Capítol V

Després d’expressar el seu agraïment al coronel Brandon, l’Edward va anar a comunicar la seva joia a la Lucy; i quan va presentar-se a Bartlett’s Buildings en traspuava tanta que la Lucy va poder assegurar a la senyora Jennings, que l’endemà la va visitar per donar-li l’enhorabona, que no l’havia vist mai de tan bon humor.

La joia i el bon humor de la Lucy, si més no, eren un fet; i, com la senyora Jennings, la Lucy es va mostrar convençuda de poder instal·lar-se a la rectoria de Delaford abans de l’entrada de la tardor. D’altra banda, no va voler quedar a la saga de l’Edward a l’hora de cantar els mèrits de l’Elinor, fins al punt que es va referir amb agraïment entusiasta a l’amistat amb què els honorava, no es va estar de reconèixer tot el que li devien i va manifestar amb franquesa que no li vindria gens de nou que en qualsevol moment l’Elinor es pogués brindar a ajudar-los en el que fos, perquè la considerava una persona capaç de fer qualsevol cosa per la gent que estimava. Pel que feia al coronel Brandon, no només estava disposada a venerar-lo com a un sant, sinó que a més a més comptava que la vida el tractés com a tal donant-li molts delmes^[23]; i va decidir secretament que, quan fos a Delaford, miraria de disposar tant com pogués del servei, el cotxe, el bestiar i l’aviram del coronel Brandon.

Feia ja prop d’una setmana que en John Dashwood havia passat per Berkeley Street; i, com que durant tot aquest temps l’Elinor i la Marianne s’havien limitat a interessar-se per l’estat de salut de la Fanny per mitjà d’un criat, l’Elinor va pensar que començava a ser hora de fer-li una visita. Es tractava d’un deure, però, que no només va assumir a contracor, sinó que no va comptar amb l’encoratjament ni de la senyora Jennings ni de la Marianne. La Marianne, a més a més de negar-se categòricament a anar-hi, va instar vivament la seva germana a renunciar-hi a anar ella també; i la senyora Jennings, tot i estar sempre disposada a deixar el cotxe a l’Elinor pel que li calgués, tenia tanta tírria a en John Dashwood que ni la curiositat per saber com es trobava la Fanny després de les últimes novetats ni el fort desig d’enutjar-la posant-se al costat de l’Edward van fer-li superar la mandra de tornar-la a veure. Així doncs, l’Elinor va acabar havent d’anar sola a retre una visita que no tenia gens de ganes de fer, amb la possibilitat d’haver de tenir una conversa a soles amb una dona tan mereixedora de l’antipatia de la Marianne i la senyora Jennings com de la seva pròpia.

Van comunicar-li que la senyora Dashwood no hi era; abans que el cotxe s’arribés a allunyar de davant de la porta, però, en John Dashwood en va sortir casualment. Va expressar a l’Elinor la seva alegria de tornar-la a veure, li va dir que precisament sortia per anar-los a fer una visita a Berkeley Street i, després d’assegurar-li que la Fanny estaria encantada de rebre-la, va convidar-la a passar.

Van pujar a dalt i van entrar a la sala d’estar, però la van trobar deserta.

—La Fanny deu ser a la seva habitació —va dir en John Dashwood—. Vaig a buscar-la ara mateix. Segur que no tindrà cap inconvenient a rebre’t; al contrari. Precisament ara no hi ha cap… A més a més, la Marianne i tu sempre li heu caigut molt bé. Com és que la Marianne no ha vingut?

L’Elinor li va donar la primera excusa que se li va acudir.

—No em sap greu veure’t a soles —li va dir el seu germà— perquè et volia demanar moltes coses. Això d’aquest benefici del coronel Brandon, és veritat? És veritat que l’ha donat a l’Edward? Me’n vaig assabentar ahir per casualitat, i us venia a veure expressament per saber-ne més coses.

—Sí, sí que és veritat; el coronel Brandon ha donat el benefici de Delaford a l’Edward.

—Vaja! Quedo parat! I sense ser parents! I justament ara que els beneficis es paguen tan bé! Quina renda té, aquest?

—Unes dues-centes lliures Pany.

—Déu n’hi do… Doncs per a la presentació d’un benefici amb aquesta renda, suposant que el beneficiat fos vell i estigués delicat i el benefici hagués de quedar vacant aviat, n’hauria pogut treure unes…, unes mil quatre-centes lliures. Com és que no ho va deixar arreglat abans que es morís el beneficiat anterior? Ara és tard per vendre’l! Em sobta, en un home tan assenyat com el coronel Brandon! Com pot haver estat tan imprevisor en un assumpte tan simple? És ben bé que tots tenim defectes… Però no; la cosa deu haver anat així: l’Edward tindrà el benefici només fins que la persona a qui el coronel Brandon l’ha venut sigui prou gran per agafar-lo. Sí; segur que és això; pots pujar-hi de peus.

