Capítol IV

L’Elinor no se sabia veure al cotxe amb la senyora Jennings; tot i així, havia emprès un viatge a Londres sota la seva tutela, i com a convidada seva, sense meditar sobre el que l’esperava, havent tingut fins aleshores una relació molt breu amb ella, sense lligar-hi gens ni pel que feia a edat ni pel que feia a tarannà, i després d’haver-hi posat una pila d’objeccions! Gràcies a l’entusiasme juvenil que la Marianne i la seva mare tenien en comú, però, tots aquests obstacles s’havien salvat o s’havien passat per alt; i l’Elinor, tot i dubtar de tant en tant de la constància del senyor Willoughby, era incapaç de contemplar la passió esperançada que omplia el cor i es transparentava als ulls de la Marianne sense experimentar la pobresa de les seves pròpies expectatives, la falta d’alegria del seu esperit, i el desig de sentir-se com a seves les il·lusions de la Marianne per tal que l’animessin el mateix objectiu i la mateixa esperança. De totes maneres, no trigarien gaire temps a saber quines eren les intencions del senyor Willoughby, perquè era molt probable que ja fos a Londres. Les ganes de la Marianne d’anar-hi feien pensar que comptava trobar-l’hi; i l’Elinor tenia decidit informar-se tant com pogués de la seva persona no tan sols pel que veiés ella mateixa o el que arrenqués a altres persones, sinó també observant el comportament que tenia envers la seva germana amb prou atenció per esbrinar com era i què volia al cap de no gaires cites. Si el resultat de les seves observacions era desfavorable, estava decidida a obrir els ulls a la seva germana; en cas contrari, els seus esforços serien del tot diferents: hauria d’aprendre a defugir tota comparació egoista i arraconar tota recança que li impedís alegrar-se de la felicitat de la Marianne.

Van ser tres dies de viatge, durant els quals la conducta de la Marianne va conformar-se perfectament al que s’hauria pogut esperar de l’afinitat i la simpatia que sentia per la senyora Jennings. Es va passar quasi tot el trajecte callada, sumida en els seus pensaments, i sense esma per dir res tret de quan algun element pintoresc del paisatge que travessaven li arrencava alguna exclamació de meravellament adreçada a la seva germana i prou. Per compensar aquesta actitud, l’Elinor va afanyar-se a fer el paper educat que havia decidit representar, tenint moltes atencions amb la senyora Jennings, donant-li conversa, rient amb ella i escoltant-la tant com podia; i la senyora Jennings, al seu torn, va tractar-les a totes dues amb molta bondat, va estar pendent del seu benestar i la seva comoditat en tot moment i només li va saber greu que no poguessin triar el que volien per sopar a l’hostal i no li confessessin si s’haurien estimat més salmó que bacallà o gallina estofada que no pas mitjanes de vedella. Van arribar a Londres cap a les tres de la tarda del tercer dia, contentes de fugir, després de tanta estona de viatge, de l’estretor del cotxe, i amb ganes de fruir del luxe d’un bon foc.

La casa era elegant i estava moblada amb elegància, i les dues germanes de seguida van tenir assignada una habitació molt confortable. Havia estat la de la Charlotte, i a sobre del faldar de la xemeneia encara hi havia penjat un paisatge de fils de seda de colors fet per ella, cosa que demostrava que d’alguna cosa li havia servit passar set anys en una bona escola de la capital.

Com que el dinar no estaria a punt fins al cap de dues hores, l’Elinor va decidir aprofitar l’estona escrivint a la seva mare, i s’hi va posar. Al cap d’un moment, la Marianne es va asseure per fer el mateix.

—Ja escric jo a casa, Marianne —va dir l’Elinor—; no trobes que més val que triguis un dia o dos a escriure-hi tu?

—No escric a la mama —va afanyar-se a respondre la Marianne, com si no volgués que se li fessin més preguntes. L’Elinor no va dir res més; però de cop se li va acudir que devia escriure al senyor Willoughby, i la conclusió immediata a què va arribar va ser que, per molt en secret que volguessin mantenir la seva relació, havien d’estar promesos per força. Aquest convenciment, tot i no ser segur del tot, la va alegrar, i va continuar escrivint la seva carta amb entusiasme renovat. La Marianne va acabar la seva amb un moment; no podia tenir més llargada que una nota; la va plegar, la va segellar i hi va escriure l’adreça amb una esgarrapada. A l’Elinor li va semblar que en l’adreça hi veia una ve doble majúscula. La Marianne, de seguida que va haver acabat, va tocar la campaneta, i va demanar al lacai que va venir que li portés la carta a correus. Allò va acabar d’aclarir la cosa.

La Marianne va continuar molt animada, però dominada per un nerviosisme que no acabava d’agradar a la seva germana, i el neguit li va anar augmentant a mesura que transcorria la tarda. Quasi no va dinar, i, quan van tornar a la sala havent dinat, semblava que només estigués pendent de la fressa de tots els cotxes que passaven.

