En Billy, la Vanja i l’Ursula van arribar a Uppsala ben entrada la tarda. La Vanja va indicar a en Billy on podia aparcar, es va encarregar que els seus col·legues rebessin un passi i una targeta clau i els va portar a la setena planta. Un cop arribats, va obrir la porta del departament, que no feia ni dotze hores que havia abandonat i on ara hi havia en Carlos i en Sebastian asseguts rere les seves respectives taules. Tots dos van aixecar la vista i la Vanja va llançar una mirada fugaç i assassina a en Sebastian abans de girar-se cap a en Carlos.

—Us presento l’Ursula i en Billy, els meus companys del Riksmord —va declarar, i en Carlos es va aixecar i es va acostar als nouvinguts.

—Carlos Rojas. Benvinguts. —Després d’encaixar les mans, en Carlos va assenyalar les taules del costat de la finestra—. Jo sec aquí; en Sebastian, allà. Segurament la Vanja tornarà a seure a la seva taula, allà baix; a part d’això, podeu seure on vulgueu. Si necessiteu contrasenyes, noms d’usuari i tota la resta, aviseu-me.

—Gràcies —van respondre en Billy i l’Ursula a l’uníson, i van escollir els seus llocs de treball. En Billy va triar la taula que quedava més allunyada de la finestra, mentre que l’Ursula va decidir instal·lar-se davant d’en Sebastian. Li va fer un somriure, però ell no se’n va ni adonar, sinó que mirava fixament per sobre de les seves espatlles. La Vanja.

Esclar.

En Sebastian es va aixecar i s’hi va acostar.

—Hola —va dir ell amb un to tan obert i penedit com va poder. Ella no es va dignar ni a mirar-lo, però ell va continuar amb veu dolça—. Ja sé que no m’hi vols.

—I malgrat tot, ets aquí —va replicar ella, li va passar pel costat i es va dirigir al seu antic lloc de treball. En Sebastian va vacil·lar breument.

Quan en Torkel havia vingut abans, en Sebastian li havia preguntat per la Vanja i s’havia assabentat que tornaria. Que no li feia gaire il·lusió, però que procuraria fer al mal temps, bona cara. No sabia ben bé què volia dir, allò. Segurament esquivar-lo costés el que costés.

Comprensible. Però no ho podia permetre.

La necessitava.

Tenia una última oportunitat de tornar a arreglar les coses. I aquesta vegada no la volia espifiar per res del món. Ni trair la Vanja ni espatllar res. I ella a poc a poc l’acceptaria. No com a pare, ja no gosava fer-se’n més il·lusions, sinó com a algú a qui tolerava tenir a la vora. A qui suportava. Era una autèntica misèria, però se n’havia de donar per satisfet. Era conscient que no seria fàcil, però volia seguir endavant amb el pla que havia pensat.

—Aquesta vegada serà diferent —va dir, i va seguir la Vanja fins a la seva taula.

—No m’ho crec —va contestar seca, es va asseure a la cadira d’oficina i li va girar l’esquena.

—Serem només dos col·legues que treballen plegats en un cas. Res més. Ho prometo.

—Fins ara no has complert mai una sola promesa.

Què se suposava que li havia de respondre? No recordava totes les promeses que li havia fet, però va suposar que les havia trencades totes. Era propi d’ell. Tant si eren promeses petites com «Esclar que em quedaré a esmorzar» o grans com «Sempre em cuidaré de tu». Tota la seva vida es basava en mentides i promeses trencades.

—Sé que he estat un poca-solta i que t’he fet mal, però…

Ara ella va girar la cadira ràpidament i el va mirar als ulls per primera vegada des que havia vingut a Uppsala.

—Que em volies parlar d’alguna cosa del cas?

—No, o de fet sí… —Va aixecar la mirada cap al despatx de l’Anne-Lie, que conversava amb en Torkel—. Però en Torkel ha dit que faríem la ronda tan bon punt arribéssiu, així que pot esperar.

