Capítol XIII

Per molt inexplicables que les circumstàncies d’aquella ruptura de l’Edward semblessin a la senyora Dashwood i les seves filles, era un fet que l’Edward havia quedat lliure, i totes van afigurar-se de seguida en què utilitzaria aquella llibertat; perquè, després d’haver conegut la infelicitat durant més de quatre anys per culpa d’aquell compromís insensat que havia contret sense el consentiment de la seva mare, havent fracassat aquest era d’esperar que en contragués immediatament un altre.

El motiu de la seva visita a Barton, en el fons, era ben senzill. Hi havia anat només per demanar a l’Elinor que es casés amb ell; i, considerant que no era la primera vegada que ho feia, sobta una mica que en aquesta ocasió se sentís tan violent que li calgués sortir a prendre l’aire per armar-se de valor.

Com era que s’havia decidit a declarar-se, quan va trobar l’avinentesa de fer-ho, de quina manera es va expressar i quina resposta va rebre, són coses que no cal relatar. Només cal dir que, quan es van asseure tots junts a taula a les quatre de la tarda, unes tres hores després de la seva arribada, l’Edward tenia el sí de la xicota i el consentiment de la mare, i assaboria la seva felicitat no només com a home profundament enamorat sinó també com a home que toca de peus a terra i prea el que té. Tenia motius per estar més que satisfet. No només li vessava el cor d’alegria perquè havien acceptat el seu amor; havia quedat desobligat, sense haver-se de retreure res, d’un desafortunat compromís amb una dona que feia temps que l’havia deixat d’estimar, i s’havia lligat amb una altra en un prometatge del qual havia començat a desesperar gairebé en el mateix moment que havia començat a desitjar-lo. Havia passat, no pas del dubte, no pas de la incertesa, sinó de l’aflicció a la felicitat; i aquest canvi el va exterioritzar en un bon humor sincer i efusiu que les seves amigues no li coneixien.

Va obrir el cor a l’Elinor, li va confessar totes les seves febleses i tots els errors i va tractar la seva relació pueril amb la Lucy amb tota la prosopopeia dels vint-i-quatre anys.

—Va ser un encapritxament que em va agafar —va dir— arran de no conèixer el món i de no tenir res millor per fer. Si la meva mare m’hagués ocupat en alguna feina quan als divuit anys vaig deixar d’estar sota la tutela del senyor Pratt, jo crec (no, n’estic segur) que tot això no hauria passat; perquè, tot i que me’n vaig anar de Longstaple convençut d’estar bojament enamorat de la seva neboda, si després hagués tingut qualsevol ocupació, qualsevol cosa que m’hagués tingut enfeinat i allunyat d’ella durant uns quants mesos, l’encaterinament m’hauria passat, i més si hagués entrat en el món, com segurament hauria fet. Però en lloc de tenir alguna obligació, en lloc de buscar-me la meva mare cap feina, o de buscar-me-la jo, vaig tornar a casa per no fer absolutament res; i el primer any que hi vaig passar no vaig tenir ni el càrrec nominal que m’hauria procurat la universitat, perquè no vaig entrar a Oxford fins als dinou anys. No tenia, doncs, res per fer tret de delectar-me en l’amor; i com que la meva mare no em feia la vida a casa gens agradable, i en el meu germà no hi trobava ni un amic ni un company, i no tenia desig de fer noves coneixences, no deixa de ser natural que anés sovint a Longstaple, on sí que em sentia com a casa i sempre era ben rebut; i va ser així com vaig passar el temps entre els divuit i els dinou anys, al costat d’una Lucy que em semblava tota dolçor i sol·licitud. A més a més era bonica; o, almenys, bé m’ho semblava aleshores, perquè havia conegut tan poques dones que no podia fer comparacions i trobar-li defectes. Comptat i debatut, penso que, tot i haver estat un prometatge insensat, com els fets han demostrat de sobres, en el seu moment va ser una cosa natural i explicable.