L’Elinor, però, el va contradir amb energia; li va explicar que el coronel Brandon li havia encomanat precisament a ella de transmetre la seva oferta a l’Edward, i que per tant sabia en quines condicions se li havia ofert el benefici, i el va fer a baixar del burro.

—Sembla que no pugui ser! —va exclamar, després de sentir les explicacions de l’Elinor—. Per què ho deu haver fet, això, el coronel Brandon?

—Molt senzill: per donar un cop de mà al senyor Ferrars.

—Potser sí; en tot cas, sigui com sigui el coronel Brandon, l’Edward es pot considerar un home molt afortunat! Em faràs un favor, però, si no en parles amb la Fanny; l’hi he explicat, i s’ho ha agafat força bé, però no li agrada que n’hi parlin gaire.

L’Elinor va haver de fer un esforç per retenir-se de comentar que veia la Fanny perfectament capaç d’agafar-se amb serenitat qualsevol guany econòmic del seu germà sempre que no els empobrís gens ni a ella ni al seu fill.

—La senyora Ferrars —va prosseguir en John Dashwood, donant a la veu el to que convenia a la importància del tema— encara no en sap res, i considero que val més que li ho ocultem tant temps com puguem… Quan el casament tingui lloc, però, m’imagino que se n’assabentarà.

—Per què l’heu de tenir, aquesta precaució? Convinc que és difícil que la senyora Ferrars tingui cap alegria de saber que el seu fill té prou diners per viure; però és una cosa que li hauria de resultar indiferent, després del que ha fet! Ha rebutjat el seu fill, l’ha expulsat de casa per sempre més i ha compel·lit a imitar-la tothom sobre qui té ascendència. Després d’una decisió així, no hauria de tenir cap sentiment cap a ell, ni d’alegria ni de pena; no hauria d’interessar-se per res del que el pugui afectar. No es pot tenir la inconseqüència de renunciar al consol d’un fill sense perdre el neguit de mare!

—Ai, Elinor! —va dir el seu germà—. Tot aquest al·legat està molt bé, però neix de la ignorància de la naturalesa humana. Quan tingui lloc la infausta unió de l’Edward, pots estar segura que la seva mare se’n doldrà tant com si no l’hagués rebutjat mai. És per això que convé ocultar-li qualsevol fet que pugui anticipar-ho. La senyora Ferrars no oblidarà mai que l’Edward és fill seu.

—Em deixes parada; hauria jurat que ara com ara ja no se’n recordava.

—T’equivoques de mig a mig. La senyora Ferrars és una mare amorosíssima.

L’Elinor no va dir res.

—Havíem pensat, tal com han quedat les coses —va dir en John Dashwood, després d’un breu silenci—, casar en Robert amb la senyoreta Morton.

L’Elinor va somriure pel to greu i solemne que havia fet servir el seu germà, i va respondre amb veu serena:

—M’imagino que ella no hi deu tenir res a dir.

—No t’entenc; què hauria de tenir-hi a dir?

—Per tal com has parlat, sembla que a la senyoreta Morton tant li faci casar-se amb l’Edward com amb en Robert.

—La situació, de fet, no ha canviat, perquè ara en Robert passa a ser l’hereu a tots els efectes; d’altra banda, tots dos germans són de tracte molt agradable, i no crec que es pugui dir que en això l’un avantatja l’altre.

L’Elinor no va dir res més, i el seu germà va quedar callat també una estona. Les seves reflexions van acabar així:

—Una cosa et puc dir, Elinor —va xiuxiuejar a la seva germana amb solemnitat, mentre li agafava la mà amb tendresa—; i si te la dic és perquè sé que t’afalagarà. Tinc motius per pensar… (Ho sé de bona font, més ben dit, perquè si no, no t’ho diria, i faria molt mal fet de dir-te’n res…). Sé de bona font… (No ho sé directament de la senyora Ferrars, però ella ho ha confiat a la seva filla, que m’ho ha transmès a mi…). En definitiva: que, tot i la prevenció que la senyora Ferrars pogués tenir contra cert vincle (ja m’entens), se l’hauria estimat infinitament més que no pas aquest, i no l’hauria mortificat tant ni de bon tros. Vaig alegrar-me molt de saber que la senyora Ferrars tenia aquest punt de vista, que naturalment ens afalaga a tots. Es veu que va dir: «Hauria estat amb diferència el compromís menys dolent de tots dos, i ara hi firmaria». Però ara ja no treu cap a res ni parlar-ne ni pensar-hi; el que no pot ser, no pot ser. Tot i així t’ho he volgut fer saber, perquè he pensat que ho apreciaries. D’altra banda, Elinor, no t’ha de saber gens greu. Tingues per segur que ara estàs molt bé; igual de bé, o fins i tot millor, segons com. Us ha vingut a veure últimament, el coronel Brandon?

