Capítol III

La senyora Dashwood va continuar vivint a Norland uns quants mesos més. No ho va fer pas perquè es resistís a mudar-se un cop la visió de tots aquells topants tan familiars per a ella va deixar-li de desvetllar les doloroses emocions que li havia causat d’entrada; de fet, així que es va començar a revifar, i va tenir el cap prou a lloc per consagrar-se a alguna altra cosa a part d’agreujar la seva aflicció amb evocacions melancòliques, li va agafar impaciència per anar-se’n, i no parava de fer indagacions per trobar alguna casa de la rodalia de Norland que els convingués; perquè no es veia amb cor d’allunyar-se d’un indret que li portava tan bons records. Però no li sabien dir cap habitatge que complís els requisits de comoditat i proximitat que ella exigia, i que alhora fos considerat adequat per l’esperit prudent de la filla gran, que, amb més bon judici que la mare, va descartar unes quantes cases —que la mare hauria trobat bé— perquè eren massa grans per al seu patrimoni.

La senyora Dashwood havia estat assabentada pel seu marit de la promesa solemne que li havia fet el seu fill d’ajudar-les, que havia endolcit els seus últims pensaments en aquest món. Ella va dubtar de la sinceritat d’aquella promesa tant com n’havia dubtat ell, i ho va veure amb alegria com una garantia per a les filles, perquè considerava que per a ella en tenia prou i de sobres amb una assignació molt inferior a aquelles set mil lliures. I se’n va alegrar també pel germà d’elles, pel bon cor que havia demostrat tenir; i es va retreure haver estat injusta per haver-lo conceptuat malament i haver-lo cregut incapaç de ser generós. Aquella conducta deferent cap a ella i cap a les seves filles la va persuadir que s’interessava pel seu benestar, i, durant molt temps, va estar fermament convençuda de la bondat de les seves intencions.

El menyspreu que havia començat sentint per la seva jove, molt al principi de la seva relació, havia anat a més a mesura que li havia anat coneixent el caràcter al llarg del mig any que havien viscut en família; i és probable que, per molta educació o afecte maternal que la senyora Dashwood hi hagués pogut posar, totes dues dones no haurien estat capaces de conviure durant tant de temps si no s’hagués donat una circumstància especial que va fer convenient, segons l’opinió de la senyora Dashwood, que les seves filles continuessin residint a Norland.

Aquesta circumstància consistia en el vincle que s’havia anat establint entre la seva filla gran i el germà de l’esposa d’en John Dashwood, un jove educat i agradable que els va ser presentat poc després que la seva germana s’instal·lés a Norland, i que des d’aleshores hi era pràcticament sempre.

Algunes mares haurien afavorit aquella relació per interès, perquè l’Edward Ferrars era el fill gran d’un home que havia mort molt ric; mentre que d’altres l’haurien impedit per prudència, perquè, fora d’una suma insignificant, tota la seva fortuna depenia de la voluntat de la mare. Però la senyora Dashwood no actuava guiada ni per una consideració ni per l’altra. En tenia prou que ell es comportés amb cordialitat, que demostrés predilecció per la seva filla, i que l’Elinor el correspongués. Anava en contra de les seves conviccions que una diferència de fortuna distanciés una parella que se sentia atreta per afinitat de caràcter, i no li entrava al cap que hi pogués haver algú capaç de no reconèixer les grans qualitats de l’Elinor.

A parer de totes elles, l’Edward Ferrars no destacava per cap gràcia especial ni en el físic ni en el tracte. No era agraciat, i tenia unes maneres amb les quals calia familiaritzar-se perquè resultessin agradables. Era massa vergonyós per deixar-se anar; però, quan se sobreposava a la seva timidesa innata, el seu capteniment transparentava la bondat del seu cor. Estava dotat d’intel·ligència, i l’educació que havia rebut li havia permès desenvolupar-la. Però no posseïa les aptituds ni el tarannà que haurien satisfet els desitjos de la seva mare i la seva germana, que es delien per veure’l reconegut com a…, no haurien sabut dir què. Volien que se signifiqués en una cosa o altra. La seva mare volia que s’interessés per la política, que entrés al parlament, o que es relacionés amb alguns dels prohoms del moment. L’esposa de John Dashwood desitjava el mateix; però de moment, mentre no arribava alguna d’aquelles benediccions del cel, veure’l portant una carretel·la hauria apaivagat la seva ambició. Però l’Edward no sentia inclinació ni pels prohoms ni per les carretel·les. Els seus interessos es limitaven als plaers casolans i a la tranquil·litat de la vida privada. Per sort, tenia un germà petit que prometia més que ell.

