Capítol IV

—Bé, Elinor —va dir la senyora Jennings, amb un somriure sorneguer, així que el coronel Brandon es va haver retirat—; no necessito demanar-vos què us ha dit el coronel. Us asseguro que he procurat no escoltar, però no he pogut evitar sentir prou cosa per saber el que l’ha portat a parlar amb vós. Creieu-me si us dic que m’omple de satisfacció, i que desitjo de tot cor que a vós us ompli de felicitat.

—Gràcies, senyora Jennings —va dir l’Elinor—. Sí que m’omple de felicitat, sí; aquesta prova de benevolència del coronel Brandon m’ha commogut. Molt pocs homes haurien obrat com ell. Que poca gent hi ha que tingui un cor tan compassiu com el seu! M’ha vingut ben de nou.

—Valga’m Déu! Sou massa modesta! A mi no me’n ve gens, de nou; precisament, aquests últims dies he pensat tot sovint que això havia d’acabar passant una hora o altra.

—Us ho ha fet pensar l’extrema bondat del coronel; però el que no podíeu esperar de cap manera és que l’avinentesa es presentés tan aviat…

—L’avinentesa? —va repetir la senyora Jennings—. Penseu que, quan un home decideix fer aquest pas, l’avinentesa la troba de seguida. Res; us desitjo molta sort; si mai vull anar a buscar una parella afortunada, em sembla que ja sé on la trobaré.

—Això vol dir que els anirà a veure a Delaford, vaja —va dir l’Elinor, amb un somriure apagat.

—I tant, maca, si hi aniré. Respecte a això que la casa està malament, no sé en què devia pensar el coronel, perquè està molt més bé que moltes altres.

—Ha dit que està molt rònega i que s’hi haurien de fer obres.

—I, qui en té la culpa? Que les faci, doncs! Qui les ha de fer, sinó?

Les va interrompre l’entrada del criat, que va anunciar que el cotxe era a la porta; i la senyora Jennings va dir, a tall de comiat:

—Noia, me n’haig d’anar sense haver acabat de buidar el pap. Ja n’acabarem de parlar al vespre, que estarem soles. No us demano que m’acompanyeu, perquè m’imagino que deveu tenir el cap massa ple per desitjar companyia; a més a més, segur que friseu per explicar-ho tot a la vostra germana.

La Marianne havia sortit de la sala abans que elles dues entaulessin conversa.

—I tant, si li ho explicaré; no en dubteu; però de moment no penso comentar-ho a ningú més.

—Vaja! —va dir la senyora Jennings, en to decebut—. Això vol dir que no m’ho deixeu dir a la Lucy, perquè avui havia pensat arribar-me a Holborn.

—Sí, senyora Jennings; us agrairia que no ho diguéssiu ni tan sols a la Lucy. No ens farà cap mal esperar un dia; i, fins que no hagi escrit al senyor Ferrars, crec que no ho hauria de saber ningú més. Penso posar-m’hi ara mateix. Per ell sí que corre pressa, perquè haurà de fer molts passos per ordenar-se.

Aquest comentari, d’entrada, va sobtar moltíssim la senyora Jennings. De primer moment no va entendre per què s’havia de córrer tant a escriure al senyor Ferrars; però, després de donar-hi unes quantes voltes, va trobar-hi una explicació molt lògica, i va exclamar:

—Ah, ja us entenc; li ha tocat al senyor Ferrars. Me n’alegro per ell. I tant, si s’ha d’afanyar a ordenar-se; i m’alegro molt de veure que hi teniu una relació tan bona. Ara, no ho trobeu una mica fora de lloc? No li hauria d’escriure el coronel mateix? És ell, qui ho hauria de fer.

L’Elinor no va acabar d’entendre el començament del comentari de la senyora Jennings; però, com que no va considerar que valgués la pena aclarir-ho, es va limitar a respondre a la part del final.

—El coronel Brandon és un home tan escrupolós que s’estima més que sigui algú altre qui comuniqui les seves intencions al senyor Ferrars en lloc d’ell.

—I, heu de ser vós qui ho faci? Quin escrúpol més curiós! Però no us vull destorbar més —va dir la senyora Jennings, veient que l’Elinor es disposava a escriure—. Vós sabeu millor que ningú el que us convé. Fins després, maca. No tenia una alegria tan gran des del dia que la Charlotte va donar a llum.

I se’n va anar; al cap d’un moment, però, va tornar.

—Ara pensava en la germana de la Betty. M’agradaria molt que tingués una bona mestressa. Però no acabo de veure que pugui ser bona com a dama de companyia. Com a criada sí que ho és; i cus molt bé. Però ja us vagarà de pensar-hi, en tot això…

—I tant —va respondre-li l’Elinor, sense sentir el que li deia i amb més ganes d’estar sola que no de ser el centre de la conversa.

