Capítol VII

Barton Park quedava a cosa de mitja milla de la casa de camp. La senyora Dashwood i les seves filles hi havien passat pel costat seguint el curs de la vall, però des de casa els l’ocultava a la vista l’estrep d’un serrat. La mansió era gran i bonica; i el matrimoni Middleton l’havia dotat d’una atmosfera acollidora i elegant alhora. L’aire acollidor obeïa al gust de sir John; l’aire elegant, al de la seva senyora. Quasi sempre tenien alguna coneixença hostatjada a casa, i rebien més visites, i més variades, que qualsevol altra família de la rodalia. Era una cosa necessària per a la felicitat de tots dos; perquè, tot i ser molt diferents de caràcter i maneres, coincidien en la seva falta absoluta d’inquietuds, cosa que limitava les seves activitats, de natura en tot diferent de les que neixen de la vida en societat, a un camp molt reduït. Sir John es dedicava a caçar, la senyora Middleton a fer de mare. Ell caçava i practicava el tir, i ella aviciava els fills; i aquestes eren les seves úniques ocupacions. La senyora Middleton tenia la sort de poder malcriar els fills tot l’any, mentre que les ocupacions particulars de sir John només es podien practicar sis mesos. Els compromisos constants que tenien tant a casa com a casa d’altri, però, suplien totes les mancances de la naturalesa i de l’educació; mantenien sir John de bon humor, i donaven a la seva dona ocasió d’exhibir la seva bona criança.

La senyora Middleton es vantava de la distinció de la seva taula, i de la decoració de tota la casa; i era d’alimentar aquesta vanitat en tots els convits que feien que obtenia la seva satisfacció més gran. El plaer que sir John obtenia de la vida en societat, en canvi, era molt més espontani: li encantava aplegar al seu voltant més gent jove de la que podia cabre a la casa, i com més enrenou feien més content estava. Era una benedicció del cel per a tot el jovent de la rodalia, perquè a l’estiu no parava d’organitzar àpats de pernil i pollastre a l’aire lliure, i a l’hivern els seus balls se celebraven prou sovint per satisfer qualsevol noia que no patís l’apetit insaciable de l’adolescència.

L’arribada d’una nova família a la contrada era sempre per a ell un motiu d’alegria, i amb les inquilines que havia trobat per a la casa de camp de Barton estava encantat en tots els sentits. Les filles Dashwood eren joves, boniques i naturals. N’hi havia prou perquè mereixessin el seu vist-i-plau; perquè ser natural era tot el que una noia bonica pot desitjar perquè el seu esperit resulti tan captivador com la seva persona. Aquesta bona disposició de sir John el portava a estar content d’haver acollit una gent la situació de la qual, en comparació amb la seva vida anterior, es podia considerar desgraciada. Mostrant-se magnànim amb les seves parentes, doncs, sentia la satisfacció sincera d’una persona de bon cor, mentre que el fet d’acomodar una família només de dones a la casa de camp li reportava la satisfacció d’un amant de la caça; perquè un amant de la caça, encara que només aprecia les persones del seu sexe que són caçadors com ell, sovint no vol encoratjar les seves inclinacions tenint-los allotjats a la seva heretat.

La senyora Dashwood i les seves filles van ser rebudes a la porta de la casa per sir John, que va donar-los la benvinguda a Barton Park amb cordialitat sincera; i mentre les acompanyava a la sala va repetir a les filles la seva preocupació pel mateix assumpte que el tenia capficat des del dia anterior, i que era que no havia pogut fer venir cap noi de casa bona per presentar-los-el. Només coneixerien, els va dir, un altre senyor a part d’ell mateix: un amic que s’hostatjava a la casa però que no era ni jove ni gaire efusiu. Confiava que sabrien disculpar que la reunió fos tan poc nombrosa, i els va assegurar que no tornaria a passar mai més. Aquell matí havia passat a veure unes quantes famílies amb la intenció de trobar algú que s’afegís a la colla, però hi havia lluna i tothom ja tenia algun compromís adquirit.^[2] Per sort, la mare de la senyora Middleton acabava d’arribar a Barton, i, com que era una dona molt festiva, esperava que no trobessin la reunió tan avorrida com segurament devien preveure. Les noies, igual que la mare, van dir que estaven absolutament encantades d’estar acompanyades per dues persones que no coneixien, i que no podien desitjar res més.