L’Edward no va acabar de cridar l’atenció de la senyora Dashwood fins al cap d’unes quantes setmanes d’estar hostatjat a la casa, perquè, aquells dies, la senyora Dashwood estava tan sumida en l’aflicció que era indiferent a tot el que l’envoltava. Només va veure que era callat i discret, i això va fer que li caigués bé: no torbava la desolació del seu esperit amb converses importunes. La primera vegada que la van fer fixar-se en ell, i que va confirmar que era del seu gust, va ser arran d’una reflexió que l’Elinor va fer un dia com aquell qui res sobre la diferència que hi havia entre ell i la germana. Va ser un contrast que va predisposar la mare favorablement cap a ell d’una manera decisiva.

—Amb això n’hi ha prou —va dir—; dient que no s’assembla gens a la Fanny n’hi ha prou. Vol dir que és amabilitat tot ell. Ja em cau bé.

—Jo crec que l’apreciaràs —va dir l’Elinor— quan el coneguis més.

—Que l’apreciaré? —li va replicar la mare amb un somriure—. No podria sentir cap a ell un sentiment d’afecte inferior a l’estimació.

—Potser li agafaràs afecte.

—Encara ara no sé què diferencia l’afecte de l’estimació.

A partir d’aquell dia, la senyora Dashwood va encaminar els seus esforços a intimar-hi. Li dedicava un tracte molt afectuós, i no va trigar a guanyar-se’l. Ben aviat va descobrir les seves qualitats; el fet que estigués convençuda que tenia un feble per l’Elinor potser va contribuir a la seva bona disposició, però va quedar del tot convençuda de la seva vàlua; i fins i tot aquell aire calmós que militava, en contra de les idees establertes que ella tenia de com havia de ser el comportament d’un home jove, va deixar de ser mereixedor de menyspreu quan va veure que tenia bon cor i caràcter afectuós.

De seguida que va notar el primer indici d’amor en el capteniment que tenia amb l’Elinor, la senyora Dashwood va considerar que la relació era formal, i va començar a esperar amb candeletes el dia del casament, com si hagués de ser imminent.

—D’aquí pocs mesos, Marianne —deia—, segur que l’Elinor estarà col·locada. La trobarem a faltar; però serà feliç.

—Ai, mama! Com ens ho farem sense ella?

—No pateixis, nena; la continuarem veient. La tindrem a prop, i ens veurem cada dia. Guanyaràs un germà, un germà de veritat que t’estimarà. L’Edward és una bellíssima persona. Com és que estàs tan seriosa, Marianne? Que no t’agrada l’home que ha triat la teva germana?

—Diria —va dir la Marianne— que m’ha sobtat una mica. L’Edward és molt agradable, i l’aprecio molt. Però no és l’home ideal, li falta alguna cosa, no és gaire ben plantat: no té cap de les gràcies que hauria esperat en l’home que es pogués prometre amb la meva germana. Als ulls els falta aquell esperit, aquella flama, que assenyalen alhora intel·ligència i virtut. A més a més, mama, em sap greu dir-t’ho però no té gust. La música no li diu res, i, encara que admiri molt els dibuixos de l’Elinor, no és l’admiració de la persona que sap veure el valor d’un dibuix. Es veu ben clar, per molt que estigui pendent d’ella mentre dibuixa, que en el fons no hi entén gens. Admira l’obra com a admirador, no com a entès. Pel meu gust, totes dues naturaleses han d’anar juntes. Jo no podria ser feliç amb un home que no tingués un gust que coincidís en tot amb el meu. Hauria de compartir tots els meus sentiments: ens haurien de captivar els mateixos llibres, la mateixa música. Ai, mama, amb quina poca empenta i quin mal aire va llegir l’Edward ahir al vespre! Vaig sentir molta pena per l’Elinor. Però ella ho va suportar amb molt d’aplom; quasi semblava que no se n’adonés. Vaig estar a punt d’aixecar-me. Haver de sentir aquells versos tan bonics que tan sovint quasi m’han fet plorar d’emoció, escandits amb aquella calma impertorbable, amb aquella indiferència esgarrifosa!

—Sí, segur que trauria més partit d’una prosa senzilla i elegant. En aquell moment ho vaig pensar; però tu li vas voler donar a llegir Cowper.

—Però mama, és que si Cowper no l’emociona… Tot i així, reconeguem que cadascú té els seus gustos. L’Elinor no és com jo, i pot no donar importància a aquestes coses, i ser feliç amb ell. Si jo l’estimés, però, m’hauria caigut l’ànima als peus sentir-lo llegir amb tan poc sentiment. Com més coses sé del món, mama, més clar veig que no trobaré mai cap home a qui pugui estimar de veritat. Demano massa! Hauria de tenir totes les qualitats de l’Edward, i el seu port i les seves maneres haurien d’adornar la seva bonhomia de totes les gràcies.

—Pensa, filla, que encara no tens disset anys. Ets massa jove perquè desesperis de trobar la felicitat. Per què hauries de ser menys desafortunada que la teva mare? Tant de bo, Marianne, que només en una cosa el teu destí sigui diferent del meu!