Capítol XX

L’endemà, en el moment que les filles grans de la senyora Dashwood passaven a la sala d’estar de casa de sir John per una porta, per l’altra va entrar d’una revolada la senyora Palmer, amb un semblant tan benhumorat i alegre com el dia abans. Va estrènyer-los la mà a totes dues afectuosament, i els va manifestar la joia que tenia de tornar-les a veure.

—No sabeu l’alegria que tinc de veure-us! —els va dir, mentre s’asseia entre l’Elinor i la Marianne—. Fa tan mal dia que em pensava que no vindríeu; i hauria estat una pena, perquè demà ja ens en anem. Ens en hem d’anar perquè resulta que els Weston ens vénen a veure la setmana vinent. Això de venir aquí ha estat una mica precipitat, i no ho vaig saber fins que el cotxe va arribar a la porta i el meu home em va demanar si el volia acompanyar aquí a Barton. És una cosa rara, el meu home! No m’explica mai res! Em sap greu que no ens quedem més temps; però espero que ens puguem veure aviat a Londres.

Van haver de desenganyar-la.

—Que no penseu baixar a Londres? —va exclamar la senyora Palmer, amb una rialla—. Pobres de vosaltres, si no! Us tindré a punt una casa ben maca, al costat de casa, a Hanover Square. Heu de venir sens falta. Per a mi serà un plaer acompanyar-vos a tota hora mentre no hagi de fer llit, si el meu home no té ganes de sortir.

Van agrair-li-ho, però es van resistir a tots els seus precs.

—Amor meu! —va exclamar la senyora Palmer adreçant-se al seu marit, que acabava d’entrar a la sala—. Ajuda’m a convèncer les filles de la senyora Dashwood perquè vinguin a Londres a l’hivern.

El seu marit no li va tornar resposta; en lloc d’això, va fer una inclinació de cap a les damisel·les i es va començar a queixar del temps.

—Quina tempura! —va dir—. Aquest temps fa que tot i tothom esdevingui repulsiu. La pluja ho fa tornar tot gris, tant a fora de casa com a dintre. Et fa agafar tírria a tothom qui tens a prop. Com dimonis pot ser que sir John no tingui una sala de billar a casa? Que poca gent sap el consol que dóna! Sir John és espès com la boira.

La resta de la gent de la casa no va trigar a aparèixer.

—M’imagino, senyoreta Marianne —va dir sir John—, que avui no deveu haver pogut fer la vostra passejada habitual fins a Allenham.

La Marianne va posar-se molt seriosa i no va dir res.

—No cal que feu l’orni —va dir la senyora Palmer—, perquè ho sabem tot; i admiro molt el vostre gust, perquè el trobo un noi molt ben plantat. Casa seva no queda gaire lluny de la nostra heretat; no pas a més de deu milles, diria jo.

—A cosa de trenta, més aviat —va dir el marit.

—Bé, tampoc és tanta diferència! A casa seva no hi he estat mai, però diuen que és una casa molt bonica.

—És un dels llocs més lletjos que he vist mai —va dir el senyor Palmer.

La Marianne va continuar ben callada, però la seva cara delatava l’interès que sentia pel que es deia.

—Tan lleig és? —va dir la senyora Palmer—. Doncs deu ser un altre lloc, aquest que és tan bonic.

Ja entaulats al menjador, sir John va comentar amb recança que entre tots només eren vuit.

—Amor meu —va dir a la seva dona—, és una murga que siguem tan pocs. Com és que no vas demanar als Gilbert que vinguessin?

—Que no t’he dit que no podia ser, quan n’hem parlat abans? Van venir a dinar no fa gaire.

—Vós i jo, sir John —va dir la senyora Jennings—, no hauríem d’observar tantes cerimònies.

—Si ho féssiu, demostraríeu ser molt mal educats —va exclamar el senyor Palmer.

—Amor meu, portes la contra a tothom —li va dir la seva dona, amb el seu riure habitual—. Saps que ets bastant desagradós?

—No trobo que dir mal educada a la teva mare sigui portar la contra a ningú.

—Em podeu insultar tant com vulgueu —va dir la senyora Jennings, amb tota la seva bonhomia—: em vau prendre la Charlotte, i no me la podeu tornar. Vaja, que us tinc al puny.

La Charlotte va riure sorollosament de pensar que el seu marit no se la podia treure de sobre; i va dir, en to triomfal, que tant se li’n donava com pogués estar d’enfadat amb ella perquè havien de viure junts igualment. La senyora Palmer devia ser la persona més bonhomiosa i amb més voluntat de ser feliç del món. La indiferència afectada del seu marit, la seva insolència i el seu descontentament no li dolien gens; i, quan la renyava o la insultava, ella se’n reia.

—El meu home és una cosa rara —va dir a l’Elinor en veu baixa—: sempre està de mal humor.

