Capítol VII

L’endemà, la Marianne es va llevar a l’hora que sempre es llevava, va dir que es trobava millor a tothom qui li ho va demanar i va voler demostrar-s’ho a si mateixa ocupant-se en les seves activitats habituals. Però la manera com va passar el dia, tremolant davant de la llar de foc amb un llibre a la mà que no va tenir humor per llegir, o estirada en un sofà en un estat de llangor i ensopiment, no va constituir precisament senyal que l’afecció hagués remès; i, quan per fi se’n va anar al llit d’hora, perquè cada vegada es trobava pitjor, el coronel Brandon va quedar parat de la tranquil·litat de la seva germana, que, tot i haver-li fet companyia i haver-la cuidat durant tot el dia (en contra de la voluntat de la Marianne), i tot i haver-la obligat a prendre els remeis adequats al vespre, confiava, com la Marianne, en la virtut i l’eficàcia del repòs i no estava gens amoïnada.

Una nit agitada i febril, però, va defraudar les esperances de totes dues; fins al punt que, quan la Marianne es va reconèixer incapaç de posar-se dreta després d’haver insistit a llevar-se i es va tornar a estirar, l’Elinor va decidir-se a seguir el consell de la senyora Jennings i va fer anar a cridar el metge de capçalera dels Palmer.

El metge va arribar, va examinar la malalta i, tot i que va animar l’Elinor a creure que deixaria la seva germana restablerta en pocs dies, va diagnosticar que l’afecció que tenia era de naturalesa miasmàtica i se li va escapar dels llavis el terme «infecció», cosa que va fer que la senyora Palmer comencés a patir per la salut del seu fill. La senyora Jennings, que de bon començament havia vist la indisposició de la Marianne més greu que no l’hi veia l’Elinor, va quedar molt afectada pel diagnòstic del doctor Harris, i, com que compartia l’aprensió de la Charlotte, va ser del parer que es traslladés amb el nadó immediatament. El senyor Palmer, tot i considerar que el temor era infundat, va haver d’acabar rendint-se als precs porfidiosos de la seva dona. Va quedar decidit, doncs, que se n’aniria, cosa que la Charlotte va fer cosa d’una hora després d’haver arribat el doctor Harris, juntament amb el fill i la mainadera, per anar a instal·lar-se a casa d’uns parents acostats del senyor Palmer que vivien poques milles més enllà de Bath. Va acabar obtenint la promesa del marit que l’aniria a trobar al cap d’un parell de dies, i, amb la mateixa instància, va demanar a la seva mare que l’acompanyés. Però la senyora Jennings, amb una bondat que va entendrir l’Elinor, va dir que no pensava moure’s de Cleveland mentre la Marianne estigués malalta, i que, cuidant-la, miraria de fer-li sentir que tenia al costat la mare de la qual l’havia allunyat; i l’Elinor en tot moment va trobar en ella una ajudanta servicial, plena d’empenta i de ganes d’alleujar-la dels seus treballs, i sovint, a causa de l’experiència que tenia d’assistir malalts, molt eficaç.

La pobra Marianne, molt decandida a causa de la naturalesa de la malaltia, i adolorida tota ella, havia perdut l’esperança de trobar-se bé l’endemà; i el fet de pensar en el que hauria hagut de passar l’endemà si no hagués estat per aquella afecció inoportuna la deixava encara més decaiguda, perquè era justament el dia que tenien planejat sortir cap a casa, acompanyades per un criat de la senyora Jennings, per arribar a Barton l’endemà no l’altre al matí i donar així una sorpresa a la seva mare. Si obria la boca era només per lamentar-se de la fatalitat d’haver-ho de demorar; i l’Elinor l’animava procurant-li fer creure, com ella mateixa creia en aquells moments, que la demora seria molt curta.

