Capítol XI

Poc s’imaginaven la senyora Dashwood i les seves filles, quan van arribar a Devonshire, que ben aviat haurien d’atendre tants compromisos que els robarien tot el temps, i que rebrien tantes invitacions i tantes visites que no els deixarien pràcticament ni un moment per dedicar-se a les seves tasques. Però va ser així mateix. De seguida que la Marianne va estar refeta van començar a portar-se a cap les projectades activitats d’esbargiment que sir John tenia pensat de fer tant a casa seva com a fora. Va inaugurar-se la temporada de balls a casa de sir John; i van planejar i portar a terme sortides amb barca tantes vegades com ho pot permetre un octubre plujós. En totes aquestes trobades, el senyor Willoughby hi era convidat; i la informalitat i la familiaritat que caracteritzaven cada celebració estaven pensades especialment perquè el seu vincle amb la família Dashwood s’estrenyés, perquè tingués ocasió de descobrir les bones virtuts de la Marianne, perquè fes patent la seva viva admiració per ella, i perquè s’acabés de refermar, veient l’actitud d’ella cap a ell, en la voluntat que ella li portava.

A l’Elinor no li venia de nou aquella afinitat. Hauria volgut, però, que no la manifestessin tan obertament, i un parell de vegades va arribar a suggerir a la Marianne la conveniència de refrenar-se. Però la Marianne no podia sofrir haver de fingir si de la franquesa no es derivava cap deshonor; i qualsevol pas encaminat a reprimir uns sentiments que en si mateixos no eren reprovables li semblava no tan sols un esforç innecessari sinó també un humiliant sotmetiment de la raó a unes convencions errònies. El senyor Willoughby pensava el mateix; i la manera com es comportaven, a tota hora, il·lustrava les opinions de tots dos.

Quan el senyor Willoughby hi era, la Marianne no tenia ulls per a ningú més. Tot el que ell feia estava bé. Tot el que deia era enginyós. Quan les vetllades que es feien a casa de sir John acabaven amb una partida de cartes, ell feia trampes perquè ella tingués bon joc. Quan la diversió principal del vespre era el ball, eren parella la meitat de la vetllada; i, si es veien obligats a parar durant un parell de balls, procuraven continuar l’un al costat de l’altre i gairebé no parlaven amb ningú més. Amb aquesta conducta, naturalment, van aconseguir que molta gent se’n burlés; però el ridícul no els avergonyia, i ni tan sols semblava que els molestés.

La senyora Dashwood va avenir-se a aquest estat de coses amb un entusiasme que la va deixar sense ànim per refrenar aquelles exterioritzacions excessives. Per ella no era més que la conseqüència natural d’un afecte pregon en un esperit jove i ardent.

Per a la Marianne, aquella va ser una època feliç. El senyor Willoughby li tenia el cor robat, i el vincle entranyable que mantenia amb Norland, que no s’havia trencat des que se n’havia anat de Sussex, s’havia afeblit molt abans del que es pensava gràcies al plaer que la seva presència li proporcionava a la seva nova llar.

La felicitat de l’Elinor no era pas tan gran. No tenia el cor alegre, i totes aquelles diversions no l’acabaven de satisfer, perquè no li procuraven una companyia que li compensés el que havia deixat enrere o l’ajudés a recordar Norland sense tanta enyorança. Ni la senyora Middleton ni la senyora Jennings li podien donar la conversa que tant trobava a faltar, per molt que la senyora Jennings fos una enraonadora incansable i des del primer dia tingués cap a ella una deferència que feia que li dediqués bona part dels seus parlaments. Ja havia explicat la seva vida a l’Elinor tres o quatre vegades; i, si l’Elinor hagués tingut tanta memòria com verbositat tenia l’altra, no hauria trigat a assabentar-se, al costat de totes dues, de tots els particulars de l’últim tropell del senyor Jennings, i del que havia dit a la seva dona instants abans de morir-se. La senyora Middleton era més agradable que la seva mare, ni que fos pel fet que era més callada. L’Elinor no va haver de fixar-s’hi gaire per adonar-se que la seva circumspecció constituïa una mera placidesa innata que no tenia res a veure amb el seny. Es comportava igual amb el marit i amb la mare que amb elles; ni buscava ni desitjava, en definitiva, cap mena de familiaritat. L’endemà no tenia res a dir que no hagués dit ja el dia anterior. Era d’una grisor invariable, perquè fins i tot l’estat d’ànim el tenia sempre igual; i, tot i no ser contrària a les trobades que organitzava el seu marit —sempre que tot es fes amb gran aparell i els dos fills grans l’acompanyessin—, no semblava que n’obtingués més satisfaccions que les que hauria pogut treure quedant-se a casa. La seva presència, doncs, contribuïa tan poc al plaer dels presents per mitjà de la seva participació en la conversa que els altres només recordaven que la tenien entre ells quan estava pendent de les entremaliadures dels seus fills mascles.

