Capítol III

Feia més de dos mesos que les germanes Dashwood eren a Londres, i la Marianne estava cada dia més impacient per anar-se’n. Sospirava per l’aire, per la llibertat, per la tranquil·litat del camp; i pensava que, si hi havia cap indret que li podia donar pau, aquest indret era Barton. L’Elinor estava gairebé tan ansiosa com ella per tornar-se’n, i, si no era partidària de fer-ho immediatament, era perquè tenia consciència, a diferència de la Marianne, de les dificultats que comportava un viatge tan llarg.^[20] Tot i així, va començar a pensar-hi cada vegada més, i va arribar a comentar les seves intencions a la seva hospitalària amfitriona, que s’hi va oposar amb tota l’eloqüència que l’estimació inspira; però de cop un dia se’ls va presentar una alternativa que, tot i no permetre’ls tornar a casa fins al cap d’unes quantes setmanes més, a l’Elinor li va semblar la més convenient de totes. Els Palmer se n’anaven cap a Cleveland a la darreria de març, per passar-hi les vacances de Setmana Santa, i la senyora Jennings i les seves dues joves amigues havien rebut una invitació molt cordial de la Charlotte perquè els acompanyessin. Amb això sol no n’hi hauria hagut prou per temptar l’Elinor; però van afegir-s’hi moltes demostracions sinceres d’amistat del senyor Palmer, que les tractava amb molta més deferència d’ençà que se sabia que la Marianne havia tingut un desengany; i, per tot plegat, l’Elinor va acabar acceptant la invitació de bon grat.

Quan l’Elinor va explicar a la seva germana el que havia fet, però, la primera reacció de la Marianne no va ser gaire encoratjadora.

—A Cleveland? —va exclamar, molt neguitosa—. No hi puc pas anar, a Cleveland!

—Pensa —va dir l’Elinor, amb dolçor— que no està gens a prop de…

—Però és a Somersetshire… No hi puc pas anar, a Somersetshire… On em vols fer anar! No m’hi pots fer pas anar, Elinor…

L’Elinor no va fer cap esforç per convèncer-la de la conveniència de vèncer aquelles aprensions, sinó que les va intentar vèncer ella mateixa tocant-li alguna altra corda sensible: va fer-li entendre que era una manera de fixar la data en què es tornarien a reunir amb la seva mare estimada, a qui ella tantes ganes tenia de veure, molt més convenient i molt més còmoda que qualsevol altra, i segurament sense gaire més demora. Des de Cleveland, que quedava a poques milles de Bristol, la distància fins a Barton era d’una jornada de viatge, tot i que llarga. El criat de la mare les podia anar a buscar; i, com que a Cleveland no tindrien ocasió d’estar-s’hi més d’una setmana, segurament serien a casa al cap de poc més de tres. Finalment, i sense gaire resistència, l’afecte sincer que la Marianne sentia per la seva mare va triomfar sobre els perills imaginaris que havia adduït.

La senyora Jennings estava tan poc avorrida de les seves convidades que els va insistir de tot cor que tornessin de Cleveland amb ella. L’Elinor li va agrair la gentilesa, però no va voler alterar els seus plans; i, com que la seva mare s’hi havia avingut de seguida, no van trigar a quedar concretats tots els detalls relatius a la tornada; i la Marianne va tenir l’alegria de poder començar a comptar les hores que li faltaven per tornar a ser a Barton.

—Ai, coronel! No sé pas què farem, sense l’Elinor i la Marianne! —li va dir la senyora Jennings com a salutació el primer dia que el coronel Brandon va passar per casa seva després d’haver quedat convingut que les germanes Dashwood se n’anaven—. Ja ho veu; han decidit que després de casa els Palmer se’n tornen a casa seva. Que desemparats que estarem, quan tornaré! Ai, Déu meu! Estarem sols com dos mussols!

