Capítol IX

L’endemà al matí, després d’una nit en què va dormir més del que s’esperava, la Marianne es va despertar aclaparada pel mateix sentiment d’infelicitat amb què havia tancat els ulls.

L’Elinor va animar-la a explicar-li el que sentia, de tal manera que, abans de l’hora d’esmorzar, ja hi havien donat mil voltes, l’Elinor amb la seva fermesa serena i la seva dolça ponderació, i la Marianne amb els seus sentiments exaltats i les seves opinions canviants. A estones veia el senyor Willoughby tan desgraciat i innocent com ella, i a estones s’estirava els cabells de no poder perdonar-lo. Tant es mostrava indiferent al món, com volia apartar-se’n per sempre, com s’hi enfrontava amb totes les forces. En una cosa, però, era constant, i era a evitar, fins allà on li era possible, la presència de la senyora Jennings, i a mantenir un silenci obstinat quan havia de suportar-la. En el fons del seu cor es resistia a creure que la senyora Jennings sentís una pena sincera pel seu sofriment.

—No, no me la crec —exclamava—; no té sentiments. Ni l’amabilitat que mostra és compassió, ni la bonhomia que exterioritza és tendresa. Només li agrada xafardejar, i si s’interessa per mi és perquè sóc matèria de xafarderia.

A l’Elinor no li calia sentir una afirmació així per pensar que la seva germana era sovint injusta en l’opinió que tenia dels altres, enduta per la irritabilitat del seu esperit i per la importància excessiva que donava a les excel·lències d’una sensibilitat poderosa i a les bondats d’un capteniment refinat. Com la meitat de la humanitat (de la mateixa manera que es diu que la meitat de la humanitat és intel·ligent i bona), la Marianne, tot i les seves grans qualitats, no era ni enraonada ni objectiva. Esperava que els altres tinguessin les mateixes opinions i els mateixos sentiments que ella, i es formava un judici sobre les raons d’obrar dels altres en funció de com les seves accions l’afectaven. Justament, mentre totes dues germanes eren a l’habitació havent esmorzat va esdevenir-se un fet d’aquesta mena que va desacreditar encara més la senyora Jennings als ulls de la Marianne, perquè, abatuda com estava, va ser causa renovada de dolor, per molt que la senyora Jennings obrés moguda per la millor voluntat del món.

Amb una carta a la mà i el semblant alegre, convençuda com estava que li portava consol, va entrar a l’habitació dient:

—Teniu, filla meva; us porto una cosa que segur que us farà posar contenta.

La Marianne no va haver de sentir res més. De cop es va imaginar que li havia arribat una carta del senyor Willoughby, plena de tendresa i penediment, que li aclaria d’una manera satisfactòria i convincent tot el que havia passat, i que immediatament al darrere arribava el senyor Willoughby en persona, entrant a l’habitació d’una revolada per confirmar-li amb l’eloqüència dels ulls, agenollat als seus peus, el que li deia per carta. Però aquell castell de cartes aixecat en un instant va caure a l’instant següent. Davant dels ulls tenia la lletra de la seva mare, que per primera vegada li ofenia la vista; i la punyida del desengany que va seguir a aquell èxtasi superior a l’esperança va fer-li pensar que fins aleshores no havia sabut què era el dolor.

Ni tan sols en els seus moments d’eloqüència més inspirada hauria sabut trobar paraules per aquella crueltat de la senyora Jennings; només li ho va poder retreure amb les llàgrimes coents que li van saltar dels ulls, i la senyora Jennings, que no va copsar el retret, va retirar-se després de moltes mostres de condol i de tornar a referir-se a la carta com a font de consol. Però la carta, quan la Marianne es va haver asserenat prou per llegir-la, poc consol li va portar. El senyor Willoughby omplia tots els fulls. La seva mare, convençuda que encara estaven compromesos, i refiada com sempre de la constància d’ell, havia accedit de bon grat als precs de l’Elinor i instava la Marianne a ser més franca amb totes dues; i ho deia amb tanta tendresa cap a ella, amb tanta estimació cap al senyor Willoughby i tan segura de la felicitat futura de tots dos com a parella que la Marianne va plorar a llàgrima viva tota l’estona que la va estar llegint.