El que ara la preocupava era com començar, com formular la nota que havia d’escriure a l’Edward. La particular relació que tenien convertia en un problema allò que per a qualsevol altra persona hauria estat la cosa més fàcil del món; i, com que l’Elinor tenia tanta por de dir massa com de dir massa poc, es va quedar inclinada sobre el full pensant, amb la ploma a la mà, fins que la va interrompre l’arribada de l’Edward en persona.

Havia trobat la senyora Jennings a la porta de la casa en el moment que ella anava a pujar al cotxe i ell arribava per deixar-los la seva targeta de comiat; i la senyora Jennings, que es va excusar d’acompanyar-lo, el va fer entrar dient-li que l’Elinor era a dalt i que casualment volia parlar amb ell d’un assumpte molt important.

Just en el moment que l’Elinor, encara indecisa, es consolava de la dificultat d’expressar-se amb propietat per escrit pensant que era millor això que no pas haver de transmetre la notícia de paraula, l’Edward va entrar a la sala. L’Elinor va haver de fer un gran esforç per sobreposar-se a la sorpresa i el desconcert que li va causar aquella aparició tan sobtada. No el veia d’ençà que s’havia fet públic el seu compromís, i, per tant, des d’abans que ell sabés que ella n’estava assabentada; i això, afegit a la matèria que li ocupava el pensament i a l’encàrrec que tenia per comunicar-li, la va fer estar molt violenta durant una bona estona. Ell també estava molt incòmode, i es van asseure molt empegueïts tots dos. L’Edward no recordava si en entrar havia demanat disculpes per la seva irrupció, i, per si de cas, va excusar-se, ja assegut, així que va haver recuperat la parla.

—La senyora Jennings m’ha dit —va començar— que em volíeu parlar, o almenys així ho he entès, perquè altrament no us hauria destorbat. Tot i així, m’hauria sabut molt greu anar-me’n de Londres sense acomiadar-me de vós i de la vostra germana, més que més quan segurament passarà bastant temps abans no tingui el plaer de tornar-vos a veure… Demà me’n vaig a Oxford.

—No us en hauríeu anat, però —va dir l’Elinor fent el cor fort, decidida a passar el tràngol com abans millor—, sense rebre les nostres salutacions, encara que no us les haguéssim pogut donar en persona. La senyora Jennings us ha informat bé; tinc un assumpte important per comunicar-vos, que precisament ara em disposava a posar sobre paper. M’ha estat encomanada una grata missió —va continuar, amb una respiració una mica més agitada que de costum—; el coronel Brandon, que se n’ha anat deu fer cosa de deu minuts, m’ha pregat que us digués, sabent que penseu ordenar-vos, que tenia l’honor d’oferir-vos el benefici de Delaford, que està vacant, i que li sap greu que no sigui més profitós. Permeteu-me que us feliciti per tenir un amic tan respectable i tan sensat, i que participi de la recança que li causa que el benefici (que és d’unes dues-centes lliures l’any) no tingui una renda prou alta perquè us permeti…, us permeti no veure-ho com un domicili transitori…, i satisfaci, en definitiva, totes les vostres expectatives de felicitat.

No es pot explicar el que l’Edward va sentir; ni ell mateix va poder fer-ho. Va expressar amb la mirada tota la sorpresa que aquella notícia tan inesperada i inconcebible li causava, però es va limitar a dir aquestes tres paraules:

—El coronel Brandon?

—Sí —va continuar l’Elinor, més decidida, perquè el pitjor ja havia passat—; us ho ofereix com a prova del dolor que li ocasionen tots aquests tristos fets que han tingut lloc i la difícil situació en què us ha deixat la conducta injustificable de la vostra família, un dolor que d’altra banda compartim tant la Marianne i jo com totes les vostres altres amistats; i també com a prova de l’alta estima en què té la vostra persona i del suport que dóna al vostre capteniment.

—El coronel Brandon m’atorga un benefici? Com pot ser?

—El rigor dels vostres parents fa que us sorprengui trobar amistat en algú de fora de la família.

—No —va respondre ell, amb una fermesa inesperada—, no pas en vós; perquè estic convençut que és a vós, a la vostra bondat, que ho dec tot. Em sento… M’agradaria poder-ho expressar; però ja ho sabeu, que no tinc facilitat de paraula…

—Us equivoqueu. Us asseguro que ho deveu tot, o pràcticament tot, a la vostra virtut i al fet que el coronel Brandon l’hagi sabut apreciar. Jo no hi he intervingut. Ni tan sols sabia, fins que ell no m’ha explicat el seu pla, que aquest benefici estigués vacant; com tampoc m’havia passat mai pel cap que ell tingués dret de patronat sobre cap benefici. Pel fet que sigueu amic meu i de la meva família, pot ser que (no, segur) hagi estat més ben disposat a atorgar-vos-el; però de debò que no deveu res als meus bons oficis.

