Capítol I

La senyora Palmer es trobava tan bé, al cap de dues setmanes, que la seva mare va considerar que ja no era necessari consagrar-li tot el dia i va limitar les seves atencions a una o dues visites diàries. Això li va permetre reprendre la seva vida casolana i la seva rutina, a les quals les germanes Dashwood es van reincorporar de bon grat.

Un matí, tres o quatre dies després de tornar a estar totes tres ben instal·lades a Berkeley Street, la senyora Jennings, que tornava d’una de les seves visites a la senyora Palmer, va entrar a la sala, on hi havia l’Elinor tota sola, d’una manera tan precipitada i intempestiva que va semblar que volgués predisposar-la a sentir alguna cosa extraordinària; però no va donar-li temps sinó per formar-se’n aquesta idea, perquè l’hi va confirmar tot seguit dient:

—Déu meu, Elinor! Sabeu què ha passat?

—No, senyora Jennings; què?

—Una cosa estranyíssima! Però millor que comenci pel començament. Quan he arribat a casa de la Charlotte, l’he trobat tota preocupada per la criatura. Estava convençuda que estava molt malalta, perquè plorava i es regirava i li havia sortit una granissada. Jo me l’he mirat amb deteniment, i li he dit: «Això és una urticària, dona!»; i la mainadera ha dit el mateix. Però la Charlotte no ha quedat convençuda, i ha fet anar a cridar el doctor Donavan. Per sort, acabava de tornar de Harley Street, i ha vingut de seguida; i, així que ha vist la criatura, ha dit el que ja havíem dit nosaltres, que era una urticària, i la Charlotte ha quedat finalment tranquil·la. I, just quan estava a punt d’anar-me’n, se m’ha acudit demanar-li (no sé per què ho he fet, però el cas és que m’ha sortit del cor) què hi havia de nou. En sentir-ho ha fet una mitja rialla; però de cop s’ha posat tot seriós, com si estigués al corrent d’alguna notícia important, i ha acabat dient-me en veu baixa: «Com que no voldria de cap manera que les senyoretes que té hostatjades a casa s’assabentessin per una altra banda que la seva cunyada ha tingut una indisposició, sàpiga que no crec que hi hagi cap motiu per preocupar-se, i que la senyora Dashwood es refarà de seguida».

—Què? Que la Fanny està malalta?

