Capítol I

Encara que l’Elinor no es refiava gaire de la sinceritat de la Lucy, si es posava la mà al pit havia de reconèixer que aquesta vegada tenia ben pocs motius per dubtar-ne, perquè no veia cap raó que justifiqués l’absurd d’empescar-se una mentida com aquella. L’Elinor era incapaç de continuar posant en dubte tot el que la Lucy li havia explicat com a cert; ho confirmaven tots els indicis i totes les proves, i només ho desmentia el seu desig que no fos veritat. De la casualitat d’haver-se conegut a casa del senyor Pratt, un fet indiscutible i preocupant, es desprenia tota la resta; i la visita de l’Edward després de la seva estada a Plymouth, el seu estat d’ànim melancòlic, les seves poques il·lusions de futur, l’actitud displicent que tenia cap a si mateix, la coneixença que les germanes Steele tenien de Norland i del seu cercle de relacions —una cosa que l’havia sorprès sovint—, el retrat, la carta, l’anell, tot plegat constituïa un conjunt de dades objectives que tancava la porta al perill de condemnar-lo injustament i que demostrava, sense atenuants, que havia jugat amb ella. El ressentiment que li va causar aquell tracte, i la indignació que li despertava el fet de ser-ne víctima, van portar-la durant una estona a tenir-se llàstima; però no van trigar a assaltar-la altres idees i consideracions. Podia ser que l’Edward l’hagués tingut enganyada intencionadament? Havia fingit per ella un afecte que en realitat no sentia? El compromís que tenia amb la Lucy, era sincer? No; per molt que abans ho hagués pogut ser, estava convençuda que ara no. L’Edward l’estimava a ella i prou; no en tenia cap dubte. La seva mare, les seves germanes i la Fanny havien estat testimonis a Norland de l’afecte que li servava; no era una il·lusió de la seva vanitat. Segur que l’estimava; i aquella certesa va ser un lenitiu per al seu cor. Era del tot digne de blasme per haver-se quedat a Norland tot i haver-se adonat que sentia per ella més del que hauria hagut de sentir; en això no tenia perdó. Més que haver-li fet mal a ella, però, s’havia fet mal a si mateix: la situació de l’Elinor era digna de llàstima, però la seva era penible. La seva imprudència havia fet sentir l’Elinor desgraciada una estona, però podia ser que a ell l’impedís de sentir-se mai més de cap altra manera. Ella acabaria recobrant la serenitat; a ell, però, què l’esperava? Podia arribar a ser mai passablement feliç amb la Lucy Steele? Amb la rectitud, la sensibilitat i la ciència que l’adornaven, deixant de banda l’afecte que pogués sentir per l’Elinor, es trobaria de gust amb una dona illetrada, arterosa i egoista com la Lucy?

La volubilitat juvenil dels dinou anys només li devia haver deixat veure els seus encants i la seva simpatia; però els quatre anys següents —uns anys que, aprofitats amb seny, ajuden a madurar l’enteniment— no podien sinó haver-li fet descobrir les mancances d’instrucció de la Lucy, la qual, arran de la seva relació amb persones de condició inferior i dels seus interessos frívols, devia quedar desposseïda als seus ulls d’aquella senzillesa que temps enrere devia haver contribuït a realçar els seus encants.

Si ja en el supòsit que l’Edward hagués volgut casar-se amb ella l’Elinor veia difícils de salvar els obstacles que la mare de l’Edward hi hauria posat, més difícils encara de salvar havien de ser quan la persona amb qui s’havia promès era de condició inferior a ella no tan sols en relacions, sinó també en patrimoni. Aquests obstacles, tot sigui dit, encaterinat com estava de la Lucy, no li havien minat la paciència; però l’havien sumit en la tristesa, l’estat propi de la persona per a qui l’expectativa de l’oposició i el rebuig de la família és vista com una escapatòria!

Mentre anava fent totes aquestes doloroses reflexions, l’Elinor planyia l’Edward més que no pas es planyia a si mateixa. Confortada pel convenciment de no haver comès cap falta que la fes mereixedora d’aquella dissort, i per la certesa que l’Edward no li havia faltat en res que el fes indigne de la seva estimació, es va veure amb cor, fins i tot sota la punyida d’aquell cop, de dominar-se fins al punt d’evitar que la mare i les germanes no en sospitessin res. I se’n va sortir amb tanta traça que, quan va baixar a dinar amb elles, tot just un parell d’hores després d’haver quedat del tot defraudada en les seves esperances més altes, cap d’elles s’hauria pogut imaginar, pel capteniment de les dues germanes grans, que l’Elinor plorava en secret pels entrebancs que l’allunyaven per sempre més de l’objecte del seu amor, i que la Marianne es recreava íntimament amb les qualitats d’un home de qui creia haver-se guanyat el cor i que li semblava veure en tots els carruatges que passaven prop de la casa.

