Trobava a faltar el Riksmord?
La Vanja havia de reconèixer que es feia aquesta pregunta prou sovint. Com ara, mentre es preparava un te a la cuina del petit apartament d’un dormitori que un company de feina li havia sotsarrendat a Uppsala. De moment per un any, mentre ell era a l’Haia participant en un projecte de la policia de la Unió Europea per a la lluita contra el tràfic de persones. Cinquanta-dos metres quadrats sense un sol moble que la Vanja pogués dir que havia triat, potser amb excepció de la pantalla plana de setanta-cinc polzades que dominava la paret de davant del sofà negre i gastat de pell. Però això era el que passava quan llogaves un pis moblat. La Vanja ho podria aguantar un any. Si al final es quedava més temps, s’hauria de buscar una altra cosa. Que fos seva.
Trobava a faltar el Riksmord?, es va preguntar de nou mentre treia la bosseta de te de la tassa, que tenia un dibuix de Star Wars, i la tirava a la pica.
El departament pròpiament dit, no, i la feina en si, tampoc. La seva tasca a Uppsala era igual d’interessant, si no més, però trobava a faltar els seus col·legues. Ara que ja feia uns quants mesos que se les havia d’arreglar sense ells, començava a adonar-se que, més que companys de feina, eren amics. Potser fins i tot els únics amics que tenia.
Excepte en Sebastian, esclar.
Ell no era amic seu.
La Vanja va obrir la nevera, va abocar un raig de llet al te i se’l va endur a la petita sala d’estar, on tenia el portàtil obert sobre la taula de vidre fumat d’Ikea.
Havia promès a en Torkel que tornaria.
Quan hagués tornat a posar una mica d’ordre a la seva vida.
Sense saber gaire què significava allò.
Amb l’Anna seguia sense tenir-hi contacte; en aquest sentit, no havia canviat res. La seva mare li havia mentit tota la vida i, quan la veritat per fi havia sortit a la llum, havia tornat a trair la Vanja quan havia estat en contacte amb en Sebastian a la seva esquena i, encara pitjor, fins i tot s’hi havia ficat al llit.
En Valdemar li havia trucat alguna vegada. Converses per telèfon breus i impersonals sobre la mudança, la nova ciutat i els nous companys de feina. Encara no l’havia vingut a veure. Malgrat que havia deixat l’Anna per salvar la seva relació amb la Vanja. Malgrat que ell sempre havia estat el seu pare durant la seva infantesa, la persona amb qui havia estat més unida i a qui havia estimat més que a ningú, encara no havien trobat la manera d’aproximar-se l’un a l’altre de nou.
Això li feia mal.
I ràbia.
Que en Sebastian hagués aconseguit arruïnar una de les poques coses de la seva vida que li importaven. Potser en Valdemar i ella anirien reconnectant de mica en mica en els seus nous rols, però les actuals investigacions contra ell per delictes financers i el seu intent de suïcidi encara eren un obstacle.
La seva vida estava empantanegada.
Estava molt lluny d’endreçar-se.
L’única cosa bona era la seva relació amb en Jonathan.
Més que bona, de fet.
El viatge que havien fet junts, que havia començat a Copenhaguen i els havia portat a cinc països més d’Europa, havia complert totes les expectatives de la Vanja. Al principi, a en Jonathan l’amoïnava que ella necessités tenir parella i ja està, no necessàriament a ell, però de seguida havia quedat demostrat que aquesta preocupació era infundada. Després de l’estiu, ell havia parlat del seu futur en comú com si fos la cosa més natural del món.
Per això no li havia fet gaire gràcia que la Vanja es traslladés a Uppsala, però només era a quaranta minuts en tren d’Estocolm i la Vanja anava a la capital tan sovint com podia. I quan hi era, s’estava a casa seva; ella havia llogat el seu pis de Sandhamnsgatan.
Per tant, amb en Jonathan tot anava de meravella, i no havia vist més en Sebastian des que l’havia deixat feia tres mesos al garatge del Centre de Congressos Waterfront. La Vanja havia sentit que s’havia fet mal durant el seu trajecte infernal amb un cotxe bomba; l’Ursula li havia explicat que s’havia trencat unes quantes costelles i un braç, però no en sabia res més.