—Jo he dit exactament el mateix. He dit: «Déu meu! La senyora Dashwood està malalta?». I llavors m’ho ha explicat tot; i tal com ho entès, la cosa ha anat ni més ni menys així. El senyor Edward Ferrars, aquell noi de qui jo us feia broma sempre (tot i que, com s’ha vist, no era veritat, i no sabeu com me n’alegro), resulta que fa un any que està compromès amb la Lucy, la meva cosina! Què me’n dieu? I ningú en sabia res tret de la Nancy! Sembla mentida! No és que em vingui de nou que s’agradin; el que em ve de nou és que n’hagin fet tanta via sense que ningú en sospités res! Això, trobo estrany! No els he arribat a veure mai junts, perquè si no ho hauria ensumat. I es veu que si ho mantenien en secret era per por de la senyora Ferrars, i el fet és que tant ella com el vostre germà i la vostra cunyada n’estaven ben bé a les fosques; fins aquest matí, almenys, que la pobra Nancy (que, com sabeu, és una noia de molt bona fe, però no és cap llumenera) ho ha xerrat tot. Devia pensar: «Saps què? Com que n’estan tant, de la Lucy, segur que no hi posaran cap problema». I ha anat a trobar la vostra cunyada, que estava sola brodant, sense imaginar-se el que l’esperava; perquè es veu que acabava de dir al vostre germà, no feia ni cinc minuts, que pensava ajustar el casament entre l’Edward i la filla d’un lord que ara no sé quin és. Afigureu-vos, doncs, el cop que ha d’haver significat això per a la seva vanitat i el seu orgull. S’ha posat a plorar com una desesperada, amb uns crits que han arribat a les orelles del vostre germà, que era a baix, a la seva recambra, pensant que havia d’escriure a l’administrador de Norfolk. Es veu que ha pujat les escales d’una revolada, i que ha estat testimoni d’una escena molt penosa, perquè la Lucy també hi havia acudit, ignorant el que passava. Pobreta! La planyo. Francament, penso que l’han tractat com un gos; perquè la vostra cunyada s’ha posat feta una fúria, i l’ha fet caure en basca. La Nancy ha caigut de genolls, i s’ha començat a desfer en llàgrimes; i el vostre germà no parava d’anar amunt i avall de l’habitació dient que no sabia pas què fer. La vostra cunyada ha dit que no les volia tenir ni un moment més a casa, i el vostre germà ha hagut de posar-se de genolls, ell també, per pregar-li que les deixés quedar fins que tinguessin fet l’equipatge. Llavors ella s’ha tornat a posar a plorar de cop com una desesperada, i ell s’ha espantat tant que ha fet anar a cridar el doctor Donavan, i el doctor Donavan ha trobat la casa amb aquest esvalot. El cotxe ja era a la porta esperant les meves cosines per endur-se-les, i just quan hi pujaven ha sortit ell; m’ha dit que la Lucy estava tan ensorrada que amb prou feines podia caminar; i, la Nancy, poc se n’hi faltava. Estic molt indignada amb la vostra cunyada, de debò; i espero de tot cor que el casament tingui lloc tot i la seva oposició. Ai com es posarà el pobre Edward quan sàpiga que han maltractat la seva promesa d’aquesta manera! Perquè es veu que n’està moltíssim, d’ella; no en pot estar més. Segur que viuen una gran passió! I el doctor Donavan pensa com jo. N’hem parlat una bona estona; i resulta que ara hi torna a ser, a Harley Street, per si el necessiten quan ho expliquin a la senyora Ferrars; l’han fet anar a cridar de seguida que les meves cosines se n’han anat, i la vostra cunyada està convençuda que a la seva mare també li agafarà un atac; i per mi ja el pot ben tenir. Ni l’una ni l’altra no em fan gens de pena. No l’entenc, la gent que fa tot aquest rebombori per qüestió de diners i de posició. No hi ha cap impediment perquè l’Edward Ferrars i la Lucy no es puguin casar; segur que la senyora Ferrars pot deixar el seu fill molt ben arreglat, i, encara que la Lucy no tingui, com aquell qui diu, res, és espavilada com ningú. No sé què m’hi jugo que, si la senyora Ferrars donés al seu fill ni que fos cinc-centes lliures l’any, ella faria tan bon paper com qualsevol altra amb vuit-centes. Podrien viure d’allò més bé en una casa de camp com la vostra (o una mica més gran) amb dues criades i dos criats; i jo em sembla que els en podria proporcionar una, perquè la Betty té una germana sense feina que els aniria com l’anell al dit.

La senyora Jennings ho va deixar aquí; i, com que l’Elinor havia tingut prou temps per posar en ordre els seus pensaments, va ser capaç de donar una resposta i de fer uns comentaris del tot adequats a la naturalesa de l’assumpte. Contenta de comprovar que no se la veia més interessada del compte en aquell afer, que la senyora Jennings (tal com ella en tenia l’esperança des de feia un quant temps) havia deixat de creure que estava enamorada de l’Edward, i contenta, sobretot, pel fet que la Marianne no hi fos, va ser capaç de parlar-ne sense gens d’empegueïment, i d’opinar amb el màxim d’imparcialitat sobre la conducta de totes les parts.

No hauria sabut dir quin desenllaç esperava que tingués tot plegat, però des del primer moment va voler treure’s del cap que l’Edward i la Lucy poguessin acabar no casant-se. Es moria de ganes de saber el que diria i faria la senyora Ferrars, tot i imaginar-s’ho perfectament; i encara es moria més de ganes de saber com obraria l’Edward. A ell el planyia molt; a la Lucy, una mica —i, aquesta mica, li havia costat molt trobar-la—; als altres, gens ni mica.

Com que veia que la senyora Jennings no podia parlar de res més, l’Elinor de seguida va veure que hauria de preparar la Marianne. S’havia d’afanyar a desenganyar-la i a fer-li saber la veritat, i havia de mirar de preparar-la perquè pogués sentir-ho de boca d’altres persones sense exterioritzar cap mena de pena per la seva germana ni cap mena de ressentiment contra l’Edward.

Per a l’Elinor era un deure dolorós. Havia de privar la seva germana del que devia ser el seu consol més gran; havia d’assabentar-la d’uns particulars sobre l’Edward que farien que li caigués als peus; i la semblança que hi havia entre el cas de l’una i el de l’altra, que la Marianne veuria encara més gran, la faria caure una altra vegada en el desànim. Per molt que es tractés d’una tasca ingrata, però, s’havia de fer, i l’Elinor va cuitar a complir-la.