Va assaltar-la novament el desig de tornar a ser a casa; sentia més tendresa per la seva mare que mai, més que més per aquell excés de confiança que mostrava equivocadament pel senyor Willoughby, i no veia el moment d’anar-se’n. L’Elinor, que no acabava de veure si era millor per a la Marianne quedar-se a Londres o tornar-se’n a Barton, només va saber-li recomanar paciència fins que la mare els fes saber què s’estimava més, i finalment va aconseguir que la seva germana accedís a esperar fins aleshores.

La senyora Jennings va acomiadar-se d’elles més d’hora que de costum, impacient per transmetre als Middleton i als Palmer la commoció que sentia, i, sense voler de cap manera que l’Elinor l’acompanyés, va sortir de casa amb la intenció de passar fora tot el matí. L’Elinor, amb el cor oprimit, conscient de la mala notícia que es veia obligada a comunicar, i veient, per la carta que la Marianne havia rebut, que volent encarrilar la cosa més aviat l’havia complicat, va disposar-se a escriure a la seva mare per explicar-li tot el que havia passat i per demanar-li consell. La Marianne, per la seva banda, que va entrar a la sala d’estar així que la senyora Jennings se’n va haver anat, es va quedar amb els ulls clavats a la taula on l’Elinor escrivia, contemplant el moviment de la ploma, complanyent-la per aquella obligació ingrata que complia i complanyent encara més la mare pel dolor que tot allò li causaria.

Quan feia cosa d’un quart d’hora que estaven així, la Marianne, que tenia els nervis a flor de pell i qualsevol fressa la sobresaltava, va fer un bot de sentir que trucaven a la porta de l’entrada.

—Qui pot ser? —va dir l’Elinor—. És molt d’hora! Em pensava que ens deixarien tranquil·les!

La Marianne es va acostar a la finestra.

—És el coronel Brandon! —va exclamar, enutjada—. Ell sí que no hi ha manera que ens deixi tranquil·les…

—No entrarà, perquè la senyora Jennings no hi és.

—Jo no hi posaria les mans al foc —va dir, i es va aixecar per retirar-se a la seva habitació—; un home que no sap què fer del temps no sap veure que en roba als altres.

Els fets van acabar donant-li la raó, tot i partir d’un supòsit tendenciós i equivocat. El coronel Brandon, efectivament, va entrar a la casa; i l’Elinor, que estava convençuda que el que l’havia mogut a venir era la sol·licitud que sentia per la Marianne, i va copsar aquesta sol·licitud en la seva expressió alterada i melancòlica i en el neguit amb què demanava de passada per com es trobava, no va poder perdonar a la seva germana que li tingués tan poca estima.

—He trobat la senyora Jennings a Bond Street —va dir ell, després de complimentar-la—, i m’ha animat a venir; i el que m’ha acabat d’animar a fer-ho ha estat pensar que segurament la trobaria sola, tal com volia. La intenció, o el desig, que em mou a venir… L’únic desig que m’inspira, o si més no així m’ho sembla, és el de donar consol… No; consol no és la paraula; no es tracta de donar consol, sinó més aviat persuasió, d’infondre una persuasió duradora en l’esperit de la seva germana. L’afecte que sento per ella, per vostè i per la seva mare… Voldria poder demostrar-li, posant-la al corrent de certs particulars, que només un afecte del tot sincer, i un desig vehement d’ajudar, com crec que hi tinc tot el dret després d’haver-me passat hores i hores donant-hi voltes, per por d’obrar malament… —I va callar.

