Capítol III

Encara que la senyora Jennings acostumava a passar la major part de l’any a les cases de les filles i en cases de coneguts, tenia residència pròpia. D’ençà de la mort del marit, que s’havia dedicat al comerç amb profit en un barri modest de Londres, passava l’hivern en una casa d’un carrer adjacent a Portman Square. Poc abans que arribés el gener, la senyora Jennings va començar a covar la idea d’anar-hi, fins que un bon dia, de cop i volta, i sense que elles s’ho esperessin gens, va demanar a les dues filles grans de la senyora Dashwood si l’hi voldrien acompanyar. L’Elinor, que no es va adonar que a la seva germana li canviava el color de la cara i els ulls li agafaven una animació que no delatava precisament desinterès per la proposta, va afanyar-se a declinar la invitació en nom de totes dues amb gratitud i rotunditat alhora, pensant-se que es feia ressò d’un sentiment comú. El motiu que va al·legar va ser que no volien de cap manera deixar sola la mare en aquella època de l’any. La senyora Jennings va rebre la negativa més aviat amb sorpresa, i va afanyar-se a reiterar la seva invitació.

—Per l’amor de Déu! Segur que la vostra mare serà capaç de passar perfectament sense vosaltres. Va, heu de venir; ja me n’he fet pagues. No us penseu pas que em sereu cap molèstia, perquè no tinc intenció de deixar de fer res per consideració a vosaltres. Em limitaré a fer anar la Betty amb la diligència; no crec que això em faci anar malament! Així podrem anar còmodament totes tres amb el meu cotxe de posta; i, quan siguem a Londres, si no voleu anar on vagi jo, ves, sempre podreu anar amb una de les meves filles. Segur que la vostra mare no hi trobarà cap inconvenient; he tingut tanta sort a l’hora de col·locar les nenes, que em considerarà la persona més idònia a qui podria confiar-vos; i, si no us he casat almenys a l’una o l’altra abans que us torni a casa, no serà pas per culpa meva. Parlaré bé de vosaltres a tots els nois, estigueu-ne segures.

—Em fa l’efecte —va dir sir John— que la Marianne no posaria cap inconvenient a aquest pla si la seva germana gran s’hi avingués. És molt trist que no pugui tenir aquesta alegria només perquè la seva germana no ho vol. Per això us aconsello que us en aneu cap a Londres quan estigueu avorrides de Barton sense dir-ne una paraula a l’Elinor.

—No —va dir la senyora Jennings—; és clar que m’agradaria moltíssim gaudir de la companyia de la Marianne encara que l’Elinor no vingués; però, com sempre dic, com més serem més riurem, i trobo que estaran més bé si estan juntes; perquè, si es cansen de mi, podran parlar l’una amb l’altra, i riure’s de les meves manies d’amagat de mi. Si no són totes dues, però, una sí que ha de venir. Per favor! Com voleu que em distregui tota sola, acostumada com he estat sempre fins a aquest hivern a tenir la Charlotte amb mi? Vinga, Marianne, segellem el tracte amb una encaixada; i, si la vostra germana canvia d’opinió més tard, doncs molt millor.

—Sou molt amable, senyora Jennings, de veritat —va diria Marianne amb vehemència—; us agraeixo sincerament la invitació que em feu, i m’agradaria molt, m’agradaria moltíssim, poder-la acceptar. Però hi ha la meva mare, la meva estimada i benvolguda mare; comparteixo les raons que l’Elinor us ha donat, i quan penso que la nostra absència podria entristir-la, o fer-la patir… No; de cap manera no penso deixar-la sola. No cal que hi donem més voltes.

La senyora Jennings va repetir que estava segura que la senyora Dashwood era capaç de passar perfectament sense elles; i l’Elinor, que de cop havia comprès la seva germana, i havia vist que, per damunt de qualsevol altra cosa, la movia l’ànsia de tornar a veure el senyor Willoughby, va renunciar a continuar oposant-se directament al pla i va deixar la decisió última en mans de la mare, de la qual no esperava precisament, d’altra banda, rebre gaire suport en el seu esforç per impedir una escapada que no trobava oportuna en el cas de la Marianne i que, en el seu, considerava també desaconsellable. Tot allò que a la Marianne li fes il·lusió, la mare ho trobaria bé; no comptava induir-la a obrar amb prudència en un afer que no havia aconseguit fer-li veure mai amb suspicàcia; d’altra banda, no gosava explicar el motiu de la seva resistència a anar a Londres. Que la Marianne, primmirada com era, i estant familiaritzada com estava amb la manera de ser de la senyora Jennings, que sempre trobava ofensiva, no prengués en consideració totes aquelles molèsties, i passés per alt tot allò que podia ferir el seu caràcter irritable, tot per tal d’aconseguir el seu objectiu, era una prova claríssima de la importància que aquell objectiu tenia per a ella, i l’Elinor, a desgrat de tot el que havia passat, va negar-se a presenciar-ho.

Quan se la va assabentar de la invitació que havien rebut les seves dues filles, la senyora Dashwood, convençuda que aquella escapada els aniria molt bé, i després de veure, per l’atenció amorosa amb què se la mirava, la il·lusió que li feia a la Marianne, no va voler de cap manera que se n’estiguessin per causa d’ella; va insistir-los perquè diguessin que sí de seguida, i va començar a preveure, amb el seu entusiasme habitual, els avantatges que se seguirien per a tothom d’aquella separació.