No volia ni esplaiar-se ni fer-se la víctima, sinó conservar l’aplom que havia tingut d’ençà que estava assabentada del compromís de l’Edward per induir la Marianne a imitar-la. Va posar-la al corrent dels fets amb claredat i senzillesa; i, tot i mostrar-se emocionada, no es va lliurar ni a la desesperació ni a la tristesa. Això va ser més aviat feina de la seva interlocutora, perquè la Marianne la va escoltar esgarrifada i sense parar d’exclamar-se. El destí de l’Elinor era consolar els altres no només de les seves dissorts, sinó també de la seva pròpia; i aquesta vegada va afanyar-se no només a donar tant consol com pogués mostrant-se serena, sinó també a eximir amb fermesa l’Edward de tota culpa tret de la d’haver estat imprudent.

La Marianne va trigar una bona estona a creure’s tant una cosa com l’altra. Veia l’Edward com un altre Willoughby; i si era veritat, com l’Elinor deia, que l’havia estimat de debò, com era que no estava tan dolguda com ella? Pel que feia a la Lucy Steele, la veia tan malagradosa, tan incapaç de guanyar-se l’afecte d’un home sensible, que primer es va resistir a creure, i més tard a perdonar, que l’Edward pogués sentir res per ella. Fins i tot es resistia a admetre que es tractés d’un sentiment sincer; i l’Elinor va haver de resignar-se a deixar que se’n convencés per mitjà de l’única cosa que la podia convèncer: una coneixença més profunda del gènere humà.

D’entrada només la va poder assabentar del compromís i del temps que feia que durava. En aquest punt, la Marianne va donar expansió als seus sentiments, i l’Elinor va haver d’interrompre la relació dels fets per dedicar-se a mitigar la seva pena, esvair el seu neguit i combatre el seu ressentiment. La primera pregunta que la Marianne li va fer, que va conduir a noves explicacions, va ser:

—Quant temps fa que ho sabies, tu, Elinor? T’ha escrit, ell?

—Ho sé des de fa quatre mesos. La Lucy em va confiar que hi estava promesa quan va venir a Barton Park pel novembre.

En sentir això, la Marianne va expressar amb els ulls tot l’esbalaïment que els llavis no van ser capaços de manifestar. Després d’un moment de silenci, va exclamar, encara sorpresa:

—Quatre mesos! Fa quatre mesos que ho saps?

L’Elinor li va dir que sí.

—Com pot ser? Mentre em consolaves de la meva desgràcia, ja t’ho guardaves a dintre? I jo que et reprotxava que fossis feliç!

—No hauria estat bé que en aquells moments t’hagués fet saber que no ho era gens.

—Quatre mesos! —va tornar a exclamar la Marianne—. I per fora tan tranquil·la i alegre! Com ho has pogut suportar?

—Veient-ho com una obligació. Havia promès a la Lucy que li guardaria el secret. Per consideració a ella, doncs, no podia dir-ne res; i, per consideració a la família i a les amistats, no volia que se’m tingués una pena de la qual no podia revelar la causa.

La Marianne va quedar de pedra.

—Molt sovint m’han vingut ganes d’explicar-vos la veritat tant a tu com a la mama —va afegir l’Elinor—, i ho he intentat un parell de vegades; però no m’hauríeu cregut sense haver de trair la confiança de la Lucy.

—Quatre mesos! I no l’has deixat d’estimar!

—No. Però no l’estimo a ell i prou; i, com que també vull la vostra felicitat, he volgut estalviar-vos de saber com m’ho passava de malament. Ara, però, en puc parlar sense gaire sentiment. No volia que patíssiu per culpa meva; i t’asseguro que he deixat de patir. Hi ha moltes coses que me’n rescabalen. No crec haver decebut ningú amb cap indiscreció, i he tingut cura de no esbombar-ho. Perdono l’Edward per tot el que el seu procedir hagi pogut tenir de reprovable. Desitjo de tot cor que sigui feliç; i, com que sé que és una persona íntegra, estic convençuda que ho acabarà sent per molt que ara pugui tenir escrúpols de consciència. A la Lucy no li falta seny, i això és el tot. D’altra banda, Marianne, per molt atractiva que pugui ser la idea d’una unió duradora, i per molt que es digui que la pròpia felicitat ha de descansar exclusivament en una altra persona, això no vol dir per força que hagi de ser així. L’Edward es casarà amb la Lucy; es casarà amb una dona superior a moltes altres tant pel que fa a presència com pel que fa a intel·ligència; i el temps i el costum l’ajudaran a oblidar que un dia va pensar que n’hi havia una altra que potser era superior a ella…

