Capítol XIX

L’Edward va passar una setmana a casa de la senyora Dashwood i les seves filles. La senyora Dashwood no va parar d’insistir-li perquè es quedés més temps; però, com si només busqués mortificar-se, va decidir anar-se’n precisament quan es trobava més de gust entre les seves amfitriones. Durant els últims dos o tres dies, tot i tenir alts i baixos, va estar molt més animat: cada vegada li agradaven més la casa i els voltants; sospirava sempre que parlava d’anar-se’n; deia que tenia tot el temps del món, i que encara no sabia on encaminaria els seus passos quan se n’anés; però tot i així se n’havia d’anar. Que de pressa havia transcorregut aquella setmana! No se sabia avenir que ja hagués passat. No parava de dir-ho; i també deia altres coses que feien patent el seu estat d’ànim i revelaven el canemàs dels seus actes. A Norland no s’ho passava bé; no li agradava gens viure a Londres; però havia d’anar o a Londres o a Norland. Apreciava d’allò més la seva hospitalitat, i la seva felicitat més gran era estar en companyia seva; però no s’hi podia quedar més d’una setmana, per moltes ganes que poguessin tenir tant elles com ell d’allargar aquella estada i per molt que el temps no l’apressés.

L’Elinor va voler atribuir tota l’estranyesa del seu comportament a la influència de la mare; en aquest sentit, li va anar bé que l’Edward tingués una mare de la personalitat de la qual ella sabia ben poques coses, perquè això podia explicar i disculpar qualsevol raresa que el fill pogués fer. Tot i sentir-se desenganyada, i humiliada, i fins i tot molesta per l’actitud ambigua que l’Edward tenia cap a ella, es mostrava del tot predisposada a jutjar els seus actes amb una magnanimitat i una benevolència que la seva mare treballs havia tingut a fer-li sentir cap al senyor Willoughby. Si li faltava esperit, empenta i nervi, opinaven, era perquè li faltava independència, i perquè coneixia més bé que ningú el caràcter i els designis de la senyora Ferrars. La brevetat de la seva visita i la inflexibilitat de la seva decisió d’anar-se’n eren reflex d’aquell seu caràcter dependent i de la necessitat ineludible que tenia de contemporitzar amb la mare. L’eterna i coneguda pugna entre l’obligació i la devoció, entre pares i fills, era la causa de tot. A l’Elinor li hauria agradat saber quan desapareixerien tots aquells entrebancs i tota aquella oposició, quan la senyora Ferrars afluixaria i el seu fill tindria les mans lliures per ser feliç. Per rescabalar-se d’aquests desitjos fútils, però, va abocar-se a renovar la seva confiança en l’estimació de l’Edward, a evocar qualsevol demostració d’afecte que ell hagués tingut cap a ella en forma de mirada o de paraula durant la seva estada a Barton, i, sobretot, a pensar amb delectació en l’afalagadora penyora que portava en tot moment al voltant del dit.

—Em fa l’efecte, Edward —va dir la senyora Dashwood, l’últim dia que esmorzaven junts—, que seríeu més feliç si tinguéssiu alguna feina amb la qual ocupéssiu el temps i donéssiu sentit als vostres projectes i els vostres actes. Les vostres amistats, sens dubte, en sortirien perjudicades, si més no perquè no els podríeu dedicar tant de temps com ara. Però —i aquí la senyora Dashwood va somriure— hi sortiríeu guanyant ni que sigui en una cosa: que sabríeu on heu d’anar sempre que poséssiu fi a les vostres visites.

—Hi he donat moltes voltes, creieu-me —va respondre-li ell—. Això de no tenir una feina en què ocupar-me, una professió que m’ompli el temps i em doni independència, ha estat i és la meva gran dissort, i segurament ho serà sempre. Per desgràcia, però, la meva sensibleria, i la sensibleria de la família, m’han convertit en el que sóc, en un ésser ociós i inútil. No ens hem entès mai sobre quina carrera havia de seguir. Jo sempre he tingut tirada per la carrera eclesiàstica, i encara ara n’hi tinc. Però la família no ho considerava de prou categoria. Em van aconsellar que fes la carrera de les armes, que jo vaig trobar que era de massa categoria per a mi. Van trobar que la d’advocat sí que era de prou bon to: molts nois joves, que tenien despatx al Temple^[5], feien forrolla en els cercles més distingits, i voltaven per la ciutat amb elegants cabriolés. Però jo no tenia tirada per l’advocacia, ni tan sols per les seves disciplines menys abstruses que eren del grat de la meva família. Pel que fa a la marina, tenia el seu encant, però jo ja era massa gran quan vam començar a prendre-ho en consideració… Al final, com que no feia falta que tingués cap professió, i feia tanta patxoca amb casaca vermella com sense, es va decidir que l’ociositat era l’alternativa més adequada i més respectable, i que un noi de divuit anys no acostuma a frisar per treballar fins al punt de resistir-se a la insistència de la seva família perquè no faci res. Va ser així com vaig entrar a Oxford i he viscut en una digna ociositat des d’aleshores.