Segurament la senyora Jennings comptava, amb aquesta vívida descripció de l’avorriment que els esperava, empènyer el coronel Brandon a fer aquella proposta que podia rescatar-l’en; i, si aquest era el cas, al cap de no gaire va tenir motius per pensar que s’havia sortit amb la seva, perquè, poc després que l’Elinor s’acostés a la finestra per prendre més fàcilment les mides d’un gravat que pensava copiar per a la seva amfitriona, el coronel Brandon li va anar al darrere amb una expressió molt especial a la cara i va entaular conversa amb ella durant una bona estona. A la senyora Jennings tampoc li va passar inadvertit l’efecte de les seves paraules en l’Elinor, perquè, tot i que per no sentir res (perquè era massa virtuosa per tafanejar) es va anar a asseure al costat del piano on tocava la Marianne, no va poder evitar veure que l’Elinor mudava de color, escoltava amb tots els cinc sentits i estava massa atenta al que se li deia per continuar amb la feina que feia. Com per acabar-li de confirmar les seves sospites, una pausa que la Marianne va fer per passar la pàgina de la partitura va obligar-la a sentir a mitges una frase del coronel, que va semblar que es disculpava per la pobresa de casa seva. Allò esvaïa qualsevol dubte. Íntimament va pensar que no li hauria calgut dir-ho, però va interpretar-ho com una forma de compliment. No va arribar a sentir què li responia l’Elinor; pel moviment dels llavis, però, no li va semblar que hi posés cap objecció, i la senyora Jennings va lloar-la interiorment per la seva noblesa de sentiments. Tot seguit es van passar una estona més parlant sense que ella en copsés ni una paraula, fins que una altra pausa molt oportuna en l’execució de la Marianne va fer-li arribar a les orelles la següent frase, pronunciada pel coronel amb la seva veu plàcida:

—No crec que es pugui celebrar de seguida.

Sorpresa i esgarrifada de sentir un comentari tan poc amorós, va estar a punt d’exclamar: «Quin impediment hi ha, si es pot saber?». Però se’n va reprimir les ganes i es va a limitar a remugar entre si: «Quina cosa més estranya; no deu voler esperar a ser més gran, encara!».

Aquesta demora apuntada pel coronel Brandon, però, no va semblar ofendre ni mortificar gens la seva jove interlocutora, perquè al cap d’un moment, quan, acabada la conversa, s’acomiadaven, la senyora Jennings va sentir clarament que l’Elinor deia, amb una veu que traspuava sinceritat:

—No li ho agrairé mai prou.

La senyora Jennings va aplaudir la seva gratitud; però va quedar parada de veure que, just després de sentir aquella frase, el coronel era capaç de prendre comiat d’elles com aquell qui res i se n’anava sense tornar-li resposta! No hauria cregut mai que el seu vell amic pogués arribar a ser un pretendent tan desmenjat.

El que es van dir en realitat va ser si fa no fa el següent:

—M’he assabentat —va dir ell, amb molt sentiment— de la injustícia que la família ha fet al vostre amic el senyor Ferrars. Si no ho he entès malament, l’han expulsat de casa perquè no ha volgut renunciar al compromís que tenia amb una bona noia… És així? Me n’han informat bé?

L’Elinor li va dir que era així mateix.

—Aquesta mesura cruel —va prosseguir ell, amb vehemència— de separar, de mirar de separar, una parella jove que fa temps que s’estima és terrible. La senyora Ferrars no sap què fa; no sap què pot arribar a fer fer al seu fill. He coincidit amb el senyor Ferrars un parell o tres de vegades a Harley Street, i em va fer molt bona impressió. No és un noi gaire accessible, però el conec prou per desitjar-li tot el bé del món, i amb més motiu encara pel fet de ser un amic de vostè. Tinc entès que té intenció d’ordenar-se. Voldrà dir-li que el benefici de Delaford està vacant, i que si vol és seu? Me n’he assabentat amb el correu d’avui. Potser li convindrà; no en dubto, vaja, vista la desgraciada situació en què es troba; només em sap greu que no sigui més profitós. És una rectoria, però petita; em fa l’efecte que l’anterior beneficiat no en treia més de dues-centes lliures l’any; i, tot i que crec que se’n pot treure més, diria que no arribarà mai a donar-li una renda que li permeti viure amb comoditat. Tot i així, vulgui dir-li que tinc el plaer de posar-lo a la seva disposició.^[21]