—Si penses això —va dir la Marianne— i et costa tan poc trobar arguments que et consolin d’haver perdut allò que més apreciaves, no em ve tan de nou que tinguis aquesta fermesa i aquesta presència d’esperit; són una cosa que s’entén més.

—Ja veig per on vas; no creus que hagi arribat a patir gaire. Durant quatre mesos, Marianne, no he parat de donar-hi voltes sense poder parlar-ne amb ningú, i per tant sense poder preparar-vos gens a tu i a la mama tot i saber la desolació que sentiríeu el dia que us n’assabentéssiu. M’ho va dir, sense que jo ho volgués, justament la persona que amb el seu compromís destruïa totes les meves il·lusions; i em va semblar que m’ho deia per posar-me a prova. Em vaig veure obligada a dissipar les seves sospites mostrant-me indiferent ni més ni menys que respecte a allò que més m’importava. I això no ha passat només una vegada, sinó que he hagut de parar orella a les seves esperances i a la seva exultació cada dos per tres. He hagut d’avenir-me a renunciar a l’Edward per sempre sense escoltar cap particular que em portés a desitjar menys estar-hi unida. No hi ha res que posi en dubte la seva noblesa, ni res que demostri que li resulto indiferent. He hagut de suportar la descortesia de la seva germana i la insolència de la seva mare; he experimentat tots els inconvenients d’una relació íntima sense obtenir-ne cap satisfacció. I tot això ha passat, com saps molt bé, en un moment en què no era infeliç només jo. Si em creus capaç de tenir sentiments, potser ara et podràs fer càrrec de com he patit. Tant la serenitat a què m’he obligat a considerar els fets com la resignació amb què me’ls he pres són fruit d’una penosa perseverança. No han estat espontànies; no m’han brollat soles del cor per socórrer l’esperit; de cap manera, Marianne. Si no m’ho hagués exigit el secret, però, res no m’hauria impedit exterioritzar que em sentia molt desgraciada, ni tan sols la felicitat dels que tinc més a prop…

La Marianne va quedar atuïda.

—Ai, Elinor! —va exclamar—. M’ho retrauré tota la vida! Que injusta que he estat amb tu! Has estat el meu únic consol, m’has ajudat a passar aquest destret fent veure que paties per mi i prou, i t’ho agraeixo d’aquesta manera! Que malagraïda que sóc! Com que la teva virtut em posava en evidència, he volgut negar-la!

Aquesta confessió les va fondre en una tendra abraçada. Aprofitant l’estat d’ànim de la Marianne, l’Elinor no va tenir gens difícil que li fes totes les promeses que volia; així, va aconseguir que la Marianne li prometés que no en parlaria amb ningú mostrant-s’hi ressentida, que no manifestaria cap a la Lucy més antipatia de l’habitual, i, fins i tot, que, si la casualitat els feia coincidir, tractaria l’Edward amb la mateixa cordialitat de sempre. Eren grans concessions; però, quan la Marianne sentia que havia fet un afront, tota reparació era insuficient.

Va complir la seva promesa de ser discreta admirablement. Va escoltar tot el que li va explicar la senyora Jennings sobre el cas amb expressió impertorbable, no va mostrar-se en desacord amb ella en res i va arribar a dir tres vegades «Té tota la raó». Va parar orella a l’elogi que li va fer de la Lucy canviant de cadira només una vegada, i, quan la senyora Jennings va referir-se als sentiments de l’Edward, només va tenir un petit accés de tos. Aquestes mostres d’heroisme de la Marianne van fer sentir l’Elinor capaç de suportar-ho tot.

L’endemà al matí van haver de tornar a fer el cor fort, perquè les va venir a veure el seu germà, amb cara llarga, per parlar-los del cas i posar-les al dia de l’estat de salut de la seva dona.

—M’imagino que esteu al corrent —va dir-los amb gran solemnitat, un cop es va haver assegut— de la terrible revelació que vam haver de sentir ahir a casa.