—Ja veig per on va —va dir l’Elinor—. Té una cosa a dir-me del senyor Willoughby que revela encara més el seu fons. Que m’ho vingui a explicar és el gest d’amistat més gran que pot fer envers la Marianne. Li estaré infinitament agraïda per qualsevol nova que ens en pugui donar; i ella, amb el temps, n’hi estarà igualment. Expliqui, expliqui, tingui la bondat.

—Ara mateix. Miraré de resumir; quan me’n vaig anar de Barton per l’octubre… No; amb això no se’n formarà una idea… Haig de començar de més enrere. Deu pensar que m’explico molt malament, senyoreta Dashwood; no sé per on començar. Veig que hauré de parlar una mica de mi… Però no gaire, no es pensi; sobre aquest tema —va dir, fent un gran sospir— no crec que caigui en la temptació d’estendre-m’hi gens.

Va fer una pausa per pensar, i de cop, amb un altre sospir, va reprendre el fil.

—Segurament no deu recordar una conversa (que no veig per què li hauria hagut de causar cap impressió duradora) que vam tenir un dia al vespre a Barton Park, un dia que s’hi va fer un ball, en què vaig fer referència a una dama que havia conegut en la qual la seva germana Marianne em feia pensar força.

—Ho recordo perfectament —va respondre-li l’Elinor.

El coronel Brandon va demostrar que l’alegrava que no ho hagués oblidat, i va prosseguir:

—Si la meva pobra memòria no m’enganya, totes dues s’assemblen moltíssim, tant de físic com de caràcter: la mateixa sang calenta, el mateix arrauxament, el mateix entusiasme. Aquesta dama era una persona molt pròxima a mi, perquè va quedar òrfena de petita i el meu pare se’n va fer càrrec. Teníem si fa no fa la mateixa edat, i vam ser amics i companys de jocs des de la infància. Sempre hi vaig sentir molta tendresa, per l’Eliza; i, a mesura que ens anàvem fent grans, vaig agafar-li una estimació que segur que vostè, veient-me seriós i trist com veu que sóc ara, no s’afigura que jo hagi pogut sentir mai. L’estimació que ella sentia per mi, al seu torn, era tan fervent, diria jo, com l’afecte que la seva germana sent pel senyor Willoughby, i va acabar sent, encara que en un altre sentit, igual de funesta. A disset anys la vaig perdre per sempre: el meu pare va casar-la, contra la seva voluntat, amb el meu germà. Ella tenia una fortuna considerable, i la nostra família, totes les propietats hipotecades. Crec que amb això n’hi ha prou per il·lustrar la manera de ser del qui era alhora el seu oncle i el seu tutor. El meu germà no se la mereixia; no la va apreciar mai. Jo comptava que l’afecte que em tenia l’ajudaria a fer-li la vida més passadora, i va ser així durant un quant temps; però aquell malviure (perquè rebia molts mals tractes) li va acabar fent perdre l’ànim i, encara que m’havia promès que res no… Però que malament que m’explico! No li he dit arran de què va venir tot. Estàvem a punt de fugir cap a Escòcia^[11], però la criada de la meva cosina ens va delatar, no sé si de mala fe o inadvertidament. Em van expulsar de casa i em van fer anar amb un familiar que vivia molt lluny, i ella va quedar tancada a casa, sense dret a sortir ni a veure’s amb ningú, fins que el meu pare es va sortir amb la seva. Fins aleshores havia confiat en la seva fortalesa, però aquell cop va ser molt fort; tot i així, joves com érem, si el seu matrimoni hagués estat feliç m’hauria resignat a la meva sort al cap d’uns quants mesos, o si més no ara no me n’hauria de plànyer. Però no va ser el cas. El meu germà no la respectava; no el feia prou content, i la va maltractar des del primer dia. La conseqüència de tot plegat, en una persona tan jove, tan alegre i tan inexperta com la meva cosina, era previsible. Al començament es va resignar a aquella vida infeliç; i s’hi hauria acontentat si no hagués hagut de conviure amb la recança d’haver-me perdut. No és estrany, doncs, que amb un marit que la condemnava a la infidelitat, i sense cap amistat que l’aconsellés o la tornés a solc (perquè el meu pare es va morir pocs mesos després del casament, i jo era amb el meu regiment a les índies Orientals), acabés esgarriant-se. Potser si m’hagués quedat a Anglaterra… Però vaig voler contribuir a la felicitat de tots dos allunyant-me d’ella durant uns quants anys, i vaig sol·licitar canvi de regiment. El trasbals que m’havia causat el fet que es casés, però —va continuar, amb veu molt agitada—, no va ser res comparat amb el que vaig sentir quan vaig saber, cosa de dos anys després, que s’havia divorciat.^[12] Això és el que em va sumir en la tristesa per sempre; i encara ara, quan penso en tot el que he patit…