L’endemà no va aportar pràcticament cap canvi a l’estat de la malalta; no havia millorat gens, i, excepte pel fet que no havia experimentat millora, no semblava que estigués pitjor. El grup va reduir-se encara més, perquè el coronel Brandon va acabar convencent el senyor Palmer (que es resistia a anar-se’n, tant per humanitat i consideració com per no semblar un calçasses) de complir la promesa que havia fet a la seva dona d’anar-se a trobar amb ella; i, quan ja es disposava a sortir, el coronel Brandon mateix, més a contracor encara, va començar a dir que ell també se n’hauria d’anar. Afortunadament, però, la senyora Jennings va impedir-ho amb la seva bonhomia, raonant-li que, si se n’anava mentre l’objecte del seu amor patia per la germana, les privaria totes dues de tota mena de conhort; i, amb l’argument que el necessitava a Cleveland perquè així tindria algú amb qui jugar a piquet^[24] mentre l’Elinor era a dalt amb la germana, li va pregar amb tanta instància que es quedés, que ell (que sotmetent-s’hi no feia més que satisfer el seu desig més íntim) no va haver ni de fer veure que s’ho pensava; més que més quan els precs de la senyora Jennings van rebre el suport decidit del senyor Palmer, que va semblar que quedava més tranquil deixant a casa algú tan capaç com ell d’assistir o d’aconsellar l’Elinor en cas de necessitat.

A la Marianne, com és lògic, se li van ocultar tots aquests arranjaments. No sabia que hagués estat la causa de la partida dels propietaris de Cleveland tot just una setmana després d’haver-hi arribat. No li va estranyar gens no veure la senyora Palmer; i com que no veure-la tampoc li sabia gens greu, no va demanar en cap moment per ella.

Dos dies després que el senyor Palmer se n’hagués anat, l’estat de la Marianne continuava sent si fa no fa el mateix. El doctor Harris, que la visitava cada dia, continuava afirmant amb convicció que es refaria de seguida, i l’Elinor es mostrava igual d’optimista, però els altres no les tenien totes. La senyora Jennings tenia des del primer dia el pressentiment que la Marianne no se’n sortiria, i el coronel Brandon, que era el dipositari principal dels mals presagis de la senyora Jennings, no tenia la disposició d’ànim adequada per no quedar-hi influït. Va voler-se convèncer a si mateix que no hi havia perill, tal com l’opinió del metge abonava; però, com que al llarg del dia es passava tantes hores sol, tendia a caure en el pessimisme i no parava de torturar-se pensant que no tornaria a veure la Marianne mai més.

El matí del tercer dia, però, les temences de tots dos es van esvair gairebé del tot, perquè el doctor Harris, així que va arribar, va anunciar que la malalta havia experimentat una millora sensible. Tenia el pols molt més fort, i tots els símptomes eren més bons que els de la visita anterior. L’Elinor, confirmades les seves esperances, no cabia a la pell de goig; es va alegrar que a les cartes que havia escrit a la seva mare s’hagués deixat portar pel seu judici i no pel de la senyora Jennings, i que hagués tret importància a l’afecció que les retenia a Cleveland gairebé fins a l’extrem de fixar la data en què la Marianne estaria en condicions de viatjar.

Però el dia no es va acabar d’una manera tan prometedora com havia començat. Cap al tard, la Marianne va tornar a trobar-se malament, a notar-se cada vegada més carregada i amb més malestar. La seva germana, però, sense perdre l’optimisme, va voler atribuir el canvi a la fatiga que li havia causat haver-se de llevar perquè li fessin el llit; i, després d’administrar-li amb sol·licitud els cordials que li havien receptat, va veure amb satisfacció que queia en un son profund, que va desitjar de tot cor que fos ben reparador. La dormida, tot i no ser tan plàcida com l’Elinor hauria desitjat, va ser força llarga; i, com que l’Elinor estava impacient per veure com es trobava la Marianne en despertar-se, va decidir vetllar-la. La senyora Jennings, que no sabia que la malalta hagués experimentat cap canvi, va anar-se’n a dormir més d’hora del que tenia per costum; la seva criada, que era una de les infermeres principals, reposava a la cambra de la majordoma, de manera que l’Elinor va quedar sola amb la Marianne.

El son de la Marianne es va anar tornant cada vegada més inquiet. La seva germana observava amb atenció concentrada com es regirava sense parar i escoltava les freqüents però inarticulades expressions de queixa que li sortien dels llavis, i, en el moment que anava per despertar-la d’aquell mal dormir, la Marianne es va desvetllar de cop a causa d’alguna fressa sobtada de dintre la casa, es va incorporar d’un salt i, en el desvarieig de la febre, va exclamar:

—Ha arribat la mama?

