Capítol XIII

Aquella sortida que havien de fer a Whitwell va acabar sent molt diferent de com l’Elinor s’havia imaginat. S’havia resignat a anar tot el dia xopa, cansada i amb por; però la cosa encara va ser pitjor, perquè van acabar no sortint.

A les deu, tot el grup estava reunit a casa de sir John, on havien d’esmorzar. Feia un matí força bo, tot i haver plogut tota la nit, perquè els núvols s’havien començat a obrir i sovint hi havia ullades de sol. Tothom estava molt animat i de molt bon humor, amb ganes de passar-s’ho bé, i decidit a emmotllar-se a qualsevol inconvenient o incomoditat que hi pogués haver.

El correu va arribar mentre esmorzaven. Una de les cartes era per al coronel Brandon, que la va agafar, va mirar el remitent, va canviar de color i va abandonar la sala.

—Què li ha passat, al coronel Brandon? —va voler saber sir John.

Ningú ho sabia.

—Esperem que no sigui cap mala notícia —va dir la senyora Middleton—. Ha de ser alguna cosa extraordinària, perquè l’hagi fet aixecar-se de taula tan de cop.

Va tornar al cap de cinc minuts.

—Espero que no hàgiu rebut cap mala notícia, coronel —li va dir la senyora Jennings quan entrava a la sala.

—No, no senyora; gràcies.

—Heu rebut carta d’Avinyó? Espero que no sigui per comunicar-vos que la vostra germana ha empitjorat.

—No, no senyora. És de Londres; un assumpte de feina.

—I, com és que us heu trasmudat tant, si només és un assumpte de feina? Vinga, coronel; això no s’ho creu ningú. Expliqueu-nos la veritat.

—Mare, si us plau —va dir la senyora Middleton—, mesureu les vostres paraules.

—Que potser hi diu que la vostra cosina, la Fanny, s’ha casat? —va dir la senyora Jennings, sense fer cas del retret de la seva filla.

—No, no és pas això.

—Doncs ja sé de qui és, coronel. I espero que es trobi bé.

—De qui parleu? —va dir el coronel, una mica enrojolat.

—Ho sabeu perfectament.

—Em sap molt greu —va dir el coronel, adreçant-se a la senyora Middleton— haver rebut aquesta carta precisament avui, perquè és sobre un assumpte que m’obliga a anar-me’n ara mateix cap a Londres.

—Cap a Londres? —va exclamar la senyora Jennings—. Què hi heu d’anar a fer, a Londres, en aquesta època de l’any?

—No saben com em dol —va continuar dient el coronel— haver d’abandonar una companyia tan grata; però encara em reca més perquè em fa por que la meva presència és necessària perquè els deixin entrar a Whitwell.

Allò va ser un cop per a tota la colla.

—Però si escrivís una nota per al masover, senyor Brandon —va dir la Marianne amb ànsia—, no n’hi hauria prou?

El coronel Brandon va remenar el cap.

—Hi hem d’anar —va dir sir John—. No ho podem deixar córrer, ara que ja ens en fèiem pagues tots. No us en anireu cap a Londres fins demà, coronel Brandon; està decidit.

—Tant de bo fos tan fàcil d’arreglar; però no puc ajornar el viatge ni un sol dia!

—Si almenys ens deixéssiu saber de quin assumpte es tracta —va dir la senyora Jennings— veuríem si es pot ajornar o no.

—Si ajornéssiu el viatge per quan tornéssim de la sortida —va dir el senyor Willoughby— hi arribaríeu només sis hores més tard.

—No em puc permetre el luxe de perdre ni una hora.

L’Elinor va sentir, tot seguit, que el senyor Willoughby deia a la Marianne en veu baixa:

—Hi ha persones que no suporten les sortides campestres, i el coronel Brandon n’és una. Segur que té por d’agafar una calipàndria, i que s’ha empescat aquesta excusa per escapar-se’n. M’hi jugaria cinquanta guinees que la carta l’ha escrit ell.

—Jo també n’estic convençuda —li va respondre la Marianne.

—Sé molt bé que no se us pot fer canviar d’idea, coronel Brandon —va dir sir John—, un cop heu pres una decisió. Tot i així, m’agradaria que us hi repenséssiu. Penseu que les dues filles del matrimoni Carey han vingut expressament de Newton, que les tres filles de la senyora Dashwood han vingut a peu des de casa seva i que el senyor Willoughby s’ha llevat dues hores abans de l’hora a què se sol llevar només per anar a Whitwell.