—I m’imagino que, arran d’això —va dir la senyora Dashwood—, com que el lleure no us ha donat la felicitat, fareu que els vostres fills tinguin tantes carreres, ocupacions, feines i professions com els fills de Columel·la.^[6]

—Els educaré —va dir ell, en to solemne— perquè siguin tan diferents de mi com pugui: en la manera de sentir, d’obrar, de ser, de tot.

—Vinga, vinga; això no és més que una exteriorització de l’ensopiment que teniu, Edward. Esteu melancòlic, i us imagineu que tothom qui sigui diferent de vós ha de ser feliç per força. Però no oblideu que la tristesa de separar-se de les persones estimades és una cosa que tothom sent una hora o una altra, independentment de la seva instrucció o la seva condició. Heu de descobrir la felicitat en vós mateix. Només us cal paciència; o, si voleu donar-n’hi un nom més atractiu, digueu-n’hi esperança. La vostra mare us donarà, quan sigui el moment, la independència que tant anheleu; és la seva obligació, i segur que d’aquí no gaire posarà tota la voluntat a impedir que continueu sumit en el descontentament i desgracieu la vostra joventut. Ja veureu com en pocs mesos tot canvia.

—Em sembla —va respondre-li l’Edward— que hauran de passar molts mesos perquè les coses tombin per bé.

Aquest estat d’ànim decaigut, tot i no haver-lo manifestat obertament a la senyora Dashwood, va accentuar la pena de tothom quan va ser l’hora del comiat, que va tenir lloc al cap de poc, i que va deixar, en l’esperit de l’Elinor, una sensació de malestar que va trigar estona a vèncer. Però estava decidida a vèncer-la i a no exterioritzar que patia més que la resta de la família per aquella partida, i per això no va adoptar l’estratègia que amb tanta perspicàcia havia fet servir la Marianne en una situació semblant, per augmentar i alimentar la seva pena, de buscar el silenci, la solitud i la inactivitat. Els mitjans de l’una i de l’altra eren tan dissemblants com els propòsits que perseguien, i igualment adequats per assolir-los.

L’Elinor es va asseure davant de l’escriptori immediatament després que l’Edward se n’hagués anat, va estar ocupada tot el dia, no va buscar ni va evitar esmentar el nom d’Edward Ferrars, es va mostrar interessada com sempre en els temes que acostumaven a tocar a casa, i, si bé amb aquesta conducta no va arribar a mitigar la seva tristesa, si més no va impedir que augmentés més del compte i que la mare i les germanes haguessin de reconfortar-la.

Aquest capteniment, tan oposat al seu, a la Marianne li va semblar meritori de la mateixa manera que el propi li havia pogut semblar inadequat uns quants dies enrere. La qüestió de la possessió d’un mateix la tenia definida ben aviat: un temperament apassionat la perd, i que un de fred la conservi no té mèrit. Que la seva germana tenia un temperament fred, no es veia amb cor de negar-ho, però es posava vermella si ho reconeixia; i una prova concloent de la passió del seu era que continués estimant i respectant la seva germana a desgrat d’aquell convenciment mortificant.

Sense haver de defugir el tracte amb la resta de la família recloent-se a la seva habitació o sortint a passejar tota sola, i sense passar-se la nit en blanc lliurada a la meditació, l’Elinor va descobrir que cada dia li deixava prou temps per pensar en l’Edward, i en el seu capteniment, de totes les maneres que els seus diferents estat d’ànim li permetien fer-ho: amb tendresa, amb compassió, amb aprovació, amb retret, amb dubte. Hi havia moltes estones en què, o bé perquè la mare i les germanes no hi eren, o bé pels assumptes que les tenien enfeinades, no entaulaven conversa, i aleshores tenia una intensa sensació de solitud. El cap se li’n anava; es deixava anar al lliure curs dels seus pensaments; i el passat i el futur, en un tema tan atractiu com aquell, es desplegaven davant seu, li reclamaven tota l’atenció i li subjugaven la memòria, la pensa, la fantasia.