L’Elinor va alegrar-se que la senyora Jennings, ocupada a la seva habitació en les seves coses, no s’adonés del que passava. Van portar el servei de te, i, quan la Marianne ja havia tingut més d’una decepció amb els trucs a algun portal veí, de cop n’hi va haver un de més fort que no podia correspondre a cap altra casa. L’Elinor va tenir la certesa que assenyalava l’arribada del senyor Willoughby, i la Marianne va fer un salt cap a la porta. Tot era silenci; la situació es va fer insostenible; finalment la Marianne va obrir la porta, va acostar-se a l’escala i, després de passar-se una estona escoltant, va tornar cap a la sala amb tota l’emoció que el convenciment d’haver-lo sentit li podia causar. Dominada per l’exaltació del moment, no va saber estar-se d’exclamar «Ai, Elinor! És el senyor Willoughby, segur!»; i, quan ja semblava que estigués a punt de tirar-se-li als braços, va entrar el coronel Brandon.

Va ser un cop massa fort perquè l’entomés amb serenitat, i va anar-se’n de la sala a l’acte. L’Elinor també va tenir una desil·lusió; però la simpatia que tenia pel coronel Brandon la va ajudar a rebre’l cordialment, sobretot perquè li sabia molt greu que un home que apreciava tant la seva germana s’hagués adonat que ella sentia disgust i desencís de veure’l. De seguida va veure que a ell el fet no li passava desapercebut, i que fins i tot es quedava observant sorprès i afectat la Marianne sortint de la sala, fins al punt que va estar a punt de perdre l’aplom per comportar-se amb ella tal com les bones formes exigien.

—Que no es troba bé, la seva germana? —li va demanar el coronel Brandon.

L’Elinor li va respondre, violenta, que no, i es va posar a parlar de migranyes, ensopiment, lassitud i tot allò que pogués contribuir a explicar el comportament de la seva germana.

Ell se la va escoltar amb la màxima atenció; però va semblar que reaccionés, perquè no va tornar a tocar el tema, i es va posar a parlar de l’alegria que tenia de saber que eren a Londres i a demanar-li cortesament pel viatge i pels coneguts comuns de Barton.

Amb aquesta serenitat aparent, sense gaire entusiasme ni per part de l’un ni per part de l’altre, van continuar enraonant, tots dos d’esma i amb el pensament en un altre lloc. L’Elinor tenia moltes ganes de demanar-li si el senyor Willoughby era a Londres, però li feia por afligir-lo amb cap pregunta sobre el seu rival; fins que, per dir alguna cosa, li va demanar si no s’havia mogut de Londres des de l’última vegada que s’havien vist.

—Sí —va respondre ell, una mica empegueït—, es pot dir que sí; he anat un parell de vegades a Delaford a passar-hi uns quants dies, però no he tingut ocasió de tornar a Barton.

La seva resposta, i la manera amb què la va dir, va recordar a l’acte a l’Elinor les circumstàncies en què el coronel Brandon se n’havia anat de Barton, i el malestar i les sospites que havien causat a la senyora Jennings, i per això li va fer por que la seva pregunta es pogués considerar fruit d’una curiositat que en realitat no sentia.

La senyora Jennings va entrar al cap de poc.

—Déu vos guard, coronel! —va dir, amb la seva efusivitat habitual—. Quina alegria que tinc de veure’l! Perdoni que no hagi vingut abans, però m’he volgut arreglar una mica i posar una mica d’ordre; pensi que fa molt que no era a casa, i ja sap vostè que sempre hi ha una pila de coses per fer sempre que passes una temporada fora; i a més a més he hagut de quedar entesa amb el carreter; vaja, que no he parat des de l’hora de dinar! Però digueu-me, coronel, com és que heu endevinat que havíem arribat a ciutat?

—He tingut l’alegria de saber-ho a casa del senyor Palmer, on he dinat.

—Heu dinat a casa seva? I, què fan? Com està la Charlotte? Segur que ja fa una bona panxa, oi?

—La senyora Palmer tenia un aspecte excel·lent, i m’ha encomanat que us digués que demà us vindrà a veure.

—Sí, ja hi comptava. Doncs bé, coronel; com veieu, he vingut acompanyada de dues senyoretes… Bé, ara només en veieu una, però l’altra no pot ser lluny. L’altra és la Marianne, com m’imagino que us complaurà de saber. Vós i el senyor Willoughby ja us entendreu per veure com us ho feu amb ella. Ser jove i bonica no té preu! Jo també he estat jove, però de bonica no ho he estat mai gaire; què hi vols fer! Però vaig trobar molt bon marit, i en això, que jo sàpiga, la bellesa no hi pot fer res. Pobre! Farà nou anys que es va morir. Però ara que hi penso, coronel, on ha estat tot aquest temps que fa que no ens veiem? Com van els assumptes de feina? Vinga, vinga, que entre amics no hi ha d’haver secrets.

El coronel Brandon va respondre a totes les seves preguntes amb la seva bonhomia característica, però sense satisfer-la en cap. Mentrestant, l’Elinor va començar a preparar el te, i la Marianne es va veure obligada a tornar a fer acte de presència.