L’Elinor, després d’haver-lo observat una estona, va resistir-se a atribuir-li tan mal cor o tan mala educació com ell semblava voler demostrar que tenia. Potser el caràcter se li havia agrit una mica quan havia descobert, com tantes altres persones del seu mateix sexe, que, enlluernat per la bellesa, havia esdevingut el marit d’una dona eixelebrada; però l’Elinor sabia que aquesta mena d’errors són prou corrents perquè un home sensat no s’hi acabi avenint. Més aviat creia que la causa d’aquell tracte desdenyós que tenia cap a tothom, i aquell menyspreu de tot el que veia, era el desig de distingir-se’n, de sentir-se superior als altres. Era un motiu prou corrent per no admirar-se’n; però la manera que tenia de fer-ho, per molt que reeixís a entronitzar-lo com a rei de la mala educació, no l’ajudava precisament a retenir la gent al seu voltant tret de la seva dona.

—Elinor, maca —li va dir la senyora Palmer al cap de no gaire—, us volia demanar un favor a vós i a la vostra germana. Per què no veniu a passar uns quants dies a Cleveland per Nadal? Digueu que sí, si us plau; i feu-ho mentre hi siguin els Weston. No sabeu quina alegria em donaríeu! Ens ho passarem molt bé! Amor meu —va dir, dirigint-se al seu marit—, oi que et farà il·lusió que vinguin a Cleveland les filles de la senyora Dashwood?

—I tant —li va respondre ell amb un somriure sorneguer—; he vingut a Devonshire exclusivament amb aquest propòsit.

—Ja ho veieu —va dir la seva dona—; el meu home us hi espera, o sigui que no us hi podeu negar.

Totes dues es van afanyar a declinar amb vehemència la seva invitació.

—És clar que heu de venir! Us agradarà molt, n’estic convençuda. Hi haurà els Weston; ens ho passarem molt bé. No us podeu imaginar com és de bonic Cleveland; i ara estem molt entretinguts, perquè el meu home no para de voltar per la comarca fent campanya per les eleccions, i a casa no parem de tenir gent a dinar; vaja, que estem ben distrets! Però per a ell és molt cansat, pobre, perquè s’ha de fer agradós a tothom.

L’Elinor va tenir treballs a mantenir un posat greu mentre convenia que era una obligació força feixuga.

—Que divertit que serà quan sigui al Parlament! —va dir la Charlotte—. Com riuré! Serà ben grotesc, veure totes les cartes que li arriben amb les inicials M. P.! Ara que, sabeu que diu que no me’n pensa franquejar^[8] cap? Diu que no ho pensa fer de cap manera. Oi que no, amor meu?

El senyor Palmer no es va donar per al·ludit.

—És que no li agrada gens escriure —va continuar dient ella—; diu que és un mal costum.

—No és veritat —va dir ell—; jo no he dit mai tal bestiesa. Ara no m’atribueixis totes les teves incorreccions de llenguatge.

—Ja ho veieu; eh quin marit més estrany que tinc? Sempre està així! A vegades es passa mig dia sense dir-me res, i de cop em surt amb un estirabot com aquest, per qualsevol cosa.

La Charlotte va sorprendre l’Elinor demanant-li, quan tornaven cap a la sala d’estar, si el seu home no li queia gaire simpàtic.

—Sí, molt —va dir l’Elinor—; el trobo molt agradable.

—Me n’alegro. Ja m’ho pensava, perquè és molt atent; a més a més, tant vós com les vostres germanes li heu caigut molt bé. De debò: no sabeu quin disgust tindria si no vinguéssiu a Cleveland; i no sé veure cap motiu que us ho impedeixi.

L’Elinor va haver de declinar novament la invitació, i va posar fi als precs de la senyora Palmer canviant de tema. Va pensar que, ja que vivien al mateix comtat que el senyor Willoughby, la senyora Palmer li podria fer una descripció del seu tarannà més detallada que no pas la que pogués obtenir a partir de la coneixença més imperfecta que en tenien el senyor i la senyora Middleton; i estava impacient perquè algú, fos qui fos, li confirmés que era prou recte per no haver d’inquietar-se per la sort de la Marianne. Va començar demanant si veien gaire el senyor Willoughby a Cleveland, i si hi tenien gaire intimitat.

—Ui, i tant! El conec molt bé —va respondre-li la senyora Palmer—. Bé, de fet no hi he parlat mai; però l’he vist sovint per Londres. No s’ha escaigut mai que jo vingués aquí a Barton mentre ell parava a Allenham. La meva mare el va rebre aquí una vegada; però jo era amb l’oncle que tenim a Weymouth. Segur que ens hauríem vist sovint amb ell a Somersetshire si no fos perquè desgraciadament no hi coincidim mai. Ell para molt poc a Combe, em fa l’efecte; ara que, ni que hi parés molt, no crec que el meu home l’anés a veure, perquè resulta que és de l’oposició, i a més a més casa seva queda molt retirada. Ja sé per què em demaneu per ell, ja: perquè la vostra germana s’hi ha de casar. Me n’alegro moltíssim, perquè aleshores la tindré de veïna.

