Capítol V

—Si aquesta bonança persisteix —va dir la senyora Jennings, quan l’endemà al matí es van trobar per esmorzar—, sir John no voldrà anar-se’n de Barton la setmana que ve; els amants de la caça es desesperen, de perdre’s un dia de la seva activitat preferida. Pobres! Quan s’hi veuen obligats els planyo; s’ho agafen tan a pit!

—Teniu raó —va exclamar la Marianne amb veu alegre, mentre s’acostava a la finestra per donar un cop d’ull al dia que feia—. No hi havia caigut; aquest temps farà que molts amants de la caça es quedin al camp —va ser un pensament feliç, que la va animar de cop—. Per a ells és el temps ideal, és clar —va continuar dient, mentre s’asseia a taula per esmorzar amb expressió radiant—. Que contents que deuen estar! Però —va dir, novament amb neguit— no pot durar gaire. En aquesta època de l’any, i després de la tongada de pluges que hi ha hagut, segur que no s’allargarà gaire més. Aviat començarà a glaçar, i amb cruesa. Potser d’aquí un dia o dos; aquest bo que fa no és normal… Si; potser glaçarà aquesta nit mateix!

—Sigui com sigui —va dir l’Elinor, volent evitar que la senyora Jennings llegís el pensament de la Marianne tal com ella l’hi llegia—, crec que tindrem sir John i la senyora Middleton a Londres abans de finals de la setmana que ve.

—Sí, noia, jo també ho crec; la Mary sempre se surt amb la seva.

«Segur que la Marianne escriu a Combe avui mateix», va conjecturar entre si l’Elinor.

Si ho va fer, però, va escriure la carta i la va enviar amb tanta discreció que va eludir la vigilància a què la tenia sotmesa per esbrinar-ho. A banda d’això, i encara que no estigués gaire satisfeta de la marxa d’aquell afer, l’Elinor s’alegrava de veure la Marianne animada. I la Marianne estava animada, contenta del bo que feia, i més contenta encara davant l’expectativa d’una glaçada.

El matí el dedicaven quasi tot a deixar targetes a les cases de les coneixences de la senyora Jennings per assabentar-les de la seva arribada a Londres; i la Marianne es passava tota l’estona observant la direcció del vent, contemplant les mudances del cel i semblant-li percebre qualsevol canvi de l’aire.

—No trobes que ara fa més fred que al matí, Elinor? Jo ho noto molt. No se m’escalfen les mans ni a dintre el maniguet. Jo diria que ahir no en feia tant. Sembla que també s’obren els núvols, i que el sol vulgui sortir; tindrem una tarda ben serena.

L’Elinor es movia entre la hilaritat i la llàstima; però la Marianne hi tornava, i, tant en la resplendor del foc al vespre com en l’estat de l’atmosfera al matí, veia el senyal de la imminència de la glaçada.

Les germanes Dashwood tenien tan pocs motius per sentir-se descontentes de l’estil de vida de la senyora Jennings i el seu cercle de relacions com del tracte que els donava, que era molt cordial en tot moment. En totes les decisions domèstiques que es prenien hi havia una gran tolerància, i, tret d’unes quantes amistats de tota la vida que la senyora Jennings, a desgrat de la senyora Middleton, no havia deixat de freqüentar mai, no anaven a veure cap persona la coneixença de la qual pogués incomodar les dues joves convidades. Contenta de trobar-s’hi més de gust del que s’esperava, l’Elinor desitjava compensar l’absència de diversió de les seves reunions de tarda, que, tant si les feien a casa com a casa d’algú, es limitaven a partides de cartes i no li resultaven gens interessants.

El coronel Brandon, que tenia les portes de la casa obertes, hi era quasi cada dia; venia a mirar la Marianne i a parlar amb l’Elinor, que acostumava a fruir més de la seva conversa que no de qualsevol altre esdeveniment quotidià però que a la vegada veia amb gran preocupació que se sentís tan atret per la seva germana. I veia, amb por, que era una atracció que anava a més. La feia patir la insistència amb què sovint observava la Marianne, i el veia indiscutiblement més ensopit que no pas a Barton.