El canvi que en poques hores s’havia esdevingut en l’ànim i la felicitat de la senyora Dashwood i les seves filles era tan gran que les va portar a passar la nit en blanc. La senyora Dashwood, que no cabia a la pell d’alegria, no sabia com afalagar l’Edward ni com congratular l’Elinor, com regraciar-lo per haver quedat lliure del seu compromís sense ferir-li l’amor propi; com tampoc sabia com fer-s’ho per deixar-los conversar sense traves i gaudir alhora de la seva companyia i el seu tracte.

La Marianne només podia exterioritzar la seva joia amb llàgrimes. Establia comparacions i l’envaïa la recança; i l’alegria que sentia, tot i ser tan sincera com l’amor que portava a la seva germana, no li infonia ni entusiasme ni loquacitat.

I els sentiments de l’Elinor, com es poden descriure? Entre el moment en què va saber que la Lucy es casava amb un altre i l’Edward era lliure, i el moment en què ell va justificar les seves renascudes esperances, va estar de totes les maneres excepte tranquil·la. Quan el segon moment va haver passat, però, i se li van esvair tots els dubtes i totes les inquietuds, i va comparar la seva situació present amb la dels últims temps —veient que l’Edward, honorablement desobligat del seu compromís anterior, s’havia afanyat a venir-la a veure per declarar-li un amor tan tendre i constant com ella sempre havia cregut que li tenia—, va sentir que desbordava de felicitat; i, com que l’esperit humà no triga a acostumar-se a tots els canvis que són per bé, no li van caldre gaires hores per aquietar-se i quedar amb el cor tranquil.

Van obligar l’Edward a quedar-se almenys una setmana, tot i els precs que li van fer perquè s’hi estigués més, perquè menys d’una setmana no era prou temps ni per gaudir de la companyia de l’Elinor ni perquè es diguessin ni tan sols la meitat del que s’havien de dir sobre el passat, el present i el futur; perquè, encara que amb unes quantes hores de fatigosa conversa ininterrompuda n’hi pugui haver prou per despatxar més assumptes dels que poden arribar a tenir mai en comú dues persones, amb els que festegen no passa el mateix: no enllesteixen mai cap assumpte, i poden no acabar de dir-se res fins que no s’ho han dit almenys vint vegades.

El casament de la Lucy, que no deixava d’omplir-los d’admiració a tots, va ser lògicament un dels principals temes de conversa dels promesos; i la coneixença que l’Elinor tenia de tots dos nuvis li va fer veure aquella unió, des de tots els aspectes, com un dels casos més extraordinaris i inexplicables de què tenia notícia. No arribava a imaginar-se què els podia haver ajuntat, ni què podia haver mogut en Robert a casar-se amb una noia de la bellesa de la qual ell mateix li havia parlat sense gens d’entusiasme; una noia que, d’altra banda, estava compromesa amb el seu germà, fet que havia causat que la família el rebutgés. Per al cor era un motiu d’alegria; per a la imaginació, fins i tot un motiu d’hilaritat; però per a la raó, per a la intel·ligència, era un autèntic misteri.

A l’Edward només se li va acudir una explicació: que, potser arran d’una primera trobada fortuïta, la falagueria de l’un havia adulat la vanitat de l’altre i això havia conduït de mica en mica al desenllaç final. L’Elinor va recordar allò que en Robert li havia dit a Harley Street sobre el que creia que hauria pogut aconseguir intercedint a temps pel seu germà, i ho va repetir a l’Edward.

—És molt propi d’en Robert, això —va ser el primer comentari que li va sortir de fer. I tot seguit va afegir—: És una cosa que devia tenir al cap quan van començar a relacionar-se. Al principi la Lucy només devia voler guanyar-se’l perquè alcés la veu a favor meu. Els altres interessos devien sorgir més tard.