Així que va entrar, el coronel Brandon va quedar més consirós i més callat que fins aleshores, i la senyora Jennings no el va aconseguir convèncer perquè es quedés gaire estona. En tota la tarda no va venir cap més visita, i totes tres van estar d’acord en la conveniència d’anar a dormir d’hora.

L’endemà al matí, la Marianne es va llevar amb bona cara i cor alegre. La decepció de la tarda anterior semblava haver quedat arraconada per l’expectativa del que pogués passar aquell dia. Quan no feia gaire que havien acabat d’esmorzar, la carretel·la de la senyora Palmer es va parar al portal, i al cap d’un moment entrava rient al menjador, tan contenta de veure-les a totes tres que es feia difícil de dir si s’alegrava més de retrobar la mare o les germanes Dashwood. Li venia de nou que haguessin vingut a Londres, però a la vegada feia temps que ho esperava; estava disgustada perquè haguessin acceptat la invitació de la mare després d’haver declinat la seva, però alhora no els hauria perdonat mai que no haguessin vingut!

—El meu home estarà molt content de veure-us —va dir—. No diries mai què ha dit quan ha sabut que veníeu, mama! Ara no me’n recordo, però era alguna bestiesa!

Després de passar un parell d’hores en el que la senyora Jennings va qualificar de plàcida conversa, és a dir, la mare fent tota mena de preguntes sobre totes les coneixences que tenien, i la filla rient per qualsevol cosa, la filla va proposar-los que l’acompanyessin totes a unes quantes botigues on havia d’anar aquell matí, a la qual cosa la senyora Jennings i l’Elinor es van afegir de grat perquè també volien comprar unes quantes coses; i la Marianne, tot i refusar la invitació d’entrada, va acabar deixant-se convèncer.

Anessin on anessin, se li notava que estava en actitud expectant. Sobretot a Bond Street, que és on van passar més estona voltant, no parava d’escorcollar el carrer amb la mirada; i a totes les botigues on s’entretenien mirant, no estava per res de tot allò que tenia interessades i ocupades les altres tres dones. Estava neguitosa i emmurriada tota l’estona, i la seva germana no aconseguia que donés la seva opinió sobre cap article per molt que els pogués interessar igual a totes dues; no hi havia res que li acabés de fer el pes; només tenia ganes de tornar-se’n cap a casa, i amb prou feines es podia reprimir la irritació que li causava la ronseria de la senyora Palmer, que es quedava encantada amb qualsevol gènere que fos nou, car o bonic; que es moria de ganes de comprar-ho tot i no es decidia per res, i que malgastava el temps badant i dubtant.

No van tornar a casa fins cap a migdia. Així que van travessar el llindar, la Marianne va pujar corrents l’escala, i l’Elinor, que pujava darrere seu, la va trobar tombada d’esquena a la taula amb cara llarga, cosa que significava que el senyor Willoughby no havia comparegut.

—No han portat cap carta per a mi, en aquesta estona que hem estat fora? —va demanar al lacai que entrava en aquell moment amb la correspondència, el qual li va respondre que no—. Segur? —li va tornar a demanar ella—. Està segur que cap criat ni cap mosso no ha deixat cap carta o cap nota?

El lacai li va respondre que no n’havia vingut cap.

—Que estrany! —va dir la Marianne en veu baixa i desencantada, mentre es tombava cap a la finestra.

«Sí que és estrany!», va pensar l’Elinor entre si, mirant la seva germana amb inquietud. «Si la Marianne no hagués sabut del cert que era a Londres no li hauria escrit, i ho ha fet; hauria escrit a Combe Magna; i, si ell és a Londres, és molt estrany que no hagi escrit ni hagi vingut! Ai, mama; no fas ben fet de permetre que una filla tan jove es prometi amb un home que coneixem tan poc i que es comporta d’una manera tan equívoca i tan misteriosa! Em deleixo per demanar-li a la Marianne què passa; però com es posaria si m’hi fiqués!».

Va acabar decidint, després de donar-hi unes quantes voltes, que, si la cosa continuava presentant tan mal carés, plantejaria seriosament a la seva mare la conveniència d’indagar què passava.

A dinar les van acompanyar la senyora Palmer i dues senyores grans amigues de la senyora Jennings que havia trobat i havia convidat al matí. La senyora Palmer se’n va anar just després de prendre el te per atendre els compromisos que tenia a la tarda, i l’Elinor es va veure obligada a fer una partida de whist amb les altres tres senyores. La Marianne per a aquestes coses no servia, perquè no aprenia mai les regles del joc; però, tot i tenir tota la tarda per a ella, no la va pas aprofitar més que l’Elinor, perquè se la va passar tota aclaparada per l’ànsia de l’espera i el dolor de la decepció. De tant en tant reeixia a llegir una estona; però no trigava a deixar el llibre de banda i a reprendre l’ocupació molt més interessant de caminar amunt i avall de la sala, parant-se un moment cada vegada que arribava a la finestra amb l’esperança de sentir l’anhelat truc a la porta.