En honor a la veritat va haver de reconèixer que hi havia tingut la seva part de «culpa»; però, com que no va voler de cap manera que l’Edward la veiés com la seva benefactora, ho va reconèixer a contracor, i potser això va contribuir a refermar l’Edward en la seva primera sospita. Quan l’Elinor va haver acabat de parlar, es va quedar una estona sumit en els seus pensaments; fins que va dir, com si li costés un gran esforç:

—El coronel Brandon, pel que sembla, és una bellíssima persona. Tothom me n’ha parlat sempre en aquests termes, i em consta que el vostre germà l’aprecia molt. Es veu que és un home molt prudent, i tot un senyor.

—Estic segura —va dir l’Elinor— que, quan el conegueu més, comprovareu que és veritat; i, com que sereu tan veïns (perquè tinc entès que la rectoria és gairebé a tocar de la casa pairal), és especialment important que sigui així.

L’Edward no va dir res; però, quan ella va girar el cap, li va clavar una mirada tan seriosa, tan penetrant i tan lúgubre que semblava que digués que s’hauria estimat més que la distància entre la rectoria i la casa pairal fos molt més gran.

—El coronel Brandon, si no estic malfixat, para a Saint James Street —va dir, al cap de no gaire, mentre s’aixecava.

L’Elinor li va dir el número de la casa.

—M’hauré d’afanyar, si vull donar-li les gràcies que no em deixeu donar-vos a vós…, i dir-li que m’ha fet un home molt…, molt feliç.

L’Elinor no va fer res per retenir-lo; i es van acomiadar, ella tornant a expressar el seu desig que fos molt feliç en la nova vida que emprenia, i ell fent un esforç per correspondre-hi però sense acabar de sortir-se’n.

«Quan el torni a veure», va pensar l’Elinor entre si, mentre ell tancava la porta des de fora, «ja serà el marit de la Lucy».

I, després de fer aquesta reflexió tan alegre, es va asseure per fer un repàs del que havia passat, rememorar el que havien dit i esforçar-se per desxifrar els sentiments de l’Edward; i, per descomptat, per pensar en si mateixa amb insatisfacció.

Quan va arribar, la senyora Jennings continuava tan intrigada pel secret que l’Elinor guardava que, tot i tornar de veure gent que havia conegut per primera vegada i de la qual per tant tenia moltes coses a dir, va sortir a parlar-ne una altra vegada així que l’Elinor va entrar a la sala.

—Heu vist que us l’he fet pujar, eh? —va exclamar—. He fet ben fet o no? I no us deu haver costat gaire convèncer-lo a acceptar el que li proposàveu, oi que no?

—No; era difícil que no acceptés.

—I, quan estarà a punt? Perquè, pel que veig, tot depèn d’això.

—La veritat és que hi entenc tan poc, en totes aquestes formalitats —va dir l’Elinor—, que no sé ni el temps que es triga ni els tràmits que s’han de seguir; però jo diria que d’aquí un parell o tres de mesos estarà ordenat.

—Un parell o tres de mesos? —va exclamar la senyora Jennings—. I ho dieu tan tranquil·la! Ja els voldrà esperar, el coronel, un parell o tres de mesos? Valga’m Déu! Jo no tindria tanta paciència! Sincerament, per molt que es vulgui fer un favor al pobre senyor Ferrars, trobo que no té sentit esperar un parell o tres de mesos fins que estigui ordenat. Se’n podria trobar un altre que fes el fet igual, un altre que ja hagués rebut els ordes.

—Senyora Jennings —va dir l’Elinor—, però, què diu? L’únic que el coronel Brandon vol és fer un servei al senyor Ferrars.

—Per l’amor de Déu, maca! No em deveu voler fer creure que el coronel només es casa per donar deu guinees al senyor Ferrars!

Amb això l’equívoc es va desfer. Va aclarir-se tot, i totes dues es van fer un tip de riure sense cap mena de desil·lusió per haver sortit del seu engany, perquè la senyora Jennings no va fer sinó passar d’una alegria a una altra, i a més a més sense renunciar a l’esperança que la primera expectativa es complís.

—Sí, és veritat; la rectoria és petita —va dir, un cop passat l’esclat inicial de sorpresa i satisfacció—, i pot molt ben ser que s’hi hagin de fer obres; però és que jo em pensava que el coronel es disculpava per una casa que, pel que sé, té cinc sales a la planta baixa, i, segons em va dir la majordoma, pot allotjar quinze persones! I a sobre a vós, que esteu acostumada a viure a la caseta de Barton! No tenia ni cap ni peus. Ara bé, hem de tirar alguna indirecta al coronel perquè arregli una mica la rectoria i els la deixi a punt per viure-hi abans que la Lucy hi vagi.

—Però és que el coronel Brandon no creu que el benefici sigui suficient perquè es casin…

—El coronel és un sòmines, maca; com que té una renda de dues mil lliures l’any, es pensa que ningú es pot casar amb menys. Mireu què us dic: si encara sóc viva, penso anar a fer una visita a la rectoria de Delaford abans de la tardor; i no hi aniré si la Lucy no hi és.

L’Elinor va pensar, com ella, que els promesos segurament no esperarien que els caigués del cel res més.