No va poder continuar. Es va aixecar d’un salt, i va passejar una estona amunt i avall de la sala. L’Elinor, colpida pel seu relat, i encara més per la seva pena, no tenia paraules. El coronel Brandon, que va veure-li la inquietud escrita a la cara, se li va acostar, li va agafar la mà, l’hi va estrènyer i l’hi va besar amb respecte i gratitud. Al cap d’una estona més en silenci, reconcentrat, va estar en condicions de tornar a agafar el fil.

—No vaig tornar a Anglaterra fins tres anys després d’aquesta època tan infausta. La meva primera preocupació, en arribar, va ser buscar-la; però va ser una recerca tan infructuosa com trista. Només li vaig saber seguir la pista fins al primer amant, i tot semblava indicar que si l’havia deixat havia estat per enfonsar-se encara més en una vida de pecat. La pensió que rebia per llei no es corresponia amb la seva fortuna, i no era suficient per viure sense estretors, i el meu germà em va fer saber que, des de feia uns quants mesos, la titularitat de la pensió havia passat a una altra persona. Havia suposat, sense que allò li tragués el son, que l’excés en les despeses i la penúria consegüent l’havien obligat a servir-se’n per sortir del pas. Al final, però, quan feia sis mesos que era a Anglaterra, la vaig trobar. L’estima que sentia per un criat que havia tingut, i que posteriorment havia caigut en la misèria, va portar-me a visitar-lo en una caserna, on l’havien tancat per morós; i en aquella mateixa caserna, tancada pel mateix motiu, hi havia la meva pobra cosina. Estava tan desfigurada, tan passada, tan demacrada per tots els patiments que havia passat! Amb prou feines me’n sabia avenir, que aquella persona apagada i malaltissa que tenia al davant fos el que quedava d’aquella noia agraciada, saludable i plena de vida per qui temps enrere havia perdut el cap. La punyida que em va causar veure-la… Però no tinc el dret de ferir els seus sentiments parlant-n’hi; ja l’estic afligint prou. Saltava als ulls que estava tísica, i allò… No l’hi negaré: allò per a mi va ser un consol. La vida no li podia portar res de bo, tret del temps que li donés per preparar-se per a la mort; i l’hi va donar. Vaig preocupar-me per instal·lar-la en una habitació confortable i perquè tingués algú que se’n cuidés. Durant el poc temps que li quedava de vida la vaig anar a veure cada dia, i vaig acompanyar-la en els seus últims moments.

Va fer una altra pausa, per refer-se, i l’Elinor va manifestar-li de tot cor el seu condol per la trista fi de la seva amiga.