Un matí que estava asseguda davant de l’escriptori, pocs dies després de la partida de l’Edward, l’arribada de nouvinguts va despertar-la del seu somieig. Casualment estava sola. El cop de la porteta del jardí de gespa del davant de la casa va fer-li aixecar els ulls cap a la finestra, per on va veure un grup de gent que s’acostava a la porta. Eren sir John, la senyora Middleton, la senyora Jennings i dues persones més, un senyor i una senyora, que no coneixia de res. Estava asseguda vora la finestra, i sir John, així que la va veure, va deixar per a la resta de la colla la cerimònia de trucar a la porta, va travessar el rectangle de gespa i va instar-la a obrir la finestra per adreçar-s’hi, tot i que, havent-hi tan poca distància com hi havia entre la porta i la finestra, era pràcticament impossible parlar a través de l’una sense que se’t sentís des de l’altra.

—Mireu —va dir sir John—, us portem gent forastera. Què me’n dieu?

—Calleu, que us sentiran!

—Tant se val. Són el senyor i la senyora Palmer, els meus cunyats. La Charlotte és molt trempada; ja ho comprovareu. Si mireu per aquí la podreu veure.

Com que l’Elinor estava convençuda que la veuria al cap d’un moment sense haver de prendre’s aquelles llibertats, es va excusar de fer-ho.

—On és la Marianne? Que s’ha escapat perquè ens ha vist venir? Veig que té la tapa del piano oberta.

—Ha sortit a passejar, em sembla.

Va afegir-se’ls la senyora Jennings, que no havia tingut la paciència d’esperar que li obrissin la porta per explicar el «cas» que li havia passat. Va acostar-se a la finestra per saludar-la.

—Hola, com anem? Com està la mare? I les germanes? On són? No em digueu que esteu sola! Doncs us farem una mica de companyia. Venim amb l’altra filla i el gendre. Compta! Se’ns han presentat a casa de cop i volta! Ahir al vespre, mentre fèiem el te, em va semblar sentir un cotxe, però no em va passar pel cap que poguessin ser ells. Només vaig pensar que no fos el coronel Brandon, que tornava; i li vaig dir al meu gendre: «M’ha semblat sentir un cotxe; potser és el coronel Brandon, que torna».

L’Elinor va haver-la de deixar a mitja explicació per rebre la resta del grup. En el moment que la senyora Middleton li presentava els dos desconeguts, la senyora Dashwood i la Margaret van baixar del pis de dalt; i tothom es va començar a complimentar mentre la senyora Jennings, passadís enllà, continuava el seu relat seguida per sir John.

La senyora Palmer era uns quants anys més jove que la senyora Middleton, i completament diferent d’ella en tots sentits. Era una dona rabassuda, de faccions boniques, amb una cara que no podia irradiar més bon humor. No tenia ni de bon tros l’elegància de maneres de la seva germana, però tenia molta més gràcia. Va arribar amb un somriure a la boca, va somriure durant tota la visita —tret de quan reia— i se’n va anar somrient. El seu marit era un home sorrut de vint-i-cinc o vint-i-sis anys, amb aspecte de ser més refinat i assenyat que la seva dona, però amb menys predisposició que ella a donar i rebre un tracte afable. Va entrar a la saleta amb aires de suficiència, va saludar les dames amb una inclinació de cap, sense obrir la boca, i, després de donar una llambregada a les seves persones i a la casa, va agafar un diari de sobre la taula i es va dedicar a llegir-se’l durant tota l’estona que va durar la visita.

La senyora Palmer, en canvi, que era sociable i jovial per naturalesa, es va aixecar d’un bot quan tot just s’acabava d’asseure, admirada de la disposició de la saleta i de tots els seus elements.

—Oh! Quina sala més maca! És una monada! Com ha guanyat, mama, des de l’última vegada que hi vaig ser! Sempre havia trobat que era una habitació acollidora, mama, però —va dir, tombant-se cap a la senyora Dashwood— els ha quedat moníssima! Ho veus, Mary,^[7] quin gust en tot? Com m’agradaria tenir una caseta així! A tu no, amor meu?

El seu marit no li va respondre, i ni tan sols va aixecar els ulls del diari.

—El meu home no em sent —va dir ella, rient—; no em sent quasi mai. Oi quina bestiesa?