Totes van assentir amb el cap; era un moment massa dolorós per dir res.

—La vostra cunyada —va prosseguir en John Dashwood— ha tingut un disgust mortal, i la seva mare també; hem passat un tràngol, vaja. Però compto que ens hi sobreposarem tots. Pobra Fanny! Ahir es va estar tot el dia plorant. No us voldria preocupar, per això. El doctor Donavan diu que no hem de patir; que té una bona constitució, i que és prou forta per suportar el que sigui. Ho ha entomat amb molta enteresa! Diu que no pensarà bé de ningú mai més; no m’estranya, després d’una desil·lusió com aquesta! Rebre aquesta ingratitud com a paga de la teva amabilitat i la teva confiança! Si va convidar-les a venir a casa va ser perquè li va sortir del cor, perquè va pensar que estava bé tenir un gest amb aquestes noies tan formals i tan dolces que semblava que havien de ser tan bona companyia; si no, tant ella com jo hauríem estat encantats de convidar-vos a tu i a la Marianne durant tot el temps que la senyora Jennings hagués hagut d’estar per la Charlotte. I que ens ho paguin així! La Fanny no para de dir, dolguda: «Tant de bo hagués convidat les teves germanes en lloc d’elles!».

Va fer una pausa perquè li agraïssin la deferència, cosa que elles van fer, i va prosseguir:

—No hi ha paraules per explicar com va quedar d’aclaparada la meva pobra sogra quan la Fanny n’hi va posar al corrent. Qui havia de pensar que, mentre ella festejava el millor partit per al seu fill, ell estava compromès en secret de feia temps amb una altra persona? Com s’ho podia arribar a imaginar? I, en cas d’imaginar-se que l’Edward en pogués preferir una altra, no se li hauria acudit mai que fos aquesta! «Ella sí que no em feia patir», deia. Semblava una ànima en pena. Tot i així vam discutir què calia fer, i al final ella va decidir que féssim cridar l’Edward. L’Edward va comparèixer; i em resulta dolorós haver d’explicar com va anar la cosa. La senyora Ferrars, amb l’auxili dels meus arguments i de les súpliques de la Fanny, va intentar-ho tot per convèncer-lo de trencar el compromís, però va ser en va. El deure, la consideració, tot s’ho va tirar a l’esquena. No hauria cregut mai que l’Edward pogués arribar a ser tan obstinat i tan insensible. La seva mare li va explicar com el deixaria d’arreglat si es casava amb la senyoreta Morton; li va dir que li faria donació de l’heretat de Norfolk, que, descomptada la contribució, dóna ben bé mil lliures l’any, i, veient que ni així cedia, n’hi va arribar a oferir mil dues-centes. Per contra, li va fer veure la penúria segura que l’esperava en el seu matrimoni si s’entossudia a mantenir aquella relació indigna: li va assegurar que només rebria les dues mil lliures a què tenia dret; que no el voldria tornar a veure; i que, lluny d’assistir-lo en res, si mai volia provar sort en qualsevol professió per guanyar-se més bé la vida faria tot el que estigués a les seves mans per impedir-li fer carrera.

La Marianne, quan va sentir això, va picar de mans indignada i va exclamar:

—Déu meu! Sembla mentida!

—Ja ho pots ben dir, Marianne —li va respondre el seu germà—; sembla mentida que es pugui ser tossut fins al punt de resistir-se a tots aquests arguments.

La Marianne va estar a punt de replicar-li, però va recordar les promeses que havia fet a la seva germana i va frenar la llengua.

—Però tot plegat no va servir de res —va continuar ell—. L’Edward no va obrir pràcticament la boca; i, les poques coses que va dir, les va dir ben decidit. Res no el persuadiria a trencar el seu compromís; tenia intenció de mantenir-lo per molt car que ho pogués pagar.

—Ha obrat honestament, doncs! —va exclamar la senyora Jennings sense embuts, incapaç de continuar callada més estona—. Ja em perdonarà, senyor Dashwood, però si hagués fet altrament l’hauria tingut per un pocavergonya. Aquest assumpte em concerneix tant com a vostè, perquè la Lucy Steele és cosina meva, i crec que és un àngel que es mereix tan bon marit com qualsevol altra.

