Capítol XIV

La interrupció sobtada de l’estada del coronel Brandon a casa de sir John, juntament amb la seva resistència a revelar-ne la causa, va ocupar el pensament i va tenir desvetllada la curiositat de la senyora Jennings durant un parell o tres de dies; era una dona molt curiosa, com ho és tothom qui s’interessa vivament per les aventures i desventures de totes les seves coneixences. No parava de barrinar quin en devia haver estat el motiu; estava convençuda que es tractava d’algun esdeveniment desgraciat, i considerava tots els entrecasos que havien pogut sobrevenir al coronel Brandon decidida a no deixar-ne passar cap per alt.

—Segur que és una cosa molt greu —deia—. Se li veia a la cara. Pobre home! Deu estar passant necessitat. L’heretat de Delaford no deu haver rendit mai més de dues mil lliures l’any, i el seu germà l’hi va deixar tot empantanegat. Estic convençuda que se n’ha hagut d’anar per algun assumpte de diners; per què, si no? No sé pas què donaria per saber-ho. Potser és alguna cosa relacionada amb la senyoreta Williams; ben mirat, segur que és això, perquè la cara l’ha delatat quan n’he dit el nom. Potser és a Londres malalta; és el més probable, perquè tinc entès que és una noia malaltissa. M’hi jugaria qualsevol cosa que té relació amb la senyoreta Williams. És improbable que a aquestes altures vagi estret de diners, perquè és un home molt assenyat i segur que ja ha amortitzat la hipoteca sobre l’heretat. Què deu ser? Potser la seva germana ha empitjorat, a Avinyó, i el reclama. Ho fa pensar el fet que se n’hagi anat tan a corre-cuita. Sigui el que sigui, desitjo de tot cor que se’n surti bé, i que de passada trobi una dona com Déu mana.

Així especulava i parlava la senyora Jennings: canviant de parer a cada nova conjectura que li passava pel cap, perquè totes li semblaven igual de versemblants en el moment que se li acudien. L’Elinor, tot i interessar-se sincerament pel bé del coronel Brandon, no es va lliurar a l’especulació arran d’aquella partida sobtada, tal com la senyora Jennings hauria desitjat; perquè, a banda de no trobar que els fets justifiquessin tanta perplexitat ni tantes disquisicions, tenia la curiositat posada en una altra cosa: en el silenci anòmal que el senyor Willoughby i la seva germana guardaven sobre un tema que segur que sabien que interessava profundament a tothom. Com que el silenci persistia, es feia cada dia més estrany i més incompatible amb el comportament de tots dos. L’Elinor no entenia com era que no reconeixien obertament, davant de la mare i davant d’ella, el que hi havia al darrere d’aquella freqüentació de tracte.

S’imaginava, això sí, que no consideraven el matrimoni un objectiu immediat; perquè, per molt que el senyor Willoughby fos un home amb possibles, ningú podia dir que fos ric. Sir John havia avaluat la renda de la seva heretat de sis o set-centes lliures l’any; però tenia unes despeses que aquesta renda no podia cobrir de cap manera, i sovint es queixava de l’estretor en què vivia. L’Elinor, però, continuava sense explicar-se aquell estrany secretisme que tots dos mantenien respecte al seu prometatge, un secretisme que de fet no ocultava res i que es contradeia tant amb el conjunt de les seves opinions i la seva conducta que a vegades dubtava que s’haguessin promès; i justament aquest dubte li impedia demanar cap aclariment a la Marianne.

La cosa que feia més evident a tothom aquell lligam era el comportament del senyor Willoughby. Demostrava per la Marianne tota la tendresa que un cor amant pot oferir, i per la resta de la família manifestava l’afecte i les atencions d’un fill i d’un germà. Era com si la casa de la senyora Dashwood se la sentís casa seva; s’hi passava més hores que no pas a Allenham; i, si no hi havia cap activitat que els fes trobar-se a casa de sir John, l’ocupació a què dedicava el matí acostumava a acabar portant-lo a casa d’elles, on es passava la resta del dia al costat de la Marianne i amb el seu gos de mostra preferit als peus.

Una tarda en concret, cosa d’una setmana després que el coronel Brandon se n’hagués anat, semblava que tingués el cor més entendrit que de costum envers tot el que l’envoltava. Es va escaure que la senyora Dashwood va manifestar el seu propòsit de fer obres a la casa a la primavera, i ell es va oposar amb vehemència a qualsevol reforma que es pretengués fer en aquella mansió que la sentimentalitat l’hi feia veure com a ideal.