—Us asseguro —li va respondre l’Elinor— que vós d’això en sabeu més coses que no pas jo, si compteu que aquest enllaç és cosa feta.

—No ho vulgueu negar, perquè tothom en parla. Sense anar més lluny, me n’han fet cinc cèntims passant per Londres.

—Què em dieu!

—Us ho prometo. Dilluns al matí, just abans de sortir de Londres, vaig coincidir amb el coronel Brandon a Bond Street, i m’ho va comentar amb tota franquesa.

—Em deixeu ben parada, que el coronel Brandon us n’ha parlat? Devíeu entendre-ho malament; fer una confidència com aquesta a algú que ni li va ni li ve, ni que fos certa, és una cosa que no m’esperaria mai del coronel Brandon.

—Doncs us asseguro que va ser així mateix; ara us explico com va anar. Quan ens vam trobar, ell va desfer el camí que feia per acompanyar-nos un tros; i ens vam posar a parlar de la meva germana i el meu cunyat, i d’això i d’allò, i li vaig dir: «Què, coronel, diu que a Barton s’ha instal·lat una família nova, m’ha dit la meva mare, i diu que són una gent molt agradable, i que una de les filles es casarà amb el senyor Willoughby, de Combe Magna. Digueu, és veritat? Vós ho heu de saber, perquè éreu a Devonshire fa ben poc».

—I, què va dir el coronel?

—Oh, no gaire cosa; però va fer cara de saber que era veritat, i ho vaig tenir per cert. Déu n’hi do quin esdeveniment! I, quan serà?

—Estava bé, el senyor Brandon?

—Sí, molt bé; i no va parar d’elogiar-vos en tota l’estona; de vós només deia coses bones.

—El senyor Brandon m’afalaga. Se’l veu molt bon home; el trobo una persona molt agradable.

—Sí, jo també. És molt amable; llàstima que sigui tan seriós i tan avorrit. La meva mare diu que també estava fascinat per la vostra germana; si fos així, és un gran compliment, perquè costa molt que cap dona el fascini.

—El senyor Willoughby, és gaire conegut a la part de Somersetshire on sou? —li va demanar l’Elinor.

—Sí, molt; bé, no crec que hi hagi gaire gent que hi tingui intimitat, perquè Combe Magna queda molt retirat; però us puc dir que tothom el té molt ben conceptuat. El senyor Willoughby és molt apreciat a tot arreu; ja ho podeu dir a la vostra germana. Té molta sort d’haver-lo trobat, ja us ho dic jo; ara, ell encara n’ha tingut més de trobar-la a ella, perquè és una noia molt agraciada i molt dolça, i es mereix el millor del món. De totes maneres, no la trobo pas més ben plantada que vós, permeteu-me que us ho digui; trobo que totes dues sou molt agraciades, i segur que el meu home també us hi troba, encara que ahir al vespre no aconseguíssim fer-l’hi admetre.

La informació que la senyora Palmer li va donar sobre el senyor Willoughby no va ser gaire rellevant; qualsevol testimoni a favor seu, però, per insignificant que fos, li donava una alegria.

—Estic molt contenta d’haver-vos conegut per fi —va continuar dient la Charlotte—. Espero que acabem sent molt bones amigues. No sabeu quantes ganes tenia de fer la vostra coneixença! És una sort que visqueu a Barton Cottage! No es pot demanar més! I m’alegro moltíssim que la vostra germana faci tan bon casament! Espero que aneu sovint a Combe Magna. Es veu que és un lloc molt bonic.

—Fa temps que coneixeu el coronel Brandon, oi?

—Sí, Déu n’hi do; d’ençà del casament de la meva germana. Eren amics íntims amb sir John. Em fa l’efecte —va continuar dient en veu baixa— que li hauria agradat casar-se amb mi, si hagués pogut. A sir John i a la meva germana els feia molta il·lusió. Però la meva mare no va trobar que fos prou bon partit per a mi; si no, sir John n’hauria parlat amb el coronel, i ens hauríem casat de seguida.

—El coronel Brandon no estava prèviament al corrent de la proposta que sir John va fer a la vostra mare, doncs? No era una cosa que hagués sortit d’ell?

—No, no; si la meva mare no hi hagués posat cap objecció, però, estic convençuda que s’hi hauria avingut perfectament. M’havia vist un parell de vegades amb prou feines, perquè això va ser abans que jo acabés els estudis. Però estic molt més bé com estic ara. Estic molt contenta amb l’home que tinc.