Allò a la senyora Dashwood li va venir de nou; no havia pensat mai que la falta d’atenció d’una persona pogués fer gràcia, i no va poder evitar mirar-se’ls a tots dos amb sorpresa.

La senyora Jennings, per la seva banda, parlava tan alt com podia per poder continuar explicant la sorpresa que havien tingut, el vespre del dia abans, quan havien vist arribar la filla i el gendre, i no va parar fins que no va haver acabat. La senyora Palmer va riure sorollosament recordant la seva estupefacció, i tothom va coincidir a dir, un parell o tres de vegades, que havia estat una sorpresa ben agradable.

—Ja us podeu imaginar l’alegria que vam tenir de veure’ls arribar —va continuar dient la senyora Jennings, inclinant-se cap a l’Elinor i parlant-li en veu baixa com si no volgués que la sentís ningú més, tot i estar assegudes una a cada punta de la sala—; però penso que potser no haurien hagut de venir tan d’una tirada, i tampoc haurien hagut de fer un viatge tan llarg, perquè han passat per Londres per fer alguna gestió, perquè en el seu estat —va afegir, assentint amb el cap significativament i assenyalant la filla— és perillós. Jo hauria volgut que aquest matí s’hagués quedat a casa a descansar, però ha volgut venir tant sí com no: tenia moltes ganes de conèixer-vos!

La senyora Palmer va riure, i va dir que no li passaria res.

—Ha de donar a llum pel febrer —va continuar dient la senyora Jennings.

La senyora Middleton no va poder aguantar més aquella conversa, i va fer l’esforç de demanar al senyor Palmer si el diari deia res de nou.

—No, res —li va respondre ell, i va continuar llegint.

—Ja tenim aquí la Marianne —va exclamar sir John—. Ja veureu, gendre, quina noia més guapa!

Tot seguit va sortir al corredor, va obrir la porta de l’entrada i la va fer passar ell mateix. La senyora Jennings va demanar a la Marianne, quan encara no havia acabat d’entrar, si havia anat a Allenham; i la pregunta va fer riure la senyora Palmer tan sorollosament que va semblar que estigués al corrent de tot. El senyor Palmer va aixecar el cap en el moment que la Marianne entrava, va quedar-se-la mirant un moment i va tornar a estar pel diari. De cop l’atenció de la senyora Palmer es va centrar en els dibuixos que hi havia penjats a la sala, i va aixecar-se per examinar-los.

—Oh! Que bonics que són! Quina meravella! Mira, mama, mira quina preciositat! Els trobo divins; no em cansaria de mirar-los.

I, dit això, es va tornar a asseure i no va trigar a oblidar que hi eren.

Quan la senyora Middleton es va aixecar per anar-se’n, el senyor Palmer la va imitar. Va deixar el diari, va estirar els membres i va adreçar una mirada a tots els presents.

—Que t’havies adormit, amor meu? —li va dir la seva dona, enriolada.

Ell no li va tornar resposta; i es va limitar a observar, després de tornar a donar un cop d’ull a la sala, que era molt baixa i que el sostre feia panxa. Tot seguit va fer una reverència i se’n va anar amb tota la colla.

Sir John els havia insistit molt perquè anessin l’endemà a casa seva a passar el dia. La senyora Dashwood, que no volia dinar a casa de sir John més sovint que a casa seva, va dir que no hi aniria; que les seves filles fessin com els semblés. Però elles no sentien gens de curiositat per veure com dinaven el senyor i la senyora Palmer, ni tenien gaires esperances que els resultessin interessants en res. Van intentar igualment, per tant, declinar la invitació; feia un temps insegur, i segurament no faria bo. Però sir John no es va donar per vençut; els faria arribar el cotxe; havien de venir. Fins i tot la senyora Middleton, que no havia tractat de convèncer la mare, va tractar-les de convèncer a elles. La senyora Jennings i la senyora Palmer van ajuntar els seus precs. Semblava que tothom volgués evitar un dinar de família, de manera que les filles grans de la senyora Dashwood van acabar cedint.

—Per què ens han de convidar tant? —va dir la Marianne de seguida que les visites se’n van haver anat—. Diuen que aquesta casa té un lloguer baix; però ho paguem molt car, si hem d’anar a dinar a casa de sir John cada vegada que ells o nosaltres tenim algun convidat.

—Si ens conviden tan sovint —va dir l’Elinor— només és per educació i per cortesia, igual que quan ens convidaven unes quantes setmanes enrere. Si els seus convits se’ns fan carregosos i avorrits no és perquè ells hagin canviat; el que ha canviat és una altra cosa.