—Doncs què hi fas, aquí?

—Què vols dir?

—Se suposa que només som dos col·legues que treballen plegats en un cas. Res més. —Va repenjar l’esquena, va encreuar els braços i va procurar marcar distàncies amb la postura corporal. No només amb paraules—. Llavors què hi fas, aquí?

—Els col·legues també fan petar la xerrada de tant en tant.

—Nosaltres no —va puntualitzar, i li va girar l’esquena ostensivament.

En Sebastian no es va moure de lloc durant uns quants segons més i va rumiar si valia la pena insistir-hi, però va entendre que, si ho feia, l’únic que aconseguiria seria provocar-la encara més.

—Bé, doncs —va dir en veu baixa, i va tornar al seu lloc. Va veure que l’Ursula l’observava amb un petit somriure que ell no va saber interpretar del tot; potser era una barreja de diversió i compassió, si és que allò existia. Si la Vanja era qui estava més molesta de veure’l i l’Ursula era qui menys ho estava, també hi devia haver un terme mitjà. Almenys així ho creia en Sebastian. En qualsevol cas, no trigaria gaire a esbrinar-ho si feia la ronda. Així, doncs, va deambular fins a arribar on era en Billy, que en aquell moment estava dret davant la seva taula i connectava l’equip tècnic.

—Hola, quant de temps.

—Sí.

Alguna cosa de la resposta escarida d’en Billy va indicar a en Sebastian que als seus col·legues ja els hauria estat bé no tornar-lo a veure fins més endavant.

—I com estàs? —va preguntar amb tota naturalitat, i es va asseure al caire de la taula d’en Billy. La mirada d’en Billy revelava que havia entès de seguida que aquesta pregunta no era una simple consulta entre col·legues sobre el seu estat general. En Sebastian era una de les poques persones, o ara potser l’única i tot, que coneixia el fosc anhel d’en Billy. I que havia vist fins on estava disposat a arribar per satisfer-lo.

—Bé, gràcies —va respondre en Billy amb un to neutre—. I tu?

—No has fet cap excursió a la botiga de mascotes o al refugi d’animals últimament? —va continuar en Sebastian amb un to distès, sense perdre de vista el seu col·lega. En Billy es va dreçar i va mirar al seu voltant. No semblava que ningú prestés atenció a la seva conversa. Tot i això, en Billy es va apropar molt a en Sebastian i va abaixar la veu.

—Aquesta broma es comença a fer pesada.

—No és cap broma.

—Para, t’ho dic de debò. —La duresa que desprenia la veu d’en Billy va fer que en Sebastian no dubtés de les seves paraules ni per un segon—. Sé què vas veure, però això va ser fa temps. Fa molt de temps. Des d’aleshores no ha passat res més.

—Bé, doncs llavors cap problema.

—O sigui que fes el favor de deixar-me en pau.

Es va inclinar cap endavant, i en Sebastian va sentir-ne l’alè a la cara. Es van desafiar amb la mirada. Durant uns segons eterns en silenci. Per un instant, a en Sebastian el va envair una sensació estranya.

En Billy podia ser perillós.

No només per als gats.

—D’acord, ja et deixo en pau.

—Molt bé —va dir en Billy, va fer un pas enrere i va continuar instal·lant la seva nova estació de treball—. Aleshores m’alegro de tornar a treballar amb tu —va afegir, com si l’intercanvi de paraules de feia un moment no hagués succeït mai.

En Sebastian es va aixecar de la taula i va tornar al seu lloc. L’Ursula s’hi va acostar i li va fer una abraçada breu i afectuosa.

—M’alegro de tornar-te a veure.

—Una persona a qui caic bé de tres —va dir en Sebastian amb un somriure, i va fer un gest vague en direcció a la Vanja i en Billy—. És una quota més alta de l’habitual.

L’Ursula va entendre que ho havia dit de broma, però per desgràcia era la veritat.