La necessitat d’ocultar a la mare i a la Marianne el secret que se li acabava de confiar, tot i exigir-li una gran fermesa de voluntat, no li va augmentar pas la pena. Més aviat es va treure un pes de sobre estalviant-se de comunicar-los un assumpte que les hauria entristit, i estalviant-se també de sentir els retrets —que no es veia amb cor d’escoltar— que segurament haurien fet a l’Edward com a conseqüència natural de l’adoració que sentien per ella.

L’Elinor sabia que ni els seus consells ni la seva conversa li servirien de gaire, i que la tendresa i la pena que li demostressin encara l’entristiria més; si no perdia l’aplom, en canvi, no hauria de menester que l’animessin ni amb l’exemple ni amb elogis. Se’n podia sortir tota sola; i la seva ponderació va fer possible que conservés l’equanimitat i la jovialitat tant com ho permetia aquell dolor tan intens i tan recent.

Tot i haver-li fet molt mal la seva primera conversa amb la Lucy sobre aquell assumpte, no va trigar a delir-se per repetir-la; i per més d’una raó. Volia tornar a sentir molts dels particulars sobre aquell prometatge, volia entendre més clarament què sentia de veritat la Lucy per l’Edward, com ara si era sincera quan deia que n’estava enamorada, i sobretot volia convèncer la Lucy, amb la seva disposició a tocar el tema novament i amb la seva serenitat a l’hora de parlar-ne, que si s’hi interessava només era en qualitat d’amiga, cosa que li feia por que s’hagués pogut posar en dubte per culpa de la torbació involuntària que havia exterioritzat en la conversa d’aquell matí. Era més que probable que la Lucy estigués engelosida; era innegable que l’Edward li havia parlat d’ella en termes elogiosos, no només perquè ho hagués dit la Lucy sinó pel fet que, coneixent-se totes dues des de feia tan poc temps, la Lucy s’hagués decidit a confiar-li un secret reconegudament i palesament tan important. I també les insinuacions facecioses de sir John hi devien haver pesat. Ben mirat —a diferència de l’Elinor, que tenia la certesa que l’Edward l’estimava—, no calia anar tan enllà per concloure que la Lucy estava gelosa: la sola confidència que li havia fet n’era la prova. Per què la Lucy hauria hagut de revelar els fets a l’Elinor, sinó per assabentar-la de la seva preferència sobre l’Edward i per donar-li entenent que l’evités a partir d’ara? No li va costar gaire endevinar les intencions de la seva rival; i, tot i estar fermament decidida a obrar conforme als principis que dictaven l’honor i la rectitud reprimint la seva estimació per l’Edward i veient-lo tan poc com pogués ser, no es va voler negar la satisfacció de provar de convèncer la Lucy que tenia el cor indemne. I, com que ja no podia sentir res de més dolorós del que ja li havien explicat, va confiar-se a la seva capacitat d’escoltar de nou tots aquells particulars sense immutar-se.

Però l’oportunitat no va arribar ben de seguida, per molt que la Lucy estigués tan ben disposada com ella a aprofitar la primera que se’ls presentés. No feia prou bon temps per quedar per fer una passejada, en què no haurien tingut dificultat a separar-se de la resta; i, encara que dia sí dia no es trobaven a la tarda a casa de sir John o a casa de la senyora Dashwood, però sobretot a la de sir John, es donava per entès que no quedaven per conversar. Era una possibilitat que no entrava al cap de sir John ni al de la senyora Middleton, de manera que no hi havia mai cap moment per fer petar la xerrada i menys encara per tractar cap tema. Es trobaven per menjar, prendre el te, riure una estona o jugar a cartes, a «històries galants»^[9] o a qualsevol altre joc en què es pogués fer xivarri.

Quan ja havien fet un parell d’aquestes trobades sense que l’Elinor hagués tingut ocasió de tenir conversa a part amb la Lucy, sir John se’ls va presentar a casa un dia al matí per pregar-los que li fessin la caritat d’anar totes a dinar aquell mateix dia amb la seva senyora, perquè ell havia d’anar al club, a Exeter, i la deixava tota sola, és a dir, només amb la mare i amb les germanes Steele. L’Elinor, que va veure el cel obert en saber el grup que serien, més propici a estar en calma sota la direcció serena i distingida de la senyora Middleton que no quan el seu marit les reunia per fer gresca, va acceptar la invitació a l’acte; la Margaret, amb el vist-i-plau de la mare, també s’hi va apuntar, i la Marianne, tot i que sempre es resistia a participar en aquelles reunions, va acabar deixant-se convèncer per la mare, que no volia de cap de les maneres que deixés passar cap oportunitat de divertir-se.