Pel que feia a la durada d’aquella relació, però, ell n’estava tant a les fosques com ella, perquè a Oxford, on havia decidit fixar la residència després d’anar-se’n de Londres, no havia sabut res de la Lucy fora del que ella mateixa li deia; i totes les seves cartes, fins a l’última, havien estat tan freqüents i tan afectuoses com sempre. No s’esperava gens, doncs, tot el que va acabar passant; i, quan per fi se n’havia assabentat per mitjà d’una carta de la Lucy mateix, recordava que havia quedat esbalaït de la sorpresa, l’horror i l’alegria d’aquell alliberament. Ara va posar la carta a les mans de l’Elinor.

L’Elinor se la va llegir i l’hi va tornar sense fer cap comentari.

—No us penso demanar què us en sembla pel que fa a redacció —va dir l’Edward—. Temps enrere no us hauria deixat veure una carta seva de cap de les maneres. Ja és trist que escrigui així una germana; però la dona… Quantes vegades no m’he posat vermell llegint el text dels seus escrits! I juraria que, d’ençà del primer mig any de la nostra…, relació insensata, aquesta és la primera carta que m’envia amb un contingut que em compensa de la pobresa del seu estil.

—Sigui com sigui que hagi pogut passar —va dir l’Elinor, després d’un silenci—, el cas és que són casats. I la vostra mare ha rebut un càstig condigne. La independència que havia concedit a en Robert arran d’estar ressentida amb vós ha permès a en Robert decidir per si mateix; en el fons ha induït un fill, amb la promesa d’una renda de mil lliures l’any, a fer la mateixa acció per la qual ha desheretat l’altre. No crec que la disgusti menys que en Robert s’hagi casat amb la Lucy del que l’hauria disgustat que us hi haguéssiu casat vós.

—La disgustarà més, perquè en Robert sempre ha estat el seu fill predilecte. La disgustarà més i, pel mateix motiu, el perdonarà molt abans.

L’Edward no sabia en quins termes estaven en aquells moments, perquè encara no havia fet cap pas per comunicar amb ningú de la família. Se n’havia anat d’Oxford vint-i-quatre hores després d’haver rebut la carta de la Lucy i, amb Barton com a únic punt de mira, no va tenir esma d’imaginar-se cap pla de vida que no estigués vinculat estretament al camí que seguia. No podia fer res fins que no sabés si unia o no el seu destí al de l’Elinor Dashwood; i, per la rapidesa amb què havia anat a trobar aquest destí, es pot concloure que, tot i la gelosia que havia sentit temps enrere pel coronel Brandon, la modèstia amb què jutjava les seves pròpies qualitats i la prevenció amb què parlava dels seus dubtes, no esperava, en realitat, una rebuda gaire hostil. Però havia de dir que sí, i va dir-ho molt ben dit. Que marits i mullers s’imaginin què hauria dit sobre el mateix assumpte un any més tard.

L’Elinor estava convençuda que la Lucy les havia volgut enganyar amb tota la malícia transmetent a en Thomas aquella falsedat sobre l’Edward; i l’Edward, al seu torn, que havia acabat sabent de quin peu es dolia, no va vacil·lar a considerar-la capaç de qualsevol baixesa. Tot i haver-se apercebut, des de força abans d’haver començat a intimar amb l’Elinor, de la ignorància i l’estretor de mires de la Lucy per algunes de les opinions que emetia, ho havia atribuït a la seva falta d’instrucció; i, fins que no va haver rebut aquella última carta, havia cregut que era una noia de bon cor i bon caràcter que estava profundament enamorada d’ell. Era només per virtut d’aquest convenciment que havia decidit no trencar un compromís que, des de molt abans que es descobrís i desencadenés les ires de la seva mare, l’omplia de neguit i d’escrúpols.