El coronel Brandon va repetir que li sabia molt greu ser la causa de la decepció del grup, però també va tornar a dir que no hi podia fer res.

—Està bé; i, quan penseu tornar?

—Compto tornar-vos a tenir a Barton —va afegir la seva senyora— així que els vostres afers us permetin anar-vos-en de Londres; i ajornarem la sortida a Whitwell fins que torneu.

—Sou molt amable, però no sé pas quan podré tornar, i no m’hi voldria comprometre.

—I tant si tornarà! —va exclamar sir John—. Si arriba el cap de setmana i no ha tornat, aniré jo a buscar-lo.

—Sí, feu-ho, si us plau, sir John —va exclamar la senyora Jennings—; potser així sabrem de quin assumpte es tracta.

—No em vull ficar on no em demanen. Deu ser una cosa que l’avergonyeix.

Un membre del servei va anunciar que els cavalls del coronel Brandon ja estaven a punt.

—No deveu anar fins a Londres a cavall, espero! —va dir sir John.

—No; fins a Honiton i prou. Allà agafaré la posta.

—Ja que esteu decidit a anar-vos-en, que tingueu bon viatge. Però tant de bo encara us hi repenséssiu.

—No puc fer-hi res, de debò.

I es va acomiadar de tota la colla.

—Tindré el plaer de veure-les a Londres aquest hivern, senyoreta Dashwood?

—Temo que no —li va respondre l’Elinor.

—Doncs aquest comiat serà per més temps del que hauria volgut.

A la Marianne li va adreçar una inclinació i prou, sense dir-li res.

—Va, coronel —li va dir la senyora Jennings—; abans d’anar-vos-en, poseu-nos al corrent del que us empeny a fer-ho.

Ell li va desitjar un bon dia i, acompanyat per sir John, va sortir de la sala.

Les queixes i els planys que l’educació havia reprimit fins aleshores van esclatar de cop i sense excepcions; i tothom coincidia una vegada i una altra en el fet que una desil·lusió com aquella era una cosa ben empipadora.

—Em sembla que ja sé quin assumpte l’ha fet anar-se’n, de totes maneres —va dir la senyora Jennings, exultant.

—Quin? —va dir quasi tothom.

—Segur que té relació amb la senyoreta Williams.

—I, qui és la senyoreta Williams? —va voler saber la Marianne.

—Com! No sabeu qui és la senyoreta Williams? Em pensava que ja n’havíeu sentit dir alguna cosa. És parenta del coronel; i amb un parentiu molt acostat. No diré com d’acostat, per no escandalitzar les noies més joves que ens acompanyen. —I, abaixant una mica la veu, va dir a l’Elinor—: És filla natural seva.

—Què em dieu!

—Tal com ho sentiu; i s’assemblen com dues gotes d’aigua. Estic convençuda que el coronel li deixarà tota la seva fortuna.

Quan sir John va tornar, va afegir-se amb apassionament a la recança general per la manera desafortunada com havien anat les coses; però va acabar observant que, ja que s’havien aplegat, alguna cosa havien de fer per passar-s’ho bé; i després d’una estona de deliberació es va acordar que, encara que només s’ho haurien pogut passar bé de debò anant a Whitwell, es podien consolar sortint a fer un tomb per la rodalia. Van fer cridar els cotxes; el del senyor Willoughby va arribar el primer, i la Marianne hi va pujar amb l’expressió més alegre de tota la seva vida. El senyor Willoughby va travessar rabent els terrenys de casa de sir John, i aviat se’ls va perdre de vista; i no se’ls va veure més fins que no van tornar, cosa que no van fer fins després de la tornada de tota la colla. Se’ls veia a tots dos entusiasmats amb la passejada, però es van limitar a explicar que, a diferència dels altres —que havien anat camps a través—, no havien sortit dels camins.

Es va decidir que farien un ball a la tarda, i que tothom s’havia de divertir. Van presentar-se a dinar uns quants membres més de la família Carey, i van tenir la satisfacció de formar una taula de quasi vint comensals, que sir John, feliç de la vida, no es cansava d’admirar. El senyor Willoughby es va instal·lar, com de costum, entre les dues filles grans de la senyora Dashwood. La senyora Jennings es va asseure a la dreta de l’Elinor; i, quan no feia gaire que s’havien entaulat, es va inclinar sobre l’esquena de l’Elinor i del senyor Willoughby i va dir a la Marianne:

—Us he descobert tot i les vostres tracamanyes. Sé on heu passat el matí.