Aquell encàrrec va deixar l’Elinor tan parada com si el coronel li hagués demanat la mà. El benefici eclesiàstic que tot just dos dies enrere semblava tan inaccessible a l’Edward, ara arribava com caigut del cel perquè es pogués casar; i havia de ser justament ella qui n’hi havia de fer present! L’emoció que va tenir va ser tan gran que la senyora Jennings la va atribuir a una causa molt diferent; però, tot i que en aquesta emoció pogués confluir algun sentiment no del tot pur o agradable, l’Elinor va saber apreciar el zel i l’amistat que havia mogut el coronel Brandon a fer aquell gest i li ho va agrair efusivament. Va donar-n’hi les gràcies de tot cor, va referir-se a la rectitud i a les qualitats de l’Edward amb la ponderació que considerava que mereixia i li va prometre que, si no trobava ningú altre a qui delegar aquella missió tan grata, compliria l’encàrrec de bona gana. Interiorment, però, no va deixar de pensar en tota l’estona que la persona més adequada per complir-lo era ella. Era un encàrrec que hauria preferit estalviar-se, perquè no volia fer mal a l’Edward obligant-lo a rebre d’ella aquell favor; però el coronel Brandon —que, com ella, es resistia a fer-ho a causa del mateix escrúpol— va insistir tant perquè fos ella qui se’n cuidés que l’Elinor va haver d’acabar cedint. Creia que l’Edward encara devia ser a Londres; i, com que per sort l’Anne Steele li havia dit on parava, es va comprometre a anar-li a donar la notícia aquell mateix dia. Després d’haver quedat així entesos, el coronel Brandon va posar-se a parlar del privilegi que representava per a ell guanyar un veí tan respectable i de tan bon tracte; i va ser aleshores que va dir amb recança que la casa era petita i poca cosa, un inconvenient al qual l’Elinor, tal com la senyora Jennings s’havia imaginat, havia tret importància, si més no referint-se a les dimensions.

—No crec que la mida —va dir— els representi cap molèstia, perquè estarà en consonància amb la família i els ingressos que tindran.

El coronel va trobar sorprenent que l’Elinor veiés el matrimoni del senyor Ferrars com una conseqüència immediata de la presentació,^[22] perquè considerava impossible que el benefici de Delaford pogués proporcionar una renda suficient per a les aspiracions de formar família d’una persona de la categoria del senyor Ferrars; i li ho va manifestar.

—Aquesta petita rectoria, com a molt, pot arribar a satisfer les necessitats del senyor Ferrars com a home solter; però no li permet pas casar-se. Em sap greu, però no puc fer res més per ell; la meva influència s’acaba aquí. De totes maneres, si mai estigués a les meves mans ajudar-lo en qualsevol cosa, l’hauria de veure molt transformat per no donar-li un cop de mà tal com ara em pensava que l’hi donava. Això que suara li oferia és ben poca cosa, perquè no l’acosta gens a l’anhel de felicitat que és el seu únic objectiu. El matrimoni encara li queda lluny; si més no, no crec que es pugui celebrar de seguida.

Aquesta va ser la frase que, mal interpretada, va ofendre amb tota la raó del món la sensibilitat de la senyora Jennings. I, després d’aquesta explicació del que en realitat es van dir el coronel Brandon i l’Elinor a la vora de la finestra, l’agraïment que ella va mostrar-li a l’hora d’acomiadar-se es pot veure tan ben formulat, si bé no tan fervent, com si hagués estat suscitat per una proposta de matrimoni.