—Com! —va exclamar—. Fer-hi obres? Mai de la vida! No ho penso consentir. Si d’alguna cosa serveix la meva opinió, trobo que no s’hi ha d’afegir ni una pedra ni se l’ha d’engrandir ni poc hi molt.

—No patiu —va dir l’Elinor—, que no farem res, perquè la nostra mare no tindrà mai prou diners per embrancar-s’hi.

—Me n’alegro —va exclamar ell—. Tant de bo sigui sempre pobra, si no sap esmerçar el patrimoni més bé.

—Molt amable, senyor Willoughby. Però estigueu tranquil que no penso renunciar a cap sentiment d’afecte de vós cap a nosaltres, o de qualsevol altra persona a qui jo apreciï, ni per totes les reformes del món. Tingueu per segur que, per molt que em pugui quedar efectiu quan faci comptes a la primavera, m’estimaré més fer racó que no pas utilitzar-lo en alguna despesa que a vós us sabés greu. Tant us agrada aquesta casa, però, que no hi trobeu cap defecte?

—Sí —va dir ell—. La trobo perfecta. És més, considero que és l’únic tipus d’habitatge on es pot ser feliç; si fos prou ric, enderrocaria la casa de Combe ara mateix i la reconstruiria exactament d’acord amb el pla d’aquesta casa de camp.

—Amb una escala fosca i estreta i una llar de foc on el fum regolfa, és clar —va dir l’Elinor.

—Doncs sí —va exclamar ell, en el mateix to entusiasta—, amb tot el que conté: no s’hi hauria de trobar ni una diferència, ni pel que fa a les comoditats ni pel que fa a les incomoditats. Només així, sota un sostre idèntic, podria ser tan feliç a Combe com ho he estat aquí a Barton.

—Espero —li va respondre l’Elinor— que, tot i l’inconvenient de tenir sales més bones i una escala més ampla, continuareu trobant casa vostra tan del vostre gust com aquesta.

—No es pot negar que hi ha detalls —va dir el senyor Willoughby— que me la fan especialment agradable; però aquesta casa sempre em tindrà el cor robat, com cap altra casa ho podria fer.

La senyora Dashwood va mirar complaguda la Marianne, que observava el senyor Willoughby amb uns ulls que expressaven amb tota transparència com de bé l’entenia.

—Quantes vegades no vaig desitjar —va continuar dient el senyor Willoughby—, mentre era a Allenham ara fa un any, que aquesta casa tingués inquilins! Cada vegada que hi passava a prop admirava el lloc on està emplaçada i em planyia del fet que no hi visqués ningú. Poc em pensava aleshores que la primera cosa de què em donaria notícia la senyora Smith, en tornar aquest any, seria que la casa de camp de Barton estava ocupada; i vaig sentir una alegria i un interès per aquella novetat que només s’explica per una mena de pressentiment de la felicitat que m’havia de produir. Oi que devia ser això, Marianne? —va dir adreçant-se a ella en veu més baixa. Tot seguit, reprenent el to d’abans, va dir—: I, pensava espatllar aquesta casa, senyora Dashwood? Volia desposseir-la de la seva simplicitat amb reformes fantasioses? I aquesta saleta tan acollidora, on vam fer coneixença, i on des d’aleshores hem passat plegats tantes estones agradables, la pensava degradar a la condició de simple rebedor, de manera que tothom passés d’una revolada per una cambra on m’he sentit més de gust i més còmode que a qualsevol altra sala més àmplia i espaiosa?

La senyora Dashwood li va reiterar que les obres no es portarien a terme.

—No sap com l’hi agraeixo —li va respondre ell amb vehemència—. La seva promesa em deixa tranquil. Ampliï-la una mica, i em farà feliç: prometi’m que no només quedarà igual la casa, sinó que sempre les trobaré, a vostè i les seves filles, tan inalterades com la seva llar; i que sempre em tractaran amb aquesta bondat que ha fet que les tingui tan a prop del cor.

Van afanyar-se a donar-n’hi paraula, i el comportament del senyor Willoughby no va deixar de transparentar en tota la tarda els seus sentiments d’afecte i d’alegria.

—Vindreu demà a dinar? —li va demanar la senyora Dashwood quan prenia comiat d’elles—. No us dic que vingueu al matí perquè hem d’anar a casa de sir John a veure la seva senyora.

El senyor Willoughby es va comprometre a passar-les a veure a les quatre.