La Marianne es va posar vermella, i li va respondre, alterada:

—Ah, sí? On?

—Que no ho sabíeu, que hem sortit a voltar amb el meu xarret? —va dir el senyor Willoughby.

—És clar que ho sabia, pocavergonya; i no he parat fins a saber cap on havíeu anat. Espero que la casa hagi estat del vostre grat, senyoreta Marianne. És molt gran. Espero que, quan us vingui a fer una visita, hi haureu posat mobiliari nou, perquè quan hi vaig ser fa sis anys n’estava molt mancada.

La Marianne va girar la cara tota torbada. La senyora Jennings va fer una riallada; i l’Elinor va suposar que, decidida a saber on havien anat, la senyora Jennings havia interrogat el mosso d’estable del senyor Willoughby, i que així s’havia assabentat que havien anat a Allenham i hi havien passat una bona estona passejant pel jardí i voltant per tota la casa.

A l’Elinor no li entrava al cap que allò pogués ser veritat, perquè trobava del tot inversemblant que el senyor Willoughby hagués pogut proposar —i que la Marianne hi hagués accedit— entrar a la casa mentre hi era la senyora Smith, a qui la Marianne no coneixia de res.

Així que van sortir del menjador, l’Elinor li ho va demanar; i va tenir la gran sorpresa de comprovar que tots els particulars esmentats per la senyora Jennings eren absolutament certs. La Marianne es va disgustar amb ella per haver-ne dubtat.

—Elinor, per què penses que hàgim pogut no anar-hi i hàgim pogut no entrar a veure la casa? Que no és el que tu també has dit sovint que t’agradaria fer?

—Sí, Marianne, sí, però no hi aniria mai sent-hi la senyora Smith, ni amb el senyor Willoughby com a únic acompanyant.

—Precisament el senyor Willoughby és l’única persona que té la potestat d’ensenyar la casa; i, com que hi hem anat amb un cotxe descobert, no hi podia anar ningú més. Ha estat un matí d’allò més agradable.

—Que una ocupació sigui agradable —va respondre-li l’Elinor— no significa de cap manera que sigui la més apropiada.

—Al contrari, Elinor: n’és la prova més clara. Si en el que he fet hi hagués hagut res d’impropi, me n’hauria adonat llavors mateix, perquè la persona sempre sap quan obra malament, i en aquest cas no m’ho hauria passat bé.

—Ai, Marianne! Continues sense dubtar de la discreció de la teva conducta, tot i haver-te valgut ja uns quants comentaris impertinents?

—Si els comentaris impertinents de la senyora Jennings són una demostració de la impropietat de qualsevol conducta, ens estem fent ultratge a totes hores. Dono tant valor als seus retrets com als seus elogis. No tinc la sensació d’haver fet res mal fet passejant per la propietat de la senyora Smith o donant un cop d’ull a casa seva. Algun dia serà del senyor Willoughby, i…

—Ni que mai arribés a ser teva, Marianne, això que has fet no tindria justificació.

Aquella indirecta va fer enrojolar la Marianne, però la va afalagar visiblement; i, després de passar una estona sumida en els seus pensaments, va tornar-se a acostar a la seva germana i li va dir, de molt bon humor:

—Elinor, potser sí que ha estat desencertat anar a Allenham; però el senyor Willoughby tenia moltes ganes d’ensenyar-m’ho; i de veritat que és una casa molt bonica. Hi ha una sala d’estar molt bufona al pis de dalt, d’unes dimensions ideals per als dies de cada dia, que amb mobiliari modern quedaria molt acollidora. És una habitació cantonera, amb finestres obertes a dos costats. Des del costat que dóna al camp de bitlles, al darrere de la casa, es veu tot un vessant boscós, i des de l’altre es té una vista de l’església i el poble i, més enllà, d’aquells serrats alterosos que tant t’agraden. No l’he vist en el seu millor moment, perquè té tot el mobiliari molt esbalandrat; però moblada de nou (gastant-t’hi unes dues-centes lliures, segons el senyor Willoughby) podria ser una de les saletes més agradables de tot Anglaterra.

Si l’Elinor l’hagués continuat escoltant ininterrompudament, la Marianne li hauria descrit totes les altres habitacions de la casa amb el mateix apassionament.