—Encara no —li va respondre l’Elinor, dissimulant el seu esglai, mentre ajudava la Marianne a tornar a estirar-se—, però no crec que trigui gaire. Pensa que és un bon tros, de Barton fins aquí.

—Sobretot que no faci volta per Londres —va exclamar la Marianne, amb la mateixa veu atropellada d’abans—. Si passa per Londres no l’arribaré a veure.

L’Elinor es va adonar amb inquietud que no tenia tot el coneixement, i, mentre mirava de calmar-la, li va prendre el pols. El tenia més dèbil i més ràpid que mai! I, com que la Marianne continuava parlant sense solta de la mare, va agafar por i va decidir fer anar a cridar a l’acte el doctor Harris i enviar un missatger a Barton per avisar la seva mare. Immediatament després d’haver pres aquesta resolució va pensar que consultaria el coronel Brandon perquè l’aconsellés sobre com podia avisar-la; i, així que va haver fet pujar la criada amb un toc de campaneta perquè es quedés vetllant la seva germana en lloc seu, va baixar corrents cap a la sala de rebre, on sabia que el coronel Brandon s’hi estava fins a una hora molt més tardana que l’hora que era.

No era qüestió de perdre temps, i l’Elinor es va afanyar a transmetre-li la inquietud i el maldecap que la torbaven. Pel que fa a la inquietud, el coronel Brandon no va tenir cor ni confiança per esvair-l’hi, i va deixar que n’hi parlés mentre ell l’escoltava guardant un silenci lúgubre; el maldecap, en canvi, l’hi va resoldre de seguida, perquè, amb una promptitud digna d’aquell moment i amb el pla concebut per endavant, va oferir-se ell mateix per anar a buscar la senyora Dashwood. La resistència que l’Elinor hi va oposar no va ser gens difícil de vèncer. Va afanyar-se a donar-n’hi les gràcies amb fervor, i, mentre ell anava a dir al seu criat que corregués a avisar el doctor Harris i a demanar cavalls de posta tot seguit, va escriure quatre ratlles a la seva mare.

Com l’agraïa, la fortuna de tenir en aquells moments un amic com el coronel Brandon! Quina companyia més bona seria per a la seva mare! El seu recte judici l’encaminaria, el seu suport la sostindria, la seva benvolença la calmaria! Si el cop que li havia de causar una crida com aquella es podia esmorteir d’alguna manera, només la presència, les maneres i l’auxili del coronel Brandon ho podien fer.

El coronel, a banda del que pogués sentir, va obrar amb la fermesa pròpia d’un esperit serè: va deixar-ho tot a punt en un tres i no res, i va calcular amb exactitud quan podia l’Elinor esperar que tornaria. No es va perdre ni un moment; els cavalls van arribar abans de l’hora i tot, i el coronel Brandon, després d’estrènyer la mà a l’Elinor fugaçment amb expressió solemne i de dir-li quatre paraules en veu baixa que ella no va arribar ni a sentir, va afanyar-se a pujar al cotxe. Era pels volts de mitjanit, i l’Elinor va tornar a l’habitació de la seva germana a esperar l’arribada del metge i vetllar-la el que quedava de nit. Va ser una nit de patiment per a totes dues. Les hores van anar passant, amb la Marianne desvetllada pel malestar i el deliri i l’Elinor sumida en una angoixa mortal, i el doctor Harris no arribava. L’Elinor va tornar a agafar por, ara augmentada per contrast amb la confiança de poca estona abans; i la criada que li feia companyia no parava de torturar-la deixant anar indirectes sobre el que la seva mestressa havia pensat des del primer moment.

La Marianne continuava divagant incoherentment a estones sobre la seva mare, i, cada vegada que en deia el nom, a la pobra Elinor el cor li feia una punyida; es retreia no haver donat importància a aquella afecció durant tants dies, i, mancada de consol, s’imaginava que ara tot socors seria en va, que havien trigat massa, i es va representar la seva pobra mare arribant tard per veure la seva filla estimada, o almenys per veure-la amb el cap clar.