—És un pla que m’encanta —va exclamar—; no n’hauria pogut desitjar cap altre de millor. La Margaret i jo també en sortirem guanyant. Quan els Middleton i vosaltres us n’hàgiu anat, podrem consagrar-nos amb calma i tranquil·litat als llibres i a la música. Ja veureu com n’haurà après, la Margaret, quan torneu! També tenia planejat fer uns quants canvis a les vostres habitacions, i ara els podré fer sense incomodar ningú. Està molt bé, que «hàgiu» d’anar a Londres; les noies com vosaltres heu de conèixer l’ambient i les distraccions de la capital. Estareu al càrrec d’una dona que no pot ser més bondadosa, que us tractarà com una mare. I segurament veureu el vostre germà, que, per molts defectes que puguin tenir ell o la seva dona, quan penso de qui és fill em sap greu que estigueu tan distanciats.

—Tens tantes ganes que siguem felices —va dir l’Elinor— que veig que deixes de banda qualsevol circumstància contrària al pla que t’has fet; però hi ha un impediment que a mi em sembla de consideració.

A la Marianne se li va enfosquir el semblant.

—Amb quina una ens sortirà ara la meva prudent Elinor? —va dir la senyora Dashwood—. Quin obstacle formidable ens farà veure? De despeses no en vull sentir parlar.

—L’impediment que hi veig és que, per molt bon cor que la senyora Jennings pugui tenir, no és una dona que ens satisfaci com a companyia ni que ens convingui com a acompanyant.

—Això és veritat —li va respondre la mare—; però pràcticament no la tindreu en cap moment com a única companyia, i quasi sempre fareu vida en societat amb la senyora Middleton.

—Que l’Elinor no en vulgui saber res perquè la senyora Jennings li desagrada —va dir la Marianne— no ha d’impedir que jo sí que accepti la invitació. Jo no tinc tants escrúpols, i crec que no em costarà gaire passar per alt les seves indelicadeses.

L’Elinor no va poder evitar somriure per aquella demostració d’indiferència envers les maneres d’una persona amb la qual la Marianne no acostumava a captenir-se amb gaire educació tot i els seus precs insistents perquè s’hi esforcés; i va decidir que, si la seva germana persistia a voler anar-hi, ella també hi aniria, perquè no considerava convenient ni deixar la Marianne a la mercè del seu propi judici ni deixar la senyora Jennings només en companyia de la Marianne durant totes les hores de lleure casolà. Va avenir-se a aquesta decisió de més bon grat quan va pensar que l’Edward Ferrars, pel que li havia dit la Lucy, no havia d’arribar a Londres fins pel febrer, i que l’estada d’elles, per molt que s’allargués, hauria finalitzat abans.

—Vull que hi aneu totes dues —va dir la senyora Dashwood—; aquests impediments no tenen solta ni volta. Ser a Londres us agradarà molt, i encara més juntes; i tu, Elinor, si hi vas predisposada a passar-t’ho bé, veuràs que pots obtenir satisfacció de moltes coses; potser acabaràs intimant una mica amb la família de la vostra cunyada.

L’Elinor havia volgut sovint trobar el moment de desenganyar la seva mare respecte a la seva relació entre ella i l’Edward, perquè així el cop no fos tan fort quan se sabés la veritat; però ara, amb aquella indirecta, es va veure obligada, tot i creure que no serviria de gaire, a executar el seu propòsit dient, amb tanta serenitat com va poder:

—Aprecio molt l’Edward Ferrars, i sempre m’alegraré de veure’l; però tota la seva família m’és absolutament indiferent, com m’és indiferent tenir-hi relació o no.

La senyora Dashwood va somriure i no va dir res. La Marianne va aixecar els ulls al cel, i l’Elinor va pensar que s’hauria pogut mossegar la llengua.

Després d’una estona més de conversa, es va acabar decidint que acceptarien la invitació totes dues. La senyora Jennings va rebre la notícia amb gran alegria i amb moltes manifestacions de tendresa i sol·licitud; però no va ser motiu de satisfacció per a ella i prou. Sir John estava entusiasmat; per a un home a qui li feia pànic estar sol, tenir dues convidades a Londres era tot un esdeveniment. Fins i tot la senyora Middleton va fer l’esforç de mostrar-se contenta, tota una excepció en el seu capteniment; i, pel que fa a les germanes Steele, sobretot la Lucy, no recordaven cap nova que les hagués alegrat mai tant com aquella.

L’Elinor va avenir-se a aquell compromís contrari als seus desitjos menys a contracor del que s’esperava. Pel que feia a ella, ara tant era si anava a Londres com si no, i quan va veure la mare tan il·lusionada per aquell pla, i la germana exterioritzant el seu entusiasme amb la mirada, la veu i els gestos, animada una altra vegada com sempre i amb l’alegria més a flor de pell que mai, ni li van saber greu les causes ni va voler patir per les conseqüències.

La Marianne, més que estar contenta, no cabia a la pell, dels nervis i la impaciència que tenia per anar-se’n. La recança de deixar la mare era l’única cosa que l’apaivagava una mica; i, a l’hora de separar-se, va donar curs a tota la pena que sentia. La mare no li va quedar a la saga, i va semblar que l’Elinor fos l’única de totes tres que trobés que aquella separació no havia de ser per sempre.

Se’n van anar la primera setmana de gener. El matrimoni Middleton les havia de seguir al cap d’una setmana. Pel que fa a les germanes Steele, van decidir prolongar la seva estada a casa de sir John, i se’n van anar juntament amb la resta de la família.