Capítol XI

Després d’una mica d’estira-i-arronsa, la Marianne va acabar cedint als precs de la seva germana i va accedir a sortir amb ella i la senyora Jennings mitja horeta un dia al matí. Va posar com a condició, però, que no anirien a fer cap visita, i que es limitaria a acompanyar-les a la joieria Gray de Sackville Street, amb la qual l’Elinor estava en tractes de cara a bescanviar unes joies velles de la seva mare.

Quan van parar davant la porta, la senyora Jennings va recordar que al capdavall del carrer hi tenia una coneguda que havia d’anar a veure; i, com que a la joieria no hi havia de fer res, van quedar que, mentre les seves joves amigues enllestien l’afer pel qual hi anaven, ella li faria una visita i passaria a buscar-les en acabat.

Quan van arribar al capdamunt de l’escala, les germanes Dashwood van trobar una sala tan plena de gent que no hi havia cap dependent desocupat que les pogués atendre, de manera que es van haver d’esperar. Van asseure’s a l’extrem de taulell on semblava que els arribaria el torn abans, perquè només hi havia un senyor i l’Elinor devia tenir l’esperança que es donaria una mica d’ànsia per consideració a elles. Pel que es va veure, però, tenia més agudesa visual i més sentit estètic que no pas consideració. Volia comprar-se un portaescuradents, i, en tota l’estona que va trigar a decidir-ne la mida, la forma i els adorns (cosa que va fer, d’acord amb el seu gust, després d’un quart d’hora de donar una ullada i de trobar defectes a tots els portaescuradents de la joieria), només es va dignar fixar-se en les dues dames del seu costat adreçant-los tres o quatre mirades lascives, una demostració d’interès que va deixar gravada a la memòria de l’Elinor la imatge d’un posat i d’un semblant mancats de tota rellevància tot i estar adornats d’uns rudiments de distinció.

Si la Marianne no va experimentar els enutjosos sentiments de repulsió i de malestar que va causar a la seva germana veure la impertinència amb què les repassava de dalt a baix i els fums amb què opinava sobre els diferents portaescuradents que li ensenyaven va ser perquè no hi va parar atenció, perquè era tan capaç d’abstreure’s i de fer cas omís del que passava al seu voltant a la joieria Gray com a la seva habitació.

Per fi va acabar la transacció. Quan va haver decidit com volia l’ivori, l’or i les perles, i va haver fixat el dia que volia que li tinguessin el portaescuradents a punt, va posar-se els guants amb gran parsimònia i, després de donar una altra mirada a les germanes Dashwood (una mirada que semblava reclamar la seva admiració més que no pas manifestar-ne), va sortir de la joieria amb l’aire bufat del petulant que afecta indiferència.

L’Elinor va anar de seguida per feina i, quan anava per tancar el tracte, va posar-se-li al costat un altre senyor. Va girar el cap per mirar-lo, i va tenir la sorpresa de veure que era el seu germà.

L’estimació i l’alegria que van exterioritzar van causar molt bona impressió a la joieria. No semblava que a en John Dashwood el contrariés haver retrobat les seves germanes, sinó més aviat el contrari, i va demanar-los per la mare amb respecte i cortesia.

L’Elinor es va assabentar que feia dos dies que la Fanny i ell eren a Londres.

—Tenia la intenció de venir-vos a veure ahir —va dir ell—, però no va poder ser, perquè vam portar en Harry a veure les feres a l’Exeter Exchange^[13] i vam passar la resta del dia amb la senyora Ferrars. A en Harry li va agradar molt. I avui també pensava passar-vos a veure, si hagués trobat ni que fos un forat de mitja hora, però quan acabes d’arribar a Londres sempre tens coses per fer. Sóc aquí per encomanar un segell anular per a la Fanny. Però em sembla que demà sí que podré passar per Berkeley Street, perquè em presenteu la vostra amiga la senyora Jennings. Tinc entès que és una senyora molt acabalada. I també m’heu de presentar el senyor i la senyora Middleton. Com que són coneixences de la vostra mare, serà per a mi un plaer presentar-los els meus respectes. Són bons veïns, a Barton, segons tinc entès…

—Molt bons. No poden ser més amables i sol·lícits.