—Espero que la seva germana no s’ofengui —va dir el coronel Brandon— per la semblança que veig entre ella i la meva pobra cosina. És segur que el destí de l’una i el de l’altra no seran el mateix; però si el caràcter dolç de la meva cosina hagués recolzat en un esperit més sofert, o en un casament més afortunat, hauria pogut menar una vida tan feliç com la que vostè veurà que acaba vivint la seva germana. Ara bé, per què li explico tot això? Semblaria que només l’he volgut afligir perquè sí. Ai, senyoreta Dashwood! Un assumpte com aquest, quan fa catorze anys que no es remou, costa d’abordar! Miraré de centrar-me i d’anar més al gra. La meva cosina va deixar al meu càrrec la seva filla, la filla del seu primer amor il·lícit, que aleshores tenia vora tres anys. La meva cosina n’estava molt, i l’havia tingut sempre amb ella. Vaig assumir-ho com una responsabilitat dolcíssima; i de bon grat l’hauria complert al peu de la lletra, cuidant-me d’educar-la jo mateix, si la posició de tots dos ho hagués permès; però jo no tenia ni família ni casa, i vaig haver de posar l’Eliza en un internat. L’anava a veure sempre que podia, i, després de la mort del meu germà (que va tenir lloc fa cosa de cinc anys, i que em va deixar com a propietari del patrimoni familiar), em venia a veure sovint a Delaford. Sempre he dit a tothom que era una parenta llunyana; però sé molt bé que la majoria de gent ensuma que tenim un parentiu molt més acostat. Ara farà tres anys (quan ella n’acabava de complir catorze) vaig treure-la de l’internat i la vaig deixar sota la custòdia d’una dama molt respectable que resideix a Dorsetshire i que tenia al seu càrrec quatre o cinc noies més de la seva mateixa edat; i durant un parell d’anys tot em va portar a creure que estava en bones mans. Però al febrer de l’any passat, aviat farà un any, va desaparèixer de sobte. Li havia donat permís (imprudentment, com després s’ha vist), cedint als seus precs, per anar a Bath amb una amiga que acompanyava el pare a prendre-hi banys. Sabia que aquell senyor era molt bon home, i també tenia la filla en bon concepte (en més bon concepte del que mereixia, perquè, malgrat estar assabentada de tot, va guardar-se de dir res o de donar cap clarícia amb una reserva obstinada i irracional). El pare, que era un home de bona fe però no gaire despert, no va saber donar raó de res, perquè es passava gairebé tot el dia tancat a casa mentre elles dues voltaven per la vila i feien coneixença amb qui els semblava; i em va voler convèncer, tal com ell n’estava convençut, que la seva filla no hi havia tingut res a veure. En fi, que l’únic que en vaig treure va ser que havia volat; fora d’això, durant vuit llargs mesos, tot van ser conjectures. Pot imaginar-se com vaig arribar a cavil·lar i a patir…

—Déu del cel! —va exclamar l’Elinor—. No em digui que… No em digui que el senyor Willoughby…

—La primera notícia que vaig rebre d’ella —va continuar el coronel Brandon— va ser per una carta que ella mateixa em va enviar per l’octubre. Me la remetia de Delaford, i la vaig rebre el matí que havíem d’anar d’excursió a Whitwell; per això va ser que me’n vaig anar de Barton tan de cop i volta, cosa que m’imagino que en aquell moment devia semblar molt estranya a tothom i que segur que devia disgustar a més d’un. Poc es devia pensar el senyor Willoughby, mentre amb la mirada em retreia la meva indelicadesa per haver fet anar l’excursió en orris, que acudia a la crida d’una persona que ell havia fet infeliç i desventurada; però, encara que ho hagués sabut, de què hauria servit? Hauria respost amb menys alegria i deferència als somriures de la seva germana, potser? No, perquè havia fet una cosa que cap home capaç d’estimar faria: havia abandonat la noia jove i innocent que havia seduït, i l’havia deixat en una situació absolutament penosa, sense una llar com Déu mana, desassistida i sense amics, i sense saber l’adreça d’ell! Se n’havia anat prometent-li que tornaria; però ni ha tornat, ni li ha escrit ni l’ha socorregut.

—Això passa de mida! —va exclamar l’Elinor.