Quan ja estava a punt de tornar a fer anar a cridar el doctor Harris, o, si ell no podia acudir, algun altre metge, el doctor Harris va arribar. Eren més de les cinc; el seu dictamen, però, va compensar una mica el retard, perquè, tot i que va reconèixer que la malalta havia experimentat un empitjorament inesperat, no creia que hi hagués perill, i va parlar de la millora que un cert tractament li reportaria amb una confiança de què l’Elinor es va encomanar poc o molt. Va prometre que tornaria a passar al cap de tres o quatre hores, i va deixar la malalta i la seva angoixada vetlladora més tranquil·les de com les havia trobat.

Al matí, la senyora Jennings es va assabentar tota consternada del que havia passat i va retreure a l’Elinor que no l’hagués cridat. Les seves pors s’havien confirmat, i li feien témer un desenllaç fatal; i, tot i que va fer un esforç per consolar l’Elinor, el convenciment que la Marianne tenia mala peça al teler li va impedir de donar-li la consolació de l’esperança. Allò li trencava el cor; el ràpid final prematur d’una noia tan jove i tan bonica com la Marianne hauria colpit qualsevol relació més distant. L’aflicció de la senyora Jennings, però, tenia altres motius: la Marianne havia estat la seva convidada durant tres mesos, continuava tenint-la al seu càrrec, li havien inferit un greuge molt gros i semblava una ànima en pena des de feia dies. D’altra banda, la senyora Jennings era testimoni del dolor de la seva germana, que era la seva predilecta. Pel que feia a la mare, quan la senyora Jennings s’imaginava que el que devia sentir per la Marianne era el mateix que ella sentia per la Charlotte, no podia deixar de plànyer-la sincerament.

El doctor Harris va arribar puntual a la visita següent, però va quedar decebut de la ineficàcia de l’anterior. Els remeis que havia administrat a la malalta no havien obrat; la febre no havia remès, i la Marianne havia caigut en un estupor que l’havia deixat immòbil i absent. L’Elinor, més que esglaiada, va proposar de cridar algú altre. Però ell ho va considerar innecessari, perquè encara es podia recórrer a un altre remei, un altre tractament en el qual tenia tanta confiança com en l’anterior; i va acabar la visita amb unes paraules d’ànim que a l’Elinor li van entrar per les orelles però no li van penetrar fins al fons del cor. Estava serena, tret de quan pensava en la seva mare, però havia perdut gairebé l’esperança; i va estar així fins al migdia, pràcticament sense apartar-se ni un moment del costat del llit de la seva germana, representant-se escenes de dolor d’alguna amistat afligida, amb el cor oprimit pels comentaris de la senyora Jennings, que no va vacil·lar a atribuir la gravetat i el perill de la indisposició a les llargues setmanes de malviure que havia causat a la Marianne el seu desengany amorós. L’Elinor ho va trobar una explicació convincent, que va alimentar encara més la tristesa de les seves reflexions.

Pels volts de migdia, però, li va començar a semblar (però amb una precaució i una por de desenganyar-se’n que la va portar a callar-ho, fins i tot a la seva acompanyant) que la seva germana tenia el pols una mica més ferm; va esperar, la va observar, va prendre-l’hi una altra vegada; fins que, amb una agitació que li va costar més d’ocultar sota una capa de serenitat que no pas l’angoixa que havia sentit fins aleshores, va atrevir-se a donar expressió a les seves esperances. La senyora Jennings, encara que va haver de reconèixer, després de prendre-li ella també el pols, que semblava que estigués millor, va voler dissuadir l’Elinor de creure que tombaria per bé; i l’Elinor, després de sospesar els seus propis arguments en contra, va decidir renunciar ella també a tota esperança. Però no va servir de res; l’esperança havia començat a insinuar-se; i, empesa pel neguit de la il·lusió, es va inclinar cap a la seva germana per observar-la, sense saber ben bé per què. Va passar mitja hora més, i va veure amb alleujament que anava recobrant el pols i que mostrava altres símptomes de millora, tant en la respiració com en el color de la cara i dels llavis. Finalment, la Marianne va fixar els ulls en ella amb un esguard apagat però lúcid. Ara se sentia el cor oprimit pel neguit i per l’esperança alhora, i no va estar tranquil·la fins que no va arribar el doctor Harris a les quatre, en què les seves paraules d’ànim i de satisfacció per un restabliment que excedia de bon tros les seves previsions van calmar-la i consolar-la i li van fer vessar llàgrimes d’alegria.

