Uppsala —no quedava gaire clar quina— havia volgut controlar una dona i, pel que es veia, havia mort. No mencionava qui havia estat ni quan havia passat.

No hi havia precisament gaires fils dels quals estirar, i a sobre la carta era de feia vuit anys.

Però Rebecca Alm era morta. A Uppsala havien violat algunes dones. Fins ara encara no havia arribat cap reacció a l’article d’ahir, de manera que Weber tenia temps d’aprofundir-hi.

Es va donar un dia.