Tan sols en el coronel Brandon, de totes les seves coneixences, l’Elinor trobava una persona que mínimament mereixés el seu respecte, desvetllés l’interès de la seva amistat o li plagués com a companyia. El senyor Willoughby quedava descartat; per bé que el respectava i l’admirava d’allò més, encara que fos fraternalment, estava enamorat. Totes les seves atencions eren per la Marianne, i qualsevol home menys agradable que ell hauria estat més bon acompanyant. El coronel Brandon, per desgràcia seva, no es veia animat per les circumstàncies a pensar només en la Marianne, i les seves converses amb l’Elinor el consolaven molt de la indiferència absoluta que li demostrava la seva germana.

L’Elinor es va anar compadint d’ell cada vegada més, perquè tenia indicis que li feien sospitar que la infelicitat del desengany amorós l’havia colpit ja alguna vegada. Era una sospita que se li havia despertat arran d’uns comentaris que ell havia deixat caure una tarda a casa de sir John, una estona que seien junts a iniciativa de tots dos mentre l’altra gent ballava. Ell tenia els ulls clavats en la Marianne. Al cap d’uns moments de silenci, va dir, amb un somriure apagat:

—Tinc entès que la seva germana està en contra de qualsevol amor que no sigui el primer.

—Sí —va respondre l’Elinor—; té unes idees molt romàntiques.

—Encara diria més: em sembla que no creu que n’hi pugui haver cap altre.

—A mi també m’ho sembla. Però no entenc com ho pot creure tenint com a referència la figura del nostre pare, que va tenir dues dones. Segur que d’aquí uns quants anys se n’haurà format una opinió més basada en el sentit comú i en l’observació; i aleshores l’hi resultarà més fàcil d’explicar i de justificar que no pas ara, que només s’ho sap explicar ella.

—Segurament —va respondre ell—; tot i així, en els prejudicis d’un esperit jove hi ha un encant que sap greu de veure que es perd amb les opinions més convencionals de què es va imbuint.

—En això no concordo amb vostè —va dir l’Elinor—. Els sentiments com els de la Marianne comporten inconvenients que ni tan sols totes les gràcies de l’entusiasme i la ignorància contraresten. Totes les seves teories tenen la desafortunada tendència a deixar el decòrum de banda; i considero que el que més li convindria és tocar una mica més de peus a terra.

Després d’un breu silenci, ell va reprendre la conversa dient:

—La seva germana, fa cap mena de distinció en aquestes seves objeccions a tot amor que no sigui el primer? O bé ho troba igual d’impropi en tothom? Creu que també els qui han tingut un desengany en la seva primera relació, tant si era per la vel·leïtat de l’altre com per l’adversitat de les circumstàncies, han de renunciar a l’amor per sempre més?

—Si li haig de ser sincera, no conec les seves conviccions en detall; només sé que no li he sentit mai dir que consideri lícita una segona relació amorosa.

—És un argument —va dir ell— que no s’aguanta; però que la seva manera de pensar canviés, que canviés del tot, tampoc ho voldria; perquè, quan els capricis d’un esperit jove acaben desapareixent, com de sovint són substituïts per opinions ben vulgars, i perilloses! Parlo per experiència pròpia. Fa temps vaig conèixer una dama que s’assemblava molt a la seva germana de caràcter i d’idees, que pensava i judicava com ella, però que, per un tomb de la vida, per un seguit de circumstàncies desafortunades…

Va parar de cop; va semblar que cregués que havia parlat massa, i per l’expressió que li va agafar la cara va donar peu a l’Elinor a fer conjectures que altrament no li haurien passat mai pel cap. El comentari sobre aquella senyora li hauria passat segurament desapercebut si ell no l’hagués fet adonar que aquell secret no li havia de sortir dels llavis. Amb un esforç d’imaginació ben petit es podia relacionar la seva emoció amb el dolç record d’un amor passat. L’Elinor no va passar d’aquí; la Marianne, en canvi, segur que hauria anat més enllà: la seva fantasia desbordant s’hauria imaginat de seguida tota la història, tot sota la forma més melancòlica dels amors desgraciats.