En Billy estava estirat al llit, nu i mig endormiscat; somiava a mitges, si és que allò es podia fer. La My, en Conny, la Stella.

Les tres persones que més el preocupaven quan estava despert s’esmunyien als seus pensaments i en tornaven a sortir, una mescla de records i d’allò que processava el seu subconscient. I, al mateix temps, sentia de fons la dutxa del bany i la línia del baix dels altaveus de l’altra banda de la paret.

Havia passat el cap de setmana fora amb la My.

Havien visitat cases de vacances.

Tres, per a les quals ella havia concertat una visita. Els havien rebut tres agents immobiliaris entusiasmats. Tres cases en estats i d’estils diferents que, en realitat, no interessaven a en Billy ni poc ni gaire. I, malgrat tot, curiosament tenia ganes de tenir-ne una.

Perquè era normal.

Una casa de vacances. No gaire lluny per poder-hi anar els divendres en sortir de la feina i passar-hi un cap de setmana relaxant. Amb amics. Celebrar Midsommar. Fer una excursió amb la barca que es comprarien, perquè totes les propietats tenien un embarcador propi. Fer una mica de bricolatge a la casa a l’estiu. Rumiar si calia renovar el terra de la terrassa o si encara podien esperar un any. Tallar la gespa. Encendre la llar de foc quan hi anessin a la tardor.

Una vida normal.

La seva vida. Amb la My.

Ben lluny dels altres dos. D’en Conny i la Stella.

Havia trucat al pare de la Jennifer. Perquè s’hi havia vist obligat. Si no hagués donat senyals de vida, en Conny hauria acudit a algú altre, i era la pitjor alternativa imaginable. De manera que havia decidit donar la raó al pare. Sí, semblava que les imatges havien estat manipulades. Però necessitava més temps per estar-ne segur del tot i potser també trobar proves que els permetessin avançar. En Conny va estar a punt de posar-se a plorar, agraït i alleujat com estava. I en Billy li havia promès que li tornaria a trucar aviat.

D’això ja feia quatre dies.

Havia passat mentre tornava a casa després d’haver estat amb la Stella.

La Stella. L’habitació vermella i tot allò que hi podia fer. Tot el que ella li deixava fer. Quan s’hi havia posat en contacte per primera vegada, s’havia convençut que tot quedaria en aquesta única vegada. Ho provaria, però, independentment de com anés, no ho tornaria a fer mai més. S’havia dit que la primera vegada seria l’última vegada.

Des de llavors hi havia anat dues vegades més.

Era com una droga. Sabia exactament què feia. I, igual que la majoria de persones amb problemes d’addiccions, es repetia que ho podia deixar en qualsevol moment. Si era necessari. De debò que era tan perillós allò que feia? Els dies que havia fet una visita a la Stella havia estat millor persona, millor home. Estava més tranquil, pensava amb més claredat, era més atent després d’haver trobat una vàlvula per als seus instints. Després que la serp s’hagués atipat.

Al costat de l’habitació es va tancar l’aigua i, a l’altra banda de la paret, «Maneater» de Hall & Oates va donar pas a «You Give Love a Bad Name». Aquí hi havia algun entusiasta dels anys vuitanta, i es va adonar que la llista de reproducció probablement era menys aleatòria del que li havia semblat al principi.

Després de parlar amb en Conny, havia tornat a repassar cada una de les publicacions de la Jennifer a les xarxes socials. Les havia examinades a fons i n’havia analitzat els riscos.

Hi havia un gran problema.

Tan bon punt confirmés definitivament a en Conny que els missatges d’estat de la Jennifer eren falsos, el pare no trigaria gens a presentar una denúncia a la policia. La paraula d’en Billy i el fet que la Jennifer hagués estat col·lega seva tenien molt de pes. El primer que faria un agent de policia entès —ben mirat, no calia ni que fos entès, perquè era pura rutina— seria determinar la ubicació del telèfon mòbil de la Jennifer i analitzar detingudament els seus missatges a l’ordinador. A continuació, l’oficial investigador no trigaria gaire a observar que la Jennifer havia publicat tres fotografies d’Estocolm quan, curiosament, el seu telèfon mòbil es trobava a Bohuslän. Als llocs on en Billy havia estat durant el mateix període. En Billy, que tenia els coneixements i les habilitats necessàries per falsificar perfils així.