Cosa d’una setmana després d’haver arribat a Londres van tenir per fi la prova fefaent que el senyor Willoughby també hi era: van trobar la seva targeta damunt la taula en tornar de la seva sortida matinal.

—Déu meu! —va exclamar la Marianne—. Ha vingut mentre érem fora!

L’Elinor, alleujada de saber que era a Londres, va gosar dir:

—Segur que demà torna a venir.

Però va semblar que la Marianne no la sentís; i, quan la senyora Jennings va entrar, va desaparèixer amb la seva preciosa targeta.

Aquest fet, a part d’aixecar els esperits de l’Elinor, va revifar els de la seva germana, i, per sobre de tot, el neguit dels dies anteriors. A partir d’aquell moment no va tornar a tenir tranquil·litat; l’esperança de veure’l en qualsevol moment la feia inútil per a qualsevol altra cosa. L’endemà al matí, quan sortien, va voler quedar-se.

L’Elinor no va poder deixar de pensar, en tota l’estona que van ser fora, en el que devia passar a Berkeley Street; però amb la mirada furtiva que va adreçar a la seva germana quan van tornar en va tenir prou per saber que el senyor Willoughby no s’havia dignat fer-los una segona visita. En aquell mateix moment van portar una nota que van deixar sobre la taula.

—Per a mi! —va exclamar la Marianne, precipitant-s’hi.

—No senyoreta; és per a la senyora.

Però la Marianne, incrèdula, va afanyar-se a agafar-la.

—Sí que és per a la senyora Jennings; quina ràbia!

—Que esperes carta? —va dir l’Elinor, incapaç de callar més estona.

—Sí; bé, una nota.

Després d’un breu silenci, l’Elinor va dir:

—No em tens confiança, Marianne.

—Per l’amor de Déu, Elinor; i, tu em fas aquest retret, tu que no tens confiança en ningú?

—Jo? —va replicar l’Elinor, alterada—. Perdona, Marianne, però jo no tinc res per explicar.

—Ni jo tampoc —va respondre la Marianne amb energia—; o sigui que estem igual. Ni l’una ni l’altra tenim res per explicar; tu, perquè no dius mai res; i jo, perquè no tinc res per amagar.

L’Elinor, dolguda per aquella acusació de persona retreta que se li feia, que no estava a les seves mans de modificar, no va saber com, vistes les circumstàncies, podia obligar la Marianne a sincerar-se.

La senyora Jennings va entrar al cap de no gaire, i va llegir la nota en veu alta així que l’hi van donar. Era de la senyora Middleton, que anunciava la seva arribada a Conduit Street la nit anterior i esperava la visita de la seva mare i les seves cosines sobrevingudes l’endemà a la tarda. Les ocupacions de sir John i la forta calipàndria d’ella els impedien passar-les a veure a Berkeley Street. Van acceptar la invitació; però, quan s’acostava l’hora de la cita, tot i que per cortesia cap a la senyora Jennings quedava entès que hi havien d’anar totes dues, l’Elinor es va haver d’esforçar per convèncer la seva germana de sortir, perquè encara no havia vist el senyor Willoughby; i, per tant, tenia tan poques ganes d’anar a passar l’estona fora de casa com de córrer el risc que ell s’hi tornés a presentar i ella no hi fos.

L’Elinor va arribar a la conclusió, després d’aquella vetllada, que el tarannà no és una cosa que es transformi amb un simple canvi de residència, perquè, tot just acabat d’arribar a Londres, sir John s’ho havia manegat per reunir al seu voltant una vintena de gent jove i per obsequiar-los amb un ball. Es tractava d’una decisió, però, que no havia agradat a la senyora Middleton. Al camp, un ball improvisat era del tot escaient; però a Londres, on la fama de persona distingida era una cosa més important i més difícil d’obtenir, el fet de complaure unes quantes noies no compensava el gran risc que representava que se sabés que la senyora Middleton havia donat un modest ball de vuit o nou parelles amb un parell de violins i una simple col·lació a peu dret.

