—Estàs de conya, oi?

No va quedar clar a qui es dirigia, però després que la Vanja no tragués els ulls de sobre d’en Sebastian des que havia entrat a l’oficina, va suposar que el petit rampell de ràbia anava dirigit a ell, encara que la culpa de la seva presència fos de l’Anne-Lie.

Hi havia reflexionat després que haguessin tombat per Svartbäcksgatan i haguessin aparcat davant les dependències policials. Era un edifici modern de vuit plantes amb una façana de vidre, situat en una cruïlla molt transitada. Segons els rètols, l’edifici també albergava, a més de la comissaria, el Servei de Presons i Llibertat Condicional i la Fiscalia.

S’havia quedat assegut al cotxe una estona i s’havia adonat que aquella trobada imminent el posava nerviós.

Com havia d’actuar?

Havia de fer-se el sorprès, com si no tingués ni idea que ella treballava a Uppsala i encara menys justament en aquest cas? Si ho hagués sabut, no hauria acceptat mai la feina! Però de seguida va descartar la idea. Mentir era una cosa, d’això n’era tot un expert, però fingir i aconseguir que s’ho empassés seria complicat. A més, si l’Anne-Lie li explicava que havien parlat de la Vanja a Sala, li aixafaria la mentida a l’instant.

Al final l’Anne-Lie havia colpejat el vidre, instigadora, i ell havia baixat del cotxe. Havien entrat i, un cop ell es va haver identificat i registrat, havia seguit l’Anne-Lie fins als ascensors de la part més nova de l’edifici. En aquell moment havia decidit adoptar una actitud de disculpa amb la Vanja. Començaria dient que era conscient que no el volia ni veure, i després li prometria que només treballarien plegats, res més, i més endavant admetria el seu error i li juraria que milloraria.

Així ho faria.

Però amb prou feines va poder sortir de l’ascensor, i encara menys articular cap paraula.

La Vanja el va veure quan caminava pel passadís amb l’Anne-Lie i es va quedar de pedra a l’instant. Tan aviat com van entrar a l’oficina, se li va entenebrir la mirada, va arronsar les espatlles i va contreure el cos, com si es preparés per atacar. L’Anne-Lie encara no els havia ni presentat que la Vanja havia engegat la pregunta de si estava de conya. La cap va llançar una mirada fugaç a la Vanja abans d’assenyalar un home de trenta-tants anys que seia a la taula del costat de la finestra.

—Aquest és Carlos Rojas, el meu agent de més confiança —el va presentar. L’home es va aixecar i es va acostar estenent la mà a en Sebastian, que es va adonar que duia com a mínim tres jerseis.

—I ell és Sebastian Bergman, psicòleg criminalista, i ens donarà un cop de mà —va continuar l’Anne-Lie, i es va treure l’abric.

—Hola, benvingut —el va saludar en Carlos mentre dirigia una mirada interrogativa a l’Anne-Lie. Que no havia vist la reacció de la Vanja? O preferia fer els ulls grossos?

—Gràcies —va respondre en Sebastian, i va estrènyer la mà estesa d’en Carlos. Era molt freda, com si acabés de sortir sense guants un dia gèlid d’hivern.

—Vanja, m’agradaria parlar amb tu un moment —va continuar l’Anne-Lie amb un to de veu neutre, i amb el cap va indicar el seu despatx, que de fet només constava de dues parets de vidre que recloïen una taula, una prestatgeria i dues cadires de visita.

—Hola, Vanja —va dir en Sebastian amb tendresa, però ella es va limitar a mirar-lo amb ira fins que va seguir la seva cap.

Mentre l’Anne-Lie penjava l’abric, va fer un gest a la Vanja perquè s’assegués en una de les cadires de visita dissenyades per Hans Wegner. La Vanja es va asseure d’esquena a en Sebastian i en Carlos, que eren fora. Les parets de vidre no les aïllaven tant com la Vanja hauria volgut, i li feia l’efecte que notava la mirada d’en Sebastian al darrere. Però no es va girar.

—Molt bé, tu diràs… —va dir l’Anne-Lie, i es va asseure a davant de la Vanja.