Però què coi hi tenia al cap?

Doncs això: havia de tornar amb la My perquè no es comencés a preguntar què feia, i li havia fet por que una setmana sense activitat de la Jennifer a internet semblés sospitós.

Però com havia pogut ser tan estúpid.

Tan incaut.

Atesa la situació actual, però, aquest era l’únic problema que veia en Billy si confirmava la sospita d’en Conny de manera definitiva. D’altra banda, era un problema bastant gros que havia de resoldre abans de poder fer el pas següent.

Una altra raó per tornar a veure la Stella. Aconseguia que el seu fosc anhel fos controlable. És més, el relegava a un segon pla, de manera que es podia enfocar en allò que era important. Es podia situar en l’ara.

—Te n’has d’anar, que d’aquí a no res arribarà un altre client.

La casa que li havia agradat més era la del llac Risten: allò va ser l’últim que va pensar abans d’obrir els ulls de cop i veure la Stella dreta al costat del llit, acabada de dutxar i enfundada en una bata blanca. Si la My li demanava que fes un rànquing de les cases, aleshores diria que la casa pintada de color vermell de Falun d’encara no seixanta metres quadrats amb la gespa amb pendent i orientada al llac era una de les seves preferides.

Es va asseure i es va treure els últims fragments del somni del cap. Tot seguit es va asseure i es va vestir. Va mirar la Stella, que estava dreta en un racó davant del mirall i s’aplicava un maquillatge discret. No arribava a veure si tenia morats. Havia estat força impetuós.

—Estàs bé? —va preguntar mentre es posava la samarreta de màniga curta pel cap.

—No has fet res que no haguéssim acordat —va respondre ella, i el va mirar a través del mirall. Però allò no acabava de respondre la seva pregunta i, mentre pensava si podia o havia de formular-la d’una altra manera, li va sonar el telèfon. Se’l va treure de la butxaca i va donar un cop d’ull a la pantalla. La My, esclar. Va deixar que sonés mentre aixecava la mà a tall de salutació breu. La Stella el va saludar amb la mà en silenci i es va continuar maquillant. Va sortir de l’habitació i va anar de pressa cap a la sortida. Quan ja gairebé havia arribat a la porta, va despenjar.

—Ei, hola.

—Hola, on ets? —Ni rastre de desconfiança o gelosia a la veu. Simplement una pregunta d’allò més normal sobre on era en aquest moment.

—A Uppsala —va respondre sense mentir mentre anava cap al cotxe.

—No deus haver oblidat que aquest vespre estem convidats, oi?

—No, no, ara vinc cap a casa.

—Hauríem de portar alguna cosa.

—Entesos.

—Que pots passar pel Systembolaget i comprar una ampolla de vi o cava?

—Esclar, cap problema.

—Perfecte, doncs fins després.

Mentrestant ja havia arribat al cotxe, i va contemplar el seu reflex al vidre. Es va adonar que somreia. Estava content. No de venir d’on venia, sinó d’anar on anava. De tenir el que tenia. Una vida amb una dona que li trucava i li demanava que comprés una ampolla de vi abans d’anar on els havien convidat.

—Escolta, My… —va dir, i es va aturar.

—Digues.

—La casa que m’ha agradat més és la del llac Risten. La petita i vermella.

—A mi també. —Va sentir com somreia i la va visualitzar planejant el pas següent. Es va adonar de com l’estimava i que tenia la necessitat de dir-l’hi.

—T’estimo.

—Jo també t’estimo. Vés amb compte a la carretera.

Després va penjar. Ell es va quedar dret amb un somriure d’orella a orella amb el telèfon a la mà, com el protagonista d’una comèdia romàntica que acaba de saber que, a pesar de tots els contratemps, encara arribaria a temps al casament.

Encara havia de resoldre el problema amb en Conny, però ho aconseguiria.

Ho aconseguiria tot.