El senyor i la senyora Palmer formaven part del grup; ell, a qui encara no havien vist des que havien arribat a Londres perquè feia tots els possibles per evitar tota mena de relació amb la sogra i per tant no s’hi acostava mai, no va adreçar-los cap mena de salutació quan van entrar. Va mirar-les de passada, com si no sabés qui eren, i es va limitar a saludar la senyora Jennings amb un moviment de cap des de l’altra punta de la sala. La Marianne va donar un cop d’ull a la sala en el moment d’entrar, amb el qual en va tenir prou per veure que «ell» no hi era, i es va asseure sense gens de ganes de ser complimentada o de complimentar ningú. Quan feia cosa d’una hora que hi eren, el senyor Palmer va atansar-se a les germanes Dashwood i els va manifestar la sorpresa que tenia de trobar-les a Londres, tot i que el coronel Brandon s’havia assabentat de la seva arribada precisament a casa d’ell i ell mateix havia dit alguna bestiesa quan havia sabut que havien de venir.

—Em pensava que éreu totes dues a Devonshire —els va dir.

—Ah, sí? —li va respondre l’Elinor.

—Quan hi heu de tornar?

—No ho sé. —I aquí es va acabar la conversa.

La Marianne no havia estat mai tan poc d’humor per ballar com aquella tarda, i fer-ho no l’havia fatigat mai tant. Quan tornaven cap a Berkeley Street se’n va queixar.

—Sí, sí —va dir la senyora Jennings—; ja sabem per què us passa, tot això: si una persona que no se’n pot dir el nom hi hagués estat, no us hauríeu cansat gens. I, tot sigui dit, he trobat molt lleig de part seva que no hagi quedat amb vós tot i estar-hi convidat.

—Hi estava convidat? —va exclamar la Marianne.

—Això m’ha dit la meva filla; es veu que sir John l’ha trobat per casualitat al carrer aquest matí.

La Marianne no va dir res més, però va semblar que quedés molt dolguda. Desitjosa de fer alguna cosa per alleujar la seva germana, l’Elinor va decidir escriure l’endemà al matí a la seva mare, amb l’esperança que s’inquietés per l’estat de la Marianne i fes totes aquelles indagacions que fins ara havia anat diferint; i encara la va convèncer més de prendre aquella mesura el fet de veure l’endemà, a l’hora d’esmorzar, que la Marianne tornava a escriure al senyor Willoughby, perquè no es va poder imaginar que escrivís a ningú altre.

Pels volts de migdia la senyora Jennings va sortir tota sola a fer uns quants encàrrecs, i l’Elinor va començar a escriure la carta tot seguit, mentre la Marianne, que estava massa neguitosa per ocupar-se en res i massa nerviosa per entaular conversa, passejava d’una finestra a l’altra o seia a la vora del foc sumida en una meditació melancòlica. L’Elinor es va aplicar a consciència a explicar a la seva mare tot el que havia passat i les sospites que tenia respecte a la inconstància del senyor Willoughby, i li va demanar que, per esguard dels seus precs i de l’amor que els tenia, exigís a la Marianne que la posés al corrent de la mena de relació que mantenia amb ell.