—M’alegra molt sentir-ho, de veritat; m’alegra moltíssim. Tot i així no em ve de nou; són gent de posició, hi esteu emparentades, i és normal que tinguin atencions i detalls perquè us hi sentiu de gust. Ja ho sé, que esteu molt ben instal·lades i que a la casa no hi falta res! L’Edward ens en va fer una descripció meravellosa; va dir que, com a mansió campestre, té de tot, i que us hi trobeu com a casa. Vaig tenir una alegria de sentir-ho, de debò.

L’Elinor va sentir-se una mica avergonyida del seu germà; i no li va saber gens greu que l’arribada del criat de la senyora Jennings, que venia a dir-los que la seva mestressa les esperava a la porta, li estalviés l’enuig de respondre-li.

En John Dashwood les va esperar a baix perquè el presentessin a la senyora Jennings a la portella del cotxe i, després de tornar a expressar el seu desig de passar-les a veure l’endemà, va prendre comiat.

L’endemà les va anar a visitar tal com els ho havia promès. Va arribar excusant la seva esposa per no haver pogut acompanyar-lo; la mare, que no tenia esma per anar enlloc, la tenia molt lligada. La senyora Jennings, però, li va dir amb tota franquesa que no calia que gastés compliments, perquè tots eren cosins o poc se n’hi faltava, i que esperava ben aviat la visita de la seva esposa, i que faria venir les seves filles perquè la coneguessin. El tracte d’en John Dashwood cap a les seves germanes, tot i cerimoniós, va ser ben cordial; cap a la senyora Jennings, molt atent i cortès; i al coronel Brandon, que va arribar poc després que ell, se’l va mirar amb una curiositat que semblava voler dir que seria igual de cortès amb ell si tenia l’alegria de saber que era ric.

Després d’honorar-los amb la seva companyia durant cosa de mitja hora, va demanar a l’Elinor que l’acompanyés passejant fins a Conduit Street, perquè volia fer la coneixença de sir John Middleton i senyora. Feia un temps excepcionalment bo, i l’Elinor hi va accedir de bon grat. Així que van sortir de la casa, ell va començar a assetjar-la a preguntes.

—Qui és el coronel Brandon? És ric?

—Sí; té una bona heretat a Dorsetshire.

—Me n’alegro. Se’l veu molt senyor; i crec, Elinor, que puc felicitar-te per haver trobat tan bon partit.

—I ara! Què vols dir?

—Que li agrades. L’he observat amb deteniment, i n’he quedat convençut. Quina renda té?

—Pels volts de dues mil lliures l’any, em sembla.

—Dues mil lliures l’any… —va dir; i, mogut per un rampell de generositat, va afegir—: Pensant en el teu interès, Elinor, desitjaria de tot cor que fos del doble.

—No en dubto —va respondre-li l’Elinor—; però sé del cert que el coronel Brandon no té cap intenció d’esposar-me.

—T’equivoques, Elinor; t’equivoques de mig a mig. Hi ha un petit inconvenient, si de cas, que el reté. Segurament ara com ara està indecís a causa de la migradesa del teu patrimoni, que podria fer que es tirés enrere; segur que totes les seves amistats li desaconsellen que faci el pas. Però les atencions i els entretocs en què les dones sou tan expertes l’acabaran fent caure. I no veig per què no l’has de voler com a marit. Vull creure que no hi ha cap altra relació que… Vull dir que, en cas que acariciessis la possibilitat que alguna altra relació d’aquesta mena pogués arribar a bon port, t’ho hauries de treure del cap, perquè hi ha obstacles insalvables… No cal que et digui res més; ets prou assenyada per comprendre-ho. El coronel Brandon és el partit ideal. Per part meva, no penso escatimar esforços per predisposar-lo favorablement cap a tu i cap a tota la teva família. Seria una unió que faria content a tothom. En una paraula, és una cosa que —va dir, abaixant la veu teatralment— totes les parts interessades rebrien amb alegria. —Tot seguit es va assossegar i va afegir—: En definitiva, que tothom que t’aprecia està impacient per veure’t ben casada; sobretot la Fanny, que vol el teu bé per sobre de tot, no en dubtis. I també la seva mare, la senyora Ferrars, que és una bellíssima persona, tindria una gran alegria; l’altre dia m’ho va dir així mateix.

L’Elinor no va dignar-se respondre.

—Seria divertit i curiós —va prosseguir el seu germà— que la Fanny tingués un germà i una cunyada que es casen alhora; però podria molt ben ser.