—Em vaig sentir obligat —va dir—, quan la meva mare em va rebutjar i va semblar que em quedava sense ningú que m’assistís, a deixar els meus sentiments de banda i donar-li l’opció de mantenir o no el compromís. En una situació així, en què no semblava que res pogués temptar la cobdícia o la vanitat de cap ésser humà, com podia imaginar-me, veient la vehemència amb què insistia a compartir el meu destí, que la pogués moure res més que un afecte desinteressat? Ni tan sols ara no m’imagino per quins motius o amb quin interès es va decidir a lligar-se a un home pel qual no sentia gens d’estimació i que només tenia un patrimoni de dues mil lliures. No es podia esperar de cap manera que el coronel Brandon em proveiria d’un benefici.

—No, però sí que devia esperar que la sort us acabaria afavorint; que la vostra família, per exemple, cediria. En tot cas, mantenint el compromís no hi perdia res, perquè, com ha demostrat, no hi tenia compromesos ni els sentiments ni els actes. Establia una relació respectable, i segurament així es guanyava la consideració de les seves amistats; i, encara que les coses no milloressin, es devia estimar més casar-se amb vós que no quedar soltera.

L’Edward va quedar persuadit a l’acte que el capteniment de la Lucy era tan lògic i explicable com el mòbil que l’havia originat.

L’Elinor li va retreure, amb la severitat amb què les dones sempre retreuen les imprudències que les afalaguen, que hagués passat tant temps amb elles a Norland, un fet que ell hauria hagut de veure com una falta de constància.

—Va ser un acte de molta lleugeresa —va dir— perquè, a banda del que jo pogués pensar, totes les nostres coneixences van imaginar-se i esperar-se una cosa que, en la situació en què estàveu aleshores, era del tot inviable.

Ell va al·legar que aleshores no sabia el que sentia per ella, i que confiava més del compte en la força del seu compromís.

—Vaig tenir la ingenuïtat de pensar que, com que havia donat paraula de casament a una altra dona, no hi havia cap mal a estar amb vós, i que respectar el meu compromís consistia només a conservar el cor tan il·lès com l’honor. M’adonava que us admirava, però em deia a mi mateix que era amistat i prou; i, fins que no vaig començar a comparar-vos amb la Lucy, no vaig prendre consciència del que sentia. Reconec que, a partir d’aquell moment, vaig fer mal fet de continuar a Sussex; i els arguments amb què em volia convèncer a mi mateix del contrari es limitaven a això: «La responsabilitat és meva; si faig mal a algú serà a mi mateix».

L’Elinor va somriure i va remenar el cap.

L’Edward va assabentar-se amb satisfacció que esperaven la visita del coronel Brandon, perquè tenia moltes ganes no tan sols d’intimar-hi més sinó també d’aprofitar l’ocasió per comunicar-li que no l’havia molestat que li hagués concedit el benefici de Delaford.

—Es deu pensar —va dir—, després de la mala gana amb què li ho vaig agrair, que no li he perdonat que me l’oferís.

Ara li semblava estrany no haver-hi estat mai. El cas era que s’hi havia interessat tan poc que tot el que sabia de la casa, l’hort, les terres beneficials, l’extensió de la parròquia, el rendiment de la terra i l’import dels delmes ho devia a l’Elinor, que n’estava al corrent gràcies a les explicacions que n’hi havia fet el coronel Brandon, a les quals havia parat tanta atenció que estava perfectament informada de tot.

Després d’això només els quedava una cosa per resoldre, tenien només un obstacle per superar. Els unia la seva inclinació mútua amb el beneplàcit entusiasta de les seves amistats més íntimes, i es coneixien prou perquè la seva felicitat semblés garantida; només els faltava de què viure. L’Edward tenia dues mil lliures, i l’Elinor, mil; a això, juntament amb el benefici de Delaford, es reduïa el que podien anomenar el seu haver. Era impossible que la senyora Dashwood els avancés res, i ni a l’un ni a l’altre l’amor no els encegava prou per no veure que amb tres-centes cinquanta lliures l’any no els bastava per viure sense estretors.