Just quan acabava d’escriure la carta, un truc a la porta els va anunciar l’arribada d’una visita, que va resultar ser el coronel Brandon. La Marianne, que l’havia vist des de la finestra, i que no tenia ganes de veure ningú, se’n va anar de l’habitació abans que ell entrés. Se’l veia més seriós que de costum, i, tot i que es va manifestar content de trobar l’Elinor sola, com si li hagués d’explicar alguna cosa a ella i prou, va estar una bona estona callat. L’Elinor, convençuda que el que li havia de dir tenia relació amb la seva germana, va esperar amb impaciència que encetés d’una vegada la conversa. No era la primera vegada que tenia aquella mena de pressentiment; perquè, més d’un cop, després de començar dient «avui la seva germana no fa gaire bona cara» o «veig la seva germana ensopida», el coronel Brandon havia semblat voler revelar-li o demanar-li alguna cosa sobre ella. Després d’un silenci d’uns quants minuts, el coronel Brandon va acabar trencant-lo demanant-li, amb una veu una mica nerviosa, quan podria donar-li l’enhorabona per haver guanyat un germà. L’Elinor no s’esperava aquella pregunta, i, com que no se li va acudir cap resposta, va haver de recórrer a l’expedient tan usual i tan gastat de demanar-li què volia dir. Ell li va respondre, fent un esforç per somriure:

—És cosa sabuda que la seva germana està promesa amb el senyor Willoughby.

—No pot ser cosa sabuda —va dir ella— quan la seva pròpia família no n’està al corrent.

Ell va fer cara de sorpresa, i va dir:

—Perdoni; veig que he estat impertinent fent aquesta pregunta. No em pensava que fos una cosa que es mantingués en secret, ja que es cartegen tan obertament i tothom diu que es casaran.

—Què em diu? Qui ha sentit que ho comentés?

—Molta gent: gent que vostès no coneixen, i gent amb qui són íntimes, com la senyora Jennings, la senyora Palmer i la senyora Middleton. Però ni tan sols així m’ho hauria cregut (perquè, quan no vols donar crèdit a una cosa, sempre trobes motius per dubtar-ne) si no hagués estat que, quan ara el lacai m’ha fet passar, he vist per casualitat la carta que tenia a la mà, adreçada al senyor Willoughby amb lletra de la seva germana. Venia per sortir de dubtes, però n’he quedat convençut abans d’obrir la boca. És cosa feta, doncs? No hi ha res a fer? Però qui sóc jo per dir res! Ben mirat, no tenia cap esperança. Perdoni’m, senyoreta Dashwood. Reconec que he parlat més del compte; però és que no sé què fer, i he decidit posar tota la meva confiança en la seva prudència. Digui’m que tot està dat i beneït, que no tinc cap opció, que l’únic que em queda és fer mutis.

Aquestes paraules, que donaven a l’Elinor una prova directa de l’amor que el coronel Brandon sentia per la seva germana, van afectar-la profundament. De primer moment va ser incapaç de dir res, i, quan es va haver refet, va estar considerant una estona quina era la resposta més adequada que li podia donar. Desconeixia fins a tal punt el lligam que tenien el senyor Willoughby i la seva germana que, si tractava d’exposar el cas, tant podia parlar de més com de menys. D’altra banda, tot i estar convençuda que l’afecte que la Marianne sentia pel senyor Willoughby no donava al coronel Brandon cap marge per a l’esperança, deixant de banda quin pogués ser el caràcter d’aquell afecte, i tot i voler evitar que se censurés el seu procedir, va considerar que era més prudent i més just dir més del que sabia o s’imaginava. Va confessar, doncs, que, encara que ells no l’haguessin assabentat personalment de la mena de tracte que hi havia entre tots dos, estava convençuda de la reciprocitat del seu afecte, i que no li venia gens de nou que es cartegessin.

Ell se la va escoltar amb atenció muda, i, quan va haver acabat, es va aixecar d’una revolada i va dir, amb veu emocionada:

—Desitjo a la seva germana tota la felicitat del món; i, al senyor Willoughby, que s’esforci per ser sempre digne d’ella.

I dit això va prendre comiat i se’n va anar.

Per a l’Elinor no va ser precisament una conversa que l’alleugés de la inquietud que li desvetllaven altres assumptes; més aviat li va deixar una melancòlica impressió de la infelicitat del coronel Brandon, i la por que els fets poguessin justificar-la li va impedir de fer l’esforç de sostreure-s’hi.