—Ara ja sap com és aquest home: malgastador i dissipat com una mala cosa. Imagini’s el que jo sentia, sabent com sé tot això des de fa setmanes, quan veia la seva germana tan encaterinada d’ell i quan em donaven per fet que s’hi casaria; imagini’s com patia per totes dues. Quan la setmana passada vaig arribar i la vaig trobar sola, venia decidit a saber la veritat però sense imaginar-me què faria quan la sabés. Vostè devia pensar que em comportava d’una manera molt estranya; però ara segur que s’ho explica tot. Patia de veure-les enganyades, i de veure la seva germana… Però, què podia fer? No volia de cap manera posar obstacles a la seva felicitat; i alguna vegada vaig arribar a pensar que potser la influència de la seva germana l’adreçaria. Però ara, després d’aquest capteniment deshonrós, què pot fer creure que amb ella anava amb bones intencions? Fossin quines fossin aquestes intencions, però, pot estar contenta (i segur que més endavant ho estarà) d’haver-ne sortit tan ben parada, més que més si es compara amb la meva pobra Eliza i pensa en la situació tan desgraciada i desesperada en què l’Eliza es troba, encara tan enamorada d’ell com ho pugui estar ella i torturada per un remordiment que no l’abandonarà en tota la vida. Potser el fet de comparar-s’hi l’ajudarà. S’adonarà que els seus sofriments no són res; no deriven de cap ensopegada, i per tant no són motiu de deshonra. Més aviat, tothom qui sigui amic de debò li farà costat. La preocupació que sentiran de veure-la infeliç i el respecte que els causarà la seva enteresa faran créixer encara més la seva estimació per ella. Deixo a la seva discreció la manera com li transmet el que li acabo d’explicar. Vostè sap millor que ningú l’efecte que li pot produir; però vull que sàpiga que, si no hagués cregut sincerament que els podia ajudar a mitigar l’aflicció que senten, no m’hauria permès d’importunar-la amb aquest relat de les meves desgràcies familiars, que es podria veure com una manera de fer-me valdre a costa d’altri.

L’Elinor va afanyar-se a manifestar-li el seu agraïment més sincer, i també li va transmetre el seu convenciment que la Marianne sabria apreciar que se li fes saber el que havia passat.

—El que aquests dies m’ha fet patir més de tot —va dir— ha estat presenciar els esforços que feia per disculpar-lo, perquè això l’enerva encara més que acceptar que és indigne d’ella. Però ara, encara que d’entrada es torturarà molt, segur que se li eixamplarà el cor… Coronel Brandon —va dir, després d’un breu silenci—, ha tornat a veure el senyor Willoughby després d’haver-se’n anat de Barton?

—Sí —va respondre-li ell amb gravetat—, una vegada. Ens havíem de veure per força.

L’Elinor, sobtada pel to amb què ho deia, se’l va mirar amb inquietud i va exclamar:

—No em digui que el va citar per…

—No l’hauria citat per a res més. L’Eliza m’havia acabat confessant, a contracor, el nom del seu amant; i quan, quinze dies després que jo, el senyor Willoughby va tornar a Londres, vam quedar citats, ell per defensar-se i jo per castigar la seva conducta. No en vam sortir ferits ni l’un ni l’altre, i per això el duel no ha transcendit.

L’Elinor va posar en dubte la necessitat d’aquell ajust amb un sospir, però no va gosar condemnar-lo davant d’un home que a més a més era militar.

—Ja veu —va dir el coronel Brandon, després d’una pausa— com s’han acabat assemblant els tristos destins de mare i filla! I tot perquè jo no he sabut acomplir la tasca que se m’havia encomanat!

—Ella encara és a Londres?

—No; de seguida que es va haver refet del part, perquè la vaig trobar quan ja estava a punt d’infantar, vaig enviar-les a ella i a la criatura al camp.

Poc després, considerant que feia massa estona que tenia l’Elinor allunyada de la seva germana, va posar fi a la seva visita, que l’Elinor, plena de compassió i estima per ell, li va tornar a agrair amb la mateixa efusió d’abans.