La mare de la senyora Middleton, la senyora Jennings, era una dona gran, grassa, trempada i alegre que parlava pels descosits, semblava feliç de la vida i tenia tendència a caure en la vulgaritat. No parava de bromejar i de riure, i quan encara no havien acabat de dinar havia explicat una pila de casos divertits relatius a amants i marits; esperava que no haguessin deixat cap amor a Sussex, i va dir de broma que veia que es posaven vermelles, sense mirar si s’hi havien tornat o no. Allò a la Marianne li va doldre per la seva germana, i va dirigir la mirada a l’Elinor per veure com s’agafava aquelles impertinències, amb una intensitat que a l’Elinor la va afectar més que no pas aquella plasenteria suada de la senyora Jennings.

L’amic de sir John, el coronel Brandon, pel que fa a afinitat de caràcter, feia tant per ser amic seu com la senyora Middleton feia per ser la seva dona o la senyora Jennings feia per ser la mare de la senyora Middleton. Era callat i seriós. Tot i que no tenia un físic desagradable, tant la Marianne com la Margaret el van tenir de seguida per un conco, perquè passava dels trenta-cinc anys; d’altra banda, tot i no ser de faccions agraciades, era molt expressiu i tenia un tracte molt atent.

Cap de les persones de la colla tenia res que les agermanés amb la mare i les filles Dashwood; però la insipidesa freda de la senyora Middleton era tan repulsiva que, en comparació, la serietat del coronel Brandon i fins tot l’alegria baladrera de sir John i de la seva sogra resultaven agradables. Va semblar que la senyora Middleton s’animava una mica només quan havent dinat van entrar, fent esvalot, els seus quatre fills, que es van posar a clavar-li estrebades i a estireganyar-li la roba i van posar fi a tota mena de conversa tret de la que tingués relació amb ells.

A la tarda, com que van saber que la Marianne tenia talent per a la música, van demanar-li que toqués. Van obrir el piano, tothom es va preparar per fruir de l’audició, i la Marianne, que cantava molt bé, va complaure’ls interpretant unes quantes peces del llibre de partitures que la senyora Middleton havia portat quan s’havia casat i que des d’aleshores segurament havia estat obert al faristol, perquè la senyora Middleton havia celebrat l’esdeveniment deixant la música, tot i que segons la mare tocava estupendament i segons ella hi tenia una gran afició.

L’actuació de la Marianne va ser molt aplaudida. Sir John va manifestar en veu alta la seva aprovació al final de cada peça, i es va dedicar a parlar també en veu alta amb els altres durant la interpretació de cada una de les peces. La senyora Middleton li cridava l’atenció cada dos per tres, s’admirava del fet que hi hagués gent que es pogués distreure un sol instant quan sentia música, i va demanar a la Marianne que cantés una cançó concreta que la Marianne acabava d’interpretar. El coronel Brandon va ser l’únic de tota la colla que la va escoltar sense fer exclamacions. Es va limitar a prestar-li l’atenció que se li devia; i ella en aquell moment va sentir per ell un gran respecte, un respecte que els altres no mereixien de cap manera per la seva escandalosa falta de bon gust. La delectació que semblava que el coronel Brandon sentia per la música, tot i no poder-se equiparar a aquella delícia inefable que s’apoderava d’ella, cobrava valor si se la comparava amb l’esgarrifosa insensibilitat dels altres; i tenia prou criteri per reconèixer que un home de trenta-cinc anys era capaç d’experimentar sentiments intensos i plaers delicats. En definitiva, se sentia absolutament disposada a concedir que el coronel posseïa el refinament propi de tota persona civilitzada.