—Que es casa, l’Edward? —va demanar-li l’Elinor obertament.

—El casament encara no està fet, però està embastat. La seva mare és un tros de pa. La senyora Ferrars s’ha ofert, amb gran generositat, a assignar-li una renda de mil lliures l’any si el casament se celebra. La dama és la senyoreta Morton, filla única del difunt lord Morton, amb un dot de trenta mil lliures. Seria un matrimoni molt profitós per a totes dues parts, i estic convençut que acabarà ajustant-se. Per a una mare mil lliures l’any és una bona sagnia, perquè és per tota la vida; però la senyora Ferrars té un cor molt noble. Et donaré un altre exemple de com és de generosa: l’altre dia, quan vam arribar, com que sabia que ara anem una mica més justos de diners, va posar a les mans de la Fanny dues-centes lliures en bitllets. I benvingudes que van ser, perquè aquí a Londres tenim moltes despeses.

Va fer una pausa, esperant que l’Elinor hi coincidís i el planyés; i l’Elinor es va veure obligada a dir:

—M’imagino que entre Londres i l’heretat deveu tenir moltes despeses, però bé teniu una bona renda.

—No pas tan bona com molta gent es pensa. Però no em queixo; no es pot negar que és suficient, i compto que anirà creixent. El tancament de la devesa de Norland, que és a mig fer, és un dispendi.^[14] Després, fa encara no mig any que vaig comprar l’heretat d’East Kingham, aquella on vivia el senyor Gibson. Com que confina amb la meva, em feia tanta gràcia tenir-la que em va semblar un deure comprar-la. No m’hauria perdonat mai deixar que anés a parar a mans d’algú altre. Quan una cosa la vols, l’has de pagar; i jo he pagat molt, per aquest terreny.

—Més del que creus que valia a dreta llei?

—No, això no; l’hauria pogut tornar a vendre l’endemà per més del que vaig pagar. Pel que fa als diners de la compra, però, si no arribo a tenir prou numerari dipositat amb el meu banquer m’hauria hagut de vendre accions; i hauria estat de molt mala sort, perquè la borsa aleshores anava molt baixa i hauria perdut diners.

L’Elinor no va poder evitar somriure.

—A l’hora d’instal·lar-nos a Norland encara hem tingut un altre dispendi inevitable. Com saps molt bé, el nostre estimat pare va llegar tot el parament d’Stanhill que quedava a Norland (que, per cert, era molt valuós) a la vostra mare. Em guardaré molt de retreure-l’hi, perquè tenia tot el dret de disposar dels seus béns com bonament volgués. De resultes d’això, però, hem hagut de comprar roba de taula i de llit, vaixella i de tot per tornar a deixar la casa equipada. Suposo que ara entens que, després de totes aquestes despeses, no pugui dir que ens sobrin els diners, i que sigui tan d’agrair l’amabilitat de la senyora Ferrars.

—I tant —va dir l’Elinor—; espero que ara, almenys, gràcies a la seva generositat, pugueu viure còmodament.

—D’aquí un any o dos segur que anirem millor —va respondre-li ell amb solemnitat—, però encara queda molt per fer: de l’hivernacle que vol la Fanny encara se n’ha de posar la primera pedra, i del jardí només en tenim fet el pla.

—On anirà l’hivernacle?

—Al capdamunt del turonet de darrere la casa. Tallarem totes aquelles nogueres velles per fer-hi lloc. Farà molt bonic, perquè es veurà de tot arreu, i el jardí ocuparà el vessant de davant mateix i lluirà molt. Ja hem arrencat tots els arços que creixien al socoster.

L’Elinor no va exterioritzar ni el seu disgust ni la seva reprovació, i va alegrar-se que la Marianne no hi fos, per no haver de suportar també aquell greuge.

Després d’haver dit el que va haver considerat convenient per fer patent la seva pobresa, i per allunyar el perill d’haver de comprar un parell d’arracades per a cada germana la següent vegada que anés a la joieria Gray, es va posar de bon humor de cop i va començar a felicitar l’Elinor per haver fet amistat amb la senyora Jennings.