Tampoc ho volia.
Com menys espai ocupés Sebastian Bergman a la seva vida, millor. Segur que aquesta màxima es podia aplicar a tothom.
De manera que va deixar de pensar en ell, es va asseure al sofà, va fer un glop del te i va dirigir l’atenció a un imprès de la denúncia de Therese Andersson a la policia.
La víctima marxa d’una festa a Molngatan 23 a la 1.30 de la matinada del dia 4 d’octubre i decideix anar a peu a casa seva, a Almqvistgatan, a pocs km de distancia. Va agafar el camí Liljefors torg i quant passava per davant de l’escola Liljefors va sentir uns passos que s’acostaven i aleshores algú l’agafa per darrera i nota una punxada al coll.
La Vanja era conscient que, evidentment, no es podia esperar que totes les denúncies estiguessin redactades a la perfecció; els protocols sense faltes eren més aviat l’excepció, però aquest text passava de la ratlla. Va comprovar qui havia pres la denúncia. Oscar Appelgren, aspirant a sergent. O sigui que encara estava en formació. De tota manera, com que a l’acadèmia de policia no s’impartien classes de suec, tampoc hi havia cap esperança que la cosa millorés. La Vanja va respirar fondo i va continuar llegint.
Després no es recorda de res menys que es desperta a terra entre mig d’uns arbustos al costat del camí. El vestit està una mica arremangat, les mitges estripades i la víctima te una mena de sac al cap. La víctima s’aixeca i ve a Vaksalagatan on demana ajuda. Això passa al voltant de les 2.30.
Truquen a la policia perquè vagin a l’hospital i un reconeixement mèdic confirma una hemorràgia al baix ventre desprès d’una penetració i restes d’esperma. Una mostra de sang revela restes de Flunitrazepam Mylan a la sang.
La Vanja va deixar aquest festival de faltes d’ortografia i de puntuació a un costat, va agafar la tassa de te i es va reclinar.
Una violació greu sorgida del no-res.
Aquest tipus de casos només representaven un petit percentatge de les violacions que es denunciaven anualment. Moltes vegades l’agressor i la víctima es coneixien, i el delicte es cometia en un espai privat. Però els mitjans de comunicació es feien tant ressò d’aquesta mena d’agressions que era fàcil pensar que eren més freqüents. Fins ara, però, no s’havia escrit gaire sobre la desgràcia de la Therese. De tota manera, tan bon punt un diari s’hi interessés de debò, la cosa canviaria de seguida.
Perquè no era la primera.
La Vanja es va tornar a inclinar cap endavant, va deixar la tassa i va obrir l’informe del Centre Nacional Forense.
No deia gran cosa.
La petjada d’una sabata esportiva de la marca Vans, model UA-SK8-Hi MTE, a la terra de sota del matollar i l’ADN de l’esperma, però l’agressor no constava en cap registre. En canvi, les troballes coincidien amb les d’una altra violació que s’havia comès feia un mes encara no.
Ida Riitala, trenta-quatre anys. Assaltada el 18 de setembre al cementiri vell. La mateixa ciutat, el mateix modus operandi.
Un agressor que s’acostava a la víctima sigil·losament per darrere, li injectava un anestèsic, li posava un sac de jute al cap i perpetrava el delicte mentre la dona estava inconscient.
De sobte va sonar el telèfon de la Vanja. Va donar un cop d’ull a la pantalla.
Anne-Lie Ulander. La seva nova cap.
Eren gairebé dos quarts de deu de la nit. És a dir, més feina encara. La Vanja va contestar la trucada.
—Hola, què hi ha?
La trucada va durar mig minut a tot estirar. Després, la Vanja va plegar el portàtil, es va aixecar i va sortir del pis. Si encara quedava algun dubte que eren davant d’un delinqüent en sèrie, ara s’havia dissipat del tot.
Hi havia una tercera víctima.