L’Edward no perdia del tot l’esperança de tornar a gaudir del favor de la seva mare, i comptava amb això per acabar d’arrodonir les seves rendes. Però l’Elinor no se’n feia pagues; perquè, com que l’Edward no estava en disposició de casar-se amb la senyoreta Morton, i el fet que l’hagués triat a ella era, segons havia dit la senyora Ferrars amb la seva delicadesa habitual, una desgràcia no tan gran com si hagués triat la Lucy Steele, tenia por que el greuge que ara li havia fet en Robert no servís més que per enriquir la Fanny.

Quatre dies després de l’arribada de l’Edward va comparèixer el coronel Brandon, cosa que va completar la felicitat de la senyora Dashwood i va donar-li la satisfacció de tenir, per primera vegada des que estaven instal·lades a Barton, més convidats a casa dels que hi cabien. A l’Edward se li va permetre conservar el privilegi d’haver arribat el primer, i el coronel Brandon va haver de retirar cada vespre a casa de sir John, d’on el matí de l’endemà tornava a una hora tan primerenca que interrompia la primera conversa íntima que tenien sempre els promesos abans d’esmorzar.

Després d’haver passat tres setmanes a Delaford, on, si més no els vespres, poca cosa tenia a fer tret de cavil·lar sobre la desproporció que hi havia entre trenta-sis anys i disset, el coronel va arribar a Barton en un estat d’ànim tan decaigut que van caldre tot l’esforç de la Marianne per mirar-lo de més bon ull i fer-li una rebuda càlida i tota la bonhomia de la mare perquè s’alegrés una mica. Amb tan bona companyia, però, i amb tantes falagueries, no va trigar a revifar. No li havia arribat cap notícia sobre el casament de la Lucy, i per tant no en sabia res, de manera que les primeres hores de la seva estada a Barton les va passar escoltant sense acabar de creure’s el que sentia. Qui el va posar al dia va ser la senyora Dashwood, i en saber-ho tot es va alegrar novament d’haver fet aquell favor al senyor Ferrars, perquè també redundava en benefici de l’Elinor.

Com no podia ser d’una altra manera, els dos senyors van simpatitzar més i més a mesura que es van anar coneixent. Tant la probitat i el sentit comú que els adornava a tots dos com el seu tarannà i la seva manera de pensar coincidents haurien estat elements suficients perquè contraguessin amistat; però el fet d’estar enamorats de dues germanes, i de dues germanes que s’avenien, va desembocar de manera inevitable i immediata en un afecte mutu que altrament hauria hagut d’esperar a consolidar-se amb el temps i amb el tracte.

Les cartes que arribaven de Londres, que no gaires dies enrere haurien fet tremolar l’Elinor de nervis, ara se les llegia amb més complaença que no pas emoció. La senyora Jennings els va escriure per explicar-los aquell «cas com un cabàs», per donar lliure curs a la santa indignació que sentia contra aquella noia que havia «donat carbassa» a l’Edward d’aquella manera i per exterioritzar la seva compassió per l’Edward, que ella s’imaginava encaterinat encara d’aquella «fresca» i morint-se de pena a Oxford. «No tinc memòria», continuava, «de cap altre acte tan vil com aquest; però si fa tot just dos dies que la Lucy em va visitar i vam passar un parell d’hores juntes! Ningú n’ensumava res, ni tan sols la Nancy. La pobra em va venir a veure l’endemà, plorant, amb por de com s’ho agafaria la senyora Ferrars i sense saber com s’ho faria per anar a Plymouth; perquè es veu que la Lucy li havia demanat tots els diners que tenia abans d’anar a casar-se, ens imaginem que per exhibir-se, i la pobra Nancy s’havia quedat sense ni un cèntim. Jo em vaig afanyar a donar-li cinc guinees perquè pogués arribar a Exeter, on creu que es quedarà tres o quatre setmanes a casa de la senyora Burgess, segur que amb l’esperança, com li vaig dir jo mateixa, de tornar a ensopegar el senyor Davies. Això que la Lucy ha fet de no voler-la amb ella al cotxe de posta és una maldat que no té nom. Pobre Edward! No me’l puc treure del cap; l’heu de convidar a Barton, perquè la Marianne miri de consolar-lo».