En John Dashwood va quedar esbalaït; però, com que era una persona de caràcter tranquil, poc susceptible i gens amant d’ofendre ningú (i encara menys si tenia diners), va respondre-li sense alterar-se.

—No penso parlar mai amb menyspreu de ningú de la seva família, senyora Jennings. No nego que la senyoreta Steele sigui bona noia, però el compromís en qüestió és impracticable. El simple fet que s’hagi compromès amb un noi que estava sota la custòdia del seu oncle i que és fill d’una dona tan adinerada com la senyora Ferrars, és, com a mínim, anòmal. Però no penso judicar la conducta de ningú que vostè tingui en bon concepte, senyora Jennings. Tota la meva família desitja a la senyoreta Steele tota la felicitat del món. El capteniment de la senyora Ferrars, d’altra banda, ha estat en tot moment el que qualsevol mare responsable i amorosa hauria tingut en circumstàncies semblants. Ha obrat amb noblesa i magnanimitat. L’Edward ha pres una decisió, i jo diria que ha pres la decisió equivocada.

La Marianne va manifestar la seva conformitat d’opinió amb un sospir; i a l’Elinor se li va trencar el cor de pensar que l’Edward estava enamorat, tot i les amenaces de la seva mare, d’una dona que no el faria feliç.

—I, com ha acabat la cosa? —va voler saber la senyora Jennings.

—De la pitjor manera, senyora Jennings; amb una ruptura. La senyora Ferrars ha expulsat el fill de casa. Se’n va anar ahir, però no li sabria dir si se n’ha anat de Londres o no se n’ha mogut; perquè, és clar, nosaltres no podem demanar res.

—Pobre xicot! I, què serà d’ell?

—Pot comptar, senyora Jennings! Fa pena pensar-hi. Una vida tan regalada que l’esperava, i ara es troba en una situació ben trista! Com es pot viure, amb l’interès de dues mil lliures? I quan penso que, si no arriba a ser pel seu mal cap, d’aquí tres mesos s’hauria convertit en beneficiari d’una renda de dos mil cinc-centes lliures l’any (perquè la senyoreta Morton té trenta mil lliures), no em sé imaginar una situació més desgraciada que la seva! Ja el podem compadir tots; i més encara perquè no està a les nostres mans ajudar-lo.

—Pobre xicot! —va exclamar la senyora Jennings—. Segur que acceptaria de bon grat que l’acollís; si el pogués veure li ho diria. No està bé, que hagi de malviure en dispeses i tavernes pagant-ho tot de la seva butxaca.

L’Elinor va agrair-li íntimament aquella prova de bondat cap a l’Edward, però no va poder evitar somriure per la manera amb què l’havia expressat.

—Si hagués vetllat pels seus interessos —va dir en John Dashwood— tant com les seves amistats estaven disposades a vetllar per la seva persona, ara seria al lloc que li pertoca i no li faltaria res. Tal com han anat les coses, però, no està a les mans de cap de nosaltres ajudar-lo. I encara n’hi espera una que serà la pitjor de totes: la seva mare ha decidit, comprensiblement, fer donació immediata a en Robert de l’heretat que a dreta llei hauria hagut de ser de l’Edward. Quan he sortit de casa ho discutia amb el seu advocat.

—Si així és com es vol venjar —va dir la senyora Jennings—, hi té tot el dret. Però això d’independitzar un fill perquè l’altre m’hagués donat un disgust jo no ho hauria fet mai.

La Marianne es va aixecar i va sortir de la sala. En John Dashwood va prosseguir:

—Pot haver-hi res de més humiliant per a un home que veure el seu germà petit propietari d’una heretat que hauria hagut de ser la seva? Pobre Edward! El compadeixo sincerament.

Al cap d’una estona més d’esplaiar-se en aquest mateix to, va decidir posar fi a la seva visita; i, després d’assegurar repetidament a les seves germanes que estava convençut que la indisposició de la Fanny no era gens greu, i que sobretot no patissin, se’n va anar deixant totes tres dames unides per un mateix parer respecte a aquell cas, si més no pel que feia al capteniment de la senyora Ferrars, del matrimoni Dashwood i de l’Edward.

La Marianne va esclatar d’indignació així que el seu germà va haver abandonat la sala, amb tanta vehemència que l’Elinor i la senyora Jennings van acabar trencant la seva reserva (l’una per força, l’altra de grat) i totes tres es van posar a criticar amb passió les parts interessades.