Totes tres hi van fer cap, doncs, i la senyora Middleton va tenir l’alegria d’estalviar-se la terrible soledat que l’amenaçava. La insipidesa de la reunió va ser exactament tal com l’Elinor s’esperava; no es va dir res de nou ni en el fons ni en la forma, i els temes de conversa que es van tocar tant al menjador com a la sala no haurien pogut ser menys interessants. A la sala se’ls van afegir els infants; i com que l’Elinor va veure que, mentre hi fossin, no hi hauria manera d’abordar la Lucy, ho va deixar córrer de moment. No se’n van anar fins que no es van haver emportat tot el servei de te. A continuació van parar la taula de joc, i l’Elinor es va començar a retreure d’haver acariciat l’esperança de trobar una estona per conversar. Van aixecar-se totes amb la intenció de posar-se a jugar.

—Celebro —va dir la senyora Middleton a la Lucy— que no vulgueu acabar aquesta tarda el cistell per a l’Annamaria: us hi deixaríeu la vista, fent filigrana de paper a la claror de l’espelma. Ja li farem passar el disgust demà amb alguna altra cosa, pobra reina meva; esperem que no li sàpiga greu.

La indirecta era prou clara perquè la Lucy reaccionés a l’acte i respongués:

—Aneu molt errada, senyora Middleton; precisament us volia demanar que em dispenséssiu de jugar, perquè si no, no tindré feta la filigrana de paper a temps. No penso desil·lusionar aquell àngel del cel per res de món. Si voleu que jugui, però, ja acabaré el cistell havent sopat.

—Us ho agraeixo molt; però no us hi deixeu la vista. Voldreu tocar la campaneta perquè us portin espelmes? És veritat que la meva pobra reina tindria una desil·lusió, si demà el cistell no estigués acabat; estic convençuda que hi compta, i això que li he dit que no estaria.

La Lucy es va afanyar a acostar-se al vetllador i es va acomodar amb una alegria i una bona disposició de les quals semblava deduir-se que res no la podia satisfer tant com fer un cistell amb filigrana de paper per a una criatura aviciada.

La senyora Middleton va proposar a la resta de la colla de fer una partida de cassino. No s’hi va oposar ningú tret de la Marianne, que, amb el seu menyspreu habitual de les bones formes, va exclamar:

—Espero que tindreu la bondat de dispensar-me’n; ja ho sabeu, que no m’agraden gens les cartes. M’asseuré al piano, que no l’he tocat des del dia que el van afinar.

I, sense més cerimònia, es va tombar i se’n va anar cap al piano.

La senyora Middleton va fer cara de donar gràcies a Déu per no haver parlat mai amb tanta grosseria.

—Ja ho veieu: la Marianne és incapaç d’estar gaire estona lluny del vostre piano —va dir l’Elinor, volent atenuar l’ofensa—. I no m’estranya, perquè és el piano més ben afinat que conec.

Les cinc que quedaven de la colla van disposar-se a robar.

—Si em dispenséssiu de jugar —va continuar dient l’Elinor— potser podria ajudar la Lucy cargolant-li les tires de paper; li falta posar-n’hi encara tantes, al cistell, que em sembla que si ho fa tota sola no acabarà pas aquesta tarda. M’encantaria ajudar-la, si ella no hi té cap inconvenient.

—Us estaré molt agraïda, si m’ajudeu —va exclamar la Lucy—, perquè veig que hi ha molta més feina de la que em pensava; i la veritat és que em sabria molt greu que l’Annamaria tingués una desil·lusió.

—Ai, sí! Seria una pena! —va dir l’Anne Steele—. No sabeu com me l’estimo, pobra filla!

—Sou molt considerada —va dir la senyora Middleton a l’Elinor—; i, ja que en teniu ganes, què us estimeu més, no tornar a jugar fins a una altra partida o jugar la d’ara?

L’Elinor va optar encantada per la primera alternativa, de tal manera que amb aquella astúcia, que la Marianne no s’hauria avingut mai de la vida a practicar, va aconseguir el que volia i va fer contenta la senyora Middleton alhora. La Lucy va deixar-li lloc amb molts compliments, i les dues joves rivals, assegudes de costat davant del vetllador, es van consagrar a la mateixa feina en perfecta harmonia. El piano —on la Marianne, transportada per la música i pels seus propis pensaments, havia oblidat que a la sala hi hagués ningú més a part d’ella— el tenien feliçment tan a prop que l’Elinor va considerar que, protegida per aquella eixordadissa, tenia via lliure per encetar el tema que li interessava sense por que se la sentís des de la taula de joc.