El to d’en John Dashwood era molt més seriós. La senyora Ferrars era la dona més desgraciada del món, mentre que la Fanny havia tingut un disgust mortal; i en John considerava un miracle que, després d’aquell cop, totes dues fossin vives. La falta d’en Robert era imperdonable, però la de la Lucy era infinitament pitjor. La senyora Ferrars no volia que es tornés a pronunciar mai més el nom de cap dels dos en presència seva; i, encara que temps a venir arribés a perdonar el fill, no reconeixeria mai la jove com a filla ni li permetria comparèixer davant seu. Veien el secret amb què ho havien portat tot a terme com una circumstància molt agreujant, perquè, si haguessin tingut cap sospita del que passava, haurien fet per manera de desfer el casament; i instava l’Elinor a compartir amb ell la recança que el compromís de la Lucy amb l’Edward no s’hagués acomplert, perquè d’aquesta manera no hauria continuat sembrant la infelicitat en la família. I continuava així: «La senyora Ferrars no ha tornat a esmentar el nom de l’Edward, cosa que no ens sorprèn; el que sí que ens sorprèn, i molt, és que fins ara no hem rebut d’ell ni una sola ratlla. Potser calla per por d’ofendre; per si aquest fos el cas, penso deixar-li entendre, fent-li arribar quatre mots a Oxford, que la seva germana i jo considerem que no seria gens inoportú que enviés una carta de penediment formal adreçada a la Fanny perquè ella l’ensenyés a la seva mare. La senyora Ferrars té molt bon cor, i l’única cosa que vol és estar en bons termes amb els seus fills».

Aquest paràgraf va capgirar les expectatives i l’actitud de l’Edward. Va fer-lo decidir-se a buscar la reconciliació, encara que no ben bé de la manera que li assenyalaven el cunyat i la germana.

—Una carta de penediment formal! —repetia—. Volen que implori perdó a la meva mare per la ingratitud que li ha tingut en Robert i per la deshonra que en Robert m’ha fet a mi! No m’haig de penedir de res. Ni me’n dolc ni me n’avergonyeixo, del que ha passat; més aviat me n’alegro, però això no crec que ho vulguin sentir. No tinc res de què penedir-me, ni formalment ni informalment.

—Però sí que podeu demanar-li perdó —va dir l’Elinor— perquè li heu faltat; i trobo que fins i tot us podeu permetre manifestar-li que us sap greu haver arribat a establir un lligam que ha causat la desesperació de la vostra mare.

L’Edward va dir-li que així ho faria.

—I, quan us haurà perdonat, potser us convindria mostrar una mica d’humilitat a l’hora de confessar-li que heu adquirit un nou compromís que als seus ulls és gairebé tan inconvenient com el primer.

L’Edward no va tenir res a dir-hi en contra, però continuava resistint-se a la idea d’escriure una carta de penediment formal; i, per fer-li-ho més fàcil, com que es mostrava molt més ben disposat a fer concessions de paraula que no sobre paper, va quedar decidit que, en lloc d’escriure a la Fanny, aniria a Londres per demanar-li que intercedís per ell.

—I si realment fan passos —va dir la Marianne, en el seu nou paper de bona noia— per ajudar-vos a reconciliar-se pensaré que en John i la Fanny no són males persones del tot.

Al cap de tres o quatre dies el coronel Brandon va donar per acabada la seva visita i tots dos homes van anar-se’n de Barton junts. D’entrada anaven a Delaford, perquè l’Edward conegués de primera mà la seva futura llar i ajudés el seu patró^[25] i amic a decidir les millores que calia fer-hi; i de Delaford, després de passar-hi un parell de nits, l’Edward continuaria cap a la capital.