Amb això l’Elinor en va tenir prou, no pas per satisfer la seva vanitat i augmentar l’estima de si mateixa, sinó més aviat per quedar amb els nervis crispats i amb el cap com un timbal; però l’arribada providencial d’en Robert Ferrars la va salvar d’haver-se d’allargar gaire en la seva resposta i de continuar escoltant el seu germà. Després d’una estona de conversa, en John Dashwood va recordar que encara no havia informat la seva dona que havia arribat la seva germana i va deixar-los sols per anar-la a buscar. Així l’Elinor va poder intimar una mica més amb en Robert Ferrars, que li va confirmar l’opinió desfavorable que tenia formada del seu pensament i del seu cor amb la frivolitat i l’envaniment amb què es va dedicar a exalçar l’arbitrarietat de l’amor i de la generositat de la seva mare, que s’havia decantat a favor de la seva vida dissipada en detriment de la integritat del germà rebutjat.

Quan feia només un parell de minuts que estaven sols, en Robert va començar a parlar de l’Edward. A ell també li havia arribat a les orelles allò del benefici, i va mostrar-s’hi molt interessat. L’Elinor, com ho havia fet amb el seu germà, va referir-n’hi tots els particulars, que li van causar un efecte molt diferent del que havien causat a en John Dashwood, però igual de curiós. La perspectiva que l’Edward es fes clergue i se n’anés a viure en una petita rectoria li feia molta gràcia, i va riure exageradament; i quan se’l va imaginar celebrant la litúrgia amb l’alba i publicant les amonestacions de tots els John Smiths i Mary Browns de la contrada va trobar-ho encara més hilarant.

L’Elinor, mentre esperava callada i impàvida la conclusió d’aquell estirabot, no va poder evitar que els ulls li quedessin clavats en ell amb una mirada que expressava tot el menyspreu que la seva persona li causava. Va ser una mirada, però, del tot condecent, perquè li va permetre esbravar-se sense que ell s’adonés de res. Si es va assossegar no va ser perquè ella el reprovés, sinó perquè ell mateix va obrir els ulls.

—Ens ho podem agafar com una broma —va acabar dient, mentre es desprenia de la rialla postissa que havia prolongat més del compte la hilaritat pròpia de la situació—, però la veritat és que és una cosa molt seriosa. Pobre Edward! No aixecarà mai més el cap. Em sap molt greu per ell, perquè és una bellíssima persona i sempre va de bona fe. No el jutgeu pel poc que el coneixeu, Elinor. Pobre Edward! És cert que és més aviat poc airós, però no tots naixem amb les mateixes qualitats i les mateixes maneres. El planyo d’imaginar-me’l en aquell ambient de gent desconeguda! Però és un tros de pa, de veritat; per això encara vaig quedar més esgarrifat quan es va saber tot. No m’ho creia. La meva mare va ser la primera a dir-m’ho, i, com que vaig considerar que havia d’obrar amb fermesa, em vaig afanyar a dir-li: «Mare, no sé quina intenció teniu vós; però jo us asseguro que, si l’Edward es casa amb aquesta noia, no vull saber res més d’ell». Això, li vaig dir. Vaig quedar esgarrifat!… Pobre Edward! Ha desgraciat la seva vida; s’ha ben tancat les portes a la vida en societat! Tot i així, com li vaig dir a la meva mare amb tota franquesa, no em ve gens de nou; era d’esperar, amb l’educació que ha rebut. La meva pobra mare estava desesperada.

—La coneixeu, la noia?

—Sí; un dia que ella era aquí a casa vam coincidir deu minuts, i amb el que vaig veure en vaig tenir prou: és una noia barroera de poble, sense gens de classe ni de distinció, que ni tan sols és bonica; la recordo perfectament. La mena de noia capaç de seduir l’Edward, vaja. Quan la meva mare m’ho va explicar, vaig oferir-me de seguida a parlar amb ell per dissuadir-lo de casar-s’hi; però ja no hi vaig ser a temps, perquè, per desgràcia, al començament de tot jo no hi era i no en vaig saber res fins que el trencament ja s’havia consumat i aleshores ja no em corresponia de ficar-m’hi. Si me n’haguessin informat unes quantes hores abans, però, estic convençut que s’hi hauria pogut posar remei. El que és segur és que hauria parlat a l’Edward ben clar. Li hauria dit: «Repensa-t’hi. El teu festeig amb aquesta noia és una deshonra per a la família, i tots hi estem en contra». Vaja, que no puc deixar de pensar que s’hi hauria pogut fer alguna cosa. Però ara és tard. Ara, que s’espavili; ja s’ho farà.

Quan tot just acabava de deixar clar aquest punt amb tota serenitat, l’arribada de la Fanny va obligar-los a canviar de tema. Ella no en parlava mai per respecte a la família; però l’Elinor va veure, en la mica de torbament amb què va entrar a la sala i en l’esforç que se li notava que feia per ser amable amb ella, que no se’l treia del cap. La seva amabilitat va arribar fins al punt de mostrar-se trista en saber que l’Elinor i la seva germana se n’anirien aviat de Londres, perquè li hauria agradat veure-les més: una demostració d’afecte que el seu marit (que havia entrat amb ella, i estava suspès dels seus llavis) va semblar trobar d’allò més sincera i elegant.