Per on podia començar? Per com en Sebastian li havia pidolat una vegada i una altra que el deixés entrar a la seva vida només per acabar fent-li mal? Per com li havia promès que s’hi esforçaria de valent i l’havia tornat a trair? Que se sentia ofesa i furiosa a parts iguals de tornar-lo a veure? De quantes coses li havia de parlar?

De l’Anna, d’en Valdemar i d’en Sebastian.

La seva mare i els seus dos pares.

—D’entrada, és el meu pare.

Per alguna cosa havia de començar, i sens dubte aquella era la informació més important.

—De debò? —va preguntar l’Anne-Lie, i va aixecar les celles.

—Sí.

L’Anne-Lie va mirar a l’oficina de fora, on en aquell moment en Carlos ensenyava a en Sebastian el seu lloc de treball. Després es va tornar a dirigir a la Vanja i li va fer un gest amb el cap perquè continués.

Pel que semblava, no trobava que el parentesc expliqués la forta reacció de la Vanja ni que fos motiu suficient per qüestionar la incorporació d’en Sebastian. La Vanja va decidir parlar sense embuts.

—És addicte al sexe. Més d’una vegada se’n va anar al llit amb dones que estaven implicades en les nostres investigacions: amb testimonis, fiscals, familiars de les víctimes, amb totes. No és gens professional.

—Va bé saber-ho. —L’Anne-Lie va tornar a assentir tranquil·lament amb el cap—. Però això és problema meu, no teu —va replicar.

Aquella no era precisament la reacció que la Vanja esperava. En començava a estar tipa. De debò que havia d’asseure’s allà a explicar-li per què Sebastian Bergman no podia ni acostar-se a cap investigació, ni tan sols a cap persona normal i corrent?

—És arrogant, egoista, insolent, sexista. No sé què més vols que et digui, però en tot cas és una amenaça real per al bon ambient laboral.

—La cap sóc jo, així que aquests problemes també són assumpte meu.

La Vanja va sospirar decebuda. Així no anava enlloc. Semblava que l’Anne-Lie havia pres una decisió inamovible, i li era ben igual què n’opinava la Vanja.

—M’ha fet mal personalment, i no només una vegada —va dir en un últim intent d’arribar a la dona que tenia davant seu com a mínim a nivell personal—, i ell va ser el motiu pel qual vaig deixar el Riksmord.

No era del tot veritat. A la primavera s’havia vist forçada a qüestionar els seus esquemes. A començar de nou. Al final, però, només havia acabat pensant amb calma què volia i qui era realment, «per trobar-se a ella mateixa», si bé no hauria pronunciat mai una frase tan estúpida. Deixar el Riksmord tan sols havia estat una part d’aquest canvi. Però el talent d’en Sebastian per ficar-se sempre al mig de les seves investigacions havia accelerat la seva decisió. L’Anne-Lie la va mirar i es va inclinar cap endavant.

—T’entenc, Vanja. I tens raó, jo també he sentit a parlar malament d’ell. —Es va aixecar, va anar cap a la finestra i va observar el trànsit de la cruïlla que hi havia set plantes més avall—. Però només és qüestió de temps que aquest cas arribi a la premsa i inundi les portades. I llavors vull haver fet tot el que estava a les meves mans. Fitxar el millor perfilador de Suècia és sens dubte un pas en la direcció correcta.

La Vanja va assentir sense voler; des del punt de vista professional, no hi havia res a objectar a l’argumentació de l’Anne-Lie.

—Deixant de banda tots els aspectes personals —va continuar l’Anne-Lie, i es va girar cap a la Vanja—, que no fa bé la seva feina?

L’últim que volia la Vanja era contribuir que en Sebastian es quedés a Uppsala, al seu entorn més immediat, de manera que no va dir res, cosa que en realitat ja era una resposta.

—Mentre sigui al meu departament, mantindrà la bragueta tancada i tractarà tothom amb respecte.

—Bona sort —va esbufegar la Vanja amb desdeny.

—La pregunta és —va continuar l’Anne-Lie, ignorant el comentari de la Vanja—: pots treballar amb ell?

—M’estimaria més no fer-ho —va replicar la Vanja amb franquesa.

—Em sap greu, Vanja, però has de respondre sí o no.