—Sembla una dona acabalada; la casa que té, i el seu estil de vida, així ho indiquen. I és una relació que encara no heu aprofitat gaire, però que podríeu acabar traient-ne materialment molt partit. Que us hagi convidat a venir a Londres és un gran què, per a vosaltres; vol dir que us aprecia molt, fins al punt que pot ser que pensi en vosaltres quan es mori. I segur que deixa una gran herència.

—Jo diria que no, perquè només té la pensió de viudetat, i passarà a les filles.

—Però no crec que es fongui tota la fortuna. Ningú que tingui dos dits de seny ho faria; i, tot el que li quedi, serà lliure de disposar-ne com vulgui.

—I, no creus que és més fàcil que ho deixi a les filles que no a nosaltres?

—Té totes dues filles molt ben col·locades, i per tant no crec que consideri necessari tornar a pensar en elles. En canvi, al meu parer, el fet que us distingeixi i us honori tant obre la porta a la possibilitat que més endavant us tingui en compte, cosa que cap dona amb escrúpols deixaria de fer. No es podria comportar amb vosaltres amb més gentilesa; i segur que és conscient de l’expectativa que amb això desperta.

—En les persones a qui interessaria més, justament, no en desperta gens. Sincerament, John, trobo que t’excedeixes en el teu zel pel nostre benestar i la nostra prosperitat.

—Tens raó —va dir ell, com si allò el fes tornar a tocar de peus a terra—; no és una cosa que estigui a les meves mans. Canviant de tema, Elinor; què li passa a la Marianne? Fa molt mala cara, té el color trencat i s’ha aprimat molt. Que està malalta?

—No està fina; aquestes últimes setmanes ha passat un trastorn nerviós.

—Quina pena; a la seva edat, qualsevol decaïment és capaç d’estroncar-te la joventut. L’haurà tingut ben curta! Pel setembre em va semblar una noia molt ben plantada, que vaig pensar que podia tenir molta requesta. Tenia una gràcia que la feia molt atractiva. Recordo que la Fanny va dir que es casaria abans i faria més bon casament que tu; a tu t’aprecia molt, no cal dir-ho, però en aquell moment va donar aquest parer. Però no l’haurà encertat. Ara dubto que la Marianne arribi a casar-se amb un home d’una renda de més de cinc-centes o sis-centes lliures l’any, i em sobtaria molt que tu no trobessis més bon partit. Dorsetshire… Ho conec molt poc, Dorsetshire, però faré per manera de saber-ne més coses; i ja et dic ara que la Fanny i jo voldrem tenir l’honor de ser de les primeres visites que rebeu.

L’Elinor va fer tots els possibles per donar-li entenent que era del tot impensable que es casés amb el coronel Brandon, però era una expectativa en què el seu germà, decidit a fer-hi amistat i a fomentar tant sí com no aquell matrimoni, estava massa il·lusionat perquè el pogués desenganyar. A en John Dashwood li recava no haver fet prou per les seves germanes per culpa d’haver estat massa pendent del benestar de totes les altres persones que tenia a prop, i ara volia reparar la seva negligència fent que el coronel Brandon es declarés a la seva germana gran o la senyora Jennings les tingués en compte totes dues al testament.

Van tenir la sort de trobar la senyora Middleton a casa, i sir John va arribar abans que acabessin la visita. Uns i altres es van desfer en compliments. Sir John estava sempre disposat a simpatitzar amb tothom, i, tot i que el senyor Dashwood no va demostrar entendre gaire en cavalls, de seguida va pensar que era un home molt trempat. La senyora Middleton, per la seva banda, va trobar-lo prou distingit pel seu gust. Pel que fa a en John Dashwood, se’n va anar amb una impressió absolutament favorable de tots dos.

—La Fanny estarà encantada amb tot el que li explicaré —va dir, mentre anaven tornant amb la seva germana—. La senyora Middleton és una dona molt distingida! Estic segur que a la Fanny li agradarà molt conèixer-la. I la senyora Jennings també és una dona extremament educada, encara que no sigui tan distingida com la filla. La Fanny no posarà cap impediment a venir-la a veure, cosa que comprensiblement s’ha resistit a fer fins ara perquè només sabíem que era viuda d’un home que havia fabricat la seva fortuna amb guanys sòrdids; i tant la Fanny com la senyora Ferrars tenien el prejudici que ni ella ni les seves filles eren de la mena de dones amb qui la Fanny hagués de relacionar-se. Però tinc la intenció de parlar-li molt favorablement de totes dues.