La Marianne es trobava visiblement millor, i el doctor Harris va dir que estava fora de perill. La senyora Jennings, segurament satisfeta per com els seus pressentiments s’havien confirmat en part amb l’espant de poc abans, va optar per donar per bo el pronòstic del metge i va admetre, amb alegria sincera primer i amb un entusiasme manifest al cap d’una estona, que potser encara se’n sortiria.

L’Elinor no sentia entusiasme. L’alegria que l’omplia era d’una altra mena, i més aviat li causava una contentació íntima. Pensar en la Marianne restablerta, en la salut, en la gent amiga, en la seva mare amorosíssima li va omplir el cor d’un consol deliciós i d’un agraïment viu; però no es va traduir en cap manifestació exterior d’alegria ni en cap comentari ni en cap somriure. El cor li vessava de satisfacció muda.

Va continuar al costat de la seva germana pràcticament tota la tarda, esvaint-li tota temença, satisfent les demandes del seu esperit afeblit, assistint-la en tot i observant-li a tota hora els ulls i la respiració. La possibilitat que pogués recaure li feia tornar el neguit de tant en tant; però quan va veure, en aquests exàmens minuciosos i freqüents, que els símptomes de recuperació persistien, i que a les sis la Marianne queia en un son plàcid i profund amb tot l’aire d’haver de ser reparador, va deixar de dubtar-ne.

No faltava gaire perquè el coronel Brandon tornés. L’Elinor comptava que cap a les deu, o no gaire més tard, la seva mare es deslliuraria de l’angúnia en què devia estar des del començament del viatge. I el coronel també! També ell era digne de commiseració! Ai! Que a poc a poc que corria el temps que els mantenia en la ignorància!

A les set, l’Elinor va deixar la seva germana plàcidament adormida i es va anar a trobar amb la senyora Jennings a la sala per prendre el te. La por li havia tret la gana a l’hora d’esmorzar, i l’esperança subsegüent no li havia deixat prendre gairebé res a l’hora de dinar; de manera que aquell refrigeri, amb el sentiment d’alegria amb què es va entaular, el va fer especialment de gust. La senyora Jennings hauria volgut que, en acabat, descansés fins a l’arribada de la mare, i que li deixés vetllar la Marianne a ella; però l’Elinor no es notava cansada, no se sentia en disposició de dormir i no volia apartar-se de la seva germana ni un sol instant. La senyora Jennings, doncs, després d’acompanyar-la a dalt i d’entrar a l’habitació de la malalta per comprovar personalment que no hi havia res de nou, va tornar-la a deixar ficada en la seva feina i els seus pensaments i es va retirar a la seva habitació per escriure cartes i anar a dormir.

Va fer una nit freda de tempesta. A fora el vent udolava, i la pluja batia contra les finestres; però l’Elinor, desbordant de felicitat, no hi parava esment. A la Marianne no la van despertar ni els trons ni els cops de vent; i als viatgers, per compensar les penalitats que ara poguessin passar, els esperava una grata recompensa.

Van tocar les vuit. Si haguessin estat les deu, l’Elinor hauria jurat que havia sentit que un cotxe s’acostava a la casa; i tan convençuda n’estava, tot i ser pràcticament impossible que ja haguessin arribat, que va entrar a la recambra i va obrir un porticó per sortir de dubtes. De seguida va comprovar que les orelles no l’havien enganyat, perquè va distingir l’esclat de llum dels fanals d’un cotxe. A la seva claror incerta li va semblar veure que el tiraven quatre cavalls, cosa que li va donar la mesura del patiment de la seva pobra mare i l’explicació d’aquella rapidesa inusual.

Mai com aquella vegada li havia costat tant conservar la calma. Va pensar en el que la seva mare devia sentir en el moment que el cotxe va parar davant de la porta; la vacil·lació, la por, potser el desconsol… Va pensar en el que ella li havia de dir… No podia conservar la calma, pensant en tot allò! Era una cosa que no volia demora; i, després de deixar la seva germana en companyia de la criada de la senyora Jennings, va córrer escales avall.

L’enrenou que va sentir al rebedor mentre travessava una antesala li va permetre saber que ja eren a la casa. Va córrer cap a la sala de rebre i hi va entrar, i es va trobar que només hi havia el senyor Willoughby.